Tarannà 1 - Fets 0

Originally posted at Quina mandra!

Tot i no ser socialista recordo haver rebut els resultats de les eleccions espanyoles de març de 2004 amb llàgrimes als ulls. No les podia contenir mentre veia en Francino fent anar els formatges amunt i avall, de manera cada cop més clarament favorable al candidat socialista, el que significava l'adéu als fatxendes del PP i, també, l'inici de l'esperança que arribessin un munt de canvis. Zapatero semblava encarnar una nova forma de fer política i, també, d'entendre Espanya. El seu trionf coincidia amb el pacte que, poc abans, havia portat Maragall a la presidència del Govern. La coincidència en les seves respectives responsabilitats de Maragall, paradigma i portaveu de l'Espanya plural, i Zapatero, que havia arribat a la secretaria general del PSOE (i ara a la presidència del govern espanyol) gràcies precisament al suport dels socialistes catalans, deixava la porta oberta, com dic, a una nova época per a la política a Catalunya i a l'Estat. El ja president Zapatero va anar, durant mesos, associat al mot talante (tarannà), en referència a la seva bona predisposició pel diàleg, per escoltar i fomentar les relacions de respecte entre persones i partits. Segurament Zapatero té molt d'això com a persona però és innegable que el seu predecessor en el càrrec li va posar les coses fàcils, comparativament parlant.
En qualsevol cas, dos anys i mig després l'àura de ZP es va desdibuixant. El tarannà és una qualitat que sempre, en qualsevol cas, hauria de ser indisociable d'un càrrec polític de la importància del que ostenta el president espanyol. Però al mateix temps, la determinació a l'hora de prendre decicions és igualment imprescindible. Ara, doncs, cal preguntar-se on ha quedat aquella força amb que, poc després d'arribar a Moncloa, Zapatero treia els soldats espanyols de l'Iraq. Em baso en dues qüestions per afirmar que el tarannà ha eclipsat la força: en un pla ben concret, la llei de la memòria històrica. En un aspecte més abstracte, si es vol, l'Espanya plural.
.
La llei, les esmenes a la qual van ser discutides al Parlament espanyol fa pocs dies, peca, com a mínim, de gens agosarada. És, en certa manera, producte de la covardia. ZP no s'ha atrevit amb allò que qualsevol persona d'esquerres desitjaria escoltar, 31 anys (31!) després de la mort de Franco. Què ha passat amb els judicis sumaríssims de la dictadura? És que potser l'anul·lació dels judicis franquistes és passar-se de la ratlla? I com és que la Llei només suggereix la retirada dels símbols franquistes? Això no pot ser un suggeriment! Algú s'imagina que a Alemanya es "recomanés" la retirada de les esvàstiques?!? La cerca de la "concòrdia", com ho va definir la Sra. Fernández de la Vega, és en realitat un acte de covardia.
Pel que fa al segon argument, què dir de la famosa "Espanya plural"? Doncs, d'entrada, que no és més que una expressió bonica per designar un concepte que ni existeix ni, desenganyem-nos, existirà mai. Maragall hi creu, n'estic convençut, com n'estic també que és l'únic, dins del partit socialista. Si gairebé tres anys després de la victòria del PSOE ni tan sols els símbols més visibles han estat modificats, per què hem d'esperar que les coses canviïn en un futur? Fa 30 anys que vivim en democràcia i encara hi ha qui creu que els bascos parlen euskera per fotre! I què dir de la situació a Catalunya? Què ha fet el govern del PSOE per impulsar l'aeroport de Barcelona? Des d'El Prat surten només una desena de vols transoceànics mentre que d'altres ciutats menys actives com Milà o Munich en surten centenar i mig! I el TGV? Demà comencen els trajectes comercials des de Tarragona a Madrid i Sevilla. Eccoli qua! 15 anys després dels Jocs Olímpics, Barcelona encara espera rebre l'alta velocitat. De moment, l'"Espanya plural" segueix pivotant en torn a Madrid i, lingüísticament, al castellà. I no anomenaré l'afer del trasllat de la CMT a Barcelona o la famosa OPA de Gas Natural sobre Endesa com a exemples de les ànsies de descentralització que tenen bona part dels ciutadans espanyols. Tarannà, sí. Pebrots també!
.
English version
Back in March 2004 the Socialist party won the elections in Spain. I have never voted for them but, nonetheless, tears were falling from my eyes as I was watching the results of the polls on tv. They meant the terrible Popular Party of former President Aznar was out of the government! Zapatero, the socialist candidate and, since then, President of the Spanish government, incarnated a new way of making politics. The talante (willingness) of the new ruler was seen as a positive quality which, in comparison to Aznar's tough positions, would bring fresh air to politics in Spain. The concept of "plural Spain", which had for long been supported by former catalan President Maragall, also a socialist, had now a chance to become real.
Nonetheless, the only truth is that this idea (which implies the decentralization of the State and the acceptance of the plurality of nations, languages and cultural backrounds in Spain) has not yet become anything realistic almost 3 years after Zapatero won the elections. The reality, once more, strickes hard and reminds us all that Spain is plural, but only in the amount of "Autonomous Comunities" it hosts. Now a very important law is in discussion: the "law for the historical memory" was intended to bring relief to those who lost relatives during the war and also after it, while dictator Franco was ruling the country. It also had to put an end to the exhibition of non-constitutional signs, currently visible at streets and on buildings (I myself had lunch, only 2 years ago, in a restaurant in the province of Guadalajara which was located on Avenida del Generalísimo street!). Unfortunatelly, Mr. Zapatero's willingness has prevented him to support a courageous law and, thus, the trials which during the dictatorship brought people to death will not be overturned! Or taking old fascist signs away will not be mandatory but a simple "suggestion"!! You call this "willingness"? I call it lack of guts!
.