El "fan-omen" dels ídols

En termes mediàtics i d'impacte ciutadà, la mort del rei del pop, dijous passat, és equiparable a la de la princesa del poble, que l'agost de 1997 també sorprenia el món sencer. Aquests dies veiem impactants imatges de fans reunint-se en llocs públics, molts d'ells de manera espontània, per retre homenatge a Jackson. N'hi ha que porten peces típiques de la vestimenta de l'artista; d'altres van pentinats com ell... Molts ploren, tots fan cara d'estar desolats. Necessiten mostrar el seu dolor per la pèrdua del músic, compartir els seus sentiments; en definitiva, ser part d'una comunitat, en aquest cas la dels (molt) fans de Michael Jackson.
Mai he sigut "fanàtic" de ningú. No sé si això és bò o dolent; de fet no crec que sigui qualificable, i no sé si és explicable. Per suposat, hi ha músics, escriptors (o més aviat hauria de dir llibres; em venen ara al cap algunes línies delicioses del Tamaro "Ves on et porti el cor") i també persones totalment anònimes que m'han agradat, interessat o emocionat, i que d'alguna forma m'han marcat. Però mai he tingut cap interès a aconseguir un autògraf, com mai se m'acudiria plantar-me a la Plaça Catalunya de Barcelona, a l'Alexanderplatz de Berlin o a qualsevol altre lloc, públic o privat, a mostrar el meu dol pel traspàs d'algú a qui no he conegut personalment. No critico ni jutjo als qui ho fan, només dic que em costa d'entendre aquest apassionament per un desconegut, per més que una obra seva t'hagi arribat ben endins. Em pregunto què deu portar milers de persones, arreu del món, a venerar una personalitat fins a l'extrem de traslladar-se a un lloc públic on trobar-se amb altres "veneradors" i plorar-la en públic.
.
En relació amb la mort dels dos personatges de qui parlava al començament, fa una estona me n'he adonat d'una cosa: a l'accident fatal de la "princesa del poble", Diana de Gal·les, el va seguir, pocs dies després, el decés d'una dona exemplar que va passar gran part de la seva vida a l'Índia, treballant incansablement pels més desfavorits d'aquell país:
Teresa de Calcuta. 12 anys després, l'adéu de Michael Jackson, el "rei del pop", ha estat precedit, pocs dies abans, per la mort d'un cooperant que també va passar gran part de la seva vida a l'Índia, donant-se per complet als oblidats: Vicent Ferrer. És curiós, no trobeu?
.

.
The "fan-nomenon" of the idols
The public reactions for the sudden death of Michael Jackson -we have all seen images of people gathering to mourn for him, around the globe- appear inexplicable to me.
.
Das "Fan-nomen" des Idols
Der Tod von Michael Jackson hat eine menge Leute auf den Strassen der ganzen Welt versammelt, die für ihr gefallenen Engel weinen. Solche offentliche Reaktionen verstehe ich gar nicht.
.
.

17 comentaris:

Clidice ha dit...

Ho sento, però en això sóc políticament incorrecta del tot. Trobo les manifestacions de dol per la mort d'algú a qui no coneixes una exhibició impúdica i una necessitat de fer-se veure ratllant la patologia. A més, considero que fent això només fem el joc als que ara ja s'estan fregant les mans del negoci que començaran a fer amb tot plegat. Som necròfags.

Júlia ha dit...

Aquestes histèries col·lectives fan por, mostren que poc costa moure masses per qüestions ben banals...

zel ha dit...

Potser allà on anem quan tot s'acaba, o no, anem de dos en dos, per fer equilibris...ara que segur que el sentiments de pèrdua són diferents en els exemples que dones...

Petons, rei. Ah, i marxo el dia 2, no sé si els pixapins encara seran allà. ja vigilaré!

XeXu ha dit...

Vols dir que això dels adoradors no va una mica amb el tarannà del poble? Jo em sento com tu, i em resulta difícil pensar que els catalans tinguem aquesta mena de comportaments desconsolats per algú del món de l'espectacle. La mort de Jacko afecta, però afecta bàsicament perquè és algú que hem mamat durant la nostra infància i adolescència, i ara ja no hi és. Impacta. Hi ha fent que es veurà més afectada, si n'eren fans, però tampoc és per muntar una manifestació, no? Ni un drama. Em sembla que nosaltres som de caire més solemne, i de fer actes simbòlics.

Rita ha dit...

Coincideixo amb tu. Ni he anat ni aniria mai a cap concentració d'aquest tipus per ningú, la veritat.

Curioses les dues pèrdues, gairebé paral·leles a la princesa i al rei del rock (que sí, que ho és o era).

