Arribat aquell punt...

... no trobava cap sentit a aixecar-se del llit. Perquè? Per fer què? La feina no l'omplia, en aquella empresa on arribava cada matí, sense energies, com empès per una mà invisible que l'obligava a dirigir-s'hi; les tasques que darrerament li encomanaven eren l'antítesi de l'estimulació intel·lectual; mirant-se les agulles al canell hi sobrevivia les hores a què l'obligava el seu contracte, aquell que havia signat, anys enrere, amb tota la il·lusió del món, quan pensava que els contes de fades, perquè no?, existien. "Un dia tindré l'oportunitat de desenvolupar les meves capacitats, aquí, i demostrar el que valc!", es deia a sí mateix en veu tan, tan baixa que segurament ni el seu àngel de la guarda el devia sentir.
Fora de la feina, feia temps que la seva relació de parella trontollava; adonar-se'n, dir-s'ho encara que fos sense pronunciar paraula, l'enfonsava cada dia una mica més; per la por que l'inevitable arribés, o tal vegada per la sensació de fracàs que l'embargava quan mirava enrere i es veia a sí mateix, a tots dos, somrient davant un futur en comú que havia de ser intens, divertit, profund... que els havia d'acompanyar per sempre. La realitat, però, la tossuda realitat era que la màquina semblava haver-se aturat, i per més que ell mirés de recomposar-la, d'engreixar-la i afinar-la, la sensació d'ofec que li produïa la seva incapacitat per fer-la arrencar de nou li començava a resultar asfixiant.

Per tot plegat es veia incapaç de seguir endavant, es preguntava si hauria arribat al fons del pou. Al capdevall, aquesta no seria la pitjor de les opcions si és que aquell pou comptava amb una escala que pugués dur-lo de nou a l'exterior. Però potser no hi era, encara, avall de tot. O potser hi era, però no hi havia escala, o no la veuria, de tanta foscor.
Només li va faltar aquella decepció, la que li va provocar que un dels seus pilars fallés en el moment que menys s'ho esperava. Clar que, ben mirat, quan s'espera que falli un suport? Mai, se suposa que no ha de fallar mai. Aquell cop, però, maleïda sia, fins i tot aquell pilar va cedir...

De vegades algunes coses no surten com volem. De vegades, res no surt com volem, o com creiem que hauria de sortir, o com voldriem que sortís. De vegades, alguna cosa fa (alguna cosa vol?) que tot s'espatlli alhora, i quan això passa, la claror costa de veure, els possibles camins que fins fa no gaire s'insinuaven davant nostre semblen difondre's i, en aquestes circumstàncies, saber per on tirar pot arribar a ser desesperant.

Arribat aquell punt, no trobava cap sentit a aixecar-se del llit.

40 comentaris:

Sara Maria ha dit...

Doncs no, i tot el que veus al davant és un forat negre que s'ho engoleix tot. I desitjaries que tambe se't engoles a tu... Però has de pensar que el que val la pena, el que realment val la pena, ets tu mateix. Sols tu. I aixecar-te per ser tu mateix malgrat tot. Petons

Finestreta ha dit...

Ostres m'ha agradat molt Ferran... Quanta expressivitat... Jo m'he sentit identificada amb la ingenuïtat del jove que signa el contracte... Aquí em trobo jo, lluitant per demostrar el que valc, i tenint la il·lusió d'acomplir-ho...

Potser encara sóc a aquesta estapa, i no puc acabar d'entendre les que segueixen, però el que sí que sé, és que després de baixar, es puja... :)

rits ha dit...

uix!
durant un temps, tb em va costar molt aixecar-me per anar a treballar. Sabia que tinc una bona feina, xò va ser molt dur.
Ara sembla que tot s'hagi anat posant a lloc.
Potser tot és qüestió de temps.

I si, de vegades, sembla que tot s'ajunti.

Assumpta ha dit...

Sempre he pensat que escrius molt, molt bé!!

Ara ho segueixo pensant... tot i que, espero que aquest text, tan ben expressat, sigui "tan sols" un relat i no res personal...

