Pride & prejudice (*)

L'últim ha estat un cap de setmana de reivindicació a mig món. A Barcelona hi va haver programa doble, per la divisió entre els col·lectius gais: els "autèntics", dissabte; els "comercials", diumenge. A Berlin, desfilada unitària i amb l'habitual participació d'escàndol, en un CSD que omple la capital de locals i visitants, gais i heteros (més info, també disponible en anglès, aquí).
Malauradament, la reivindicació dels drets dels gais encara és necessària, a l'Europa del segle XXI. Com a mínim, però, és de justícia reconèixer que la situació dels homosexuals és, especialment a ciutats com Barcelona, gairebé un luxe. No només les lleis, a l'estat espanyol, són de les més avançades del món, sinó que la ciutat en sí ofereix la possibilitat de viure obertament l'homosexualitat, sense més problemes que molt puntuals atacs d'intolerants desequilibrats.

Vista la situació a la capital catalana, o a l'alemanya, és possible que algú oblidi què passa més enllà de les nostres fronteres. A la majoria de països africans, l'homosexualitat és il·legal (no dic mal acceptada, dic IL·LEGAL). Això vol dir que, pel fet de néixer homosexual, una persona està condemnada a una d'aquestes dues opcions:
1) renunciar a ser ella mateixa per sempre més, o
2) ser empresonada.
Encara més espantosa és la situació a països com el Sudan, Mauritània o l'Iran d'Ahmadinejad: pena de mort. Un cas que va donar la volta al món, ara fa tres anys, va ser el de dos joves gais iranians: van ser denunciats per ser homosexuals i els van penjar en una plaça pública. Tots dos tenien menys de 20 anys. Potser n'heu vist alguna foto; no vull penjar-la aquí, perquè cada cop que la veig em fa plorar, sobretot de ràbia.

Al nostre continent, a Noruega, Suècia i Bèlgica els homosexuals tenen els mateixos drets que a l'estat espanyol. Per contra, els països de l'est són, en gran mesura, els que més deures han de fer en aquest sentit. A la resta del món, la situació generalitzada és d'homosexualitat legal però sense drets pels gais: ni reconeixement de les parelles homosexuals, ni dret a casament ni a l'adopció...

Aquest de sota és un vídeo que he trobat a YouTube. És en anglès i no té subtítols, aviso, però val la pena escoltar el que hi diu el seu "protagonista, un jove nordamericà que explica com va ser per ell "sortir de l'armari", com viu ara la seva vida, com s'ho van prendre els seus pares quan els ho va dir ("em van dir que qualsevol problema que tinguessin amb la meva homosexualitat era problema seu, no meu", explica en un moment del vídeo, agraït). També em sembla destacable el que diu a partir del minut 2:08.


Encara hi ha molta feina a fer, moltes celebracions com les del cap de setmana passat, fins que l'amor i el sexe siguin cosa, només, de dues persones que volen estar juntes, sense que ningú se senti legitimat per opinar o jutjar.

(*) "Orgull i prejudici"

Pride & prejudice
Last weekend, many cities in our countries celebrated the Christopher Street Day, also Barcelona and Berlin. It is really sad that issues like the respect to any sexual preference must be defended by celebrating public events, for still too many people are not capable to live without interfering in other's lifes. I mean, who the hell cares whom does anybody love, if it is a man or a woman? I don't get it, frankly. I think life is both short and complicated enough, so everyone's duty should be to ensure his own life is as happy as possible, not to worry about other's lifes.
Anyway, things are pretty good for gay men and women in our western countries, specially in cities like Barcelona and Berlin. Unfortunatelly, hundreds of thousands of people are threatened around the globe, just because they were born gay! In some countries, like Iran, homosexuals are "legally" assassinated just for feeling attracted by other people of their same sex.
As long as the situation for gays is dangerous in many countries, celebrations like CSD will have to continue.

Pride & prejudice
Städte wie Barcelona und Berlin feierten, letzte Wochenende, eine neue Ausgabe des CSD.

29 comentaris:

Clidice ha dit...

