Hostes vingueren...

"Totes les persones tenim el que podriem anomenar la nostra "autèntica voluntat", és a dir, allò que realment i originalment podem fer. (...) Tots els nens saben quina és la seva autèntica voluntat, i molts joves també. Però desafortunadament, a mesura que anem creixent i fent-nos grans, tendim a anar enterrant aquesta voluntat sota desenes d'obstacles invisibles: la sensatesa, el sentit comú, l'opinió dels altres o les tendències socials del moment, entre d'altres. Tots aquests obstacles contribueixen al fet que cada vegada siguem menys conscients del que realment volem, fins que al final acabem creient que volem o necessitem coses que originalment no ens feien cap falta"
.
M'ha agradat molt llegir aquest paràgraf en un llibre que tot just he començat. M'ha semblat que és radicalment cert, que molts cops acabem oblidant el que de debò volem, el que necessitem per estar bé i equilibrats, per ser feliços, quan elements aliens s'interposen entre el nostre cor i el nostre cap. Massa condicionants externs. D'un temps ençà, però, he començar a aprendre a distingir el que realment vull del que faig, quan una cosa i l'altra no concorden. No és una tasca gens fàcil, però és molt agraïda perquè em permet corregir la direcció, quan això és possible. O, fins i tot, modificar el full de ruta abans de començar a aplicar-lo, quan sento que m'estaré equivocant si ho faig. Sí, sovint, massa, creem fulls de ruta en funció d'interessos d'altres (cap), i no segons el que ens dicta -digueu-li com vulgueu- el sisè sentit, la intuició, la veueta interior (cor).
.
Hi esteu d'acord? Quina és la vostra experiència en aquest sentit? I una pregunta més: sabrieu dir-me a quin llibre apareix aquest paràgraf?
.
English summary
Above, I wrote a paragraph I read in a book I recently bought, and then commented it. The author explains we all have, as kids and youngsters, what he calls "real wills", meaning we know very well what we need to be happy; but unfortunatelly external factors such as the "common sense", the opinions of others and the social tendencies at a certain point make us forget it, and therefore we start acting according to other's wills, not to ours.
.
I agree, this is a big truth. I myself have experienced this feeling many times. As I grow older, though, I am learning to distinguish what I want from what I actually do. This makes me feel good, for it gives me the chance to correct the direction of my acts, whenever this is possible...
Yes, we all should hear our inside and be able not to be interfered by external frequences which, very often, move us away from our dreams.
.

26 comentaris:

rits ha dit...

completament d'acord!
m'ha agradat moltíssim el paràgraf, xò no connec el llibre..ens el diràs????

Rita ha dit...

A mi també m'ha agradat molt aquest post. El paràgraf és una bona reflexió molt ben complementada amb la teva aportació. Diria que aquest llibre promet...

No, no sé pas de quin llibre es tracta... Espero que ens el diguis! :-)
Bona nit!

mpons ha dit...

"...originalment podem fer" o "volem" fer?

És veritat, a partir d'un cert moment t'adones que has de desaprendre tot el que has après (o t'han fet aprendre) i aprendre a comportar-te amb la frescor, l'espontaneïtat, l'optimisme i la innocència d'un infant. Potser és per això que la gent gran sap millor el que vol i gaudeix del present com quan eren nins...

Deixa'm que hi pensi...

XeXu ha dit...

És cert que la nostra pròpia evolució i la pressió social ens fan acabar desitjant coses que no eren les que volíem en un principi, que ens canvien. I de vegades no ens podem oposar a fer una cosa quan en realitat en voldríem estar fent una altra. Però així és la vida, tenim obligacions. Però quan només depenem de nosaltres, sí que hauríem de ser amos del nostre temps i de les nostres decisions, i fins i tot així no sé si és possible.

No sé de quin llibre parles, company.

DooMMasteR ha dit...

Estic molt d'acord amb el que diu el llibre, però, que podem fer? Hi ha molta gent que renuncia als seus somnis per falta d'oportunitats i tenen que viure d'una feina que no els omple gens.

En tot cas, el temps lliure hauria de ser intocable.

Xavi ha dit...

Paraules savies, les de text, les de l'autor, i les teves també.
Preguntes per la nostra experiència personal. Jo, reflexionant sobree lameva vida, he tendit a pensar que quan em proposaven una disjuntiva de l'estil, "lo tomas o lo dejas", sempre he acabat "tomando". Es a dir, pensar que allò que m'ofereixen era el millor. I possiblement no fora així. Penso en algunes situacions de la meva vida, molts cops relacionades amb la feina (però no necessàriament) i és el que ha passat.
El llibre.... el tinc a la punta de llengua, però ara no me'n recordo :)

Clidice ha dit...

