Una anàlisi lingüística. De la Norma ençà (i 2)

En parlava fa uns dies: de la Norma a la Queta hi van 25 anys, i em sembla evident que, en aquest temps, alguna cosa ha canviat en la mentalitat de molts catalanoparlants. Maluradament encara són nombrosos els qui no ho poden evitar: canvien al castellà de seguida que algú els respon en aquesta llengua; no hi fa res si el seu interlocutor és a Catalunya guanyant-se les garrofes: el castellà té aquesta força, al nostre país. D'altres hem anat incorporant, progressivament, la normalitat de parlar (gairebé) sempre en català, independentment de la llengua en que ens parlin. A Catalunya, el mateix dret tenen els uns a parlar exclusivament en castellà, com a llengua cooficial, que els altres a expressar-se sempre en català, com a llengua cooficial... i única pròpia del país. Com deia en el post de la Norma, sense fer-ne bandera i amb la mateixa normalitat amb què un parisí viu en francès a la capital del Sena. Això, allà, és així de natural perquè aquell parisí du incorporat un xip amb una informació rellevant: París es França i a França es parla francès...
.
I aquí, ai!, aquí rau la mare dels ous dels problemes del català. Per a milions de persones de tot el món, Catalunya no existeix o ho fa, en tot cas, com a regió d'un país que es diu Espanya; i el xip que porta incorporat mitja humanitat (i mig Espanya) diu que a l'estat espanyol es parla castellà. És allò tan jacobí de "Un estat, una llengua". El problema del català, com de fet el problema de qualsevol llengua minoritzada en un territori bilingüe, no és lingüístic sinó polític.
.
En aquest tauler de joc, ¿on queden les llengües minoritzades i els dialectes? El català, el basc, el gallec, l'escocès, el piamontès, el sard o el bretó, entre tants altres, són, senzillament, desats a la carpeta de "curiositats antropològiques" al costat de la sardana, la sidra, el currywurst, la faldilla escocesa i la puntualitat germànica. Tenen dret a ser perquè demostren que som "plurals", però que no toquin allò que no sona, amb les seves pretensions de ser "normals" al costat de les llengües "de veritat" (les que tenen un estat al darrera). Que si hi ha quotes de música espanyola a les ràdios ibèriques és normal, però si la quota és per demanar un 50% de cinema en català, això és imposició!
.
Quina solució té, doncs, el problema del català? Jo diria que hi ha dues opcions:
.
1. modificar tots els xips del món per introduir-hi una nova variant, segons la qual existeixen estats on més d'una llengua és oficial (a això se li diu "cultureta general", però en un món on els clons de Big brother s'estenen com una taca de petroli... què voleu!), o
2. decretar a Catalunya l'existència d'una sola llengua oficial, la pròpia, i desenes de no-oficials, com passa de facto a tants i tants estats oficialment monolingües d'Europa.
.
I mentre treballem per assolir el primer pas, com a estadi previ per arribar al segon, una coseta, res, una bestiesa, sí que podem fer els catalans: utilitzar la nostra llengua, a casa nostra, amb la mateixa naturalitat amb que, ja sabeu, un parisí utilitza el francès a França... o un castellanoparlant, el castellà a Catalunya.
.
Per acabar, uns apunts-resum dels comentaris que veu deixar en el post de la Norma:
.
* pràcticament la meitat asseguraven parlar sempre en català, a Catalunya, mentre que l'altra meitat confessava no poder-se mantenir en la seva llengua materna si l'interlocutor els respon en castellà.
.
* hi ha casos en què, malgrat ser totes dues persones catalanoparlants, el fet d'haver-se conegut en castellà fa que la seva relació s'estableixi en aquesta llengua. Un cop iniciat aquest procés, és difícil modificar l'hàbit i passar-se a l'altra llengua comuna de tots dos: el català.
.
* Un argument que fa ràbia, per justificar el canvi al castellà: "ho faig per respecte a l'altre". Perdó??
.
* Queda oberta una qüestió: la responsabilitat d'impulsar la normalització del català a Catalunya, és del govern (català) o dels ciutadans? A mi em sembla que de tots una mica, però els deures els hem de fer, sense dubte, els ciutadans, usant la nostra llengua sense complexes, amb normalitat.
.
A linguistic analysis
This is quite a long article, I know. I wanted to talk about the situation of the Catalan language in Catalonia where, despite being the only "own language" (just like Portuguese in Portugal or Icelandic in Iceland), it is (still) living through hard times in its territory. Castilian Spanish (also official in Catalonia) is apparently too strong, and certain dynamics which, in the end, are detrimental to Catalan, are so deeply rooted in many people's brains and attitudes, that even if Catalan is their mother tongue, they immediately change to Castilian as soon as their interlocutor uses this language.
For a person who is not related to the history of this part of the world, this might seem the appropiate way to proceed: you have a good command of both Catalan and Castilian Spanish, your interlocutor apparently speaks only Castilian, so you leave your mother tongue aside and use Castilian. What this reality hides is another reality, too often not taken into consideration: hundreds of thousands of people living and working (most of them even born) in Catalonia, will never ever in their entire life take the trouble -so to put it- to learn and/or use Catalan. According to the perspective of such narrow-minded people, since Catalonia is in Spain, and Castilian is the only official language in the whole of the country, why bother learn and/or use Catalan? (or Basque, or Galician). Ehat this perverse approach hides is the fact that, being Catalan a less spoken language, its chances to survive are lesser than those of Castilian, widely spoken around the globe. And not only this: refusing to know the language of a place you live in, means having no interest in integrating yourself in that society. I can't think of myself living in Germany, and not making the effort of learning the local language! It is exactly the same thing if you live in an offcialy bilingual territory, like Catalonia and so many others all over Europe.
.

