Historias de la puta mili

... i no parlo de la pel·lícula, sinó de la mili de debò, la que era obligatòria fins que el govern d'Aznar (al Cèsar el que és del Cèsar) la va fer passar a millor vida, a començament de segle.
Jo havia anat acumulant pròrroges, raó per la qual la meva "agonia militar" va durar anys, des dels 18, quan em devien enviar aquella maleïda carta per primer cop, fins als 25 o 26, que va ser quan em van sortejar (que rima amb "torejar"). De posar-m'hi no en tenia cap ganes; cap ni una! El que va passar, a l'arribar al meu primer quart de segle, va ser que em vaig veure a mi mateix encadenant pròrrogues fins a la jubilació, cosa que m'angoixava tant com enfrontar-me a la qüestió. Vaig pensar: "Au, va, posa-t'hi, segurament et tocarà Barcelona, no hauràs de fotre gaire brot i t'ho hauràs tret del damunt d'una punyetera vegada".
"Barcelona", pensava? I un bè negre! Em va tocar مليلية, que segons la Wikipèdia és el nom en àrab de la "molt espanyola" ciutat autònoma de Melilla. Mama por!!
.
Imaginar-me apuntant alguna cosa (no diguem algú!) amb un Cetme em resultava un malson. Si sóc gairebé incapaç de matar un mosquit, jo! En fi, que no, que fusells i pistoles no estan fets per mi. Encara més, veure'm a mi mateix rebent ordres estúpides d'un senyor farcit de galons i fent estúpides guàrdies de matinada... No, tot plegat em superava, i de molt. Només faltava que em toqués Melilla per sortir esperitat cap al Govern Civil de Barcelona, a fer-me objector. Ni 24 hores havien passat des del sorteig, i ja n'era!
.
Si la memòria no em falla, en aquella època la mili durava 12 mesos i la prestació social substitutòria -així se'n deia- una mica més. No m'importava, òbviament. Hauria fet 5 anys de prestació, si hagués calgut, per estalviar-me haver de fotre trets a les cabres de Perejil.
Val a dir que la prestació va ser una experiència molt bona; la vaig fer a la seu barcelonina de Medicus Mundi, i fins i tot la vaig allargar voluntàriament unes setmanes, per poder acabar la feina que m'havien encarregat.
.
Afortunadament, les històries de la puta mili, per mi, són les que m'explicaven altres o les que llegia a la premsa. I francament, no lamento no haver-les viscut en primera persona!
.

23 comentaris:

òscar ha dit...

anda que no vas fer bé, ferran. jo, del temps fent el pamplines a la mili (a barna, això si), sols n'he tret de bo un post que vaig escriure fa un temps.

massa mesos per un sol post (i no n'amenaço amb més, eh!) :)

Albert ha dit...

això era una herència dels temps pretèrits que governs rera govern s'entestava en no treure...jo vaig tindre sort i després d'unes prorrogues, com feia poc que em van operar, vaig aprofitar per fer-me "in-habil" per defensar al ejercito español...va ser unes de les alegries de la meva vida, a més jo sempre deia que em tocaria ser allò que deien excendete de cupo.....i mira gairebé, després vaig fer la broma de dir a la gent que com a catalanista vaig alegar que no podia besar la bandera de españa, la veritat quan explicava això em divertia molt, fins i tot vaig tindre una agra discusio amb una amiga, que no va acabar gairebé el tema ..coses que pasen, ja veus que tots tenim històriees de la puta mili....encara que no l'hagem fet...
i com va dir aquell gran ministre de defensa...Viva honduras !!!!!!

DooMMasteR ha dit...

Ui! Quins records! Jo també em vaig fer objetor... No m'arrepenteixo gens ni mica!

merike ha dit...

Necessitem protegir la frontera
per a la totalitat de UE a la nostra frontera oriental:-) Els dos meus homes han estat en l'exèrcit durant 11 mesos. Una pèrdua de temps, potser. Però excel·lent entrenar per quedar-se fora en un bosc
de manera sola a la nit. I buscant dones velles perdudes allà.. quan estaven buscant alguns bolets i baies.
Finnish Defence Forces - Wikipedia, the free encyclopedia

Xavi ha dit...

quins records diu...
jo també vaig fer la pss. després de les pròrrogues, d'un informe mèdic favorable i no sé quantes collonades més, em tocava anar a Burgos (no tan greu com Melilla però...). Vaig fer la objecció al Parc Natural del Delta de l'Ebre, a caseta, envoltat de natura i i fent cosetes força interessants. De totes maneres, l'objecció en general, no eren tot flors i violes. En recordo dues crítiques (n'hi havia més, segur):
1.No tothom estava content amb la plaça i tasca assignades i
2. Certament, es cobria amb objectors, places susceptibles de ser llocs de treball (amb contracte laboral).

