Back

Ahir, encara des de (1), vaig trobar el temps per respondre els vostres comentaris al post sobre violència i reaccions dels testimonis. Us els agraeixo molt; com deia en encetar la meva resposta, em fa l'efecte que són respostes sinceres, així que no hi ha ningú dient que, sense dubte, ell/a saltaria a la yugular de l'atacant per alliberar la víctima. S'agraeix la sinceritat!
Com són molts els comentaris que aporten dades especialment interessants (us aconsello molt el que diu l'Asimetrich), els publico aquí, on segur que seran més fàcils de llegir. Si algú vol apuntar alguna cosa més, estare/m encantat/s de llegir-ho.
.
(1) Sabeu ja quina és, aquesta ciutat? En el comentari del post "Disclaimer" us deixava una pista: us deia que els argentins es descollonarien amb el nom d'una casa que hi ha en aquesta ciutat. La casa en qüestió és la "Casa de las conchas" (si no sabeu què és una "concha" pels argentins, cliqueu aquí ;-), i la ciutat és, naturalment, Salamanca. Preciosa, per cert; com un autèntic museu arquitectònic a l'àire lliure.
.
Els comentaris:
.
Assumpta ha dit...

Doncs jo puc explicar dues experiències:

Primera.- Tenia jo uns 21 o 22 anys, anava sola pel carrer a les set de la tarda d’un més de juny o juliol (estiu, a plena llum del sol) un carrer bastant cèntric de Barcelona. Duia una cadeneta d’or al coll, molt fineta amb dues medalletes petites) de cop, algú se m’apropa per l’esquena, m’agafa la cadena, tiba, la trenca (ja he dit que era primeta, per sort!!) i les medalletes cauen a terra. Ell i jo les mirem i jo m’ajupo a agafar-les i ell marxa corrents.
Al costat hi havia la terrassa d’un bar amb gent asseguda. Ningú va fer res, ningú es va aixecar, ningú va córrer a veure si l’atrapaven...

Segona.- Tindria jo uns 29 anys, feia poc que vivia a Reus i un dia, pel meu carrer vaig veure de lluny un home cridant a una dona... discutien molt fort. Jo caminava cap a la seva direcció, m’apropava (anava cap a casa, era allí mateix)
De cop i volta ell l’agafa amb força per un braç i la obliga a entrar dins un cotxe que estava aparcat allí mateix mentre ella intenta resistir-se. Jo, que ho veig, començo a cridar “eh, déixa-la, déixa-la!!” però res, la fica al cotxe, arranca i marxa. Jo em fixo amb el tipus de cotxe, color, puc retenir una part de matrícula però no tota... Pujo corrents a casa i truco a la policia. Prenen nota. No sé com va acabar la cosa. Per notícies que vaig tenir més tard sembla ser que eren una parella que vivia pel barri i que discutien moltíssim. Fa quasi 20 anys d’això.

kika ha dit...

un munt de grans preguntes ab¡mb respostes dificilisimes!
jo crec que la majoria som incapaços de contestar sincerament. perquè segurament hi ha un gran distància del que pensem ara al que pensariem el moment que ens hi trobessim!

DooMMasteR ha dit...

De petit em van atracar en un vagó de metro. Ningú va moure un dit...

Jo no se que faria per què no m'he trobat, però suposso que tot depen de la gent que hi hagi en aquell moment, l'agressor i els pebrots que puguem tenir en aquells moments.

Salutacions!

rits ha dit...

Crec que no es pot jutjar com s'ha de reaccionar davant d'un fet, perquè mai sabem com reaccionarem. És molt fàcil dir que hauries de fer tal o qual, però quan t'hi trobes, mai saps quina reacció tindràs.

Crec que l'ideal és poder fer el que està al teu abast, el que veus possible. Potser el noi del vagó no es veia capaç d'intervenir, potser podia haver baixat a la parada i trucar llavors,...mai se sap. Temps enrere tb va passar que gràcies a un senyor i molts veïns van detenir un home al mig de BCN a la Sagrada Família que acabava d'apunyalar a algú,...

