De la Norma ençà

Benvolguts lectors habituals i esporàdics de l'In varietate concordia: l'apunt d'avui és una mica llarg, però us demano les vostres opinions més que mai. Malgrat no ser pas un experiment sociològic tipus "Big Brother" (ehem!), seria interessant conèixer l'estat de la qüestió que plantejo, a través de les vostres pròpies experiències. Gràcies!
.
La Norma, aquella nena simpaticota que vam veure néixer a començament dels 80, ja ha fet els 27. Com passa el temps! Aquella primera campanya de la Generalitat per fomentar l'ús social del català va servir perquè molts prenguessin consciència de la situació irregular en què es trobava la llengua pròpia del país, però no va aconseguir modificar gaire, o gens, certs mals hàbits de molts catalanoparlants. Pel que fa a mi, a Catalunya utilitzo exclusivament el català; sense impostures ni fent bandera de res, i amb la mateixa naturalitat amb què a Alemanya utilitzo l'alemany i, en general, allà on vaig i puc, la llengua pròpia del país on sóc. Només si la persona amb qui parlo té mancances evidents per entendre'm i no resideix al país de forma permanent, treballant-hi, utilitzo el castellà, l'anglès o el que calgui i sàpiga. Destaco el "no treballant" perquè aquest fet, per mi, fa una diferència; si una persona treballa a Catalunya, el mínim és que entengui la llengua pròpia del país; si no ho fa, el problema no és meu sinó seu. No m'imagino treballar a Berlin, fent el que sigui, i demanar un interlocutor meu que no em parli en alemany, que no l'entenc! És senzillament surrealista. Per contra, si algú és a Catalunya fent turisme no tinc cap problema en posar en pràctica els meus coneixements de castellà o d'altres llengües.
.
Discriminar per la llengua
Hi ha un altre aspecte que em sembla prou important: deu fer un parell d'anys, xerrant a Barcelona amb dos amics (l'un catalanoparlant, l'altre castellanoparlant malgrat haver nascut i viure a la capital catalana), els comentava que dirigir-se en castellà a una persona només pel fet que "fa pinta" de no ser d'aquí, em semblava una actitud tremendament discriminatòria. ¿Perque una persona tingui trets orientals o la pell negra, per exemple, se li ha de suposar que no és catalana i, per tant, que no entendrà la llengua del país? Aixo no té ni cap ni peus. Però, per increïble que sembli, l'aspecte físic porta molts catalanoparlants a dirigir-se als altres en castellà. Com si pel fet de ser negre, o oriental, o amb aspecte d'escandinau el nostre interlocutor no hagués d'entendre el català (i sí, per suposat, el castellà (!) Cap dels meus dos amics estava d'acord amb mi; ni tan sols el catalanoparlant! Jo crec que em portava la contraria per tocar-me allò que no sona... o potser no.
El cas és que, en més d'una ocasió, persones treballadores "amb aspecte de ser de fora" a qui m'he dirigit en català, m'han respòs en català sense cap problema. Reconec que, fins i tot a aquestes alçades, en aquests casos de vegades em sorprenc i penso que potser encara no està tot perdut, que hi ha esperança i que el català sobreviurà. També hi ha casos, naturalment, en què la persona "amb aspecte de no ser catalana" no m'entén; cap problema, li repeteixo més a poc a poc i si continua sense entendre'm trec les meves armes d'exprofessor de llengües: "sisplau significa 'por favor'. Em posa un croissant, sisplau?" i ves, poc o molt alguna cosa haurà après.
.
De la Norma ençà no semblen haver canviat moltes coses de la banda dels catalanoparlants, però potser sí que poc a poc més persones s'apunten al carro de la normalitat, de la "naturalitat" de parlar en la llengua pròpia del país on han nascut i permetre que els qui la desconeixen hi entrin; al cap i a la fi, si no som els catalans els qui obrim la porta de l'ús del català als qui encara no l'utilitzen, ningú altre no ho farà. És important no oblidar que el català no requeriria de campanyes i, per tant, tampoc de diners públics, si tots els catalanoparlants s'espolsessin els complexos del damunt i l'utilitzessin amb la mateixa naturalitat que a Valladolid usen el castellà (i no ens ho qüestionem!), a Lió el francès i a Munich... bé, a Munich són bavaresos! :-)
.
I aquí entreu vosaltres en escena: quin és el vostre mode d'actuació respecte al tema de la llengua? Utilitzeu el català sempre, en tots els casos, o també sou dels que a "algú amb aspecte de no ser català" us hi dirigiu en castellà? Enteneu i esteu d'acord amb la qüestió de la discriminació lingüística, tal com l'entenc jo? Podeu esplaiar-vos tan com vulgueu; els vostres comentaris els penjaré en forma d'apunt com aquest, perquè els pugui llegir tothom amb comoditat. Gràcies!
.