És complicat, per sort les lleis han començat a donar molt marge. Malauradament fins i tot dins el món homosexual també hi ha discriminació, no és el mateix ser gai que lesbiana. De tota manera se m'acut que mentre digui "el món gai" vol dir que s'aprecia com un "món a part" i ja és un llenguatge viciat. Del que no n'estic tan segura, comentant-ho amb un meu amic homosexual, és que des dels propis homosexuals no s'estiguin "ghetitzant". És clar que la història els ha forçat, però cal? Vull dir que les dones, per dir un col·lectiu tradicionalment marginat, o sigui justament la meitat de la societat, també estan sotmeses i lapidades pel fet d'intentar existir. Els gais són diferents? i si no ho són, que no ho són, cal que visquin la realitat "a part" dels heteros?

D'altra banda una cosa que em fa estar orgullosa de viure aquí és que, a priori, no hi ha diferència, malgrat que sigui molt recent. :)

Deric ha dit...

un gran i necessari post

kweilan ha dit...

Totalment d'acord amb el que dius!I crec que encara que estem en un país privilegiat s'ha d'estar alerta i ésser actius en la defensa dels drets de tothom.

Jordi ha dit...

El camí es llarg pero esta donat.
Guetos? jo en dic espais d'afinitat col.lectiva a vegades necesaris per contrastar els moments on un s'ha pogut sentir el mes extrany de l'univers. SE el qu em dic. Tot ajuda a caminar.

helenna ha dit...

Si senyor! molt bon post.
Tinc una companya de feina marroquina que un dia em va dir que al seu pais no hi havien ni gais ni lesbianes..... sense comentaris.
Una abraçada.

nur ha dit...

Absolutament d'acord: tant crítics com solem ser i resulta que hem d'estar contents de ser on som perquè a molts llocs del planeta no tindríem la vida "còmoda" que aquí podem tenir. Se'm fa difícil concebre el món d'una altra manera en relació amb les tendències sexuals que tingui cadascú: som ben lliures!

Jo, ja ho saps, no sóc molt partidària dels guetos socials, de classe, de sexe, d'orientació...
Tinc la sensació que ens fan més bé que mal i, sobretot, en moments com els actuals em fot veure com l'Administració es gasta els diners fent jornades i jornades sobre els drets de col·lectius "desfavorits", reinvindicant la falsa (i innecessària) paritat i altres coses per l'estil. Quan vulguis, discutim una estona, Ferran :)

Natxo Rovira ha dit...

Dissabte, curiosament, vaig estar a la festa d'aniversari d'un bon amic meu que és gai. La majoria de convidats ho eren, i ostres, a part de que m'ho vaig passar molt bé, n'estic fent molts amics entre aquest col.lectiu i que m'estan ensenyant el valor i el plaer de deixar-se de romanços imposats socialment, i gaudir d'una manera de viure on l'expressió dels sentiments flueix amb molta més normalitat.
Em sento orgullós de viure en un país on l'opció sexual comença a no ser causa de discriminació.

Però el teu post em recorda que ho és, i de manera abominable i cruel a molts, molts altres llocs del món. Sí que fa plorar de ràbia, Ferran, moltes coses fan plorar de ràbia.

Bé, aquesta és la teva goteta, la teva petita aportació. Hi donem suport i recolzament.
Poc a poc hem d'anar escampant per la xarxa idees i accions per intentar lluitar contra tantes injustícies.

Aquest blog continua meravellant-me cada dia més.

XeXu ha dit...

És molt interessant el vídeo d'aquest noi. No ho he entès a la perfecció, se m'escapen coses, però el missatge arriba, i hi ha alguns punts molt interessants, com quan diu que li va costar acceptar-ho a ell mateix, que ho odiava, però que es va adonar que no podia fer-hi res. I després quan diu que la gent s'estranya de que intenti ser feliç.