15 comentaris:

kweilan ha dit...

És molt important que quan coneixem una persona encara que ens sembli que no és d'aquí, li parlem en català perquè el primer contacte lingüístic, si és en català o castellà, condicionarà tota la comunicació posterior. Nosaltres hem de fer l'esforç, creure en la nostra llengua i defensar-la utilitzant-la i utilitzant-la correctament.

XeXu ha dit...

La solució no la tinc, o sembla de molt difícil implantació. Però en el que sí que col·laboro és en parlar la meva llengua i mantenir-la sempre que em sigui possible. Més d'un cop he estat capaç de parlar en català de manera regular a algú que havia conegut parlant una altra llengua, així que certifico que és possible. Fàcil potser no (per mi no és massa difícil, però bé...), perquè a la gent li costa, però no és impossible.

Ara m'has fet pensar en que avui mateix li he dit a una companya de feina polonesa que a veure si comença a espavilar amb el català, que porta quatre mesos aquí, i hem de parlar en castellà. Li he dit que no li demano que el parli (per ara, això m'ho guardo per després), però que m'entengui, que jo vull poder parlar-li en català.

reflexions en català (marc) ha dit...

Jo pesno que quan comenci el procés de secessió els nacionalistes catalans hem d'apostar perquè al futur estat català hi hagi tres llengües oficials: català, aranès i castellà.

Amb un estat i uns quants anys després, el català seria el que no és ara: una llengua necessària.

Negar l'oficialitat del castellà d'entrada trobo que seria un error, no tindríem erl suport de molts catsellanoparlants que són independentistes; que n'hi ha i molts.

Lucila ha dit...

Hola Ferran! Primer de tot, m'alegro de saludar-te novament al blog. Encara que no et deixi gaires comentaris últimament, no pensis pas que he deixat de llegir-te ;)

Bé, volia matisar una mica una de les coses que comentes a l'article. I és el fet que el català sigui la única llengua "pròpia" de Catalunya. Jo crec, com la lingüista de la UB Carme Junyent, que les llengües pròpies de Catalunya són totes les que es parlen aquí, del català al swahili. I dic "pròpies" amb tot el sentit i amb total coneixement de causa. Només si valorem les llengües dels altres aconseguirem que la nostra també es valori. I de passada farem real una mica això que queda tan bé de dir de la "riquesa cultural" i el "cosmopolitisme".

Salut!

Assumpta ha dit...

Hola!!

No estic d'acord amb Lucila, amb tots els respectes, però no...

Llengua pròpia de Catalunya només és el català.

Trobo ridícul dir que llengües pròpies d'un lloc són totes les que algú parla allí... no té ni solta ni volta.

Vaig per alguns barris de Barcelona i sento parlar xinès... El xinès és llengua pròpia de Catalunya? Absurd, absolutament absurd.

Respecte per les altres llengües, i tant que sí... però una cosa és respectar-les i altra és dir que són les pròpies.

Aquest argument de pasar-se al castellà "per respecte" a mi també em fa ràbia... i jo no mereixo respecte? un castellanoparlant amb cinc, deu, vint anys de residència a Catalunya no m'ha de respectar a mi??

Ostres!! És que m'encenc, eh?

Utilitzem la nostra llengua, si us plau!! utilitzem-la!!

Ahir vaig anar al Banco de Santander. Mai hi vaig... no tinc pas cap compte, era una cosa puntual. I vaig tenir una d'aquestes converses bilingüe: ell castellà, jo català, ell castellà, jo català... ni ell va canviar ni jo tampoc. Si no en vol aprendre allà ell, però si treballa a Catalunya té l'obligació d'entendre'm.

Molt bon article, Ferran :-))

Deric ha dit...

tots hem de ficar de la nostra part!

Ferran ha dit...

Kweilan el que tu dius hauria de ser la norma, efectivament. Encara més: hauria de ser la norma assumida de forma tan natural, que ni n'haguéssim de parlar!

Tens raó, XeXu, no és impossible. És qüestió de posar-s'hi, i ja està.
Pel que fa a la gent de fora que en parla, a la feina he tingut companys/-anyes de Croàcia, de Colòmbia, de l'Argentina, d'Euskadi... amb un català perfecte. És com tot: si el veuen necessari, s'hi posen; sinó, no.