El llibre? ni flowers, sorry :P

Personalment: per a aconseguir una aparença de felicitat, l'equilibri necessari per a sobreviure sense gaire sobresalts, el millor és intentar saber què o qui ets, acceptar la teva realitat i somniar desitjos possibles. Això no vol dir que no puguis canviar coses, però la guerra contínua amb la realitat no és la fórmula més adequada per a fer anys en salut.

Ah! i somriure, somriure molt, sobretot a aquells que no ho fan, que són els que més ho necessiten :)

Sara Maria ha dit...

A mi em recorda al mite de Peter Pan a l'inrevés. Sempre hem de conservar a dins nostre l'infant que sóm, i deixar-nos de crèixer.

Edu ha dit...

Pot ser "El món sobre rodes" d'Albert Casals?? ;)

Paraules sàvies d'un nano de 18anys!

òscar ha dit...

carreguem, sense saber ben bé perquè, amb un innecessària motxilleta que ens deixa l'esquena feta puré.

el menys és més va d'allò més bé per la salut.

Assumpta ha dit...

Definitivament, sóc burraaaaa!!! :-))

Desprès del joc d'en Tibau, sóc una autèntica experta en trobar llibres... ahir al vespre, tan bon punt vas posar el post, vaig clicar la primera part del text, el vaig posar a Google i em va dur a aquest blogAllí posava el text i, a sota hi deia: "Albert Casals, 18 anys" i remitia a aquesta webPerò ni hi vaig anar, incrèdula de mi, vaig pensar "18 anys? no pot ser, demà ho busco bé"...

Aaaaaai!!!! Jajajaja De fet estic contentíssima d'haver-me equivocat :-)) i, un cop clicada la web, em donen ganes de comprar-me el llibre... a veure si n'aprenc perquè jo, de distingir entre les necessitats reals i les que em "creo" no en sé pas...

Francesca ha dit...

Crec que l'Edu té raó, el paràgraf és el llibre de l'Albert Casals.

Sobre el tema del que tracta, què vols que et digui? ja saps que m'agrada polemitzar :D... pensar que el cor serveix per quelcom més que per bombejar sang és una mica ingenu... totes les nostres decisions les prenem amb el cervell, i també és amb el cervell amb el que ens enganyem... o amb el que l'encertem! Modificar els somnis, sovint, vol dir acceptar que encara no estem preparats... no sempre renunciar és un error i cal maduressa per distinguir les il·lusions dels projectes factibles. Dessitjar no sempre és voler... ufff, millor tallo, que m'estic posant filosòfica... ja veus jo, que ho he deixat quasi bé tot per anar darrera un somni ;D!

glamboy69 ha dit...

Em sumo a la eptició de saber el títol del llibre! Amb San Jordi podries aprofitar la benentesa!

Sadurní Vergés ha dit...

Hi estic totalment d'acord, amb el pas dels anys apareixen tota una sèrie de condicionants que ens fan renunciar a massa coses. És trist i cal estar alerta, però em pregunto si realment és possible evitar-ho del tot. En part, almenys, sí, però cal treballar-hi de valent!

Salutacions i Bon Sant Jordi,
S.

Ferran ha dit...

Amics tots, l'Edu ha estat el primer, i ho ha dit molt bé...

"El món sobre rodes", l'Albert Casals. L'Albert, efectivament, té 18 anys i una malaltia que l'obliga a utilitzar cadira de rodes. Malgrat la seva edat -i gràcies al suport absolut dels seus pares, l'Albert ha aconseguit la primera fita que es va proposar, quan encara no era ni adolescent: viatjar. Ja ha visitat força països, i continua; ha volgut dedicar un any, abans d'entrar a la universitat, a moure's per tot el món.

:::::

Pel que fa al tema del post, moltes gràcies a tots per les vostres aportacions. Com algú de vosaltres ha dit, al meu entendre es tracta de "desaprendre" la força de certes influències, i d'escoltar-nos més a nosaltres mateixos.

Que tots plegats seguim tenint un bon viatge! I, per suposat...

feliç Diada de Sant Jordi!!

Edurne ha dit...

Feliç Sant Jordi, per tu i per tothom!
Petons, amic!