.
Ever since Norma
Norma was the name of this female character, created by the Catalan government short after democracy was set up in the whole of Spain, after the death of dictator Franco in 1975. The character was intended to make Catalans aware of the situation of the Catalan language, which had gone through extremely hard times during the dictatorship. And at the same time, Norma was supposed to convince catalan-speakers to use the language with "normality", thus leaving aside the feelings that prevented the catalan language to be used in Catalonia with the same "normality" that Castillian is used in Seville or French in Marseille.
.
More than 25 years after the birth of Norma, things appear to have changed a bit... but just a bit, in terms of use of the language of Catalonia. Actually, if you live here, especially in Barcelona, you might have gone through this situation: even if you can speak Catalan, most catalan-speakers will address to you in Castillian. For some reason, thousands of Catalan citizens still tend to believe that foreigners (or, even worse, "foreign-looking people"!) will not speak -even understand- Catalan, while they will very probably be able to communicate in Castillian. Ridiculous. And even worse than that, this attitude prevents foreigners from learning the language, since it seems quite obvious to them that not even with locals will they be able to practice it!
.
In my case, I use always Catalan when I am in Catalonia, except in those cases of tourists or visitors, of course. Then I find it great to use other languages I have learnt, like Castillian itself, English and others.
.

40 comentaris:

Edu ha dit...

Jo no m'auto-imposo cap norma ni manera de procedir. Parlo senzillament tal com em surt, i això en un 99% de les vegades, vol dir en català.

No necessito fer-ne una lluita personal (en contra de què?) perquè per mi és el natural.

zel ha dit...

Has posat el dit a la nafra!

Jo defenso a capa i espasa l'ús del català sempre. Però sóc de relació fàcil, vull dir, el meu tarannà fuig de mi quan es tracta de comunicar-me, i si sé la llegua que sé que els altres parlen, no em costa canviar...i faig mal fet, molt mal fet, perquè cal diferenciar entre el que podríem dir-ne "cortesia" o fins i tot "empatia", a allò que ara realment necessitem, no perdre la nostra llengua i defensar-la a qualsevol preu, encara que puguem semblar estranys. I el que trobo estrany és allò altre de parlar castellà als de fora, coi, si suposem que no saben català, què ens fa pensar que castellà en sabran? Bé, anirem parlant!

Sergi M. Rovira ha dit...

Personalment, sovint la cago i parlo en la llengua en la que se m'adrecen (si en puc treure algun profit o tinc pressa). Si m'han de vendre alguna cosa, m'estimo més que ho facin en català.
Hi rumiaré durant el dia i potser torni al vespre, ahorita mismo it's getting veeery late!
Auf wieder... El que vulguis.
:-)

Assumpta ha dit...

En primer lloc, et felicito per utilitzar la paraula “apunt” i no “post” que no és paraula catalana. A mi m’agrada més article i més en aquest cas teu, en que és un text llarg i argumentat (no ens estàs presentant un vídeo YouTube amb una cançó, cas en el qual potser sí que trobaria millor “apunt” hehe)

En segon lloc, jo miro de parlar català sempre i a tothom (a Catalunya, és clar), sigui pel carrer o a botigues i sigui quin sigui el color de la pell i, afortunadament em trobo amb gent que, a priori potser hagués apostat a que no m’entendrien i sí que m’entenen, cosa que em fa molt feliç.

Ara bé, hi ha persones que porten trenta o quaranta anys a Catalunya i no saben (perdó, “no els hi dóna la real gana”) dir ni “Bon dia” o “Adéu” quan els trobes per l’escala.

La majoria de les caixeres de Mercadona em parlen sempre en castellà i jo ja he agafat el costum de fer-los repetir el preu (encara que l’hagi entès perfectament, clar) dient quelcom com “perdona... vuit amb quant?” i llavors algunes responen en català i altres insisteixen en el castellà... em deuen conèixer com “la sorda”... però és que em posa dels nervis que el seu idioma de relació amb el client sigui sempre el castellà en primer lloc.

Aquesta militància en defensa de la llengua catalana molt radical meva, he d’admetre que es trenca en un punt. Tinc una amiga des de fa més de trenta anys que és castellanoparlant (pares andalús i gallega)... ens vàrem conèixer a l’escola parlant en castellà i així hem seguit. Alguna vegada li he deixat anar alguna indirecta per canviar d’idioma (ella sap parlar el català perfectament) però o es fa la despistada, o es pensa que ho dic en broma però no hi ha manera i, la veritat, no m’hi vull barallar perquè és una persona magnífica i l’estimo molt... Quan truco a casa seva i s’hi posen les filles els hi parlo en català (no agafem també mals costums amb elles!) però quan s’hi posa ella doncs, au, a canviar... i la veritat és que no m’agrada gens fer-ho.

Ara bé, en gent que vaig coneixent, sempre, sempre, em dirigeixo en català, sempre.

Ah!! I dir que el meu marit és voluntari de Càritas d’alfabetització en llengua catalana hehehe... algun dia li dedicaré un article... Parla català i fa parlar-ne a senegalesos, marroquins, sud-americans i fins i tot te un indi al seu grup. Tot i ser “alfabetització” tots ells ja estan més que “alfabetitzats”, el que passa és que són conscients que viuen a un lloc amb llengua pròpia i que tindran moltes més oportunitats si la saben parlar. Ah!! i també existeix un grup en llengua castellana (amb més gent apuntada, desgraciadament)... jo tinc claríssim que si fos empresària i pogués oferir feina a algú, aniria a buscar al grup de català :-) al menys saben on han anat a viure jejeje

kweilan ha dit...

