Un noi, uns pijames... unes ments malaltes

"El noi del pijama de ratlles" és un llibre impactant. Tot i ser ficció em va deixar molt, però molt pitjor cos que un altre llibre relacionat amb la barbàrie nazi i la Segona Guerra Mundial però basat en fets reals, del qual vaig parlar fa unes setmanes. Si no l'heu llegit i hi teniu interès, us aconsello que no continueu amb aquest post perquè parlaré obertament de la trama.
Molt bé, doncs, si sou aquí vol dir que o bé ja us l'heu llegit, o bé no teniu intenció de fer-ho i tant us en dóna saber-ne els detalls. El llibre explica la història d'un nano, fill d'un alt càrrec nazi, que se'n va a viure a l'altra banda dels murs del camp d'Auschwitz amb la seva família. D'aquesta manera el pare té "la feina" (buf!) a cinc minuts de casa. Des de la finestra de la seva habitació, el nano descobrirà sorprès com centenars de persones viuen a l'altra banda del mur i estan permanentment vestides amb un pijama de ratlles. Què estrany, que vagin sempre en pijama...
Més endavant farà coneixença, d'una manera particular, amb un dels nens jueus tancat al camp; entre ells no es desvetllarà (l'un per innocència, l'altre per no explicar el que no vol verbalitzar) què els ha portat a compartir territori -malgrat la reixa que els separa- fins al final, un final per on vaig haver de passar de puntetes de seguida que vaig entendre per on aniria. Que me'l vaig llegir en diagonal, vaja...
.
Mentre avançava amb la història, pensava en amics i coneguts alemanys, que són incapaços d'apropar-se a un camp de concentració per visitar-lo. Quan eren petits hi van haver d'anar, la majoria d'ells, amb l'escola; és una de les "activitats" que molts nanos alemanys fan amb els seus mestres: anar allà on es va produir l'horror per mirar d'entendre què va significar tot allò, que va passar murs endins i, en fi, perque ningú d'ells no oblidi que l'horror existeix i no ve de l'espai exterior, precisament. Com ja he comentat en el passat, el fotut és que molts d'aquests amics i coneguts, joves i de mitjana edat que, òbviament, no van tenir res a veure amb allò (tampoc la majoria dels seus pares, per una qüestió d'edat), arrosseguen la culpa pel que van fer -ells sí- molts dels seus avis, ja fos de manera activa o callant davant l'evidència del que estava passant. I això és dur, és la constatació que aquells fets van ser d'una crueltat inqualificable, una monstruositat com no n'hi ha hagut cap altra en la història de la humanitat no tant per la massacre en sí -d'això, malauradament, els nazis no en tenen la patent- sinó per allò que es coneix com a "industrialització de la mort". Com si de muntar una empresa de fuets es tractés, el Tercer Reich va dissenyar amb una precissió extrema un pla per acabar amb la vida dels més de 10 milions de jueus que vivien a Europa en aquells temps; les coses se'ls van acabar torcent, però des de la pujada de Hitler al poder, al gener del 33, fins al seu suicidi l'abril del 45 van tenir temps de dur a terme una gran part de la seva planejada carnisseria.
.
A tot això, una polèmica que ja va de baixa, però que ha durat força dies, té relació amb aquells fets: un bisbe, de nom Williamson, excomulgat per l'església catòlica truca a la porta del Vaticà per demanar que li permetin entrar de nou; el Vaticà accedeix -sota certes condicions- sense considerar un "petit detall": Williamson és negacionista, això és, diu sense posar-se vermell que les cambres de gas no van existir. Si això ja és gros, especialment venint d'un home d'església, només cal afegir-hi un altre "petit detall": el Papa és alemany. Toma tomate!
.
A boy, a striped pyjamas... sick minds
I recently read "The boy in the striped pyjamas", an incredible story about a 10 year old who, along with his parents and sister, moves to a new house some six hours away from their hometown, Berlin. The story takes place in the last years of the WWII. The boy will never understand why all those people, whom he can see from his bedroom window, who spend hours beyond a wall, in a closed area, are night and day dressed in striped pyjamas. He will not understand it, even when it is too late to understand...
.
The book left a bitter taste in me, even though it is an invented story. And it made me think of my German friends and acquaintances, who despite being too young to have lived those terrible years still bear an unfair feeling of guilt. Some of them have described to me their incapability to visit a concentration camp; it is just too painful, probably as much as it was, some time ago, to accept that their grandparents did actually take part in that horror, maybe not actively but as dumb witnesses.
.