Bé, a banda del vídeo, trobo molt interessant el que expliques sobre la situació dels homosexuals en altres països, i cal reconèixer que aquí la situació ha avançat molt en pocs anys. Però encara que ens trobem en un dels països més equitatius, encara queda molta feina per fer, com dius, sobretot en la mentalitat de la gent. Jo he estat vivint tot aquest temps en una zona de Barcelona molt habitada per gays, i he de reconèixer que de vegades m'ha sobtat la llibertat amb la que actuaven. No perquè em semblés malament, res més lluny, simplement perquè he viscut altres èpoques on això era del tot impensable. Vull creure que les noves generacions aquesta mena de prejudicis els tindran eliminats de sèrie, i els que encara els portem a dintre sabrem adaptar-nos. I no parlo de prejudicis en sentit despectiu, no vull expressar-me malament, considero que això de que a la gent de la meva generació encara ens sobti és un prejudici arrelat, a falta d'una manera millor d'expressar-ho, però això no vol dir que hi estiguem en contra o hi tinguem cap problema. Almenys parlo per mi.

Ara bé, em pregunto si aquesta mena de festes i manifestacions que s'han fet aquest cap de setmana són la millor manera per normalitzar la situació. Jo penso que no, un cop més, no perquè estigui en contra d'aquests actes, sinó perquè sóc partidari de les accions serioses i profundes, com lluitar legalment per aconseguir els mateixos drets que els heterosexuals. S'ha fet molta feina en aquest sentit, i no veig com hi ajuden aquestes manifestacions.

Gatot ha dit...

quan algun col·lectiu ha de reivindicar-se és perquè se sent -i probablement ho està- menystingut...

a vegades sommio despert i veig un món de persones que respecten a altres persones, a animals i a la terra que ens ha de suportar...

a vegades, molt poques, engego la tv i en pocs segons en faig prou per veure que poca cosa ha canviat els darrers 40 anys... i potser per això, l'apago.

No m'agraden els ghetos... ni la repressió... ni la mentida...

però jo, tampoc agrado a molta gent...

:)

petons de persona!

DooMMasteR ha dit...

Bravo pel post, Ferran!

Oscar ha dit...

Molt bon post, no només per com està escrit sinó perquè defuig de reivindicacions barates sense arguments. Tenim sort que, com mínim en això, el nostre país és avançat (deu ser en lo únic).

El vídeo també és meravellós, en 4 minuts resumeix la vida d'un homosexual i, a sobre, té temps per encoratjar als que no s'han atrevit a fer el pas a llençar-se sense por a ser menystinguts.

En el que sí discrepo és en les desfilades com la del diumenge. Suposo que veure gent disfressada que fins a cert punt arriben a fer por no ajuda gens al col·lectiu homosexual a que la gent que es fa dir "normal" (fixa't que dic "que es fa dir", no vull dir que ho siguin ni molt menys) us vegi amb bons ulls. I no m'agraden aquestes desfilades reivindicatives perquè projecten una imatge que no és.

Ets un valent Ferran i és una cosa que admiro profundament!

Asimetrich ha dit...

Magnífic post!. És ben cert que queda molt per fer, tot i que al nostre país siguem privilegiats. Espero que els països més avançats en aquests aspectes puguin fer-se sentir a la comunitat internacional.

Roger ha dit...

El nano del vídeo ha pogut sortir de l'armari tot i la moral puritana que l'envoltava. Ha fet un pas important.

Ferran ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!


Ei Clídice. No, no cal; ningú no hauria de viure en un ghetto, per suposat. Què més voldriem que poder mostrar afecte per les nostres parelles, els nostres amants o els nostres "one night stands" a qualsevol lloc, tal com ho podeu fer els heteros! Com dic a l'escrit, els barcelonins tenim la sort de viure a una ciutat com aquesta, on pots fer força la teva i, com a molt, l'únic que t'endús són mirades. Tan de bò, però, fos possible anar de copes a qualsevol lloc, sense haver de pensar si un petó a la teva parella suposarà rebuig per part d'algú. Els ghettos no molen gens, però avui per avui encara calen.

Celebro que t'hagi agradat, Deric. Una abraçada cap a Euskadi!

I tant, Kweilan! Serà així mentre continuï havent-hi gent perseguida i assassinada per néixer amb unes característiques o unes altres!

