Retorn al passat

Original post and comments at Quina mandra!

Fins ara tots els posts que he escrit han estat comentaris sobre fets d'actualitat. Avui faig una excepció per explicar una mena de viatge al passat que vaig fer ahir amb dues de les meves cosines, la Marta i la Magdala. Vam anar a La Vilella Baixa, el poble del Priorat on van viure els nostres besavis paterns. Hi haviem estat força vegades mentre ells, en Ferran i la Pilar, vivien. Però ara feia més de 15 anys que no hi haviem tornat.

La idea d'anar-hi em feia ilusió des de temps enrere. Suposo que només calia esperar que arribés el moment adient i la companyia adequada i això va passar ahir. Entrar al poble per la carretera de Gratallops ja va ser emocionant: veure les vinyes que havien sigut de la família i per on haviem corregut de petits, a peu o en tractor, el silenci absolut d'aquelles contrades i, al fons, intuir el poble... Vaig començar a sentir una barreja de melangia pel passat que retornava i, al mateix temps, d'impaciència per arribar-hi, per tornar a caminar pels carrers de La Vilella...

El dia va transcórrer farcit d'anècdotes que van fer el viatge encara més especial del que ja prometia ser. Només entrar al poble, baixant per la carretera a mà esquerra... la casa familiar! Tot semblava seguir igual. Fins i tot la porta de ferro que hi dóna accés, amb les inicials FP (pel meu besavi: Ferran Porta) gravades, seguia impertèrrita, com si res no hagués canviat. Semblava que en qualsevol moment l'àvia sortiria al balcó des d'on sempre ens rebia i ens acomiadava.

Vam aparcar al centre. Bé, a prop de "Cal Centre", de fet, que és el nom del bar del poble. Vam anar gairebé directament cap al "Racó del Priorat", un dels restaurants del poble on sempre anàvem a menjar. Quin dinar! Ens vam posar les botes, amb fantàstica sobretaula d'un parell d'hores inclosa. Una de les anècdotes del viatge van ser les mini til·les que ens van servir a la Marta i a mi: les vem batejar com a "chupitos" de til·la. Als del restaurant els vem preguntar per la casa dels besavis, que ara és una casa rural que gestionen ells, i ens van donar informació de preus, de les condicions en què es troba, de quanta gent hi cap... Vem decidir que hi anirem a passar un cap de setmana!

Per la tarda vem anar al cementiri. Potser hi haurà qui ho trobi innecessari però ho voliem fer: no vem anar als enterraments de cap dels 2 besavis i voliem veure el lloc on eren enterrats. Una altra anècdota: en arribar-hi la porta estaba tancava amb clau. Per un cop que ens animem a baixar a La Vilella, vem pensar, anar-nos-en sense poder-hi entrar ens feia ràbia així que... com el mur és baix... mmm... i si...? I sí, el vam saltar! (ho confeso: això no ho havia fet ni quan era un crio. El meu nebot, el Marcel, devia alucinar de veure que per un cop ell no era l'instigador d'una malifeta sinó que sa mare i els seus tiets eren qui ho proposaven! :-)

Per acabar vam decidir anar al bar, a "Cal Centre", i fer una partida de dòmino com s'ha fet sempre en els bars de poble. Què bé hi estàvem! Quin silenci, quina tranquilitat! Quan feia una estona que hi jugàvem, l'home del bar i la seva dona ens van preguntar si érem d'allà. "No, som besnéts de Can Porta". Què els vem dir, mare meva! Vam començar a parlar de la família i xerrant, xerrant ens vam assebentar que l'avi Ferran... havia sigut alcalde del poble en la immediata postguerra! Tampoc no van faltar els comentaris tipus "l'àvia Pilar no es parlava amb la seva filla Encarnació" i semblants, hehe.

Quan ja era ben fosc vem decidir que haviem de tornar cap a Barcelona. Són gairebé dues hores de camí. Vam sortir per l'altra banda del poble, cap a Poboleda, Scala Dei i, més enllà, Alforja. Allà, a la cruïlla de les dues carreteres que la travessen, la vem veure: "La Venta d'en Puvill"!, el restaurant on tota la vida haviem parat, amb els nostres pares i avis, cada cop que pujàvem a La Vilella. Va ser un punt i final d'or.
A mesura que he anat païnt totes les sensacions que ahir s'acumulaven, la més forta que em queda és la d'haver tornat, per unes hores, a ser el Ferran dels 10, 15 anys. Tot i que ja ho sabia se'm fa evident que som fruit de totes les nostres vivències. Això és innegable. Tota i cadascuna de les experiències que hem viscut, siguin bones o dolentes, ens fan ser d'una manera o d'una altra. Per això crec que és important conèixer bé les arrels, saber d'on venim i d'on venen els nostres avantpassats. Aquest viatge al meu passat potser no acabarà aquí...

4 comentaris:

Assumpta ha dit...

Ostres, Ferran!!! M'ha encantat!!
Gràcies per portar-me fins aquí i mostrar-me aquest escrit...

Què bé que escrius també quan no parles de política i coses així jejeje

Ara m'especialitzaré en posar-te comentaris a articles antics. Ja ho vaig fer amb els Dire Straits :-))

Els del PiT ha dit...

Fa dies que penso que hauria de fer refregits com aquest pels dies de mandra... Uf! El "Quina mandra" I el "T B C", ja ni me'n recordava!

Un viatge al passat molt emocionant. A poble estàs perdut si et dónes a conèixer com a nét (o besnét) d'algú conegut.
Quin mal exemple pel Marcel, és molt lleig saltar el mur d'un cementiri a la teva edat, eh?
El temps passa més a poc a poc a poble, les coses no canvien tan sovint d'amos. Estic d'acord amb el nano, Ferran és lleig noi, no podíeu demanar la clau? Hi hi hi...
Sergi i Gres.

Ferran ha dit...

Gràcies, Assumpta! Saps què passa, amb aquests posts antics? Els publicava al meu primer blog (Quina mandra!) o al segon, el Berlin Chronicles. Quan els vaig tancar tots dos per obrir el definitiu, l'In varietate..., vaig pensar que els aniria important a poc a poc, i això vaig fent, a estones.
Veuràs que aquests antics tots tenen, al començament, una referència en anglès i un link al post original, en un d'aquells blogs avui ja tancats. Allà hi ha els comentaris (si se'n van fer, és clar, cosa que no sempre passava) i, de vegades, també fotos que no he posat a l'importar el post a l'In varietate...
Aviat farà dos anys i mig que vaig començar a caminar a la catosfera!
Ens anem llegint!

Ostres, Sergi (i avi), no era conscient que haguessiu arribat a conèixer el Quina mandra! Pensava que només havieu llegit el Berlin Chronicles.
Tots dos teniu raó; avi, sí, teniu raó vos també! Sense que serveixi d'excusa, tornar al poble de la nostra infantesa ens va fer recuperar, també, l'esperit de quan érem nanos.
I en Marcel s'ho va passar bomba! :-)

Assumpta ha dit...

Jejeje això de saltar el mur del cementiri també em va fer gràcia a mi :-)) No m'estranya que en Marcel tingués un dia ben divertit!!