Jove per sempre més

A l'In varietate concordia m'agrada penjar-hi música, cosa que faig més o menys sovint. La cançó d'avui té, com totes les altres, un significat especial per a mi. Escoltar-la ara, vint anys després que aquesta versió sonés a totes les ràdios, em posa encara la pell de gallina; les circumstàncies són diferents, és clar, però l'efecte és similar. Parlo de "Forever young", dels alemanys Alphaville.

Des de fa poc, a més de transportar-me als vuitanta aquest tema també em fa pensar en una persona. Un dels blogs que visito habitualment és un lloc especial: el blog d'en David Rovira. "Forever young" és un dels temes que sona quan hi entres. L'autor del blog es diu Natxo i el seu fill, en David, a qui està dedicat l'espai, va morir el 2007.
La notícia l'havia llegit als diaris: un nano de 12 anys, de viatge amb els seus companys de música, havia mort atropellat per un cotxe a Budapest. Més o menys un any després d'aquell terrible fet, un dia, navegant per la xarxa, vaig topar per casualitat amb el blog que el Natxo escrivia en memòria del seu fill. Al començament no sabia qui era, és clar, però al cap d'una estona vaig recordar aquella tragèdia i vaig lligar caps.

Des d'aleshores hi entro sovint. A través seu he anat coneixent en David i la seva família fins a fer-la, en certa manera, una mica part del meu món. Llegint els posts d'en Natxo, sovint m'he sentit petit i m'ha fet ràbia la impotència, la incapacitat de no poder, o no saber, com ajudar algú que viu una prova tan dura com la que passen ell i "les Annes", la seva dona i la seva filla. Potser al Natxo el suport dels seus lectors li resulta d'ajuda, però segurament no és conscient que els seus escrits també ens ajuden als qui no volem oblidar el que som: éssers efímers, finits, que per alguna raó passem per aquest món i, mentre mirem de descobrir-ne el perquè, sobrevivim intentant ser feliços. Personalment, els escrits d'en Natxo m'ajuden a posar en perspectiva la meva pròpia realitat i la dels que m'envolten; i també em fan pensar en la vida i en la mort. No és fàcil trobar-li el sentit, a tot plegat, i segur que encara ho és menys quan un viu una experiència tan extrema; però estic convençut que li acabarem trobant, ells, jo i els qui vulguin buscar-lo. I si, en el camí, el nostre suport serveix a persones com en Natxo i tantes altres que han perdut un fill a superar una miqueta el seu dolor, el temps que dediquem a llegir els seus pensaments i donar-los el nostre suport està més que ben invertit.

"Forever young" la dedico al David i a tots als qui, com ell, seran joves per sempre més.



Forever young
This is not only the title of a very famous old song and the different versions we have heard from it, but also a sentence that applies to those who died too early. One of the blogs I often pay a visit to is called Blog de David Rovira. It is written by Natxo, the father of a 12 year old who died back in 2007, run over by a car in Budapest.
I remember having read the piece of news, when it took place. Some twelve months later I happened to find Natxo's blog and soon related it to those terrible facts. I have been reading it ever since, not only because for some reason I have felt myself very close to his family, but also because through his words I reflect on life and death, about the sense of it all... Maybe his readers help Natxo, in some way, overcome this tragic fact; but at the same time he helps us too, although very probably he's not aware of that.

This song, by Germans Alphaville, is devoted to those, like David, who will be young forever.

Jung bis in alle Ewigkeit
"Forever young" hiess das Song, dass Mitte 1980-er Jahre die deutschen Alphaville durch der ganzen Welt sehr berühmt machen wurden. Das Lied, das ich absolut liebte -und noch liebe- hat jetzt für mich eine neue Bedeutung.
Vor ca. einem Jahr habe ich das von dem Vater eines gestorbenen 12-jähriger Jung Blog de David Rovira entdeckt. Natxo, so heisst der Vater, hat nach dem Tod des Junges, der 2007 bei einem Auto in Budapest übergefahrt wurde, das Blog eröffnet. Dabei äußert er seine Gefühle, wie er und die ganze Familie so eine schrekliche Erfahrung durchleben. Ich glaube, dass wir, wer sein Blog lessen und dabei unsere Komentäre verlassen, auf irdgendeine Art schaffen, Natxo durch seinen Prozess zu helfen. Gleichzeitig schafft er auch, dass wir uns Fragen stellen, übers Leben und Tod, und der Sinn vom Allgemein.

"Forever young" widme ich David und alle, die jung bis in alle Ewigkeit sein werden.

Lets dance in style, lets dance for a while
Heaven can wait were only watching the skies
Hoping for the best but expecting the worst
Are you going to drop the bomb or not?
Let us die young or let us live forever
We dont have the power but we never say never
Sitting in a sandpit, life is a short trip
The musics for the sad men
Can you imagine when this race is won
Turn our golden faces into the sun
Praising our leaders were getting in tune
The musics played by the madmen
Forever young, I want to be forever young
Do you really want to live forever, forever and ever

Some are like water, some are like the heat
Some are a melody and some are the beat
Sooner or later they all will be gone
Why dont they stay young
Its so hard to get old without a cause
I dont want to perish like a fading horse
Youth is like diamonds in the sun
And dimonds are forever
So many adventures couldnt happen today
So many songs we forgot to play
So many dreams are swinging out of the blue
We let them come true

23 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

Bonica cançó. Ai, els vuitanta!
Ser jove per sempre només és qüestió de voluntat, i no de cremes facials.