Per cert, i en certa relació amb això, per la mort de Vicenç Ferrer només es va desplaçar un càrrec mig de la Generalitat, la secretària d'exteriors crec que era, la resta d'alts càrrecs sembla que estaven enfeinats, no podien. Però a Roma, a la final de la Champions, hi eren gairebé tots. Quines coses...

Asimetrich ha dit...

Tampoc he estat mai fanàtic de res o de ningú. I tampoc entenc aquestes manifestacions. Ni les de dol, com ara, ni les d'eufòria (fans desmaiant-se en veuer l'ídol).

Per a mi que deu tindre alguna cosa a veure amb la massa de gent que es crea en un moment donat, on la multitud s'autoalimenta, creant-se una mena d'espiral de fanatisme. Si no és una cosa així, relacionada amb psicologia de masses, de veritat que no puc entendre que algú expressi tant dolor quan mor un complet desconegut.

helenna ha dit...

Jo tampoc he estat mai fanàtica ni mitòmana i trobo ridícul l'espectacle que es munta al voltant de la mort d'algú conegut.

Demagògies a part, cada dia moren centenars de persones víctimes de les injusticies de la anomenada civilització i no veig que la gent els plori tant.

- assumpta - ha dit...

Coincideixo amb tu, mai he estat "fanàtica" de ningú i no he estat en cap concentració d'aquestes. No sé que deu passar pel cap a gent (com una noia molt jove que surtia per tv), que ni tan sol va viure el seu millor moment (doncs encara no havia nascut) i estava allà plorant com una magdala.
Curiós si més no, (no hi hagués pensat pas), el paral·lelisme que estableixes en les diferents morts dels personatges i la repercusió en cadascun d'ells.
N'hi ha tantes de morts que puc plorar en silenci i que no surten en cap mitjà de comunicació.
I el pitjor de tot, és la de gent que hores d'ara es deu d'estar fen l'agost en ple juny amb qualsevol mena de souvenir made in... aquests dubto que plorin gaire.
Salut!

Xavi ha dit...

El fenòmen fan en general, em sembla irracional. És la impressió que en tinc. Gent que de vegades posa en perill la seva vida, per adirar d'aprop el seu ídol...
un petit apunt en les comparacions en el temps que fas...
La mare Teresa de Calcuta i Lady Di, a més es van conèixer personalment. T'imagines al pare Vicens Ferrer i a Michael Jackson, reunint-se?

Xavier ha dit...

Potser aquesta mostra de fanatisme te a veure amb el fet de que tenim la necessitat de creure amb alguna cosa “superior”. El fet d’idolatrar a altres ser humans per el seu treball, per la seva manera de ser o de fer ha esta i estarà sempre al costat dels que es mostren mes dèbils. ¿ es un altre mena de religió ?. Probablement. S’ha de creure en alguna cosa.
Son seguidors, es fan deixebles i molts d’ells o prenen com un “modus vivendi”. Son minories. Encara que crec millor això que no pas fer-se polític. També s’ha amb fa difícil d’entendre.
Avui una de les meves filles a vingut amb una samarreta firmada per un cantant de no se quin grup que ahir a la nit va estar actuant a Sant Hilari de Sacalm, i m’ha demanat un marc per donar posteritat a aquesta relíquia. Espero que no passi d’aquí i que no hi vulgui posar un santuari. !! i semblava agnòstica !!.
Amb pot agradar algú per mols motius. Crec que mai conscientment he intentat ser o semblar-me a ningú. Dic conscientment per que segur que de manera inconscient , per mimetisme o costum, tots acabem copiant d’una manera o d’altre trets d’altres persones. Mirem si no la moda. Donem un repàs a les nostres fotografies i ens adonarem que tots seguim estils i al llarg dels anys ens acabem semblant els uns als altres en les imatges .
Estrany comportament que tenim davant la mort.
Las lamento totes, per suposat. M’he es agradat que Vicens Ferrer visques sa molts mes anys, però l’edat fa que la mort no perdoni, sempre arriba. Al igual que amb Teresa de Calcuta, sols voldria pensar que la tasca que han fet aquestes dos sers i els que els envolten es perpetuïn en el temps i que altra mena d’interessos no espatllin la feina feta.
Mol fer-lo “ Català de l’any”però com ha dit la Rita a Roma i eren tots. ¿Es massa lluny l’Índia?

kweilan ha dit...

Jo avui em mirava estranyada aquestes persones que entrevistava el Bassas a la porta de casa de l'ídol desaparegut. I no podia entendrè ni què hi feien allà ni com podien estar-se hores plorant abraçades a altres que ploraven com elles. No ho puc entendre tampoc.

Júlia ha dit...