A principis d'agost em vaig trobar en una situació que després m'ha donat molts remordiments. Anàvem per una carretera de muntanya davant d'un cotxe de bombers quan de cop s'avança i resulta que hi ha un cotxe incendiant-se! si, si, incendiant-se, petant i tot. Es va formar una cua de cotxes darrera, un cotxe socorria a les noies del cotxe sinestrat i els bombers intentaven sofocar l'incendi amb un extintor (era un cotxe sense aigua). De cop es va començar a cremar matolls,... ningú va tenir inciativa de posar-se a apagar aquells matolls,... en un moment, es va començar a cremar el bosc i vam haver de girar cua corrents per perill d'incendiar els altres cotxes.

els remordiments encara em duren, per molt que els amics bombers al vespre ens diguéssin que no podiem fer res i que no ens podiem posar a sofocar res. xò continuo pensant que només un dels que estavem allà s'hagués posat a evitar el foc del bosc, segur que entre tots l'haguéssim evitat (es veu que va ser un foc petit, deseguida van pujar més dotacions)

el fàcil és dir que teníem que haver intervingut, però t'asseguro que hi havia molta gent i ningú es va atrevir. No sé si és ser poc solidari, egoista o poruc, però no tenim capacitat de reacció i sacrifici, crec.

mar ha dit...

és motl fàcil raonar i dir... és molt diferent ser-hi i reaccionar...
jo crec que si et veus en cor de poder aturar la situació segurament actues, però si veus que perilla la teva integritat potser no t'hi enfrontes directament però si que fas alguna acció indirecta (telefonar, demanar ajuda,...)
el cert és que no m'hi he trobat mai... però reconec que sóc bastant poruga...

Clidice ha dit...

En un centre comercial al Lima vaig veure com apunyalaven un noi, una colla de jovent, i t'asseguro que només vaig poder mirar-m'ho, hipnotitzada. No em vaig sentir especialment covarda, senzillament allò estava passant. Evidentment haver fet res hagués estat absurd, els altres eren cinc o sis, en una ciutat amb una violència fora de mida, en algunes zones. O sigui lluny de tota la meva comprensió.


En tot cas, no tinc ni punyetera idea que faré la propera vegada que vegi algun acte violent. Perquè depèn de tants factors que és impossible predir-ho.

Edu ha dit...

Coincideixo amb que és molt difícil contestar sense haver-te trobat prèviament en una situació d'aquestes. M'agradaria pensar que actuaria i faria alguna cosa, però suposo que és difícil dominar la por.

Woody Allen ja ho deia, la por és la meva companya més fidel, mai m'ha enganyat per anar-se'n amb un altre.

Salut!

òscar ha dit...

mira ferran que, normalment, sempre tinc alguna cosa a dir encara que sigui només una xorradeta. però, del teu post d'avui, no sé respondre quína S utilitzaria en cas (espero que no) d'haver-ho de fer.

Asimetrich ha dit...

Doncs estic amb la majoria, és molt difícil saber com es reaccionarà davant un fet així. Depèn del moment i la situació.

He fet un parell de cursos de primers auxilis i sempre et diuen el mateix: Abans de socórrer algú has d'assegurar-te de que tu estàs protegit. Sinó, enlloc d'una víctima poden haver-hi dues.

Si el noi del tren va avaluar la situació i va decidir que el paio agressor podia fer-li mal, puc entendre que no fes res. No som bombers, o mossos o militars. Ningú ens ha entrenat per respondre a una situació d'aquest tipus. Per tant ens hem de refiar de l'instint. I l'instint més dominant és el de supervivència.

Quan algú no intervé no se'l pot titllar de covard, però quan intervé se li pot dir valent. Ara, si els testimonis són uns quants només cal que un comenci i la resta, segurament, el seguiran.

My opinion.

Sara Maria ha dit...

Crec que el pitjor del noi del metro és que, un cop ha sortit l'agressor, no s'acosta a la víctima per saber com està...

