A reveure, Catalunya

Tot allò que molts heu escrit aquests dies sobre el cas Millet, m'ho he llegit amb interès. Jo no n'he parlat, fins ara, potser per por a col·lapsar la catosfera amb aquest afer. Un no gens premonitori article de febrer de 2008, però, m'ha portat a algunes reflexions; vull compartir-lo amb vosaltres perquè, n'estic segur, a molts us interessarà el que l'autor, Xavier Bru de Sala, hi deia. I de ben segur que també a vosaltres us aportarà elements de reflexió...
.
Tot el que s'està dient aquests dies a l'entorn d'aquest cas, que tant sembla haver fet trontollar l'estabilitat de les parets del catalanisme (quina bestiesa, d'altra banda, equiparar 'catalanisme' amb 'Millet'; com si aquest, i altres suposats "prohoms", fossin la base on se sustenta aquell), d'alguna manera ajudarà que certs "dogmes" es desmuntin, espero, per sempre. Després d'aquest cas, dubto que mai més es torni a parlar del catalanisme com si fos un concepte inqüestionable, equivalent a "bona gestió", "decència", "honorabilitat", ... Millet és un xoriço, i d'aquests no n'hi ha només a la segoviana Cantimpalos, sino també al nostre país. Adéu, idealitzada Catalunya romàntica; benvinguts tots a la Catalunya real, amb les seves virtuts i les seves misèries (i els seus miserables).
.
L'article de Bru de Sala, que podeu llegir clicant sobre la imatge de l'esquerra, m'ha portat a una reflexió, o a una sèrie de..., que vull palesar a l'In varietate concordia. No serveixo per idolatrar ningú, jo; mai no he tingut "herois", ni de nano; només un cop he demanat un autògraf a un personatge públic (l'alcalde de Berlin, recentment), i va ser només per tenir una excusa per intercanviar-hi quatre paraules, res més. Sóc fatal per les jerarquies; suposo que per això em costa que em manin, si qui ho fa no mostra un altíssim grau de coherència en les seves ordres i accions... Difícilment algú m'impressiona: que cadascú faci el que ha de fer, amb ètica, amb un concepte moral de les coses i amb respecte pels altres. I, sobretot, mai, mai penso que és més honorable qui més amunt es troba en la piràmide social; el fet de ser allà dalt no és cap garantia d'honorabilitat, cap. Fèlix Millet n'és la prova més actual, però molts altres amb càrrecs de responsabilitat demostren, dia a dia, que l'honor no ve lligat a una condició professional, a un càrrec, sinó a una manera d'entendre la vida. No és més honorable qui més medalles col·lecciona, sino qui, des de la seva posició, fa de l'ètica el seu escut.
.
Al Sr. Millet se'l tenia per un exemple per a la societat: de gestor exemplar, el qualificava Bru de Sala en l'article. No critico l'escriptor filòleg: ell no estava obligat a saber de les accions immorals d'un dels més grans cínics i xoriços catalans dels nostres temps (que se sàpiga fins ara, esclar). Però el seu article m'ha fet pensar en com n'és, de difícil i arriscat, apostar per algú cegament, prendre'l com a "heroi", com a exemple a seguir... Mai no s'hauria hagut de confrondre persones, o institucions, amb una certa idea de país. Mai no s'hauria d'haver donat per fet que certes persones són honorables, només per ser qui són.
.
La patacada que està suposant descobrir les accions de Millet és tan grossa que, com deia més amunt, difícilment el país, Catalunya, tornarà a ser com abans. I això no és dolent, al contrari; una teràpia de xoc pot ser excel·lent per remoure la brutícia, per ajudar tothom a situar-se en un pla de realisme, per treure del seu somni de líquid idealisme aquells que fins ara hi havien viscut, convençuts que un cognom i una procedència eren garantia de feina ben feta, d'amor pel país. L'honorabilitat es guanya dia a dia, no a cop de llibre de família.
.
* Gràcies per l'article, Lucila.
.
Bye, Catalonia
Tough days for some 'petty thieves' these days, in Catalonia. One of the most prominent, allegedly distinguished men in the country, Mr. Fèlix Millet, the former President of the Foundation Palau de la Música (Palace of Music), is now suspect of having stolen millions of Euros while carrying out his duties. He falsified invoices, he diverted money into his own private properties... The whole story has been hard not just for himself, of course and happily, but also for many Catalans who, in a way, used to believe such things could not happen in our country. Weird as it might sound, this is the way it is. Now, for many citizens, the fall of Fèlix Millet has been sort of a slap, that has brought them, all of a sudden, to a reality they had probably never imagined (or wanted to, to be more precise).
These are tough days for a part of the country, yes, but I have the impression that a bright side comes out of this story: it will help many relocate themselves, with respect the country (who we catalans are, what and how our country and fellow citizens are, ...), and I take this as an excellent way to clean.
.

