Pensaments des de la Lluna

De vegades convé veure imatges com aquesta, per recordar què és important a la vida i què no ho és. De vegades m'agafen ganes d'anar-me'n allà dalt, des d'on segurament em perdria tota la merda que ens envolta: l'estupidesa, la cobdícia, l'estretor de mires, l'egoïsme... l'egoïsme! Segurament és aquí on rau l'origen de tots els altres mals, en l'egoïsme; jo primer, jo abans que tu, jo, jo, sempre jo... Som tan egoïstes, tan... "jo"! Qui sigui que ens ha portat a aquest món, a la ciutat on hem nascut, en el sí de la família que ens ha cuidat de petits -i a qui cuidem quan ells són grans, en el temps que ens ha tocat viure... qui sigui, es va oblidar d'incorporar-nos un xip que ens fes estar permanentment connectats amb la natura que ens envolta, que ens recordés permanentment que només som un ridícul, insignificant micropunt en l'univers, una cosa més petita que aquella formiga, que gosa envair el nostre espai i menjar-se nanobocins de les nostres galetes. "El nostre" espai, "les nostres" galetes... el nostre egocentrisme: jo, jo, sempre jo...
Des d'allà dalt, la Lluna se'n deu enfotre, de nosaltres: "sou ridículament petits", deu pensar, "i us passeu l'existència convençuts que sou la persona més important que coneixeu".

19 comentaris:

Assumpta ha dit...

Nooooooo!! Què dius?
Des d'allà dalt la lluna ens mira i ens estima. Encara que siguem molt petits o, potser, precisament perquè ho som :-)
Ens estima i somriu...
I ens regala moments de pau :-)

Rita ha dit...

Quin post més maco, Ferran, i quina gran reflexió....

Diu molt de tu això que has escrit. Felicitats per ser com ets!
Amb el teu permís, un petó!
Bona nit i bon capde!

zel ha dit...

Ostres, noi, avui l'has clavat, ja pots seguir amb aquestes reflexions, que poden fer companyia a les meves, el gran mal ve d'aquest super jo que ens muntem...

miq ha dit...

Tens tota la raó… i entenc que el reflex d'aquesta llunya plena al mar desperti una reflexió com la teva.

Salvador ha dit...

No crec que canviés gran cosa anant a la lluna ja que JO també ens hi acompanyaria...

ddriver ha dit...

aquest dies al xiringu era espectacular la visio de la lluna i la perdua d'una noia del poble ens ha fet filosofar tambe sobre el que realment som

XeXu ha dit...

Els humans hem desenvolupat una forta tendència a mirar-nos el melic, per què negar-ho. Però no s'ha de perdre l'esperança, sempre es poden trobar persones generoses i que miren pels altres. Aquestes són les que val la pena tenir a prop.

marc ha dit...

"Tots vivim sota el mateix cel, però no tots tenim el mateix horitzó".

D'un alemany de la història, Konrad Adenauer

Abraçada!

Jordi ha dit...

Quanta raó teniu tu i la lluna. L'egoista instint de supervivència ens fa oblidar als essers vius que nomès estem una estona per aqui alterant-ho tot mentre la lluna ensa mira nit rera nit ahir, avui i sempre.

Ferran ha dit...

En el que tu dius també hi estic d'acord, ASSUMPTA: ens mira, somriu... i a estones pensa que mira que som babaus! (però val, només a estones :)

RITA m'has posat vermell. Un petó per tu, i bona setmana.

Les teves reflexions són dures, ZEL, i cada cop que les llegeixo, te les agraeixo.

MIQ el tros de cel i de mar que es veu des del nou pis vilassarenc convida molt a la pau i la reflexió; a Barcelona no havia viscut enlloc així...

Ben vist, SALVADOR :)

El que som... DDRIVER, el que som és la pregunta. Segur que el que ha passat aquest cap de setmana -la mort d'un conegut futbolista de 26 anys, també ens hi fa pensar. Som tan poca cosa, realment...

És veritat, XEXU. Tant s'ha parlat últimament d'en Vicent Ferrer, per anomenar una persona; ell ha estat un exemple de generositat, i n'hi ha tants d'altres...

És bona aquesta d'Adenauer, MARC; bona i certa! Una abraçada per tu, també.

Imagina't, JORDI, la de pensaments que ha fer brollar la Lluna al llarg dels segles. Cap dels "pensadors" continua aquí, en canvi ella...

Deric ha dit...

estas bé? Noto un cert rebot.