Doncs l'altre dia, vaig entrar en una cafeteria de la meua ciutat i vaig demanar un café amb llet i el cambrer -de més 30 o 35 anys- em va dir ¿"cómo?" i al tornar-li a dir un café amb llet, em va dir " No la entiendo" i vaig agafar i vaig marxar. No em sembla una actitud correcta que ni tan sols sàpigui el nom d'un café amb llet i es negui a servir-te'l sinó li dius en castellà. Altres vegades si era més complicat , ho he traduït fent una mica de "profe" pensant que la propera vegada ho entendran. Però crec que hem de defensar el català, perquè si no ho fem nosaltres qui ho farà?

skorbuto ha dit...

Jo m'hi esforço en fer servir el català d'entrada tot i que de vegades caig en començar en castellà sobretot si ja he escoltat a la persona parlar-hi previament.

Pel que fa a la feina, teòricament hauria de fer tota la documentació en Espanyol però la veritat és que si no tinc constància que allò hagi de sortir del despatx el faig en català.

Dos experiències:

Hisenda de l'Hospitalet "Que me hables en español, que no te entiendo!" No l'he tornat a veure allà.

Un MacDonalds (Arenys crec recordar), un argentí l'únic que parlava català, n'hi havia de no emigrants també. No m'hi vaig poder estar d'agrair-li.

Assumpta ha dit...

Uaaaaaaaaaau!!! Molt bé Kweilan!!

(es pot aplaudir, oi Ferran?)

Jesús M. Tibau ha dit...

com en tants aspectes de la vida, cal aplicar el sentit comú i usar la nostra llengua amb normalitat

Edurne ha dit...

Yo vuelvo más tarde por aquí, no para hablar del catalá en mi vida (el cual hablo en la intimidad... quién decía esto??? Jejejeje!), sino acerca del euskera pero que ya sabemos que la cosa es comparable...
Bueno, fins ara, maco!
I petons!

Natxo Rovira ha dit...

Excel.lent article, Ferran. I trobo molt bé la teva invitació a interactuar, tot aportant les nosatres experiències.

En el meu cas, sóc bastant patètic. El tema de la llengua em té molt sensibilitzat pel que jo percebo com un tracte injust cap a una determinada cultura pel fet de no tenir estat.

Tanmateix, tot i que sempre començo una conversa en català, independentment de l'aparença de l'interlocutor, a la que em responen en castellà, tinc una mena de resort automàtic i canvio de manera instantània. Procuro no fer-ho, però per ser francs, me n'adono que no ho aconsegueixo quasi mai.

L'altre dia, la meva filla d'11 anys, m'ho va recriminar amb innocència quan vam sortir d'una botiga. Simplement, no entenia que jo canviés la meva llengua...

Miraré de ser més compromès.

Per cert, felicitats kweilan per la teva actitud tan valenta. Molt bé!!!

rits ha dit...

complicat el que planteges, eh!!!

Jo diria que sempre em dirigeixo en català...xò si que és cert que de vegades, inconscientment canvies al castellà a la primera, sense saber si és que t'has explicat malament, no t'han sentit o si realment no entenen el català.

Però no necessàriament perquè siguin de fora.

Crec que aquestes campanyes si que són necessàries, encara que suposin una despesa de diners públics (l'altra cosa és si realment la despesa està ben invertida).

El dóna corda al català no sé si ja s'ha valorat, xò aquella campanya anava dirigida a castellanoparlants que no s'atrevien a parlar català i catalanoparlant que els és més còmode fer el canvi de llengua. Aquesta la trobo interessant perquè ens demana als catalanoparlants que reflexionem sobre com donem a conèixer la nostra llengua. I crec que això no ho féiem.

Ens agradi o no, tenir cura del català és responsabilitat de tots.

En relació amb la llengua, x mi el més complicat és fer el canvi i amb algú amb qui has conegut i parlat amb castellà, passar a parlar-li en català. Tinc un amic que ens vam conèixer parlant en castellà. Després vam passar a un equip comú en el qual es parla en català. Quan estem de reunió parlem en català, en canvi quan parlem de coses personals, inconscientment parlem en castellà. I això tb li passa a gent a la feina. Treballo per l'adminstració catalana i per tant tot és en català, xò hi ha persones que quan parlen de coses personals canvien al castellà.

Recordava l'enganxina xò no la Norma!!!

Cris ha dit...

Ferran, ja ho saps. Totalment d'acord amb tu!! Jo utilitzo el català quan demano en un bar o restaurant, quan entro en un taxi, quan vaig al supermercat, quan demano una talla a una botiga de roba, quan vaig al metge, quan em truquen teleoperadors pesats amb accent sudameric`a, quan.... tot! Un dia ho parlava amb les meves amigues i em deien una cosa que fa taaaaaaaanta rabieta... "canvio de llengua per respecte a l'altre". Com si jo fos maleducada per parlar en català a un cambrer d'aspecte llatinoamericà!! Vaig utilitzar el mateix argument que tu: "vosaltres l'esteu menystenint per l'aspecte que te! Vosaltres l'esteu discriminant per un tema de color de pell, no ho veieu??".