30 comentaris:

kika ha dit...

molt bona la trobada de l'article. quanta ironia!!!
i com ja t'he dit en una altra ocasió, me n'alegro que siguis tan optimista, pensant que tot aquest afer de 'xoriços', com molt bé dius, pugui portar un canvi dràstic... tan de bo tinguis raó!

Clidice ha dit...

jo si que et demanaré un autògraf :) molt bona síntesi, gràcies :)

Jaume Puig ha dit...

Espera la patacada que encara vindrà si es confirma o s'acredita l'extensió del comportament corrupte a una bona colla de "prohoms" ...

Roger ha dit...

Ja tens raó, ja.

De símbols n'hem de tenir, però han d'estar immaculats. Des de la base de les entitats i des dels responsables de les subvencions cal que vetllem per la honorabilitat de tots plegats.

Assumpta ha dit...

Què bé escrius, Ferran!!

A vegades et llegeixo i al·lucino de lo bé que expliques les coses, com ho lligues, ho relaciones i com en treus conclusions que trobo encertadíssimes.

Magnífic article (res d'apunt i aquestes coses rares jeje)

Ara bé... crec que, com diu Kika, ets molt optimista :-)

Homeeee que uns quants catalans xoriços només són uns quants catalans xoriços... d'aqui quatre dies tornem a presumir de feina ben feta i tal. Què t'hi jugues?

Josep Lluís ha dit...

Els hem de veure tots junts en una rotllana, com si d’una sardana espinosa, i poc santa, es tractés...

De tota manera, si delinqüent ha estat les accions d’en Millet i el seu/s “atlàteres”, vergonyosa la gestió de control de totes les administracions que han aportat diners, diners de tots.

La Vanguardia

La Sindicatura de Comptes detectó en el año 2002 algunas irregularidades detectadas en la gestión y el control financiero del Palau de la Música, así como el excesivo poder de su presidente, Fèlix Millet, y la opacidad de los pagos a través de cheques bancarios. El organismo consultivo –dependiente de la Generalitat– lo puso en conocimiento del Parlament y del propio Palau. Meses después, en febrero del 2003 la comisión de la Sindicatura de Comptes del Parlament analizó el informe sin apenas prestarle atención

Quina vergonya tot plegat.

Jordi ha dit...

Quanta raó hi ha en aquestes ironies d'idolatrar amb fé cega una figura pel que ha de representar i no pel que és. Ahir a la sessió de tarda del cinema unes avies deien: -Mira que ha passat amb el Millet això que era d'aquí.... I per contrapartida, aclarant que no sóc fan del Montilla, voldria reflexionar en com l'haver nascut a fora ha estat desde el principi un motiu de descrèdit.

Que difícil és posar la mà al foc per ningú i que vergonyós és veure quin munt de xoriços ens envolten amb l'argument que el poder corromp i que qui pot roba.
El millor antítot per la fe cega és admetre que hi ha porqueria a tot arreu i que el millor es fer neteja de tant en tant.

Berta ha dit...