Perquè quan un arriba al punt en que no trova cap sentit a aixecar-se del llit és terrible i s'ha de lluitar moltíssim... Això si: es pot sortir!! :-)

XeXu ha dit...

L'avantatge de mirar una mica els comentaris que s'han fet és que pots no repetir fil per randa el que ja s'ha dit, i el que m'anava a posar a escriure no seria gens diferent del que ha dit l'Assumpta. El text m'ha semblat d'una qualitat molt elevada, tant, que em temo que pugui sortir d'allà on només hi ha veritats i sentiments que han de sortir. Espero que no es confirmin aquestes sospites, perquè com a relat, tot i mostrar una dura realitat, amb la que tots ens hi hem pogut sentir identificats en un moment o altre, està perfectament trenat i narrat.

Edurne ha dit...

Me apunto a lo que dice l'Assumpta.
Me ha gustado mucho el texto, cómo está escrito y contado...
Espero que no seas tú, que no creo...
Pero todo eso que dices es algo muy real, algo con lo que seguramente muchos de nosotros nos sentimos o hemos sentido identificados en un momento de nuestras vidas.
Y se mira hacia arriba estando ahí abajo, y parece que no se va a poder llegar nunca... pero se llega, ya lo creo que se llega!
Hala, bon día i molts petons, que Lorenzo ha decidido no salir sólo por Antequera! Jejejeje!

helenna ha dit...

M'he sentit molt identificada amb el relat. Espero que "cualquier parecido con la realidad sea pura coincidéncia", i que et llevis cada dia amb un somriure d'orella a orella. Una abraçada.

Cristina ha dit...

Bon dia Ferran!

A mi també m´ha passat això de no poder aixecar-se. La meva feina m´agrada però...de vegades pot ser molt feixuga...M´encanta com escrius.

Una abraçada matinera

Clidice ha dit...

Si és ficció és un relat força real i aproximat a l'atzucac que ens hem trobat tots una vegada o altra a la vida. :)

Els del PiT ha dit...

No sé, com d'altres, si aquest relat és autobiogràfic, però encara que així fos m'inclinaria a pensar que no és recent.
De tota manera, quan penses que tot està perdut i no creus que pagui la pena alçar-te del llit, sempre pots trobar algú que construeixi un nou pilar per tu.

Seguuur nano... Tal i com està el sector, no pateixis per això.Vol dir que en Ferran va per aquí, avi?

No ho sé nano, per si de cas, només el vull animar...
;)
També hi podies haver colat la foto de la torre Eiffel dels relats conjunts...
;-)

mpons ha dit...

No t'enfadis gens ni mica, Ferran, però saps que et dic, el mateix que li diria a qualsevol tan si ets tu com si no: això et passa per creure encara que els dos pilars d'aquesta societat mediocre i histèrica –la feina i la parella- ompliran de sentit la teva vida, que t’ompliran de sentit a tu.
T'adones de l'ordre en què has posat una darrera l'altra, no? Primer la feina i després la parella. De la parella no et diré res, tampoc no em sembla un tema prioritari en absolut. Quant a la feina, és evident que li pots aportar més tu a ella que ella a tu, per tant, com passa en totes les relacions desequilibrades, el millor és ser-ne conscient i actuar en conseqüència. Hi estàs per sobre. “Unterfordert”, diuen els alemanys, no?
El que no he entès és si hi ha un tercer pilar, un últim graó de l'escala a l’infern i quin és. M'agradaria que m'ho diguessis; però en tot cas esperaré que finalment hagis caigut al fons del pou. I com que el pou és ple d'aigua de pluja -aquest hivern ha plogut molt-, sentiré la sotragada. Aleshores pensa que et llenço una galleda plena d'aigua mentre dorms al llit del qual no et volies despertar i que te n'aixeques nu d'una revolada...

zel ha dit...

Bé, ferran, qui no s'ha sentit així no crec que ho entengui...jo sí, i desitjo de tot cor que no sigui una vivència teva...petons!

kweilan ha dit...