En resum, parla sense vergonya, parla en català!

LauraFR ha dit...

Per part materna, els meus avis no eren catalans i en aquesta banda de la família sempre hem parlat castellà entre nosaltres. De tots els néts sóc l'única que parla català amb els seus pares i quan ens trobem tots, evidentment, parlem castellà. Tots parlem català fora de la família, i ara tenim un nebodet de dos anys a qui, no sé per quin fenòmen, tots ens hi dirigim sempre en català! Curiositats nostres. Jo, personalment cada vegada m'esforço més per parlar als no coneguts en català i procuro no canviar al castellà(única llengua per la qual el podria canviar) i em fa molta ràbia que la caixera del Mercadona em digui el total en castellà quan l'he sentit parlar amb l'anterior clienta en català... i també li faig repetir el preu!

nur ha dit...

Solia, solc encara, utilitzar el català, per defecte, amb la gent amb qui em relaciono i fins que no em diuen que no m'entenen... així em mantinc.

He mantingut converses en català, tot haver-hi madrilenys a la taula on sopàvem i he constatat que ens entenien i que quan no entenien una cosa, la demanaven (com jo entenc els gallecs sense haver estudiat gallec en ma vida!).

Fa temps, però, que visc en una crisi d'identitat, ja que no sento que en que ens envolta no és la realitat real en què ens pensem que vivim: el català, llengua oficial (passa-ho).

Pujo al tren i la quitxalla que se suposa que ha estat educada en la immersió lingüística tants cops impugnada davant del Tribunal Constitucional parla en castellà. Passejo pel centre de Barcelona i (tu i jo ho sabem) em sorprén que un cambrer em contesti en català. En realitat em sorprén que m'entengui i tot.

Pel que fa a la campanya Encomana bla bla bla, preguntem-nos quants diners deu haver costat? Creieu que aconseguirà aixecar consciències? La gent parlarà més català gràcies a aquesta publicitat? I, d'altra banda, què fa la Secretaria de Política Lingüística (Departament de la Vicepresidència) per fomentar el català?

Per acabar, per molt que ens desagradi a tots plegats: sabeu quines són les dues (sí, dues) llengües oficials a Catalunya? Doncs això, que són dues, no una i, per tant, per viure i treballar a Catalunya no és necessari aprendre les dues llengües, amb una en tens ben bé prou i, a sobre, t'obre més portes i et pots adreçar a més llocs. Argh!

Lamento haver d'escriure tot això, però, senyors, és tal com ho veig.

Francesca ha dit...

Bona pregunta!
Si sóc jo la que inicia la conversa ho faig en català, si contesto, en la llengua en la que parla l'altre (si la sé :D!).
I això ho faig malgrat tota la meva família és de La Mancha i la família del meu marit d'Euskadi. A casa parlem castellà. No entenc que ningú s'ofengui si li parles en català i, si té dificultats per entrendre't li parlis en castellà, és normal que comencis per l'idioma que et surti (i a mi fóra de casa em surt el català). Al cap i a la fi la llengua és un vehicle per comunicar-se amb altra gent... tant de bo pogués fer-ho amb més idiomes sense dificultat!

Assumpta ha dit...

He estat meditant i llegint altres blogs i veig que "apunt" no m'acava de fer el pes... i "escrit"? :-)
(Bé, jo sóc partidària d'"article"... però per si no agrada, doncs "escrit") :-)

quim ha dit...

Jo vaig participar en un projecte per a aconseguir que la gent es comuniqués en català per correu electrònic encara que el seu interlocutor vivís en un lloc fora de Catalunya. Dic 'vivís' perquè els comunicants solen canviar al castellà, a l'anglès o al francès segons la zona geogràfica on viu l'interlocutor (ja ni per l'aspecte, com deies tu). Era curiós veure que si es dirigien a algú vivint a França escrivien el missatge en castellà o anglès, tot i que el català és més proper al francès que aquestes dues llengües. Aquest projecte intentava evitar el canvi de llengua, que és un fenomen molt estès en les comunicacions en línia amb gent desconeguda d'altres territoris. Sense eines d'enginyeria lingüística que afavoreixin l'ús de la llengua pròpia independentment del receptor, la presència del català com llengua de comunicació a Internet, fora de la catalanosfera, corre un seriós perill.

Ferran ha dit...

Amics, m'he llegit tots 17 comentaris i de debò que us els agraeixo moltíssim. Com dic a l'apunt (m'he enamorat de la paraula! :) això no és cap test científic, però penso que quantes més opinions hi hagi (i que, evidentment, siguin sinceres), més podrem fer-nos una idea de com es comporta en termes lingüístics un segment determinat de la nostra societat.

Clar, no ens enganyem; dic "un segment determinat" perquè la majoria dels qui escrivim i llegim blogs tenim, segurament, un perfil acadèmic i professional més o menys similar; tots els qui escrivim i llegim blogs tenim unes característiques més o menys comunes entre nosaltres. Per això no és gens, però gens científic, el que pugui sortir d'aquí. Però interessant sí que m'ho sembla.