Deric ha dit...

No coneixia la història ni aquest blog, però ara hi entraré perquè li has dedicat un post preciós.

Francesca ha dit...

Ferran, he entrat al bloc de David Alsina i és... no tinc paraules, no sé si és perquè, com a mare, penso que sobreviure a un fill, és el pitjor escenari possible... però m'he emocionat. El seguiré. La música molt maca. Gràcies per donar-me a conèixer gent com la família del David!

Salvador ha dit...

Cada vegada estic més convençut que tot plegat no té cap sentit i no em desagrada la idea.

Assumpta ha dit...

El teu escrit emociona, Ferran, tant pel que expliques com per la música com per lo meravellosament escrit que està... es nota que no l’has redactat amb el cap si no amb el cor... i, per això, no cal un comentari massa llarg, només seguir escoltant la cançó i pensar en la gent que coneixem, en la gent que ens ajuda, en els que ja no son al nostre costat però que confiem en poder tornar a veure...

nur ha dit...

Sí que deu ser una de les pitjors coses que et poden passar a la vida. No crec que mai tingui fills, però és el que sempre diem: hi ha morts, dures, duríssimes, però que són llei de vida. La d'un fill no és llei de vida i sobreviure'l deu ser horrorós.

Penso com el Salvador, que tot això no té gaire sentit i potser per això fa temps que tu, Ferran, i jo parlem d'això del carpe diem. Almenys que serveixi per ser feliços tant com poguem i aprofitar-ho, no?

Albert ha dit...

Gran canço reversionada també amb molt encert....
Sobre el blog que comentes, jo també vaig entrar fa uns mesos, i la veritat em va impressionat bastant, la força de valor d'aquest home és encomiable.....
Avui llegia en un dominical que la mort d'un fill no té nom..i és veritat, si se't mor la dona ets viduu, si set moren els pares, horfé, però si se't mor un fill.....

Rita ha dit...

Un post preciós el teu... i sentit, Ferran... He passat pel bloc i molt dur, la veritat.
Bona setmana!

Natxo Rovira ha dit...

Benvolgut Ferran:

No sé si pots imaginar la sensació de calidesa, consol i alegria que hem sentit avui a casa quan, en una de les meves habituals i enriquidores visites al teu blog, m'he trobat amb aquest immens regal. Sí, és un regal, perquè en el nostre dia a dia aprenent a conviure amb l'absència física del David, són aquestes dedicatòries les que van omplint certs espais emocionals i a més, tot el que sigui ajudar a mantenir viva la memòria del David em manté a mi amb una certa esperança.

Fa ja alguns mesos que ens coneixem virtualment, i la teva companyia ha estat sempre molt reconfortant, t'ho dic de tot cor. (per cert, jo no sabia que te n'havies assabentat de l'accident del david per la premsa...)

El bloc va néixer, curiosament, un parell de setmanes abans de morir el David, i en ell vaig trobar de seguida un espai on ubicar-lo, on mostrar els meus sentiments, records i reflexions. En principi era només per mi, pel meu dol, per donar sortida a la meva desesperació, però amb el temps el retorn obtingut ha estat i és d'un enriquiment immens. S'ha creat un espai fantàstic, ple de valors com ara la compassió, la solidaritat, l'empatia, l'amistat, l'amor. I per compartir reflexions sobre la vida i la mort, i sobre el que realment és l'essència de tot plegat.

En fi, gràcies un cop més. Sempre m'han agradat els valors que transmets als teus escrits i opinions, i he pogut constatar en primera persona tota la teva generositat. I SÍ, com tu dius, t'agraeixo a tu i a molts d'altres, el temps que nes dediqueu per donar-nos suport. Em fa sentir bé que el donguis per ben invertit. Ets una bona persona. Diuen que "una alegria compartida és fa doble, i una pena compartida, és transforma en la meitat". En dono fe.

També aprofito per agrair profundament als demés Deric, albert, Rita, Francesca, el vostre temps, les vostres paraules...

kweilan ha dit...

Em sembla que en una de les entrades del Natxo al teu bloc, vaig descobrir el seu i el del David ja fa uns mesos. Ara he llegit el teu post i m'ha semblat ple de sensibilitat. Molt boni, Ferran.

zel ha dit...

Ni idea, però que trist...ara vaig de visita, quan darrera un blog hi ha un rerafons així, cal anar a fer companyia! Ets un sol! Quan baixis a l'Empordà, a casa meva tens un lloc!

Edurne ha dit...

Ayyys, jove per sempre! En fin, nos conformaremos con que nos vayan diciendo que estamos igual que siempre... que no es poco! Aunque una sepa que igual, igual...
A mí también me gustaban los Alphaville, mañana me pongo con ellos, y me desmeleno un rato, en plan... a mi aire, vamos! jejejeje!
Petons i bona nit!