Jordi estem d'acord amb el tema ghetto. De moment, és el que hi ha...

Un comentari que fa mal, Helenna, aquest de la teva companya de feina. És com l'Ahmadinejad: preguntat, durant una visita als EUA, per l'estat de gais i lesbianes al seu país, la seva resposta va ser: "A l'Iran no existeix l'homosexualitat". Vaja fill de puta.

És cert, Núria, que som força crítics amb el nostre país, amb la nostra societat. I que no canviï! -Però això no vol dir que no apreciem les coses que si funcionen, com a millor (molt) millor que en altres parts del món, per suposat...

Ja en tens un altre, Natxo, d'amic d'aquest col·lectiu :-)
I és que la qüestió (de la preferència) sexual no hauria de ser cap tema! Vull dir que... francament, a qui li importa si un estima els homes o les dones? Quina importància té en la relació amb les altres persones?? O què té a veure amb les capacitats per desenvolupar una feina? És lamentable que tanta gent ho vegi com una "disminució", com una "tara". Cal seguir educant...

XeXu el que explica aquest noi em va agradar, sobretot el que tu destaques; hi ha un moment on diu que al començament no s'agradava, perquè adonar-se que li atreien els nois li trencava els esquemes d'allò que li havien inculcat des de petit! I té raó: és dur acceptar que allò que és "normal", a tu no et toca, tu ets "diferent"... Com a nano, no entens perquè; és fotut. Acceptar-se, entendre que aquella "normalitat" no és més "normal" que la teva "normalitat", és un pas importantíssim cap a la felicitat!
Pel que fa al tema de les desfilades, entenc el que dieu l'OSCAR i tu i potser sí, que algú pugui sentir-se ofès i per això rebutjar, d'alguna manera, el fet homosexual. Suposo que les desfilades tenen sentit com a element transgressor, com a forma de fer-se veure (per Déu que s'aconsegueix, hehe), de trencar els motlles establerts i dir: "eh, que som aquí i existim!". Potser sí, que tenen una part de contraproduent; però també és cert que està ple d'espectadors passant-s'ho bomba, cada cop més molts d'ells heteros i acompanyats dels fills.

Gatot, maco, el teu somni és molt bonic, el comparteixo i estic convençut que algún dia serà realitat. Com un cop digué, amb accent "chicano", aquell (impresentable)... "estamos trabajando en ello" :-)

Gràcies, DooMMasteR :)

Ei Oscar, mira't el comentari que li he fet a en XeXu, sisplau!

Asimetrich per això és important que també aquí, on les coses van, en aquest terreny, força bé, continuem fent pressió. Hi ha persones que són assassinades, en altres parts del planeta, simplement per néixer gais. Ells no poden manifestar-se; que sàpiguen, si més no, que no estan sols!

I tant, Roger. Molts nanos passen per la situació d'aquest noi; com deia abans, acceptar-se i estimar-se és una passa endavant molt important!

Assumpta ha dit...

Si ho entenc bé, que crec que sí, en el moment que dius (minut 2:08) el noi està dient que el fet de ser homosexual "no va ser res que jo hagués triat, res que jo hagues volgut" sino que és així i ja està...

Recordo fa temps (la meva memòria és estranya, perquè és molt, molt bona per fets, però fatal per dates) unes imatges per la TV, crec que era un vaixell plè de prisioners d'un pais d'aquests que cites (no recordo quin) El que recordo, i em va quedar totalment gravat, va ser que la imatge es va anar apropant es va veure un grup de nois, darrere unes reixes, i que els seus ulls eren plens de por perquè no sabien pas què seria d'ells.
Aquells ulls els recordo ara mateix.

Llavors vaig pensar que, per damunt de tot, està el fet de ser persona i que és injust, malvat, cruel... tot això que expliques d'aquestes condemnes.

De totes formes, aquesta imatge de moltes manifestacions reivindicatives a mi no em fa sentir més propera sino que em fa just l'efecte contrari i no ho entenc. Jo no crec que "fer-se veure" hagi de ser de qualsevol manera.