Seguiu dient-hi la vostra i la setmana que ve, amb calma, publicaré com us deia tots els vostres comentaris en un nou apunt, perquè tots plegats puguem seguir reflexionant a l'entorn d'aquesta qüestió.

Gràcies altre cop a tots, i molt especialment als qui sé que visiteu més o menys sovint l'In varietate concordia, però no acostumeu a deixar-hi les vostres opinions.

Edurne tu caso personal y tu visión de cómo se vive este asunto con el euskera, también nos interesa! -Muxus.

Cristina ha dit...

Hola gent, a veure, la meva família principalment és de l´Aragó. Els meus avis per part de pare van venir a Catalunya fa molts anys i mai van parlar català però l´entenien perfectament. El meu pare, nascut a Barcelona va aprendre a parlar català amb 18 anys fent la mili a Logroño, Increïble però cert i mai més ha deixat de parlar-lo. La meva mare nascuda a Fraga, a la franja i parla el català perfectament amb les seves particularitats i sempre el parla, tot i que ells es van conèixer a un poble de Terol parlant en castellà. Coses de la vida. Jo sempre he parlat en català però potser per el fet familiar o no sé perque, quan es dirigeix a mi algú parlant en castellà acostumo a parlar en castellà. Suposo que és una cosa que hauré d´anar canviant mica en mica però realment al meu blog, a la meva feina, amb certs amics, que no amb tots i amb els meus pares, germana, cunyat i cosines sempre parlem en català perquè és la nostra llengua. En fi, gràcies Ferran per fer-nos pensar en aquest tema.

Xavier ha dit...

La meva dona i jo parlem habitualment entre nosaltres amb català, amb els nostres fills sempre utilitzem aquesta llengua. Ens varem conegué parlant el castellà, l’entorn de ella era únicament castellà - parlant. No li era necessari esforçar-se a parlar-lo, tot i que de pares castellans havia rebut l’escolarització amb les dues llengües i el sabia escriure, llegir i parlar molt mes que jo.
Per edat i per circumstancies vaig tindre que deixar els estudis abans dels 14 anys, no vaig cursar ni tants sols una sola classe de la meva llengua materna. Sempre l’he parlat a casa, el meu pare ( andalús, d’Almeria) estima aquesta terra i la seva llengua i parla sempre amb català. Ell te cinc germans, tots nascuts a Barcelona i tots ells parlen com a normal el castellà. Això si, saben, respecten i estimen la llengua que parlen els seus fills, nets i bis nets, al català.
Vaig aprendre vocabulari amb les cançons de Serrat, Raimon, Llis Llach, la Bonet..........
La meva dona actualment fins i tot amb somnis (quan parla) o fa amb català i es defensora del us sempre que es pot de la que ja fa molts anys diu que es el seu idioma.
Tenim un hàbit que costa d’eradicar ; quan ens barallem o fem amb la llegua de Cervantes, un mal costum !!! que hi farem !!!

A l’hora d’estimar amb català, que hi ha de mes bonic que un T’estimo ?

Sols fa un any i mig que m’he atrevit a escriure amb català, tinc poc nivell, i les lletres no son el meu fort.
Soc d’els que penso que si una cosa es fa amb el cor , voluntat i esforç el resultat es sempre bo.
La meva gramàtica es un tant simple, però ....... de mica amb mica s’omple la pica, la meva iaia per part de mara ho deia molt sovint (Aragonesa - catalanoparlant) li va ensenyar el meu avi (fill d’italians), catalanista fins la medul•la, naturista, república, sabedor de l’esperanto i molt obert de ment en els temps que li varen tocar viure.

El teu apunt es calentonet, però tremendament necessari, n’estic cansat de d’emanar un “tallat “ i que no m’entenguin .

XeXu ha dit...

Doncs encara no s'han acabat les opinions, però dir-te que la paraula apunt és un desastre, per més català que hom sigui, i no la penso fer servir. Aquí la primera opinió. Però ara ve la que compta.

Tots sabem que de vegades se'ns escapa parlar amb castellà a algú qu 'sembla de fora'. No diré que és instintiu perquè no crec en els instints en humans, però és una inèrcia adquirida per culpa de la minorització que patit la nostra estimada llengua, el maltractament al que l'han sotmès, i que amb males arts, ens han acabat convencent que tenim una llengua petita i que no serveix per a res. Per això, especialment els bilingües, parlen sempre per defecte en castellà, i no només als estrangers, sinó als de 'categoria inferior'. Un dia em vaig trobar preguntant a una companya de laboratori, bona amiga meva, per què collons parlava sempre a la dona de la neteja en castellà, si la dona entenia i parlava el català (jo em dirigia a ella així, amb la naturalitat amb la que et pots dirigir a qualsevol persona). Això si que ho trobo discriminador, ja no només per procedència, sinó per classe social! I el mateix passa amb caixeres, cambrers... ja ens entenem (i jo m'estic encenent de parlar-ne).