A mi em va passar un cop que, a pl. Catalunya, em van estirar la bossa que duia; jo la vaig estirar igualment i li vaig cridar a qui l'estirava que no em donava la gana que se l'endugués... L'agressor es va quedar sorprés i va marxar; aleshores vaig veure l'amo del quiosc del davant que s'acostava (per darrera l'agressor que no l'havia vist) amb un pal per ajudar-me. Em va preguntar si estava bé, jo estava bé, i vaig continuar via.

He de dir que soc de les que em poso a cridar "lladre" quan veig un atracament... Algun dia em clavaran un clatellot però també m'hi tornaré.

Xavi ha dit...

Ostres tiu, quines hipòtesis més fotudes que fas...
Jo sóc especialista en ajudar a gent que pateix desmais o que de repent, vomita al metro. I m'he trobat que les vegades que he tret a la persona del vagó, ho he agut de fer sol. davant d'una situació d'agressió, depén de les circumstàncies. Una solució seria estirar la palanca d'emergència i veure-les venir. L'altra, sortir del vagó i tocar el botó de sos, indicant tren que acaba de sortir de la parada tal i que està havent una agressió...
No sé. Sincerament, no em jugaria el pellejo, aquesta és la realitat.

FrancescaBcn ha dit...

Quí sap com reaccionaria en una situació de perill?... jo personalment crec que la majoria ajudaria, no és qüestió de valentia, no ho penses, només actues. Aquí intervé tota una càrrega ètica de la que només som responsables en una part, t'ho ensenyen a casa això! que deia la meva àvia.
Vaig intervenir en un cas de violència de gènere, fent una trucada a la policia local, fa anys i, curiosament, estava mal vist això de "ficar-se en els assumptes d'un altre", però va ser efectiu.
No sé, tot plegat és força complicat saber què faria un en un cas concret.

Joan ha dit...

Salut,

A mi m'han titllat d'eixelabrat més d'un cop i més de dos per actuar amb cert sentit cavalleresc de la justícia. Tot i així, tampoc van ser gran què.

Crec que tots estem disposats a ajudar sense risc ni implicació, però això no sol anar així. Actuar és implicar-se i pot representar un risc, però davant una situació límit no tens temps de pensar massa. Actues segons t'agafa el cos i no es pot jutjar a la valenta ningú.

De tota manera coincideixo amb la idea que el trist del cas del metro és que el noi no va tenir el valor ni d'enfrontar-se a la víctima. Podria ser que es morís de por primer i de vergonya després.

Sigui com sigui, una situació així és desagradable facis el que facis, així que ... cadascú amb la seva consciència.

kweilan ha dit...

No ho sé. En tot cas, no crec que pogués restar indiferent. No m'hi he trobat mai.

glamboy69 ha dit...

Com a mínim sempre pots trucar una ambulancia, als mossos o donar el teu num epr testificar en un judici no?

ddriver ha dit...

mira, aqui qui es volgui matar que es mati. Un company fa anys va separar una parella que anava a cops dins el taxi, va haver-hi denuncies i a l'hora del judici la parella havia fet les paus i van declarar en contra del taxista que havia agradit( segons ells ) a la noia

XeXu ha dit...

Trobo que és una pregunta molt difícil per contestar. Més d'un cop m'he volgut ficar en alguna situació violenta, però més aviat verbal que no física, però t'agafa la por i la vergonya, el sentiment de que no va amb tu s'apodera de la situació, i acabes no fent res. També et diré que el que apuntes al final és molt important. Crec que no és el mateix anar sol que portar companyia. No conec a ningú que potencialment em pogués treure les castanyes del foc en una baralla (els meus amics són molt bons, però cap d'ells no és violent ni un expert lluitador), però tenir-los al costat o darrere ja et dona una seguretat per ficar-te en una situació com les que descrius.