(Ferran: No sé què passa que si intento entrar al teu blog des de Blogger em treu un missatge de que no pot -tot i que la capçalera s'obre bé, després em queda bloquejat- aquest matí no he pogut. Ara estic entrant per Mozilla Firefox)

Francesca ha dit...

Molt bon post, Ferran! Petons.

glamboy69 ha dit...

Sens dubte encara queda molt camí per recorrer!
Sort que la homofòbia està acorralada a CAtalunya pq si hem de confiar en els colectius tan sols ocupats de barallar-se entre ells anem apanyats!

Núria ha dit...

La millor situació seria que no se n'hagués de parlar, ni celebrar res. Ningú necessita celebrar que sigui hetero i que les lleis l'emparen.
No sé perquè som tan complicades les persones i posem tants de límits fora lloc.
El més important és que encara que lentament, anem avançant cap aquesta normalitat.

Musafir ha dit...

Bo, Ferran.

Missatge positiu el d'aquest noi al video.

Allò de les manifestacions... doncs mira, sí que són encara necessàries: quan encara hi ha discriminació pel fet de ser diferent, s'ha de dir: "ei, ací estic jo, que també forme part d'aquesta societat; respecteu-me"
Que no deurien d'eixir les carrosses al mateix temps? Bueno, supose que si; però en aquest mon no tot és "de franc" així que organitzar una manifestació per tal de defensar els drets d'uns ciutadans que son, (som) minoria, s'ha de finançar... economia de mercat, vaja! perque no tenim al darrere el suport ni moral ni econòmic de bisbes, ni la força d'associacions de famílies cristianes, ni de partits polítics conservadors d'àmbit estatal...
De fet, ens treuen les subvencions locals i autonòmiques: València, Lambda,...
Els guetos... per a mi, els tan denostats termes "ambient" i "barri gai" no deurien de tenir eixe punt tant negatiu. Els qui els agrada comprar segells els diumenges, van a la plaça i es reunixen... amb altres amb qui compartixen aficions i idees.
És natural sentir-se millor amb els qui tens més afinitat. Això no vol dir que sigam "guetaris" i no vulgam saber res de la resta de la societat; ans al contrari: per això son importants els referents socials públics de persones LGTB (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals) que expressen de manera normalitzada, (que no normal) que normals som tots, la seua manera de viure, amb parella o sense, i que siguen referent de quotidianeitat... com ser negre, o d'ulls blaus...
Per què? doncs, precisament, com diu el lema d'enguany dels co·lectius LGTB de l'estat "A l'escola sense armaris", es a dir: que no nomès s'ensenye a classe allò de: "papá pone una semillita en mamá.." sino que s'ensenye la diversitat sexual com a opció més dintre del conjunt de la societat... per tal que eixe adolescent que té dubtes de com és, no trobe que està a soles al mon, sino que veja des del primer moment que hi ha gent que estima diferent que la gran majoria, però, que també formen part d'ella.
És tant a demanar?...
Fa un segle, les dones reivindicaren el seu dret a ser iguals que els homes...
No ens oblidem! moltes, moriren en les primeres manifestacions que hi hagué...
Hui, als països desenvolupats, ningú no ho dubta, la igualtat d'homes i dones... però a Suïssa, el vot femení no arrivà fins el 70!!
Hui, fa exactament 40 anys, a Stonewal, a Nova York, va morir un home que defensava el seu dret a ser simplement, persona; eixa és la reivindicació de les manifestacions... tractar que mai més, a cap indret del mon, cap persona, sigui morta per la seua orientació sexual...
I mentre això no siga així, veig que hi ha que recordar-ho a la resta de la societat... perque si no, pot passar que ho vejam normal, aixó del joves iranians assasinats. Tan normal com quan mengem tranquil·lament davant el telenotícies i ni parpallem amb les barbaritats que hi ha al mon.

Orgull i orgullòs; I tal volta, allò no siga més que un record del passat, una anècdota per a contar algun dia junt el meu marit, als meus fills i néts...

rits ha dit...