La qüestió de l'enterrament de Vicenç Ferrer ha portat molta polèmica que s'ha intentat amagar, sembla que ell es feia dir 'Vicente' i no era gaire amic de reivindicacions catalanistes, suposo que tenia una consciència molt més universalista, així doncs, per a molts d'aquí 'no era dels nostres' i això explicaria el tema de la no-anada als funerals, aquests dies he llegit molts disbarats sobre això. Som un país mesquí, moltes vegades.

Podeu llegir unes interessants reflexions sobre tot plegat a

http://www.gabrieljaraba.info/gabriel_jaraba_periodista/2009/06/vicente-ferrer-no-era-de-los-nuestros.html

Ferran ha dit...

CLIDICE, JÚLIA (1) estem ben d'acord...

ZEL, sí, encara hi seran! S'hi queden fins dissabte 4 :-)

XEXU potser sí que, en general, tenim un tarannà més "discret", de plorar portes endins en lloc de fer-ho en espais públics. Potser sí.

RITA, XAVIER, tots dos comenteu l'escassa representació governamental en els funerals per Vicente Ferrer. En aquest assumpte tinc clara una cosa: que només hi assistís la vicesecretària d'Exteriors ha estat molt criticat (per poc), però estic convençut que si hi hagués anat tothom que hi hauria d'haver anat (el President Montilla, el Vicepresident Carod i el President del Parlament Benach) els haurien fotut a caldo per malbaratadors. Sóm un país complicat.

ASIMETRICH el que comentes de la massa autoalimentant-se... sí, segur que en un concert, per exemple, és així. Però en el cas de Jackson es tracta de gent que, espontàniament, va a un lloc públic a plorar-lo. Allò dels concerts ho puc entendre, però això... no, no ho entenc, em resulta incomprensible.

HELENNA deu ser que alguns troben a faltar qui els ha marcat durant la seva infantesa, o joventut o quan sigui... tant, però tant que és com si morís una part d'ells mateixos. Potser és això.

-ASSUMPTA- uns quants es deuen estar fregant les mans, pensant la que els caurà a sobre en concepte de "beneficis diversos"...

Haha!! Molt ben vist, XAVI! No recordava el detall que comentes. I no, definitivament no veurem mai imatges d'en Ferrer i en Jackson junts.

Interessant el que apuntes, XAVIER. Potser sí, que es podria considerar com una mena de "religió" amb déus de carn i ossos. Sí, és una forma interessant de veure-ho...

És francament estrany, KWEILAN. A mi també m'al·lucina.

JÚLIA (2) el que comentes té molt de sentit i, sent el nostre país com és, sona autèntic. Vull dir que sí, que podria ser una raó aquesta que apuntes. De totes formes, no sé jo si els socialistes estan gaire per la cosa "catalanista". Tu creus que Montilla deixaria d'anar als funerals de Ferrer per aquest motiu? Honestament, jo no ho tinc gaire clar. M'ho creuria d'en Carod, per exemple, però d'un socialista...
Pel que fa al post que linkes (gràcies!), m'ha fet pensar dues coses: que segurament no li manca certa raó en el que argumenta ("no és dels nostres", pels motius que explica), però em sembla que l'article s'ha construït sobre la base d'unes opinions polítiques determinades que, diria, converteixen el text en una mica, diguéssim, "parcial". És a dir, crec que té part de raó però al mateix temps hi percebo molt soroll de fons que no té gaire a veure amb el tema "Ferrer" i sí molt amb qüestions polítiques col·laterals.

Júlia ha dit...

Si no hi han anat per gandulitis pura i dura encara ho trobo més greu. Quin país, és clar que ja no fem pans de les pedres, ni de les pedres ni de res.

Jordi ha dit...

Jo tampoc soc gaire mitoman i si veigpel carrer algun conegut procuro no prestarli massa atenció perque crec que té dret a passar desapercebut.
Malgrat aquesta poca propensió a l'adoració puc entendre que existeixi la emoció col.lectiva i que algu senti apreci per alguna persona qu ha vist, esoltat i seguit durant anys i que de cop deixi d'existir. Si soc capaç de plorar per la ort d'un personatge en u film om no he d'entendre la emoció per una vida que ha estat la banda sonora de la teva i de cop deixa de posar noves estrofes als teus dies.

Assumpta ha dit...

Doncs jo sí que he demanat autògrafs!! Quan tenia 13 o 14 anys tenia una llibreta amb un munt de signatures de jugadors del Barça :-))

Però també em costa d'entendre totes aquestes mostres de dol públic tan exagerat...

Els del PiT ha dit...

Em costa entendre la gent que actua així amb gent que no ha conegut en persona, com bé dius, ho diu un que va dinar a casa d'en Migueli/el tarzan del Barça i la seva família sense endur-me ni el tovalló signat.
;-)