Bé, el cas és que ho fem, molta gent ho fa, i no puc amagar la meva ràbia pel fet de que a mi també se m'escapa. Sempre que puc, intento no caure en aquest parany, però el comportament social m'hi porta. Sort que em solc moure amb un amic que sempre es dirigeix a tothom en català com a primera opció, ell m'ha donat forces i esperances per fer el mateix. I quan parlo en català algú que m'atén, de pell morena i faccions africanes, i no només m'entén sinó que em contesta en català, gairebé em salten les llàgrimes. I sé que no és el normal, que això hauria de ser el pa de cada dia, però tampoc ho és, encara hi ha molta gent que viu i treballa a Catalunya que no tenen interès per aprendre la nostra llengua, ni s'esforcen per entendre-la. És clar que si nosaltres no els donem un cop de mà, segur que no n'aprendran mai.

Com molt bé dius, som l'únic refotut país que canvia la llengua a les primeres de canvi, i que si algú no ens entén, ens baixem els pantalons. Trist, molt trist, i sobretot, impensable en països com Alemanya o França.

El tema m'interessa molt, suposo que ja es nota. Si esperaves que et confirméssim que no estàs boig amb la teva manera de pensar, aquí tens un altre vot a favor (a favor de que no estàs boig!), comparteixo la teva idea, i crec que per tots els mitjans que puguem, hem de mirar d'aconseguir que el català sigui la nostra bandera, i el primer que ens ve als llavis quan ens dirigim a algú, sigui qui sigui, que compleixi els 'requisits' que tu citaves. I això, de manera independent de les patètiques campanyes de la Generalitat, que si ens hem d'animar amb això...

nur ha dit...

apunt? apunt? apunt? m'hi nego! m'encanta post! :)

Sara Maria ha dit...

Des de sempre que parlo en català a tothom. I com dius tu, especialment als qui treballen a Catalunya i viuen a Catalunya. Si em diuen que no m'entenen, no passo al castellà, senzillament repeteixo poc a poc en català tot explicant i traduint-ho al castellà, "tallat és cortado, llet és leche i freda es fria" tal qual.
Pel demés, això que dius de les ètnies, tinc un amic negre, net de immigrants, o sigui fill de pares nascuts a Catalunya, com ell, que sempre se li adrecen en castellà... I ell, sempre contesta en català perfecte tot dient que és català!!!

Fina ha dit...

Hola Ferran,

Jo vull fer una petita aportació, que ja coneixes i que deixo que siguis tu qui trii allò que vulguis publicar:


http://finafontrodona.blogspot.com/2008/12/una-vegada-ms-macaba-de-passar.html


Una salutació a tots i Visca el Català!.

merike ha dit...

How exciting. I will soon find out if anyone will come to meet me and in which language they will address me:-) Parla català tots les setmanes amb Anna utilizant el Skype. És fantàstica. Si només vostè em podria sentir:-) Tot en un mètode de bany de llengua!! I must say that body language plays a major part..
Visca la llengua catalàna!

Assumpta ha dit...

Xavier Això "Soc d’els que penso que si una cosa es fa amb el cor , voluntat i esforç el resultat es sempre bo." m'ha emocionat... el teu comentari és molt maco :-)

Ferran Jejeje t'has enamorat de la paraula "apunt" però ha estat un enamorament irreflexiu, home... pensa-ho millor hehehe... No trobes que és preciós això d'article o escrit? :-)))

Efrem ha dit...

Ferran, la meva opinió en aquest sentit és idèntica a la teva. I la meva forma d'actuar també.

Hi ha força gent de la meva generació que idem. D'esperança n'hi ha, però de feina encara més! ;)

juditH Estradé ha dit...

Hola Ferran,

quin gran tema aquest de les llengües! Doncs la meva manera de fer ha canviat des que visc a Alemanya. Abans canviava automàticament a la llengua del meu interlocutor sense adonar-me'n, una mala costum, però des que visc aquí parlo alemany, quan no sóc a casa (territori de parla catalana a Alemanya;)). Si canviés a l'anglès quan l'interlocutor fa pinta de ser de fora, només parlaria anglès ja que visc en una zona amb un alt nivell d'immigració. I això ha fet que quan vingui a Catalunya, ningú em sembli de fora, necessiti parlar i sentir parlar en català i, per tant, parli gairebé sempre català, dic gairebé perquè recordo que en algun lloc, on jo era el client (podria ser Renfe) he deixat anar alguna cosa de sort que els clients parlen idiomes pel fet del gran servei en la llengua del Estado.
Fins aviat!

Albert ha dit...

Aqui a les terres de lleida, podem dir que hi ha molt immingrant de tota la vida, i que fan l'esforç de parlar català, permi els "pitjors", son els sudamericans, venen amb la comoditat del castella i no fan esforç parlar la nostra llengua ....

ddriver ha dit...

al taxi amb catala i si et fas fort tots et parlen en Catala o no et parlen clar,si son indigenes

Mikel ha dit...

jo practicament sempre començo en catala , pero davant el mes minim indici cambio rapidament cap el castella sense el mes minim problema. De fet amb la gent que sempre he parlat en castella tot i que se o veig que amb algu parlen o s'esforçen a parlar en catala , segueixo parlant en castella com he fet fins llavors.

Mikel ha dit...