24 comentaris:

Rita ha dit...

És molt gros negar una evidència així!

Penso que tots hauríem de visitar, encara que fos 1 cop a la vida només, un camp de concentració.

Però en recomanes la lectura tu? És que he sentit de tot, i no m'atrau massa...
Bon capde!

Sara Maria ha dit...

T'anava llegint i pensava que per a molts, més dels que ens pensem i desitjariem, l'holocaust no va existir... Veig que has acabat on esperava. El llibre no me l'he llegit, no sé si ho faré... Aquests llibres em deixen fotuda i, en aquests moments necessito més llegir cosetes com "Una lectora poc corrent" que no pas llibres així.

ddriver ha dit...

i els que es van salvar la que estan liant amb els jueus...

kweilan ha dit...

En una visita que vaig fer a Dachau, vaig agafar el tren des de Munich i ja de tornada, a l'estació de tren de Dachau vaig coincidir amb gent que feia petar la xerrada al bar i que tenia l'edat suficient per haver viscut d'adults l'existència del camp de concentració a 2 km del poble. I no vaig poder de preguntar-me, què devien pensar aquesta gent? com ho podien viure allò? Com es vivia al costat d'aquell recordatori perenne?

Edurne ha dit...

Sí, Toma tomate, que ahí hay mucho!
Bueno, ellibro lo leí cuando se publicó aquí, y me loleí en una sentada. Impacta. Se lee muy bien, pero te deja hecha polvo.
Es todo lo que tú has dicho tan bien.
Y respecto a la "culpa" colectiva que arrastra el pueblo alemán, pues la verdad... tiene que ser un complejo de culpa muy extraño para todos estos alemanes que no han vivido el horror, pero que, tal vez hayan tenido abuelos nazis... que puede darse el caso. Qué contradicción, no?
Huy, muy fuerte me parece!
La peli no la he visto, y no sé si será tan fiel al libro como debiera o...
Petons, Ferran, y cuando puedas date una vuelta por la Orila si us plau, que hay algo para ti que han dejado las olas.

Sergi M. Rovira ha dit...

El tinc pendent, no llegeixo ni els comentaris, no fos cas...
Bon cap de... del què queda, vaja...

Deric ha dit...

val, no he continuat llegint perquè el tinc pendent, igual que la peli...

Efrem ha dit...

El poble Alemany ha fet grans coses, i com tothom qui fa grans coses, quan són errades també són les pitjors, si juguessim a posar caràcter personal a pobles, estic segur que l'alemany el més posariem com un dels pobles més curiosos, valents i apassionats -si no el que més.

Assumpta ha dit...

Jo no he llegit el llibre però un Mossèn jesuïta, d'una església on a vegades van la meva mare i la meva germana a Missa, en va parlar molt bé a una homilía, recomanant -a qui volgués, clar- la seva lectura.

Elles dues són unes bones lectores, el van treure d'una biblioteca, el van llegir i me'l van explicar fil per randa, així que és quasi com si l'hagués llegit... i també trobo que el final ha de ser terrible.

No puc entendre que existeixin "negacionistes"... No entra en el meu enteniment...

Dani R. ha dit...

Vaig començar-lo per recomanació de la meva dona, però quan vaig detectar per on anava la història el vaig deixar. Des de que vaig veure La vita è bella que em costa molt veure pelis o llegir llibres que parlin de l'holocaust des de la vessant humana.