Quins homes, quines intel·ligències preclares, quin saber fer, saber estar, saber viure, saber ésser, a fi de comptes! Em sembla que m'estic enamorant, enlluernada per tanta excel·lència a tort i a dret. Al principi estava folla només pel Fèlix, amb el seu aire de croupier distingit que em va venir tot de tremolins a l'esquena...ara però, després de llegir aquestes ratlles memorables del Bru de Sala, poesia veritable embolcallada en forma de prosa, ja no sé què dir, em trobo com a escruixida...m'ho aniré rumiant mentre faig el sopar per la canalla, que demà hi ha classe.

arsvirtualis ha dit...

Idealitzar i associar: "catalanista = noi bo de la pel.lícula". Patètic, francament patétic.

kweilan ha dit...

En el fons hi ha una visió optimista per tot el que això pot suposar. personalment em sembla un desastre i ja veure què passa si com deien ahir el Millet només és un intermediari. Avui era llastimós escoltar per la ràdio les persones que havien donat diners per apadrinar l'orgue del palau.

reflexions en català ha dit...

Sí, senyor, aquest episodi ens anirà molt bé, ja ho veuràs.

marta ha dit...

Ens posem les mans al cap i està bé però això és el món real i adonar-nos-en lluny de ser agradable està bé. M'ha agradat molt l'article, si senyor.

Sobre idolatrar, jo sí que ho faig però de manera parcial, no total. Penso que hi ha persones que excel·leixen en algun aspecte i que està bé dir-ho. Evidentment cap d'aquestes excel·lències les situa en cap elit moral total perquè en això sí que no hi crec.

Al final, en Felix Millet haurà estat un excel·lent xoriço al nivell del Dioni.

I sobre l'article de Bru de Sala, no devia ser dolç llegir-lo abans que es destapés tot plegat?

XeXu ha dit...

Aquest article m'ha ajudat a comprendre una mica més aquesta situació, ja que no podia entendre a què venia tant rebombori, ja que les crítiques i la decepció anaven molt més lluny que no pas el robatori i l'estafa d'aquest home.

Per sobre del sentiment, de la catalanitat, per sobre de tantes coses que tenim molt interioritzades com a infal·libles, sempre hi haurà els diners. Els diners són la pitjor droga que es fa i es desfà, és tan senzill enganxar-se... la gent canvia realment, gent que són o semblen íntegres acaben caient davant dels seus cants de sirena. Ara bé, ser català no et garantitza ser una persona íntegra, per molt que ens ho pensem. Jo també caic en l'error de pensar que quan algú és català o catalana hi ha coses que no les farà, i és això, un error.

Pel que fa als herois, és cert que s'ha d'agafar molt amb pinces, idolatrar a algú et pot portar grandíssimes decepcions, ja que són persones humanes, i aquestes, com a tals, la caguen, és el que ens defineix com a espècie.

Però mira, a diferència de tu, jo sí que porto bé les jerarquies, m'agrada que hi hagi una estructura clara. Això no vol dir que no puguis contradir el teu superior si et demana coses fora de lloc...

Ferran ha dit...

És un assumpte que té molla, aquest del Palau, el Sr. Millet i les confusions amb el concepte de 'catalanitat'...
Gràcies a tots vosaltres per dir-hi la vostra.

KIKA, sí crec que ajudarà a canviar algunes mentalitats. El que explica en XeXu, amb major o menor intensitat, ens ha passat a molts en algún moment: pensar que, pel fet de ser una "honorable" persona catalana, tot anirà bé. Com a mínim, jo havia caigut en algún moment, en aquest parany. Ja fa temps que em va caure la bena dels ulls, i segur que el cas Millet treurà encara més benes dels ulls de molta gent...

Gràcies, CLIDICE :-)

JAUME que salti tota la merda! D'entrada és un cop, però a llarg termini dóna millors resultats que no pas viure en una mena de país_idílic_que_en_realitat_no_ho_és.

Segurament, ROGER, perque siguin símbols immaculats, no poder ser persones; quedem-nos amb l'himne, la senyera i a currar, que la feina ben feta és el millor símbol.

Gràcies també a tu, ASSUMPTA, em posaràs vermell :)
Segur que sortiran més casos de corruptel·les; els humans sóm així de poca cosa. Però sí, de debò, penso que de benes als ulls en cauran unes quantes, arran aquest cas. Que puguem veure com cauen!