Per cert!! , vas anar al basquet ahir? hi havia un bon grapat de catalans.

Ferran ha dit...

Molt interesant el que està sortint d´aquí! Necessito uns dies (aquest cap de setmana, Berlin, m´està xuclant totes les hores!), però la setmana vinent prometo l´apunt_post_article_escrit amb conclusions sobre les vostres aportacions, i les que encara puguin arribar.

Moltes gràcies a tots per dir-hi la vostra!

Mikel me´l vaig perdre per dues hores; vaig arribar a Berlin a quarts de 10 del vespre. Però ja m´han explicat que l´ambient català era impressionant. Quina ràbia no haver-hi pogut ser!

reflexions en català ha dit...

Jo no canvio mai de llengua, però em sembla que la campanya 'Encomana el català' el que fa és traslladar la responsabilitat als catalanoparlants, quan la supervivència del català depèn que sigui una llengua necessària, i això és resposnabilitat del govern.

Ja em perdonareu, però us deixo un fragment d'un article molt interessant del filòleg Albert Pla i Nualart, amb el qual combrego al cent per cent.

El títol és ben aclaridor: "La llengua no s'encomana".


"Trampós [l'espot de la campanya Encomana el català] perquè ignora el conflicte. Ignora que el català només pot avançar fent retrocedir el castellà i que això és dolorós per a la meitat de la població, que sent el castellà com la seva llengua. Ignora que la magnífica convivència lingüística a Catalunya, tan lloada pels progres espanyols, s’ha aconseguit gràcies a l’'educació' dels catalans, que cedim la llengua al primer signe de mala maror; la mateixa 'educació' que la campanya vol extirpar. Ignora que aquesta llengua que venem com la clau de l’èxit és, sens dubte, un plus en certs casos, però resulta quasi pintoresca en molts dels llocs de treball a què pot accedir un immigrant."

L'article sencer:
http://www.avui.cat/article/opinio/54723/la/llengua/no/sencomana.html

Edurne ha dit...

Yo todavía sigo por aquí, pero necesito un rato largo... seguro que este finde, con eso de que tenemos que reflexionar...! ;)

Babunski ha dit...

Uf! Després de llegir tot això, no sé què pas dir ja...

Jo sóc un radical de la llengua. Sóc dels que penso que si algú no m'entèn ja li poden donar per allà on es posen els supositoris.

La meva vida la faig íntegrament en català amb només una excepció. Sóc subscriptor de LA MAÑANA que està en castellà. Però és que el SEGRE no m'agrada gens. L'altre diari al qual estic subscrit és l'AVUI.

A casa només es mira TV3 i TVLLEIDA i a la ràdio sona RAC1 o SEGRE RADIO.

A tothom em dirigeixo en català, i si he hagut de canviar al castellà ha estat per imperatius. Sobretot per qüestions de feina. Els clients són els clients. Les tutories amb pares d'alumnes immigrants no hi ha manera de poder-les fer en català, portin 1 mes residint a Lleida o en portin 3 anys.

I una recomanació, si voleu que les companyies aquestes que truquen a casa a tothora no us emprenyin, només cal que els parleu en català, et penjaran el telèfon de seguida i assumpte resolt!

La Generalitat no fa prou en política lingüística. Si jo fos el director general s'acabarien les tonteries com les quotes de cinema en català. Si la peli no és en català que la fotin a Múrcia. I així anar fent... segurament duraria 2 dies al càrrec.

Molt interessant l'article i espero les conclusions que puguis fer ja que estic força interessat en aquest tema.

Deric ha dit...

el meu nebot és adoptat i de l'Índia, per tant té un aspecte com el que dius, per això em fa molta ràbia que la gent li parli en castellà quan ell viu aquí des dels 18 mesos i la seva llengua materna és el català!
Per cert, jo odiava molt la Norma quan estudiava!

Edurne ha dit...

Se supone que estoy de "reflexión"... jajajaja! Pero qué gracia me hace esto de la jornada de reflexión, si es una patochada! Sólo nos viene bien para descansar de tanta gilipollez que nos largan!

En fin, acerca del tema, interesante, molt, por cierto...

Las cosas no son comparables en cuanto al català y el euskera.
La dificultad para aprender euskera radica en que no es una lengua de raíz latina. Tan desconocido es su orígen, que ni nosotros mismos lo sabemos (hay hipóstesis, suposicines, teorías, estudios... pero nada concreto).

La conservación de una y otra en los tiempos de la dictadura ha sido bien distinta, creo que eso no me lo discutirá nadie, es más fácil aprender y por supuesto, hablar català o galego, que euskera.

En la ciudad, hablo por ejemplo de Bilbao, y ahí, me ciño a mi propia experiencia familiar, los problemas fueron mayores a los de los pueblos. Mi aitite (abuelo)tuvo infinidad de problemas por hablar euskera y ser nacionalista, léase, denuncias, despidos, encarcelamientos y demás... Resultado: miedo! Y el miedo les llevó a no hablar euskera con los hijos por temor a represalias.