Hi ha dies que costa aixecar-se i que tirar endavant costa una mica...però també hi ha moments més bons que compensen amb els dies difícils. Molt ben escrit, Ferran i si és una vivència poersonal, que sigui transitòria...De fet només vivint aquests dies dolents, podem apreciar millor els dies optimistes i feliços que també n'hi ha,

Rita ha dit...

Una mica ja t'ho han dit tots, Ferran, com a escrit, m'ha encantat. Si es tracta d'una creació, fantàstic, si no és així, em sap greu i espero que duri ben poc.

T'entenc, t'entenc perfectament. I Diria que la majoria hem passat per moments així, però també la majoria sabem que se superen, perquè els hem superat. I tornaran a venir dies difícils i tornarem a superar-los. La vida és així i és cíclica.

Com diu la kweilan, aquests moments ens fan valorar molt més els bons.
T'envio una abraçada forta i uns petons, amic Ferran!

Matty ha dit...

Ferranet, ni parlar-ne de que sigui autobiogràfic! però ni de lluny, val? com diguis el contrari et caurà un calbot que ja veuràs...

elisabet ha dit...

al protagonista de la història li manca un punt d'optimisme. Veure la part alegre de les coses. Com aquell nascut entre Blanes i Cadaqués, que sempre deia que a la matinada es mataria però cap al migdia somreia i deia que no tenia pressa, que ja ho faria l'endemà, que anar a l'infern no li interesava i que era tan bonic el lloc on vivia. Potser si llegís el que has escric d'ell valoraria més el fet de tenir una feina, un sou, haver estimat, tenir lectors del blog a qui la seva història no deixa indiferents i que comprenen la situació perque també s'han trobat en les mateixes circunstàncies. Ja saps, si un pilar cau és que no era prou sòlid o estava corcat. Millor construir-ne un altre. ja saps no hi ha res, ni ningú ni cap situació que duri per sempre.
un petó

elisabet ha dit...

Primer dir que no crec en els llibres d'autoajuda, per més que vulguem, les coses no sempre surten com volem. Si a la feina no ens podem desenvolupar, cerquem altres maneres. L´important és saber canviar de prioritas i no pensar en el que es perd sinó en el que es guanya, nous amics, nous llocs, etc. Aquestes situacions són com un dol i com a tal s'han de passar i un cop passades s´han de buscar nous horitzons, el passat ens enriqueix i ens prepara pel futur. Pere i Elisabet

Xavier ha dit...

ostia, ostia, ostia.

quim ha dit...

No sé si aquest post descriu una situació personal teva. Si és així, no sé què dir, a banda de que jo he estat passant (i estic passant) una situació semblant, sobretot en el terreny laboral. O sigui, que estic acostumat a passar per alguns d'aquests tràngols però com vaig dir un dia, la vida és ballar un vals en un camp de mines. Jo sempre em quedo en el vals.

Deric ha dit...

Molts cops m'he sentit així però s'ha de lluitar per aconseguir recuperar la il·lusió encara que pel camí s'hagin de prendre decisions molt dures.

Si el que expliques és el que et passa a tu: ànims company del gremi! Endavant i si necessites parlar, saps com trobar-me

Ferran ha dit...

AMICS no tinc cap intenció de plantejar això com una mena de misteri, on els benvolguts habituals us trenqueu les banyes pensant si això és un relat fictici, una confessió o què caram és. En realitat, l'escrit té molt d'autèntic, malauradament; em sento força com descric, malgrat que no tot el que he explicat està "basat en fets reals", com se sol dir.

Per això agraeixo sincerament les paraules d'ànim, i sí, sé que tot és cíclic i que després d'una bona època (aquella) en ve una de dolenta (aquesta), que més tard o més d'hora tornarà a ser substituida per una de bona...

Gràcies. Us continuo llegint.

Núria ha dit...

Ei, Ferran!, endavant, eh!! No sé quant de dolenta és l'etapa que estàs vivint, però sí que sé com és la meva i t'asseguro que intentant mirar en positiu s'acaba triomfant i aconseguint que torni una bona època.
Una abraçada ben forta!!