A vegades la gent o les circumstàncies t'ho fan ser d'egoista, encara que tu no vulguis.

mar ha dit...

aix...
la lluna!
com sempre...
ens regala la seva llum i
ens posa en el nostre lloc...
no em cansaré d'admirar-la...

petons veí!

Xavier ha dit...

En Deric et pregunta si estàs be.” Jo “ faré la mateixa pregunta, ¿estàs en un mal moment?
Normalment sembles mes positiu, encara que de tant en tant mostres alguna baixada d’ànim.
Deu ser per aquesta calor que ens deixa a tots força xafa dots. Aquest migdia Ferran a caigut mes aigua del cel i en poca estona, que no pas la recollida amb mesos. Es clar que no plou a gust de tothom, però a mi m’ha anat de perles, necessitava la pluja tan o mes que el dormir. M’ha netejat el cap de cabòries i prensions que anat acumulant els ultimis dies de feina i m’ha donat un respir dins d’aquestes angoixants calorades.
¿ quan fas vacances, o ja las has fet?, potser vas aprofitar-les per el trasllat?

Hei, una abrasada i anims.

Per cert, a tu que t’agrada també mirar la lluna, del 17 al 24 recorda que hi haurà un altre pluja, aquesta serà com cada any les llàgrimes de Sant Llorenç, busca un lloc fosc (i amb companyia) i a veure caure estels.

Cristina ha dit...

Avui després d´un intensiu de ioga i de veure una pel.li al Verdi que m´ha remogut coses per dintre no puc estar més d´acord amb tu. Hi ha tantes coses a valorar a la vida i ens passem el temps mirant-nos el melic com si fòssim el centre del món i no ho som.
Jo tambè mirava la lluna aquests dies...I ens il.lumina a tots per igual...És la seva grandesa...

rits ha dit...

m'agrada sobretot la sentència de la lluna, tan petits com sóm....
un escrit molt maco i la foto tb

Ferran ha dit...

Ei DERIC, ja ens hem "e-mailejat"... però sí, estic bé, parlo en general; és només que la Lluna fantàstica d'aquests últims dies m'ha fet pensar...

Bones, MAR-ESMENCA ;-) Ja som dos, com a mínim, que no ens cansarem mai d'admirar-la; és preciosa!

Gràcies, XAVIER, per preocupar-te; t'ho agraeixo, però estic bé. Com li deia al Deric és només un comentari general, no per res en concret.
Pel que fa a les vacances, hi estic ficat de ple, hehe; les he començat fa poc, així que estic especialment content, hehe...
Les llàgrimes -del 17 al 24- només les podré veure si arriben a terres berlineses; sinó, me les hauré d'imaginar :-) (i si en fessis un post, amb alguna foto? Ves per on, ja t'he donat una idea ;)
Una abraçada.

"Ens il·lumina a tots per igual", dius, CRISTINA. Ja és això, ja; ara, té "bemols" que l'única cosa que ens iguala a tots sigui impossible d'aconseguir, eh? :(

Gràcies, RITS :-)

núria ha dit...

Jo, quan penso coses com totes aquestes que tan bé escrius, i ho faig mirant el cel a la nit, faig l'exercici d'imaginar la lluna i les estrelles en 3D... vull dir: unes més a prop, i les altres més enllà, i algunes altres ben, ben lluny... El cel no és "sostre" pintat! Llavors és brutal com l'immensitat de l'univers em meravella i com, tot això de sentir-se petit, de saber que som petits (això que dius que massa sovint oblidem), em relaxa i em fa sentir molt, molt feliç (més que no pas si fossim grans!).

Natxo Rovira ha dit...

Jo, quan miro la lluna, sovint somric tot pensant que allà està el David. Perquè així ho va deixar escrit... ;'(


(disculpa'm, Ferran, per haver començat aquest comentari amb la paraula 'Jo'; continuo treballant per dominar aquesta entitat tan poderosa: el meu 'Ego', el meu JO mental)

Ferran ha dit...

Què maco com ho expresses, NÚRIA. I és interessant saber el que sents; potser ser conscient de la nostra petitesa ha de servir, justament, per treure'ns trascendència i aprendre a disfrutar-nos tal com som, petits. Un pensament molt maco.

NATXO, sé que hi és. No sé com, no sé perquè, però sé que ell i tots els qui l'han precedit, ens hi esperen. N'estic segur. Mirant a dalt, per la nit, fixa-t'hi bé, veuràs un somriure molt maco: és el teu nen, que et demana que no pateixis, que t'explica que està bé i que t'has de cuidar, us heu de cuidar, fins que us retrobeu. Una forta abraçada, amic.