Es decir, yo soy hija de la generación "perdida". Soy la mayor de los nietos y la primera que recuperó la lengua, después vino mi hermano... Pero yo, de pequeñita, con mi aitite ya fuí instruída. Él me escribía las palabras, me hablaba ,y luego me decía que lo aprendiera de memoria, que los papeles había que romperlos. Yo no entendía, claro, pero él decía que estaba prohibido, que no nos dejaban... Cómo iba a entender una niña de cinco años que estuviera prohibido hablar en euskera!
Y mi aita me enseñaba canciones y bueno... así hasta que a los diecisite años, en plan clandestino, en el insti nos juntamos unos pocos y con un chico que sabía mucho, nos pusimos a dar clases por nuestra cuenta; y entonces llegó la democracia y bueno... me alfabeticé, iba todos los sábados a casa de aitite a comer para hacer mintza-praktika con él, y había que verlo... era el hombre más orgulloso y feliz del mundo. Yo, con mi aitite siempre hablé en euskera vizcaíno (que es más suave y dulce que el batua o unificado).

La normalización del euskera en la vida cotidiana todavía está muy lejos de lo que pueda ser en Catalunya, pero ahí estamos, luchando.

Antes de dar clases en la Euskal Eskola Publikoa por oposiciones (saqué plaza en las primeras oposiciones de euskera que se convocaron) hace ya 27 años, daba clases en las Gau-Eskolak, y en una fábrica de metalúrgicos. Mis alumnos adultos estaban allí porque querían aprender, y eso es muy gratificante, ciertamente.

Yo siempre hablo en euskera con aquellas personas que lo saben, y a las que he conocido hablando castellano pero que están aprendiendo euskera, también.

Pero si en una reunión, somos cuatro, y uno no sabe, todos nos pasamos al castellano sin pensarlo. No me parece mal, creo que es cuestión de educación.

Cuando viajo, procuro "soltar" las cuatro o cuatrocientas cosas que sé de la lengua de lugar, siempre.

A ti te leo siempre en català, no uso el traductor, y te entiendo a las mil maravillas, si alguna palabra no la entiendo, el contexto me la aclara. Pero claro, ahí también está el interés y las ganas de saber...

Me dáis envidia, es cierto.
Aquí, los euskaldun zaharrak, los que han hablado euskera toda su vida, a veces, por vergüenza (sentimiento que hicieron que se instaurara en la mente vasca quienes ya nos sabemos...) a veces se expresan directamente en castellano.

Esa es nuestra realidad.
Procurar que una lengua como la nuestra no muera es tarea ardua, y muchas veces no porque no se sepa, sino porque el que la sabe, no la habla!

La actitud entre la juventud respecto al uso de la lengua como herramienta de comunicación, es bastante dispar. Están los militantes y los que, a pesar de haber hecho todos sus estudios en euskera, casi no la usan y la dejan en la retaguardia... o sea, en el semi-olvido, latente...

Yo ejerzo mi magisterio en el modelo "D", siempre, en el modelo íntegramente en euskera con el castellano como asignatura, y puedo constatar y constato que el cambio que ha dado el asunto en los últimos cinco años, es patente, y que va parejo a la evolución de la sociedad. No por la llegada de emigrantes y ahí hay que hacer mención de sitios como Markina, repletos de emigrantes y que hablan euskera como el mejor, sino por la dejadez, la falta de conciencia en todo de la sociedad emergente: no cultura, no valores, no respeto, no lengua, no esfuerzo para nada, no... no y no!

Ayyyys!
Pero nosotros, "Jo ta ke, irabazi arte!"
Petons!

Puji ha dit...

Jo sempre començo en català, però em costa molt, inconscientment no passar-me al castellà ràpidament. quan ja ho he fet, sempre acabo pensant: Merda! Un altre cop!

Ferran ha dit...

També a vosaltres, reflexions, Babunski i Deric, moltíssimes gràcies. Les vostres aportacions també, també formaran part del "resum final de conclusions".

Y Edurne, un eskerrik asko muy especial para tí, por dejarnos testimonio del estado de la cuestión en Euskadi. Tienes razón, más que una santa, cuando dices que la situación de nuestras respectivas lenguas es muy distinta: la complexidad del euskera dibuja un panorama diferente al del catalán, como no podía ser de otra forma.

Déjame que te diga algo: lo que hace el estado español con el euskera (y con el catalán, y con el gallego) es de verguenza ajena. Incluye en "su territorio" lenguas tan españolas -por lo menos según la legislación vigente- como el castellano, pero no tiene ninguna conciencia de la riqueza que ello supone. Por supuesto, se llenan la boca con la pluralidad lingüística y demás, pero es pura palabrería.
El euskera me parece fascinante; debería parecérselo a todos los españoles, a todos los europeos! y en cambio, oh gran contradicción!, su pervivencia, como la del catalán o la del gallego, depende de ella misma.

Lo dicho: el asunto es una verguenza, tu aportación, maravillosa.

Un par de muxus, y no uno sólo, que esta vez te lo has currao de verdad! ;-)

Li passa a tanta gent, això, Puji; a tanta! Però igual que un dia vaig adonar-me que moltes vegades no tenia sentit fer aquest canvi de llengua, potser també un dia tu veuràs la llum :)) -T'animo a intentar-ho!