JOSEP LLUÍS, segurament hi ha hagut una part d'excés de confiança en aquesta persona, justament pel que diem: catalanet, amb un nom, que sempre ha defensat la feina feta pel país... Però sí, tens raó, clar: ni així es justifica la feina (de control) mal feta per part de les administracions.
Quan jugues amb diners que no són teus, és fàcil ser laxe en el seu control...

Molt simptomàtic el comentari que expliques, JORDI. És allò que diem de les benes que han de caure. "Sent d'aquí, de tota la vida... com pot ser?". Doncs pot ser, senyora, perquè de xoriços, com sabem, n'hi ha a tot arreu. També a Catalunya.

Merci pel teu comentari, BERTA. Hem vist la realitat, eh? I no ens ha agradat; haurem d'acostumar-nos que les coses són com són, no com voldriem que fossin :-(

Tens raó, ARSVIRTUALIS, però confesso que vaig tenir la meva època en què, poc o molt, vaig caure en aquest parany. Celebro poder dir que ja fa molt de temps, d'això, i que vaig poder obrir els ulls i copsar el món com és, no pas com voldria...

KWEILAN, penso que l'atac a la confiança que li havien fet centenars de persones té unes conseqüències més fotudes que el propi robatori. Evidentment que aquest s'ha de castigar, exemplarment, perquè és un delicte i és immoral; però trair de forma tan descarada tanta gent que t'ha fet confiança... això no té nom.

Penso que sí, MARC/JOSEFINA, que alguna cosa bona sortirà de tota aquesta merda...

MARTA bona la teva comparació d'en Millet amb en Dioni! En realitat són el mateix, tens raó: hi ha diners que no són meus i me'n puc aprofitar? Doncs endavant!
Això sí, no m'imagino en Millet sortint en programes escombraria de les escombraries televisives de l'estat, en el futur... :-)

El que comentes dels diners, XeXu... tens raó, que canvien molta gent. I em sembla llastimós, perquè... no sé... suposo que perquè sempre tinc molt clar què som (mortals) i què hem d'intentar fer mentre som aquí, i no és precisament robar. Tants diners... però si no se n'enduran un sol cèntim, a l'altre barri! Tant maquinar com tenir-ne més, i més, i més... fins i tot robant... En fi, una desgràcia.

Xavi ha dit...

Subratlla, subratlla bé el que se sàpiga fins ara del fragmant "dels més grans cínics i xoriços catalans dels nostres temps (que se sàpiga fins ara, esclar)".

Relacionat amb això, crec que és necessària la supressió dels paradisos fiscals. Cal que fem força per aquesta causa. Els paradisos fiscals són el magatzem d'aquests pispes de guant blanc.

glamboy69 ha dit...

Vajaaaaaa
Els nacionalistes catalans estan descobrint que no era precisament MAdrid qui ens roba ehhh
Ves per on!! Era la burgesia catalaníssima, la nostre, la descenent per via directe de la noblesa feudal la mateixa que ens atraca a ma armada!
Ooohh ells que es pensaven que la idílica i tontament idealitzada classe burgesa de Pedralbes, del Cercle del Liceu i de la tribuna del Camp Nou eren els salvadors de la pàtria, quan l'únic que feien era distreurens amb refereèndums de mentideta per seguir robant o, perquè no, muntar xarxes d'espionatge ilegal al Barça!

Venvinguts a la realitat viatges provinents de la galaxia Arenys!

Mireia ha dit...

Molt bon escrit! a vegades els catalans ens passem d'arrogants...i com dius tu, de mala gent a totes bandes n'hi ha.
Per cert que vaig llegir que se li exigiria que tornés la creu de sant jordi....la veritat és que això ni em va ni em ve (per començar pk la creu aquesta se a vegades no sé ben bé pk hi ha gent que se l'ha guanyat). El que jo vull és que torni els calers!!

Salut! I visca la Catalunya renovada! (si és que així és o serà).

Mireia

rixar ha dit...