Ferran, de vegades, rondino amb la imatge frívola i despreocupada que es dóna dels gais i lesbianes. Crec que no és gaire favor per lluitar contra les desigualtats que descrius.

La veritat és que és cert que les llibertats i respecte són molt gran sobretot comparant amb els altres països (m'has deixat parada amb el que has explicat de la il·legalitat i de la pena de mort, no ho sabia), però és una situació que no fa masses anys que es viu. Conec nois que van deixar els centres on estic per la seva orientació sexual fa uns 5 o 6 anys, si, si, molt trist. Ara mateix, per sort, els centres més conservadors ja no es qüestionen la orientació sexual dels seus membres, xò no fa massa temps.

Crec que de vegades no sóc gens conscient que encara s'hagi de treballar. Dono per fet que la orientació sexual de cadascú no limita ni et fa diferent, i per això no m'acaba d'agradar certes banderes que es fan servir per marcar-se com una etiqueta de més guai o diferent. A la meva feina passa, està de moda ser gai, ets com més guai, doncs com el cap ho és, doncs tens un estatus diferent, i per mi això és un error. Tots som iguals i la feina que cal fer és molta xò des de la igualtat.

El vídeo que has penjat és molt bo (tot i que reconec que m'he perdut en alguns troços). L'important, t'agradi qui t'agradi, siguis com siguis, és estar en pau amb tu mateix, estar content amb un mateix.

Diumenge vaig estar a la festa a la nit, anavem a veure les Chanclettes, doncs un amic havia sortit amb un d'ells i l'hem vist actuar vàries vegades. La veritat és que l'ambient era força trist, i el nostre amic s'avergonyia i tot de l'espectacle d'alguns nanos i reconeix que aquesta visió no ajuda res (potser, ara pensant-hi i si ho compares amb les festes majors, era com el final de la nit quan tothom va desfassat. La llàstima és que la gent es queda amb aquesta imatge, quan no és la certa).

reflexions en català ha dit...

Tant de bo desaparegui aviat tot aquest moviment reivindicatiu i tots puguem viure la nostra sexualitat amb normalitat. Cal seguir lluitant.

I com diu el meu quefe i bon amic, que és homosexual, 'mariconades, les justes'. Hehe.

Edurne ha dit...

Bueno, aquí me ando yo...!
Leí el post el otro día, lo he vuelto a leer hoy y además todos los comentarios previos.
Yo comulgo con todo lo que tú expones, ferran. Una, que está íntima, familiar y especialmente sensibilizada con el tema, no puede por menos que enfurecerse cuando oye palabras, frases, chistecitos fáciles al respecto del hecho homosexual.
De acuerdo que se ha avanzado mucho, ya lo creo, pero todavía quedan muchas cosas por superar.
Es alucinante la negación que se le da a la naturaleza en ciertos países, los que tú nombrabas... y se te pone la carne de gallina tan sólo de pensarlo!
También es alucinante que las personas, debamos tener un "apellido", hola, soy Fulanito y soy gay.... yo no tengo que ir por la vida diciendo, hola, soy Edurne y soy hetero...! Eso es indignante! tal como te definas o te muestres, te juzgan o te tratan? Grrrrrrrr!
En cuanto alas manifestaciones.. no sé qué diga.
Hay una imagen, arraigada en la conciencia y la memoria popular que es la del "mariquita loca", y creo que a muchas personas no hay quien les saque de ahí, los hombres homosexuales son todos afeminados, con una pluma de escándalo, les gusta vestirse de mujer, amanerados... y las mujeres lesbianas, todas unos camioneros! Ja!
Parece que les cuesta entender que la homosexualidad no es solo eso, que algunos y algunas sí forman parte de ese estereotipo, pero que la mayoría son tíos con toda la barba y mujeres con los tacones bien puestos!
Y aunque así sea o así fuera... qué, algún problema?
Más ja!
Y que dentro del colectivo (no me gusta emplear palabras que acotan) homosexual, hay personas de toda extracción social, porque, al fin y al cabo, somos todos personas! Se terminarán de enterar alguna vez?
Miro a mis alumnos, siempre, los miro y observo mucho... y me pregunto, éste, ésta... ?
De algunos y algunas sé que los son, porque me lo han dicho ya de mayores, y cuando han salido del armario, han empezado a respirar!
Qué diferencia hay?
En todas las familias hay de todo: homosexuales, anoréxicas, tarambanas, y hasta "hijos modelo"! Jajajaja!
Quién puede juzgar a quién?
NADIE!
A mas que la sensibilidad, algo tan escaso y a veces, denostado, está presente entre gays y lesbianas. Sufrimiento, el sufrimiento hace que esos sentimientos estén más desarrollados...
En fin, no vamos a negar que es difícil, duro. Primero aceptarse, después asumirlo y "presentarlo".
Pero una vez hecho, todo cambia.
No he visto el vídeo que has puesto, pero por lo que he leído, imagino. Y ahí siempre estamos personas, amigas y hermanas (mi doble caso) en quien se apoyan los primeros años... es muy importane que nadie se sienta extraño, diferentem un bicho raro, saber y tener quien te escuche, te comprenda, te apoye y te quiera!
Bueno, me he desmelenado, jejejejeje! pero es que el tema me "provoca"!
Molts petons, amic i força!