Assumpta ha dit...

Per cert, que Aznar va treure la mili, d'acord, però la proposta, la iniciativa parlamentària va ser de Convergència i Unió :-)


El meu marit també va anar demanant pròrrogues per estudis i quan, finalment, el van sortejar li va tocar Ceuta.

En aquell moment hagués demanat el Cetme aquell i m'hagués fotut un tret directament jo.

Lladres de la vida dels demés!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

ei, una altra cosa que compartim; jo també la vaig fer a melilla, al 85.

Els del PiT ha dit...

Culleres!
També vaig fer un postapunt de la mili a la que no vaig anar perquè hi havia massa gent.
Aquell sorteig va ser la meva loteria!!!
;-)

Elvira FR ha dit...

El meu pare pobre si que li va tocar !!! no pas la mili sinó la guerra civil al front de guerra amb 21 anys, i després de la guerra Franco el va castigar a tres anys més de servei militar obligatori( tres llargs anys...) Un novio que vaig tenir li va tocar fer la mili a Burgos (CIR centro instrucción reclutas) i després al País basc , no recordo a quina població...us parlo del 1979....van agafar tots polls, els feien dutxar amb aigua freda (hivern) i els daven una sola manta...total entremig va patir a part dels polls un atac psicòtic...bé i un principi d'úlcera...o sia que crec que ja està bé que l'exèrcit sigui per qui hi vulgui anar ( encara que millor seria que no existissin)

XeXu ha dit...

Jo també em vaig escapar per potes de la mili. Em vaig fer objector de seguida, tot just ser tallat, i després demanava pròrrogues de l'objecció, com feien els meus companys que en teoria hi haurien d'anar. Però vam tenir sort, tant ells com jo, ja que de pròrroga en pròrroga, es va eliminar el servei, i no vam haver de fer res.

Ara mateix em sembla una cosa tan arcàica... no sé com es podia fer això, no sé com podia ser obligatori.

Ei, m'has despertat uns records que tenia del tot enterrats, sempre va bé, encara que siguin sobre aquest tema. Gràcies.

Jaume Puig ha dit...

Be, jo sóc de la generació anterior a la legislació que permetia l'objecció de consciència. Vaig passar un any al desert d'Almeria. I res suporto pitjor que la gent que prova d'explicar-me la seva mili com si fos l'aventura de la seva vida. Quan he començat a llegir el teu apunt m'has acollonit. He pensat que N1H1 t'havia alterat i et feia explicar-nos la mili al blog.

Mireia ha dit...

hehe, m'ha agradat això de fotre trets a les cabres de perejil...jo ja sóc de la generació en que cap dels meus companys masculins es va haver de preocupar per aquest tema...deuria ser ben angoixant pensar tot el dia com esquivar el servei militar!

Per cert, a Medicus Mundi què hi vas fer?? és poc coneguda però fa anys que treballa (de fet és de les primeres ONGs a nivell mèdic de Catalunya).

Salut i julivert, hehe!

Ferran ha dit...

ÒSCAR, quina sort tenen els que ja no s'han de plantejar si mili o prestació social!

Aquesta és una altra, ALBERT: em veia a mi mateix fent el pamplines, desfilant davant d'aquells militars i "rendin honors" a la bandera espanyola... aahhrrggg!!

Vem ser uns quants, DOOM. Suposo que per això van acabar professionalitzant l'exèrcit: ningú volia ser soldat de lleva!

MERIKE, teniu una frontera important, els finesos. Ara que, quin pal haver d'anar obligatòriament al servei militar!

XAVI, el que comentes de les places laborals cobertes amb objectors... ve a ser el que passa també amb les beques. Una forma com una altra de donar feines a canvi de quatre cèntims.

ASSUMPTA, no recordava que la proposta havia estat de CiU. Doncs bé per ells, francament! :)
PS: Celebro molt que no arribessis a demanar el Cetme!

No corris, JESÚS, que jo no la vaig arribar a fer!

Caram, SERGI, doncs ja ho dius bé, i tant: loteria! Deviem ser mils de milers els que somiàvem amb aquesta loteria! Per ara, a mi no m'ha tocat ni aquella ni l'altra; buà...

Ostres, ELVIRA, vaja tela el que expliques. Pel que fa al teu pare -i tants pares i avis nostres- allò sí que va ser horrorós: ni novatades ni històries, directament a matar-se els uns als altres. En fi...