Leyendo esta entrada, recuerdo una conferecia en la que Antonio Escohotado recordaba que, en Suiza, dedicarse a la polìtica exclusiva y profesionalmente està considerado un hecho delictivo.
En españa tenemos hasta una carrera...
¿En que lugar de la piràmide pondrìa el autor del blog a aquellos periodistas que, profesionalmente valoran y analizan los quehaceres de estos seres con un oficio tan inmoral?
No se si este
serà un argumento de peso para descalificar toda su existencia.
Por otro lado, el autor afirma que no es un seguidor de gentes importantes, famosos etc... esto me recordò una frase que fijo tiene un origen latino que no recuerdo , algo asì como que sin tentaciòn donde queda el pecado...
Con cuantas personas realmente destacadas a mantenido una conversaciòn serena, pausada sin limitaciones circunstanciales? Yo este año he disfrutado de la conversaciòn de dos persona que han sido o seràn relevantes en la polìtica.
Durante toda una jornada acompañè al Sr Alberto Oliart Sausol, 3 veces minstro de Calvo Sotelo, presidente de Renfe, presidente consejero delegado de uno de los bancos màs importantes en los 80-90 y actualmente dedcado con exito a la crìa de ovejas churras y merinas.
Personaje singular, con 82 u 83? años se dedica ademàs a dar conferencia sobre Goitisolo, Barral y los poetas de la generaciòn de los 50.
Es ex-suegro de Joaquin sabina...
Me pareciò genial disfrutar de su compañìa y de la de su esposa, tambièn se uniò a la charla el antiguo presidente del sindicato vertical, vicepresidete de gobierno y ex presidente de Endesa
Rodolfo Martìn Villa, no pude disfrutar en profundidad de su compañia, pero a veces intuitivamente percibes cuado una persona es un ser excepional, (excepionalmente bueno o malo segùn donde te toque a ti estar, pero indudablemete una persona de la que me gustarìa ser su amigo mas que su enemigo)
La experiencia de tratar con una persona que tiene toda una trayectoria vital y, en un momento determinado de su vida, se introduce en polìtica para aportar algo a la sociedad que antes le ha dado a èl es una actitud que se està diluyendo en la polìtica actual)
Por otro lado disfrutè de la charla del sr. Juan Carlos de la Fuente, actual director de la universidad de la naciones unidas.
Futuro presidente de Mexico (seguro) doctor honoris causa de media docena de universidades, antiguo rector de la universidad de Mexico D.F. (200.000 alumnos en una ciudad de 20 millones de habitantes) y vuelta la burra al trigo, una persona apasionante, a la que admiro y con la cual me gustarìa colaborar en cualquier circunstancia..
Que le sucede al journaist, desde mi punto de vista, y por ello esta disgresiòn...
Con cuantas personas ha podido hablar de la poliìtica o d las finanzas que tengan relevancia? es eso señal de que tiene un espiritu tan libre que no se deja seducir ni por Obama...? màs hbien me da un poco de tristeza...
Por otro lado, en cuanto a correcciones existenciales, dos consejos, uno, no des consejos nunca, y dos, no se puede ser ignorante y a la vez intentar actuar como un perdonavidas.
saludos.

Ferran ha dit...

És veritat això que dius dels paradissos fiscals, XAVI. Justament avui llegia que Andorra s'ho està treballant per deixar de ser un referent (en negatiu) per aquest tema. Altres, com Mónaco, també "están en ello"...

GLAMBOY69, quan et llegeixo em pregunto perquè estàs tan amargat amb Catalunya. L'autoodi no fa feliç, però suposo que encara no te n'has adonat...
En Millet és un xoriço, i a molts, sí, els cauran benes dels ulls pel que està passant ara. Però no et barregis coses: Espanya és un pèssim negoci per als treballadors catalans, independentment de les seves idees polítiques... i dels Millets que siguin desenmascarats a Catalunya.