Fina ha dit...

Totalment d'acord amb la teva reflexió d'avui i amb els comentaris dels teus lectors.

És bo que ,de tant en tant, fem una parada en les nostres estressades vides per pensar i parlar del què és realment important.

Avui, amb tu, hem pogut reflexionar, tots plegats,sobre una situació realment colpidora, que no deixa indiferent a ningú.

Salutacions a tots i especialment al Natxo.

Carpe Diem.

Dani R. ha dit...

Gracies Ferran per presentar-nos en Natxo

Cristina ha dit...

Moltes gràcies Ferran per enllaçar-nos aquest blog, emocionant, tendre que és un bonic homenatge per mantenir el record d´un nen, en David.
M´has emocionat profundament.

Xavier ha dit...

No tinc esma per expressar el que m’ha transmès les paraules d’en Natxo Rovira.
Ara mateix la tremolor i una clara angoixa no em permet transcriure el que estic sentint. Han vingut a la meva memòria la mort del meu cosí desprès d’una llarga malaltia amb la que va naixé, el patiment i la impotència durant tots aquells anys, el fet de no poder fer res i del dur final que tot resistint-se, esperàvem.
El gran dol també d’una bona companya de treball, que va perdre el seu fill just acabats de complir el 18.
El dolor de veure marxar un fill a de ser insofrible. En aquest moment no puc pensar que pogués sobreviure a la pèrdua dels meus fills.
Quan desaparegui la fiblada que m’oprimeix el pit, intentaré amb mes serenor llegir els bells pensaments dirigits a David.

Núria ha dit...

Impressionant! Sempre m'ha agradat aquesta cançó, per la música, però també per la lletra. M'ha recordat un noi de 17 anys de Palafrugell que va morir aquest cap de setmana a l'autopista. La família ha quedat destrossada i els companys d'institut s'han mobilitzat per fer-li un acte de recordatori i de petit homenatge.
Gràcies per aquest escrit tan humà

Els del PiT ha dit...

Fa un temps el mateix Natxo feia un comentari aquí mateix fent referència al tracte rebut per part de la "familia real española".
Amb posts-apunts com el teu es demostra que la família virtual és més real que aquella.
Vaig pensar que aniria a visitar-lo, però no sé per què no hi vaig anar.
Hi aniré.

D'Alphaville? Sí, preciosa.
Sergi

Xavi ha dit...

Carai...
Després de llegir el post i els comentaris, he donat una passejada pel blog d'en David Rovira, al qual no hi havia entrat mai. Un comentari si em permets, respecte al medi en el que estem. Penso que els blogs poden ser una bona eina per fer del mon en que vivim, quelcom millor. Blogs com el d'en David o el teu i posts com aquest darrer que has escrit, n'estic segur que hi contribueixen,
mercès de tot cor

Ferran ha dit...

Natxo moltes gràcies per passar per aquí i deixar la teva empremta. Ja ens hem comunicat per mail, així que només em queda fer-vos arribar una abraçada a tota la família.

I a tota la resta, també gràcies per haver-hi dit la vostra, molt especialment en aquesta ocasió. Els vostres 17 comentaris són 17 abraçades més que ha rebut en Natxo i la seva família; a cada abraçada, segur, una mica menys de dolor.

Xavi m'agrada i comparteixo el teu comentari sobre l'ADN dels blogs.

Gràcies.

anna ha dit...

Ostres Ferran, m'ha agradat molt tot el que ens dius, però el millor ha estat la frase:
Els vostres 17 comentaris són 17 abraçades més que ha rebut en Natxo i la seva família; a cada abraçada, segur, una mica menys de dolor.
Ets un encant... t'estimem!
Anni

Dafne ha dit...

Només puc dir-te que em commou profundament el teu escrit, i especialment per les paraules que van adreçades a uns pares que viuen l'absència d'un fill. No vull ni imaginar-m'ho. Gràcies per fer-me´n coneixedora, i compartir-ho.
Quan va morir el meu germà, em van dir que al diccionari no hi havia cap paraula que reflectís la pèrdua d'un fill, sí la d'un espòs o esposa; però la del fill és tan brutal que no té paraula que la pugui definir.
FOREVER YOUNG!!!! Una cançó que avui, agafa una altra direcció!!!
Gràcies Ferran!!!

Ferran ha dit...

Anna, tan de bò aquestes i totes les abraçades que es donen a qui pateix tinguin realment el poder de mitigar el seu dolor, Anni; tan de bò. Jo us les dono, a vosaltres i a tots els qui heu patit la "pèrdua" d'un fill, amb tota la fe que sigui així. I segur que no sóc pas l'únic!
T'agraeixo molt el teu missatge.

Dafne, a còpia de temps, amb en Natxo ens hem fet una mica amics (virtuals, de moment, però amics). Hi ha proves dures: la mort d'un fill, la mort d'un germà ho han de ser, no crec que pugui fer-me'n una idea (i no ho vull, honestament t'ho dic). A tots els Natxos, les Annes i les Dafnes del món vaig dedicar aquest post i aquesta cançó.
Molta força i energia positiva, guapa.