Fina ha dit...

I tant que aquesta etapa dolenta passarà.No ho dubtis.Diuen que el temps ho cura tot i sembla ser que és veritat.

Com diu aquell, menys la mort física, tot s'acaba arreglant.

I tu estàs més viu del que et penses. :-)

Que tinguis un bon dia de dijous.

Gatot ha dit...

et vaig llegir, acabat de publicar...
i no vaig tenir collons de deixar-te dues paraules... perquè no veia on escrivia...

alguns en diuen astènia... altres la vivim periòdicament i cíclica...

passem estones i estones passem...

peiep!!!!!!!!!!

:)

Ferran... suposo que ja has notat quants i quantes t'abracem en la distància... a mi, a vegades, tampoc em soluciona massa res... si no ho noto... si no ho sento... si no em tranquilitza...

tot està per fer i avui comença d'aquí una estona...

petonassos sentits!

nur ha dit...

Més petons des del Maresme :*

mpons ha dit...

Noi, això que l’animador de la festa se’ns posi piu piu no ens convé gens...

I a tu com se t’ocorre posar-te depressiu ara en plena primavera, a punt de començar l’estiu? Quan tothom es comença a despilotar... Aaaaaaaaai, aquesta adolescència!

Com que segons diuen això de les baixades d’ànim és cíclic, et convido a compartir la pròxima a Menorca al mes de novembre, que et sembla? I ara si vols ens correm una marxa per Berlín i t’asseguro que tindràs motius per no poder aixecar-te l’endemà...

Ferran ha dit...

Gràcies a tots, de debò! M'he llegit i rellegit els vostres comentaris i ves, no diré que ara estic de conya, perquè va a ser que no, però m'ha anat molt bé rebre aquesta injecció d'ànims que, d'altra banda, no m'experava. Perque després diguin que l'internet deshumanitza.

Gràcies a tots, de debò.

Per cert, MPONS, a Menorca no hi ha estat mai, i de ganes no me'n falten...

glamboy69 ha dit...

Tal com està el pati podem donar gràcies els que tenim feina encara que sigui al més absurda, i espantosa del univers sencer!

nur ha dit...

L'Internet no només humanitza, sinó que sociabilitza i et fa anar als racons més insospitats, Ferran.

Més petonets per avui dijous :*

Mireia ha dit...

veig que he anat deixant el comentari i que vaig tardíssim . Després de llegir la teva resposta ja veig que no és invenció, tal i com esperaven tots.
Tal i com està tot, només em queda desitjar-te ànims i esperar que les coses millorin, que sempre ho fan!

mpons ha dit...

Com tot això acabi amb un viatge a Menorca, crec que a més d’un/a també li agafarà la depressió... I la veritat és que si haguessis vist el que he vist jo avui a la platja, se t’hagués espassat més ràpid que corrents: uf, uf, uf!!! Si no és, és clar, que el teu ego voli ja pels núvols després de tants de petons...

Per cert, quanta raó que té Glamboy69, no?

Ferran, ja t’he deixat dit per algun lloc de per aquí que quan vulguis, només cal posar-nos d’acord amb les dates... (miquelpons@hotmail.com)

Au! Més petons...

Cristina ha dit...

Volia pensar que això que tan bé expresaves no t´estava passant a tu però ja se sap que la vida no sempre és agraïda i estic segura que aquests moments que passes deixaran pas a moments més agradables.

T´envio una abraçada infinita...

nur ha dit...

Jo crec que una farra a Menorca o a Berlín t'anirien d'allò més bé (consell d'amiga) :)

Petonets i fins ara!

Els del PiT ha dit...

Com escriuria algun dels meus fills:

hola Ferran com tas?:-)

No faig el comentari perquè el publiquis, el faig per la mandra que em fa buscar el teu mail...

Una abraçada maco!

Judith ha dit...

We've all been on that desperately lonely crossing through the Slough of Despond at some stage in our lives, dear Ferran, or so I hope.
This is what makes us human. I know it sounds like cold comfort now, but nonetheless it's a fact of life. Paradoxically, sometimes it's the only way out that's left.