Sobre la Creu de St Jordi, MIREIA... hauria de sortir d'ell tornar-la. No és només que sigui un lladre, és que ha traït la confiança de desenes i desenes de persones vinculades al Palau. És un xoriço, però això no és el pitjor :(

Hola RIXAR, gracias por dar tu opinión. Se ha despachado usted, cosa que celebro de verdad si con ello se ha quedado a gusto.
Si he logrado enterderle bien (no me ha resultado sencillo, a pesar de mis habilidades con el castellano), diría que no ha captado con demasiada precisión algunos de mis comentarios. Digo en el escrito, sí, que no tengo héroes, que no tengo ídolos, ni nunca los he tenido. Es así. Pero no entiendo qué tiene ésto que ver con conversar con unos o con otros. No voy a entrar en una "guerra de listas", pero he tenido ocasión de hablar con personajes que me han aportado muchas cosas, personas interesantes con cosas que contar; personas de la esfera pública (o privada) con quienes he disfrutando con la palabra. ¿Qué tiene ello que ver con idolatrar o no a nadie? Escucho, aprendro, disfruto... y punto. ¿Qué más se supone que debería haber por mi parte?
Por otra parte, termina su comentario aconsejándome que "no dé consejos"; un contrasentido enorme. Y creo que algo me he perdido: ¿"ignorante"? ¿"perdonavidas"?
No entiendo nada, pero bueno... lo que importa es que sea usted feliz.
Un saludo.

Babunski ha dit...

I què deuen pensar les empreses que han donat diners a fons perdut a aquesta institució? Ara seràmoolt méws difícil organitzar activitats culturals. AMb el que costa trobar patrocinadors per poder fer un Aplec de la Sardana en condicions, només ens falta gentusa com aquesta.
I quantes institucions més deu haver que estan igual?
I per què a mi m'embarguen el compte si deixo de pagar una multa i aquest ha estat tants anys estafant?

Anònim ha dit...

REPRESENTAT DE LA CATALANITAT?...DE QUE MORENO.VINGA HOME VINGA...
LA SEVA FAMILIA VA SER UNA DE"LOS CATALANES DE FRANCO".
ERA "PATRO" DE FAES.
A CASA SEVA ES PARLAVA EN CASTELLA.
AIXO ES CATALANITAT?
JUANT AMB BCN.

glamboy69 ha dit...

ajaja no és que estigui amargat amb Catalunya, a mi el país no m'ha fet res...tampoc Espanya!

Ara, et puc ben assegurar que el capital no enten de fronteres en un emrcat globalitzat i que una Catalunya independent no es cap garantia de millorar en res!

Si a mi m'asseguren que un estat català ens portarà a un benestar tipu Norega ja firmo, però em temo que amb prou feines canviaran tres barres de la bandera i els Millets encara tindran més caladers on pescar!

glamboy69 ha dit...

i si, em sento infinitament més proper a un treballador de legane´s que a un burge´s del Cercle del Liceu, descenent directe de Guifré el Pilós!

Núria ha dit...

Tot plegat un enrenou important per fer-nos adonar que no hem de mitificar, ni idolatrar les persones per procedència, sinó per mèrits demostrats.

Rita ha dit...

Un excel·lent apunt, Ferran, com ja és habitual en tu!

Les hemeroteques tenen una funció notarial que en casos així van molt bé.

Haig de confessar que en Bru de Sala mai m'ha agradat i llegir-li articles d'aquest tipus sempre m'ha fet pensar que no els fa gratuïtament, que algun interès hi té en el que deixa tan i tan bé.

Però això aquí ara només és anecdòtic, el tema és un altre i comparteixo plenament el que exposes. No per ser catalana una persona és millor, no tenim cap garantia per ser del país. Però sí que és cert que hi ha un tarannà que, generalitzant molt, ens caracteritza.

Malauradament, però, els diners ho canvien tot i ens homogenitza més a tots -uns més que altres- i així passen aquestes coses.

De tota manera, aquests dies he sentit que en Millet ja havia estat implicat amb algun afer de Renta catalana crec que es deia i ja havia estat procesat. Potser això ja hauria d'haver estat un indici...

El que a mi m'ha semblat més vergonyós de tot és saber que fins i tot de la donació popular que es va fer per a la reparació de l'Orgue també i posés la mà.