Cine vèlic cap problema. Reflexió humana, em deixa molt mal cos. Ves quina cosa.

En Roberto Benigni em va deixa noquejat.

Francesca ha dit...

Ostres Ferran, avui t’has lluit... quin fotimer de temes que m’interessen! Respecte al llibre, sento dir-te que el vaig trobar previsible i, des del punt de vista literari, no em va agradar gens... això donaria per una bona tertúlia literària :D. Respecte a la culpabilitat heretada, hem sembla de dubtosa utilitat... i poc just a aquestes edats! Sens dubte ha d'haver-hi alguna altra forma d'explicar la història, sense desvirtuar, però sense culpabilitzar. Hem sembla perillós que pugui fomentar el “rebot” en uns ambients i el “victimisme” en l’altre. Passar pàgina no és oblidar, però les generacions passen i cadascú és responsable dels seus actes. Bon tema també per debatre!
Respecte al “negacionisme” no vull ni parlar, i pel que fa a les postures dels dos darrers Papes, ells sabran perquè ho fan, però coses com aquestes són més pròpies de la “cienciologia” que no pas d’una església amb 20 segles d’història!

Ferran ha dit...

Rita jo sí, en recomano la lectura perquè la història és molt bonica; el que passa que no és fàcil de pair; sí, podriem dir-ho així.
Pel que fa a visitar un camp, tens raó, hauria de fer-ho tothom. Amb calma, passejant-se pels seus patis i barracons, deixant-se emportar per les sensacions que provoquen i percebent l'horror del lloc. És una experiència duríssima, però evoca una realitat que va passar i que mai més, mai més s'ha de permetre que torni res de semblant.

Sara Maria el negacionisme és inacceptable... i ridícul. Com pots negar una cosa que, per activa o per passiva, han vist i viscut milions (milions!) de persones?
El negacionisme que ve de part d'una persona d'església, de l'ésglésia que sigui, és senzillament surrealista.
I una recomanació: si tens una època "tova", per dir-ho d'alguna manera, no te'l llegeixis.

ddriver aquest seria un altre tema però sí, tens raó. En parlaré, aviat...

Kweilan crec que aquesta pregunta ens l'hem fet tots els qui hem estat en un camp; la gent que vivia a prop, en els pobles i cases dels voltants, i sabia perfectament què estava passant allà... com vivien?, com gestionaven la situació?
Tants caps, tants barrets: segurament hi havia de tot: qui ho justificava, qui plorava cada nit, qui va marxar perque no ho podia/volia suportar, qui...

Edurne hay estudios hechos sobre la ruptura generacional producida hacia los años 70, cuando alguns jovenes empezaron a preguntar en sus casas, a sus padres y abuelos: "¿Tú dónde estabas en aquella época? ¿Qué hiciste?"... y aquí empezaron los dramas en la sociedad alemana: familias rotas, padres e hijos separados para siempre, relaciones interrumpidas definitivamente...
Y el dolor continúa, aún hoy.

Sergi, Deric si hi penseu, ja ens explicareu què us ha semblat, quan us l'hagueu llegit.

És interessant el que dius, Efrem. Alemanya té un potencial impressionant -ho ha demostrat dues vegades al llarg del segle XX- i sí, al costat d'una recuperació encomiable hi té, en el balanç final, la paternitat de la monstruositat més gran que es pugui imaginar.

Assumpta ... en el de ningú; no entra en l'enteniment de ningú que no estigui tocat del bolet, clar. No entenc què pretenen, amb una actitud com aquesta; quin és l'objectiu.

Dani t'entenc perfectament. Aquell horror és possible mirar-se'l de cara quan no hi ha noms, quan no hi ha cares ni cossos reals, només siluetes. Tan bon punt hi poses alguna característica personal es fa dur d'empassar, molt dur.
La pel·li que dius és preciosa, però també costa, costa...