Però tot i així, no et puc assegurar que ho fes encara que no anés sol, és una situació molt complicada i una decisió que no pots meditar, t'hi has de tirar de cap i actuar. I això crec que no només va amb la persona sinó també amb el moment i la situació. Per tant, trobo injust jutjar algú que no ha actuat, només que ens posem a la seva pell veurem que no era tan fàcil fer alguna cosa. Encara que també hi ha molt valent de boqueta, és clar.

Uf, quin tema més bo, dóna per parlar-ne molt, eh?

Edurne ha dit...

Yo también tengo una experiencia.
A los veinte años. Era domingo, enero, vacaciones de navidad, íbamos dos amigas y yo porla calle, yo, enmedio, de pronto un ruido y sin darnos tiempo a nada, fracciones de segundo, un seiscientos (hablo del año 80) con dos quinquis dentro, que lo habían robado, lo supimos después, claro... que se nos echa encima saliendo de una curva donde nosotras no veíamos que viniera nadie. La que se llevo la peor parte fuí yo. El batacazo fue morrokotudo, me lanzó por los aires y me golpeé con la esquina (vetusta esquina) de una escuela, caí al suelo y perdí en conocimiento. Mis amigas, ilesas, pedían auxilio. Hay que decir que es un sitio de mucho tránsito... nadie nos atendió ni socorrió, hasta salieron a las ventanas y nada... hasta que de un coche que aparcaba allí mismo salió una chica, que, oh, suerte, era enfermera y nos llevó en su coche al hospital... Todo eso me lo contaron después, claro!
El resto para qué contarlo porque fue largo, doloroso y con secuelas y encima como era coche robado, no ví ni un duro, y el santo Hospital Civil de Basurto me reclamaba unas cuantas miles de pelas por las curas de urgencia.. ja!

Y yo qué haría? Pues ya me ha tocado socorrer a alguien y llamar a una ambulancia y esperar y...

En otras situaciones... "pericolosas"??? Pues vaya usted a saber!

Petons y ya nos contará de su viaje a la España profunda!

Deric ha dit...

jo no sé què faria, t'hi has de trobar per saber com reaccionaries, però de totes maneres, si no em fiquès directament en l'agressió, crec que com a mínim trucaria a la policia o avisaria a algú

RoserBerlin ha dit...

Fa uns anys al metro vaig veure com un noi corria per l´andana. Darrere anava un turista anglès cridant Police Police! My camera... El noi que corria davant li havia pres la camera al turista. Estava ple de gent i era un noi jove i no massa fort. Qualsevol podia haver impedit que el lladre pugés per les escales i escapés. Ningú es va immutar, ni tan sols vaig veure algú amb cara de sorpresa. Era com si res estigués passant. Jo en veure-ho vaig premer el botó d´infomació per informar a les oficines del que acabava de veure. El turista, al cap d´una estona va baixar a l´andana totalment fustrat perque no l´havia enxampat. Vaig anar cap a ell i li vaig dir que anés a les oficines perque potser les cameres del metro havien pogut captar la imatge o potser els de seguretat podien haver enxampat el lladre.

Cristina ha dit...

M´he llegit tots els comentaris i realment entenc cadascuna de les opinions perquè jo no sé què faria.
A Madrid van intentar robar-me el bolso i ningú es va immutar. Vaig ser jo mateixa que em vaig rebotar i vaig començar a escridassar a la lladra. Va sortir corrents.
I al metro unes "elementes" van començar a insultar-me i amenaçar-me sense que ningú fes res. Per sort he descobert que sé defensar-me.
Ara en una situació diferent no sé com actuaria.
Anys enrere a un bus vaig veure un home que arrambava a un iaio per robar-li la cartera i el vaig assenyalar mentre deia "aquest home és un lladre". Va baixar a la següent parada però allà ningú va obrir la boca.
Molt interessant el post!!!

bajoqueta ha dit...

Em considero una persona que quan vaig pel carrer, i encara que no conegue a les persones intento ajudar sempre que puc. Però davant segons quins casos, i més tenint poca força, no sé si m'enfrontaria amb segons qui.