Segueix així, Ferran, sempre ens aportes coses molt interessants.
Petons!

zel ha dit...

intolerable, no dic més, i campa tan tranquil...

Ferran ha dit...

BABUNSKI em sembla haver llegit que hi ha patrocinadors que ja estan parlant de no posar més diners en el Palau. Les males arts del lladre Millet han fet molt de mal... :(

JUGANT d'alguna manera habilidosa, el tipus va aconseguir ser vist com a representant de la catalanitat, malgrat, sí, el seu passat (i present).

Tens raó, GLAMBOY69: la independència no és garantia de res, com tampoc no ho és la permanència a Espanya. Jo la defenso -la independència- 1) perquè crec en la gestió de proximitat, i 2) perquè penso que Espanya i Catalunya es respectaran (mútuament) més com a veïnes que en la situació actual.
De totes formes, ves, que cadascú pensi el que vulgui; al cap i a la fi, l'única veritat és que ni tu ni jo no tenim ni idea de què passaria en cas de secessió!
Espero que estiguis millor de l'encostipat.

Ni més ni menys, NÚRIA. Hi ha coses que més valdria que no passessin, però si passen, que serveixin com a mínim per aprendre i treure'n alguna cosa bona.

RITA gràcies per les teves paraules :)
Fins on jo sé, efectivament, en Millet va tenir alguna cosa a veure amb el cas Banca Catalana (anys 70?); la veritat, però, és que d'aquest tema no en tinc dades.
Un petó per tu, maca.

ZEL, si no el foten a la presó, a ell i a tots els fills de puta que han estat robant i aixecant la camisa de mala manera, a persones, empreses i administracions públiques, surto al carrer a fotre pedrades.

Xavier ha dit...

Es tant gros e indignant aquest afer que m’estalvio l’opinió.
No, no puc. Cal expresar-se.

Fa mes de dotze anys que m’estan deien que las pujades salarials anuals han de estar ajustades, que si la cosa no va be, que no es el millor moment, que si pata-tin, que si pata-tan.

Aquest Millet ha sigut president fins fa dos mesos de l’ empresa en la que treballo.
Un dels càrrecs de entre tots els que tenia i que encara conserva.

El que m’emprenya mes es que per arribar a remenar tantes cireres no n’hi ha prou amb les seves brutes mans. ¿ sortiran tots els que han contribuït a permetre aquest disbarats ?.

No siguem ingenus.
Ferran ja et veig tirant pedres.

Jo nomes he vist el bitllets de cinc-cents euros el dia que vaig firmar l’hipoteca, i dic veure’ls , pues, ni els vaig tocar, van passar davant meu d’una banda a l’altra i desprès d’aquella traumàtica i “violeta” experiència sols quedaven 30 anys a pagar.

Aquet Millet sortirà de “rositas” i molts com jo seguirem sense guanyar un sou prou digne i continuarem paga’n religiosament cada mes fins complir els 70 anys, com a poc.

!!! I que una colla de xoriços cobrin sols d’extres mensuals el que jo puc cobrar amb dos anys de feina !!!

Lladre, lladres.

Els del PiT ha dit...

Un país que no té xoriços d'alta gamma no és país ni és res...
Això confirma un nou pas endavant cap a l'autodeterminació, eh?

Ferran ha dit...

Vull ser ingenu, XAVIER. Em nego a acceptar la possibilitat que, amb tot el que s'està descobrint -cada dia en surt una de nova!-, en Millet quedarà lliure com un pardal. No, em nego, és impossible. El que ha fet és molt gros, i per moltíssim menys hi ha persones que van a la presó.

Tot plegat sembla una trama de la màfia, i potser per això hi haurà amenaces perque qui sap no xerri. Pero em nego a creure que aquest "padrino" nostrat se'n sortirà. No, ni parlar-ne: el jutjaran i el tancaran!

Hehe... ben vist, SERGI. Realment, si els xoriços mafiosos són senyal de país com cal, em sembla que tenim dret a constituir-nos com a estat independent avui mateix! :-(