Francesca interessant això de la "dubtosa utilitat". En tot cas, als alemanys que encara avui pateixen aquest sentiment, segur que també els sembla inútil... però no ho poden evitar; i no som robots, sinó éssers racionals... amb emocions incontrolables. És dur, i molts no hi poden fer més.
pel que fa al llibre, parlem-ne quan ens mengem el pròxim sushi, si vols ;-))


Salut i gràcies a tots!

nur ha dit...

La veritat és que no havia pensat mai en aquesta qüestió dels avantpassats fins que no vaig ser a Berlín i trobo que ha de ser una lluita interna molt forta pensar que el teu pare o el teu avi (que molt possiblement t'hagin tractat com qualsevol pare o avi) hagin pogut ser nazis. Ho trobo tan paranoic!

No llegiré El nen del pijama de ratlles. Per les teves recomanacions i perquè no tinc ganes de veure més coses tristes: aquesta setmana ja n'he tingut prou amb La mort d'un viatjant (boníssima, excel·lent) i El curiós cas de Benjamin Button (un pelet llarga i lenta, al meu parer).

Molt bon post i molt ben expressat, Ferran :)

Fina ha dit...

La pròpia esglèsia catòlica, apostòlica i romana ,donant exemple del què predica, hauria d'inhabilitar al Papa , per incompetència professional almenys.

Albert ha dit...

vaig llegir-me el llibre fa un parell de mesos, i la veritat que em va impactar moltissim , evidenment els seu final.
L'autor porta una tràgedia de la humanitat al fet més simple, i la traslada a una conversa de nens que no entenen res, m'agrada aquesta idea, tal com és va fer a la pel-li la Vita é bella de Roberto Benigni....

kweilan ha dit...

Et rcomano la pel.li de El lector de l'Stephen Daldry basada en la novel.la de B. Schlink. La pel.li va sobre el tema d'aquests comentaris...el sentiment de culpa dels alemanys.

Cristina ha dit...

A mi m´agrada llegir sobre aquests temes, sobretot quan són històries reals. Crec que una cosa així mai s´hauria d´oblidar. La llàstima és que bàrbaries similars segueixen passant a diferents països sense que ningú ho pari.

Xavier ha dit...

Amb certa manera vaig agafar aquest petit llibre pensant que no m’aportaria massa sobre el tema del holocaust.
La forma d’explicar el temps viscut d’en Bruno es com un conte. Viu el moment i des dels seus ulls. La trista realitat de ell i de la vida que viu en Shmuel durant aquells mesos es colpidora. Senzillament explicat per John Boyne amb un llenguatge clar i precís, sense divagacions, el moment viscut, vist per un nen, res que et distregui del que vol dir amb d’aquesta petita “gran” historia.
Potser literàriament es fluix, segur. Però humanament es una forma d’arribar a moltíssims lectors als quals tindre un llibre a les mans no li es gens fàcil. Tot te el seu lloc i el seu públic.
Jo personalment felicito a l’autor i animo a tots que el lleixiu, s’acaba amb un no res …… però diu molt, i crec que es molt recomanable sobre tot a la gent mes jove que sembla acostumada a veure la mort i la destrucció com una cosa habitual.
Magnifica entrada Ferran.

skorbuto ha dit...

Penso que el pas d'escolars pels camps de concentració no hauria d'estar limitat als alemanys, penso que hauria de ser una excursió obligatòria per a tothom, amb una explicació exhaustiva sobre el nazisme i el seu significat real, separat de l'anècdota alemanya.

Recordo un dia quatre marrecs que van dibuixar un esvàstica nazi a davant de casa, m'hi vaig encarar i els hi vaig dir on haurien acabat, sota un regim com aquell, no em van creure.

Matty ha dit...

La veritat és que no penso llegir aquesta obra. Com la Sara Maria, estic en una fase de "millor un novel.la lleugereta" tot i que, ben pensat, fa molts anys que em dura. Penso que no s'ha d'oblidar mai la barbàrie però tampoc "recrear-s'hi" i entrar en la personalització. No aporta, des del meu punt de vista, res de nou i en canvi et fa patir o et culpabilitza de forma gratuïta.
De totes maneres no hem d'oblidar que d'horrors també se'n van patir molt més a prop nostre i em preocupa tant que hi hagi joves que no ho sàpiguen com que hi hagi gent més gran que ho oblidi del tot.