April may be the cruellest month, 'breeding lilacs out of the dead land' but May never comes far behind in terms of heart ache..anyway, here's some relevant lyrics to cheer us up, courtesy of both Chumbawumba and The Clash:

For industrial relations and the like:

"I get knocked down but I get up again
They're never gonna keep me down"

Für hoffnungslose, Berlin-typische Beziehungskisten:

"Should I stay or should I go now?
If I go there will be trouble
An if I stay it will be double
So come on and let me know
Should I stay or should I go"

Hum along and enjoy!

Ferran ha dit...

I gràcies també als qui heu deixat el vostre testimoni en aquestes últimes hores: GLAMBOY69 (sí, tens tota la raó), NUR (prou que ho sabem nosaltres, oi?), MIREIA, MPONS (repetidor; acabaré venint i ja veuràs...), CRISTINA, benvolguda, i també SERGI (ja t'he enviat un mail).

A tots, moltes gràcies per ser.

... and dear JUDITH, many, huge thanks to you too, for your nice comment. Yes, you're right: this periods humanize us and, in the end, life is a series of cycles: now up, now down... Being aware of the theory does not make it lighter... but it undoubtfully helps to overcome it!

Again, many many thanks for your words, and all my best regards to you!

Xavier ha dit...

Tan sols vaig poder deixar escrit “ostia,ostia,ostia”. No han sigut uns dies gaire positius ni per guardar a la memòria.
Per uns instants m’entres lleixa el teu Arribat aquell punt... , vaig passar a ser part del escrit.
Masses cops amb sento d’aquesta manera, masses vegades he superat moments com aquets.
Has fet una descripció clara del que soc incapaç de deixar constància amb unes poques línees. Per pudor, per vergonya, per mil i una causes.
Las paraules son las justes i las que hauria triat, si sabes escriure com tu.
M’he vis al mirall del teu text.
Ningú ens va dir que la vida fos fàcil, ningú neix ensenyat per “torejar” els sentiments.
Les paraules dels demes ajuda’n en moments durs. Els consells serveixen de poc.
Una abraçada i....força Ferran. Aviat arribarà l’estiu.
Te raó mpons , mes d’un entrarà en depressió per no poder apropar-se a sa illa.

Albert ha dit...

ànims, i el cor ben amunt....

Natxo Rovira ha dit...

Estimat Ferran,

En un privat et vaig demanar disculpes per haver estat tan desconnectat del món aquests dies difícils del mes de maig. Sé que compto amb la teva infinita comprensió, però tot just ara et llegeixo i em sap greu no haver-ho fet abans.
Tu m'has ajudat molt aquests dies, malgrat la teva pròpia desesperança i desànim i això diu encara molt més de la teva immensa qualitat humana, que poc a poc vaig coneixent, gaudint i admirant.

Una abraçada bens sentida, carregada d'energia i de gratitud i recorda el que va dir el Petit Príncep:
"Només era una guineu igual que cent-mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món"

Ferran ha dit...

Gràcies per les teves amables paraules, XAVIER, i molts ànims per tu també. Tens raó: la vida no és fàcil; de tant en tant, gestionar-la resulta una tasca feixuga. Ànims, doncs, per tots dos i també positivitat, perquè tot és cíclic i més tard o més d'hora recuperarem la calma. Una abraçada.

Moltes gràcies, ALBERT :-)

Buf, NATXO, aquesta frase del Petit príncep és de les que posa la pell de gallina, com tantes d'altres del llibre...
No, no et sàpiga gens de greu, haver-me llegit abans o després. L'important aquests últims dies era que les Annes i tu els passessiu com necessitàveu; això sí que és important. La resta... bé, la vida és això: cicles, alts i baixos, i no passa res; qüestió de torejar-los tan bé com es pugui, fins que el cicle torni a ser positiu.
Les vostres circumstàncies són més dures que les meves, per això sóc jo qui us envio, com sempre, tot els ànims que us calguin, a tu i a la teva família.
Una abraçada ben forta, i de debò, per mi no pateixis: tot passa.