Marc estic d'acord amb tu. Potser no m'he explicat prou bé; tampoc jo penso que s'hagi de "no-oficialitzar" el castellà de la nit al dia, en absolut. Més que res perquè no seria realista actuar així. L'important és aconseguir pel català un estatus de llengua de país (o sigui, de llengua "normal"); això sí podria canviar-ne les perspectives de futur!

Hallo, Lucila (amb "c" castellana ;-), und willkommen zurück!
Bentornada però... no estic d'acord amb tu, ni amb la Carme Junyent a qui no tinc el plaer de conèixer. De llengua pròpia, a Catalunya, n'hi ha una. Jurídicament pròpia, vull dir. O històricament, digues-li com vulguis. Una altra cosa ben diferent és que, actualment i com bé sabem els "ravaleros", al país hi ha comunitats amb desenes de llengües maternes que no són el català; i per suposat que aquestes són part de la nostra riquesa com a país, evidentment castellà inclòs! Però pròpia, pròpia, a Catalunya... el català. La resta són benvingudíssimes!
Bis (ganz) bald :-)

Assumpta què puc afegir al teu comentari? Doncs res, perquè probablement el signaria sencer :)

Doncs sí, Deric. I tu ja ho fas, escrivint!

Fina ha dit...

A la teva pregunta final :la responsabilitat d'impulsar la normalització del català a Catalunya, és del govern (català) o dels ciutadans?

Sens dubte: és del govern català .La resta vindria sola de mica en mica.

Una vegada més, no és el ciutadà qui ha de treballar per al govern , sinó a l'inrevés.

Visca Catalunya i visca el català.!

Assumpta ha dit...

Per cert, aquest vespre m'han passat un correu electrònic animant-me a posar el català com a llengua preferent a l'"explorer"...

No tenia ni idea que això es podia fer... però he seguit les instruccions i ja ho tinc :-)

Deixo una abraçada de bon cap de setmana :-))

Rita ha dit...

Vaig llegir l'altre post, però al final se'm va passar comentar-te. A vegades ho deixo per més tard i no es pot fer perquè passa això, que no ho fas. No voldria, però, deixar de dir-hi la meva.

D'entrada, et felicito pels dos posts. Si tothom pensés com tu, les coses anirien molt millor!

Dir-te que coincideixo plenament amb el que dius. Reconec que em costa mantenir-me en català quan em parlen en castellà, però cada dia m'hi esforço més. Sobretot, perquè crec que és de vital importància si no volem que el català acabi desapareixent.

Pel que fa a de qui n'és la responsabilitat, rotundament penso que és del govern. El govern hauria de subvencionar que tot empresari obligués a estudiar el català als seus empleats. Només així s'aconseguiria que acabés sent la llengua de tothom. Això fa anys que ho dic.

Per part nostra, dels ciutadans, també hi ha la responsabilitat de parlar-lo amb tothom, però sense la intervenció del govern, és més difícil sentir-se fort.

Felicitats novament per aquests dos posts i bon cap de setmana!

Ferran ha dit...

Ostres, Fina, no ho sé... no ho veig tan rotundament clar. Del govern, sí, però no veig que sigui menys important el paper que faci cadascú de nosaltres, des de la nostra posició particular.
En qualsevol cas, que tots ens hi posem, cadascú en la seva mesura i responsabilitat, perquè finalment el benefici serà, també, pels qui ens estimem la nostra llengua.

És cert, Assumpta. Tinc un post a mig preparar, explicant justament com fer això. A veure si el penjo un d'aquests dies...

Gràcies també a tu, Rita, per deixar aquí la teva opinió. Del tema de la responsabilitat (govern/ciutadà), ja hauràs llegit el que li comentava a la Fina aquí dalt. En qualsevol cas, fem els possibles per ser "naturals" i per actuar amb "naturalitat" a casa nostra, pel que fa a la llengua, i tots en sortirem guanyant. Segur!


Molt bon cap de setmana a tothom!

reflexions en català ha dit...

De llengua pròpia només n'hi ha una. Això no té res a veure amb el respecte i la riquesa cultural.

Només et faltava dir que ets una ciutadana del món.

Fina ha dit...

“El peix no pararà de donar voltes sobre si mateix, per avançar, si no deixa de mossegar-se la cua”.

Penso que, les llengues minoritàries sí que han d’estar protegides per llei, per garantir-ne la seva continuïtat , més enllà de l’ús que la gent en vulgui fer d’elles de forma voluntària i personal.

Cada país ha de tenir el seu idioma, fins i tot el nostre que té l'autoestima tan baixa.

Salut!

Assumpta ha dit...

Perfecte!! :-))

Si ho poses, molta gent ho farà!! (has dit "post" jeje)

Una graaaaaaan abraçada!!!!

Ferran ha dit...

Jo també estic d'acord, reflexions, que la pròpia és la que és.

Sí, Fina, jo també estic a favor de les lleis de protecció a les llengües en situació d'"alerta vermella".

Post, apunt, escrit, article... l'important, Assumpta, és... que estigui escrit en català!, hehe...
Una abraçada gran per tu també...


... i per tots!