Edurne ha dit...

Ahhh, y que me he llevado "prestada" la rosa de Sant Jordi para la orilla! Espero que no me mande usted a los moços! ;)

Cristina ha dit...

Pinta molt bé aquest llibre. Aquest nano és d´Esparreguera i un amic d´allà m´en va parlar d´ell. Aquest paràgraf parla de les coses que fa temps que em plantejo a la meva vida i aquests dies de desconnexió m´han servit per pensar en això una mica més. Realment necessitem tantes coses per ser feliços? La resposta és que no perquè quan anem afegint coses a la nostra vida, aquelles coses que realment ens fan feliços queden en un segon terme.

Albert ha dit...

trobo brutal l'història d'aquest nano, la veritat molt valor i coratge, endavant companys.....

Mireia ha dit...

Ben cert, ben cert!

Crec que la clau és aquesta; recordar el que volem, i tenir-ho sempre present. A mi hi ha un poema del neruda, que es diu "Muere lentamente" i que ja vaig citar en el blog, que en part m'ajuda retornar a la direcció que vull pendre, despendre'm del que em despista en el camí i anima a un pendre els riscos que calguin per arribar a l'objectiu.

Feliç Sant Jordi! (festiu!)

reflexions en català ha dit...

Quin exemple, aquest noi! Vaig llegir una entrevista que li van fer a l'Avui i me'm vaiog emportar aquesta citació cap al Diccitionari:

"Qualsevol somni, s'ha de valorar si val la pena. I si els sacrificis no valen la pena, és que no era el teu somni"

Elvira FR ha dit...

Hi estic d'acord amb alguns matisos. La societat de consum, els missatges directes i subliminars de la publicitat, una mala interpretació del nostre "deure" com a persones ens fa creure, o més aviat descreure que hem de ser com els altres, que ens hem d'amagar entre la multitud, que hem de voler voler allò que se'ns diu que ha de voler tothom... i acabem per no saber què fem, què volem, ni on anem. Ara bé la voluntat en si mateixa és una cosa prou difícil de definir. Voluntat com a desig de fer, de ser...crec que la tenim gairebé sempre tant si sí és l'autentica com si n'és una de falsejada....potser és confusió, desorientació i excés de praxi i manca d'ideologia pròpia és el que ens passa. i per descomptat hem d'aprendre molt del coratge i les ganes de viure i de superació d'aquestes persones com les del noi del llibre que ens fan avergonyir quan pensem en com ens queixem, moltes vegades per hàbit o per desencant pueril, de les minses dificultats que anem tenint en la vida.

Els del PiT ha dit...

He gaudit tant del post com dels comentaris. Sembla un llibre recomanable 100%.
Gràcies i bona lectura.
:-)

Ferran ha dit...

Eskerrik asko, EDURNE, guapa! Ha sido un día muy bonito!
Y no, por supuesto que NO le enviaré a usted a los señores mossos, por el "robo" y traslado a su orilla cantábrica, de la rosa del amor y de las letras; ¡encantado! :)

"Realment necessitem tantes coses per ser feliços?", et preguntes, CRISTINA. I la meva resposta a la pregunta és "no, no i no"! Ho dius molt bé: les superficials acaben amagant les primordials!

És veritat, ALBERT. A veure què tal estarà el llibre; tot just l'he començat fa molt poc.

És que rebem tants inputs, MIREIA, tantes influències que és ben senzill apartar-te del camí que inicialment t'havies traçat. Tan de bò puguéssim sempre recuperar els plans previstos!

MARC, interessant, aquest Diccitionari que no coneixia. Suposo que hi tens el link posat al Reflexions... Ja me l'aniré mirant; merci!

Gràcies pel teu comentari, ELVIRA FR, la darrera part del qual subscric especialment. Sovint tendim, com dius, a lamentar-nos per suposades situacions difícils; ai, com costa posar-se a la pell dels que de debò ho passen malament! És un bon exercici a practicar, aquest.

Bona lectura, SERGI!... i bon cap de setmana.

Glennis ha dit...

Far to often we take the easy way out, go with the flow, and just follow along, rather than do what we realy want and need. We are taught not to be selfish as children, I think thats part of the problem.

Ferran ha dit...

You're right, GLENNIS. The problem is that we are taught one either goes with the flow... or has a selfish attitude! Following our dreams does not necessarily imply that we do not care about the others; both things can be compatible!

Greetings to NZ! :-)