XEXU, deus ser de la quinta de mon germà petit. A ell li va passar el mateix: va anar demanant pròrrogues i al final se'n va lliurar. Bé per vosaltres!

N'hi ha uns quants d'aquests, eh, JAUME? Dels que expliquen les seves vivències militars com si haguessin estat uns campaments...
Espero que N1H1 se'm mantingui lluny, hehe...

MIREIA, a Mèdicus estava al departament de Farmàcia. La meva cap, amb qui em vaig entendre perfectament des del primer dia, m'encarregava alguns contactes amb gent de Mèdicus que era a l'Àfrica, i els preparava les comandes de medicaments que enviàvem cap allà.
En general, tot el que vaig viure a MM va ser molt interessant; en tinc molt bon record :-)

zel ha dit...

La teva opció és l'única sortida digna...ja ho sabies, eh maco? Això és el que fa una persona de bé, com deien abans... petons des del cor...

reflexions en català ha dit...

He, he.

Quina cara posaran els nostres néts quan els expliquem que abans es feia la mili?

Jo vaig fer la prestació social, però només una setmana (una mica d'endoll). Vaig fer una revista de Benestar del Consell Comarcal i apasiau.

Encara que no vaig fer la mili, vaig haver d'aguantar la d'alguns amics. Fins i tot recordo alguna cançoneta:

"Cuando veas al uisa pasar, caminito del cuepod e guardia, lo verás vestido de paisano, la blanca el la mano, dieciéndote adiós. Adiós abuelos, bultos también, se va tu uisa, se va tu uisa pa no volevr... liru liru."

hehe.

Assumpta ha dit...

No el vaig demanar, no. No hagués sabut on fer-ho... però vaig plorar moltíssim, moltes vegades i ho vaig passar fatal, tan lluny, sense poder venir per permisos, amb la sensació que t'estan robant temps de la teva vida...

Ah!! i el meu marit també és una persona de bé, i molt.

kweilan ha dit...

Jo me'n vaig alegrar molt que es deixès de fer de forma obligatòria.

La que es casa ha dit...

Ostres, jo que esperava llegir les teves cròniques de la mili a Melilla! Bé, celebro que no ho haguessis de patir, però he de confessar que la intensitat (còmica) del post ha anat baixant a mesura que anava endevinant que al final et feies objector.

Per què no te n'inventes una, un dia d'aquests? Segur que ens fem tots un tip de riure!

elisabet ha dit...

la meva parella sempre parla de les ganes que tenia d'anar a la mili per poder pirar de casa. amb 18 anys a vegades és la única sortida. amb les ganes que tenia d'anar-hi i li va tocar exedent de cupo...

Felix Werbowy ha dit...

jajaja, el titulo me mata!!

Rita ha dit...

Així se't pot convidar a sopar sense problemes... No ens explicaràs històries de la p... mili! hehehehehe

Bona cosa l'objecció!

skorbuto ha dit...

Quan vaig anar a recollir el "petate" era el moment en que llavors s'havia de declarar un objector.

Tot entrant vaig veure un grup reduït de gent torrant-se al sol i un munt de gent esperant a l'ombra.

"Los objetores allá" em van dir, no cal que us digui on oi?

No vaig tenir collons, ho sento, tot i admirar tots aquells que estaven patint estoicament per allò en el que creien (i sols era el principi) no vaig tenir collons i vaig optar per posar-me a l'ombra.

Ferran ha dit...

ZEL, no sé si és l'única digna però sí sé que va ser l'única que em podia plantejar. Agafar un arma? Ni en una fira!
Petons a tu, guapa. I molta força.

Ostres, MARC, una setmana? Coi, a mi em va agradar, la prestació, però tampoc no em faria res haver-me-la pogut saltar!

ASSUMPTA, afortunadament, aquells temps ja queden molt lluny, oi? Que siguin només un record!
N'estic segur, del que dius del teu marit. Com tu. Per això ens entenem, segurament!

KWEILAN, s'agraeix l'empatia :-))

Ep, LUCILA, no em donis idees que m'hi poso, eh??

ELISABET, m'apostaria una mà, per exemple, que uns quants milers de joves de 18 anys haguessin canviat la situació del teu home per la seva!

Me alegro, FELIX, me alegro!

Cap ni una, RITA, no pateixis. Pots convidar-me a sopar quan vulguis! :-)

SKORBUTO, no em diguis que, a sobre, et va tocar anar a recollir el petate en ple mes d'agost! ;-)