Ferran ha dit...

Realment 'La mort d'un viatjant' no deixa precisament un fantàstic regust de boca, oi, Núria? :-(

Fina estic força, força d'acord amb tu!

Sí, Albert, tot el llibre és una barreja de duresa i inocència molt ben aconseguida. Ara que, deu n'hi do quin nivell de duresa...

Kweilan tinc "El lector" a la llista de pel·lis a no perdre'm!

És cert, Cristina. És la part difícil de saber-se part d'una espècia que, pel que sembla, és incapaç de viure en pau. Em pregunto perquè :-(

Xavier els debats sobre la "qualitat literària" em fan una mica de grima, en general. D'entrada, perquè una persona que escriu i explica el que sigui ja té un "mèrit", si se'm permet l'expressió. Però a més, què vol dir "qualitat literària"? Qui n'estableix els paràmetres?
Sigui com sigui estic amb tu: el llibre arriba al fons, és impactant i, el més important, ens ha agradat. Això, per mi, és "qualitat literària".

Tens raó, Skorbuto, que hauria de ser un exercici general. Els responsables van ser els nazis i part del poble alemany, que finalment són part de la nostra espècie "animal" (dit sigui amb tot el pes). Sí, tothom hauria de passar-hi i conèixer-ne la història de primera mà.

Matty tens raó amb això del que passa a prop nostre, i estem d'acord que no hauria de passar. Pel que fa a l'època (més o menys llarga) en que necessites lectura lleugera... em sembla una cosa fantàstica! Vull dir que, si això és el que el teu cos et demana, doncs palante amb la lleugeresa; no cal empassar-se el que no ens ve de gust!

Natxo Rovira ha dit...

Hola Ferran. Jo també vaig llegir el llibre. Val a dir que el que més em va impactar va ser la brutal contradicció entre el monstre capaç de "dirigir" sense escrupols un camp d'extermini i al mateix temps el pare que pateix per la pèrdua del seu fill. I que l'ha perdut per la seva pròpia crueltat. Suposo que jo ara tot ho miro per aquest filtre. Ho vaig trobar un final tan ben trobat. Em va fer pensar molt.

Quant a l'holocaust nazi, jo no ho vull reduir "només" a la màquina d'extermini. Acabo de llegir un llibre atroç d'en Viktor Frankl, supervivent de l'Holocaust. En ell, descriu amb precisió el dia a dia, les continues tortures diàries, el dolor fisic infinit, les vexacions constants més horripilants. Vull dir que el patiment extrem que aquells monstres depravats van provocar va molt més enllà de les càmares de gas.
Crec que negar l'holocaust és delicte a Alemanya. Si és així, n'hem d'aprendre molt dels alemanys

Glennis ha dit...

It is unfortunate if the innocent young German people feel guilty about what happened during the war to the poor Jewish people and others, sorrow and regret would be better feelings, I hope all of us hold a strong memory of the feeling of outrage we all felt when we first learned of that dreadful part of history, but it is not todays youth that are to blame in any way. Different story for some of the aged population! We must learn from the past though, and have some forgiveness.

Ferran ha dit...

Natxo potser has seguit tot el "merder" que hi ha hagut amb aquest bisbe negacionista, de nom Williamson, que diu que de cambres de gas, res de res; que no van existir. Negar una evidència descoloca; és com si algú negués que el sol surt per l'est, o que a l'hivern el succeeix la primavera...

Glennis You're right; that's why I'm so impressed about this feeling of guilt among young Germans. Or maybe guilt is not the most precise word, but responsibility for what their parents and grandparents did. In any case, it is not them who are to feel the weigh of this responsibility. And yes, it is the duty of us all to learn from the past not to repeat it.
Greetings!