Lula ha dit...

Ufff
Molts comments i molt llargs per llegir-los tots.
Jo sempre dic que tots som bisexuals, només que hi ha gent que no ho sap.
Ho dic en el sentit que jo (i com que no em considero ni especial ni fora de lo habitual ni res d'això, ho extrapolo a tothom) m'enamoro de la persona, del que és, no del seu cos. Per tant, el seu sexe, no és el més important.

Besoootes!!

Roger ha dit...

Lula penso exactament el mateix que tu! Xapó!

I dir això m'ha suposat més d'un problema a les dues bandes del debat. Des d'heterosexuals capquadrats que no poden entendre que hi hagi persones que estimen altres persones del mateix sexe (imagina quan els dius que ells també poden...!) a homosexuals una mica fonamentalistes.

bajoqueta ha dit...

Això com d'altres coses de la vida és respecte, que per desgràcia no tothom té. Encara s'ha de lluitar molt, però jo crec que en alguns llocs s'han fet grans avanços. La llàstima és la gent que encara considera que és una cosa que es pot triar o que és una malaltia.
Ma iaia ho va dir un dia, que ella ja no ho voria però haurien bodes entre dues persones del mateix sexe, era una visionària :)

pe-jota ha dit...

Nunca nadie dijo que el camino fuera sencillo ni fácil, se tarda más en derribar barreras que en levantarlas, pero poco a poco se va avanzando. Eso es lo importante, en cuanto al sempiterno enfrentamiento en BCN, la verdad es que me tiene un tanto aburrido, ya que no tienen porque excluirse, ni unos son tan sesudos y trascendentes, ni los otros tan banales.

Rita ha dit...

Quina dèria en posar etiquetes a les persones!!!

Només cal ser prou respectuós com per respectar la llibertat i sobretot la intimat de les persones. És senzill no?

Molt bon post, Ferran, et felicito!
Petons!

Ferran ha dit...

Estimats FRIENDS (així m'estalvio problemes de gènere, hehe) que heu deixat els últims comentaris: moltes gràcies / eskerrik asko!
Disculpeu que no us faci comentaris personalitzats; sóc a l'última fase de la mudança (trasllat definitiu dijous dia 9) i VAIG_DE_BÒ_LID_!

Aquest cop em disculpeu, oi? No es tornarà a repetir... :-)

Abraçades!

Els del PiT ha dit...

Afortunadament els meus fills no veuen com un fet extraordinari que dues persones del mateix sexe s'estimin, de la mateixa manera que un personatge negre d'una sèrie ja no destaca pel fet de ser negre sinó pel fet de ser calb. N'estic orgullós dels meus fills i de l'oportunitat que tenen de viure amb aquesta obertura de mires que nosaltres, a la seva edat, no vam poder tenir.
Una abraçada doble, perquè si jo estic content, l'avi encara més!
;-)