Ferran ha dit...

Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris. Tinc la intuició (com li dic a algú més endavant), que per respondre, realment heu intentar posar-vos "en situació", i que per això les vostres respostes i comentaris s'ajusten força a la realitat.

L'Asimetrich ha dit dues coses que em semblen molt destacables: parla d'instint de supervivència, i de la bestiesa que suposaria que en lloc d'una víctima n'hi hagués dues.

Fet aquest apunt, però, no tinc gaire dubte que la majoria fariem el que puguéssim per ajudar algú en perill, sempre que no veiéssim perillar la nostra pròpia integritat. Qui s'atreveix a jutjar ningú per això?

Tot seguit us comento un a un. Gràcies!

.....

És trist, ASSUMPTA, pero em sembla que no som pocs els que tenim experiències d'atracaments en que ens hem sentit ben sols. És trist, perque només que un parell de persones ajudessin, probablement el lladregot optaria per marxar corrent, per estalviar-se problemes.
Genial això de la matrícula; és el que, més endavant, comenten laMar i en Glamboy69, entre d'altres: com a mínim, quedar-se amb algún detall important i trucar la policia. Això no comporta cap risc i no deixa de ser una forma d'ajudar.

KIKA és cert, però potser perquè la immensa majoria, si no tots, heu intentat posar-vos en situació, em sembla que els comentaris són molt sincers. No hi ha precisament majoria de "jo hauria ajudat", cosa que seria poc creïble, penso.

Tens raó, DOOMMASTER, i aquí es troba la clau: depèn del moment, de les circumstàncies...

RITS és que l'entenc, la vostra reacció! Enlloc no és escrit que haguem de ser herois de res i, a més, com molt bé diu l'Asimetrich més endavant, l'instint que preval és el de supervivència; ho trobo comprensible, francament.

MAR exacte: possiblement actuariem si veiéssim que la situació no es pot tornar en contra nostra; suposo que aquesta és la clau.

Ei CLÍDICE, hi ha casos que s'escapen completament de les nostres possibilitats, i el que tu expliques n'és un: grup d'atacants amb arma blanca; està clar: per terrible que sigui, intervenir-hi seria suicida.

És veritat, EDU, a mi també m'agradaria pensar que podria ajudar, que ho faria, però com bé dius, depèn de tantes variables...

Et sóc franc, ÒSCAR? Doncs... espero que mai no m'ho hagis d'explicar. Això et desitjo!

ASIMETRICH, el teu comentari té un parell de perles, al meu entendre: una, quan dius que "enlloc d'una víctima poden haver-hi dues". És una forma intel·ligent d'explicar-ho, tot plegat!
També m'ha agradat el final: "Quan algú no intervé no se'l pot titllar de covard, però quan intervé se li pot dir valent": em sembla un punt de vista molt interessant!

SARA MARIA, m'ha fet molta gràcia l'última línia del teu comentari! "Algún dia em clavaran un clatellot però també m'hi tornaré", jiji... Ens coneixem poc, però ja em semblava que ets una dona de caràcter; queda confirmat! :-)
Per cert... bones vacances!!

Ferran ha dit...

Sí, XAVI, suposo que sempre hi ha vàries possibilitats; imagino que la clau és ser capaç de mantenir el cap fred per poder prendre la més efectiva i menys perillosa. És complicat...

És cert, FRANCESCA, és complicat imaginar-se en una situació com aquesta, a menys que t'hi hagis trobat algún cop. En el cas que expliques, això de la trucada (ja ha sortit en algún altre comentari), em sembla una excel·lent mesura; sense arriscar-nos directament, podem ajudar molt una altra persona.

El que dius de tenir poc temps per pensar massa, JOAN, és la clau del tema, penso, com li deia al Xavi. Tan de bò no ens haguéssim de trobar mai en la disjuntiva de descobrir si podem mantenir la serenor, o no!

Que continuïs sense trobar-t'hi, KWEILAN. Una experiència d'aquestes no la volem per ningú!

GLAMBOY69, penso que sí, que com ja he comentat per aquí dalt, sempre podem ajudar d'altres maneres, mirar de ser útils sense arriscar la nostra pròpia integritat. Les que comentes són bones maneres de posar-ho en pràctica!

Què fort, DDRIVER! Al teu company li devien passar les ganes de tornar a ajudar ningú més, malauradament; i no m'estranya :(

Sí que és un detall important, sí, XEXU, aquest de si estem sols o acompanyats. Segurament, si en lloc d'anar sol, el noi del metro hagués estat acompanyat d'un parell d'amics... bé, no podem saber-ho, és clar, però és possible que sí s'haguessin atrevit a increpar el nano aquell. Llàstima que no fos així :(

Ostras, EDURNE, vaya experiencia traumática! :( Me parece muy fuerte que nadie, aparte de tus amigas, hiciera nada por ayudarte, no?? Al fin y al cabo, parece evidente que no había ningún riesgo para ninguna persona (entiendo que los quinquis se largaron inmediatamente, claro). Qué lástima de pasotismo :-(
PS: La foto de tu perfil... la has cambiado, ¿verdad? ¿Fondo praguense, quizás? :)

DERIC el que apuntes (una trucada, com a mínim), sembla molt raonable i factible; i és una forma d'ajudar!

Buf, ROSER, una imatge clàssica, la del turista empeïtant un xoriço que l'acaba de robar. A Barcelona deu ser el pa nostre de cada dia, en els temps que corren... Quina ràbia!

Ei CRISTINA, en un cas com el que expliques, el de l'avi de l'autobús, se't deu quedar mal cos de veure que tú sí has fet alguna cosa, i que la resta es queda com si no hagués vist, no hagués sentit... com si allò no hagués passat. En qualsevol cas, evidentment l'important és que l'avi no va ser robat :)

Cosa que s'entén perfectament, BAJOQUETA; l'instint de supervivència de que parlava l'Asimetrich hi és, i malament si en lloc d'una víctima n'hi ha d'haver dues.

4 comentaris:

zel ha dit...

Uix, quina feina m'has donat (amb gust, però)
A mi no m'ha passat res d'això, però sí a la meva mare, i no fa ni mig any. Li van arrabassar el bolso i la van fer caure a terra, es va fer mal... Però els pocs veins que hi havia dins un bar, a uns quants metres, en sentir-la van sortir i la van ajudar tant com van poder, la vvan acompanyar a casa i ho van fer uns quants dies més.

Ella es va sorprendre molt agradosament, i saps per què? Doncs perquè eren tipus de bar, que ella diu, gent de fora, i dels que en diríem de no gaire bona pinta...i en canvi els dos nois que la van enxampar eren d'aquí i ben catalanets, es veu que els va sentir parlar i els va veure la cara, diu que no devien tenir més de setze anys... I això li va trencar els esquemes...

Salut i petons!

pe-jota ha dit...

Tiempo, tiempo para poder llegar donde queremos, vivimos tiranizados por la falta de tiempo o por dedicar este a cosas que nonos acaban de llenar y que encima nos tiranizan.

Asimetrich ha dit...

Merci pel comentari i per l'enllaç. Ja vaig explicar al meu blog una situació, també d'agressió a una noia per part d'un noi, en la que vaig intervindre enmig de la passivitat de molta gent. Em vaig queixar llavors de l'actitud de la gent, però li he donat voltes i, amb el temps, veig les coses d'una altra manera. Això sí, ho tornaria a fer.

Ferran ha dit...

És important això que expliques, ZEL. Sovint tendim a prejutjar; és molt bò que, en ocasions així, de tant en tant la realitat se'ns imposi.

Tienes razón, PE-JOTA; ¡tiempo!

No hi ha de què, ASIMETRICH :)
Amb aquestes coses, imagino que el que cal és que cadascú actuï com cregui que ho ha de fer, i no jutjar les reaccions dels altres. De vegades és difícil, però!