Des de sempre m'ha sobtat una curiositat dels informatius diaris de les televisions catalanes i espanyoles. Vaig pensar que pagava la pena contactar TV3 per preguntar-los per la qüestió, i per això vaig enviar-los un escrit, que adjunto a sota. Més avall publico la resposta que TV3 m'ha fet arribar.
. Escrit a TV3 . Benvolguts,
Els TN han seguit, des dels seus inicis l'any 1984, una "tradició" ben estranya, un costum que ja venia dels "Telediarios" de TVE: no sobreimpressionar el nom de cap membre de la família reial espanyola, ni tampoc el del Papa de l'església catòlica, quan apareix algú d'ells parlant en un vídeo. Es tracta d'un costum que no té cap explicació lògica, en cap cas, i menys encara si mirem d'aplicar-hi criteris informatius. Fa l'efecte que es pretén dotar la família reial (espanyola) i el Papa d'una mena d'aurèola, com si estiguessin per sobre de la resta de mortals. Estrany, considerant els temps que vivim. De fet, més que estrany, no té cap sentit. M'agradaria saber dues coses, al respecte: 1. el motiu pel qual TV3 va assumir aquesta "tradició", l'any 84, i 2. si està previst suprimir aquest hàbit i, en cas afirmatiu, quan. L'interès en aquesta qüestió, i la meva preferència - que no amago- perquè s'acabés amb aquest "costum" tan estrany no tenen res a veure amb les meves inclinacions polítiques ni tampoc religioses; m'hi interesso tan sols des d'un punt de vista periodístic i informatiu. Ben cordialment, Ferran (i cognoms) . La resposta de TV3 . Benvolgut Ferran, