El curiós cas del cafè per a tothom

This post was originally posted at Quina mandra!

Un cop mort Franco, l'Estat Espanyol es va trobar amb un puzzle, les peces del qual calia encaixar. Tasca complicada que obligava a fer exercicis de funambulisme entre els militars, d'una banda, i les legítimes aspiracions de les "rebels" Catalunya i Euskadi de l'altra.Es va arribar a la conclusió que l'estat de les autonomies era el més convenient per garantir la convivència entre els pobles que formen Espanya. Tot i això, des del punt de vista dels militars, la "descentralització" que suposava aquella estructura posava en perill "la unitat de la pàtria" (el 23-F representaria el punt de màxim estrès dins d'una gran part de la cúpula militar), mentre que pels catalanistes, nacionalistes, sobiranistes... s'inaugurava una nova era que, gairebé de manera immediata, començaria a demostrar-se poc ambiciosa i molt aigualida.

Un efecte directe d'aquests nous temps ha sigut, pràcticament des del primer dia, la posada en marxa del que s'ha conegut com a "cafè per a tothom". En temps de Felipe González se'n va parlar i ahir, 25 anys després, encara se'n feia referència. Caram, caram...El projecte d'Estatut que va aprovar el nostre Parlament al setembre de 2005 era, per molts espanyols, un atac directe a les essències de la pàtria. Fins i tot l'Estatut retallat ho continua sent, per alguns. Els catalans érem, com sempre però més que mai, insolidaris, egoïstes, independentistes, nacionalistes i tot el que vulgueu dir. Però tot i això, curiosament, qualsevol territori de l'estat corre a "demanar-se" allò que Catalunya ha sol·licitat primer, per no ser menys. Apart que sembla el guió d'una pel·lícula infaltil, hi ha una pregunta que sempre em ronda: si els territoris "políticament afectes" (és a dir, tots excepte Catalunya, Euskadi i, en menor mesura, Galícia) reclamen per a ells allò que, segons ells mateixos, els "nacionalistes" volen per carregar-se l'estat... ¿perquè ells no demostren com s'estimen l'Espanya que tant diuen defensar, per exemple renunciant a governar-se ells mateixos i cedint totes les competències al govern central?Espanya és un país que viu un estat de permanent incoherència. És cutre a més no poder. I cansa, cansa tant que costa no agafar-li mania. Naturalment que la gent, els individus, agafats d'un en un són una cosa. Per això tinc amics espanyols, i fins i tot un que es troba, políticament, a les meves antípodes. Però com a conjunt, com a societat, m'afarta a més no poder. Quina mandra!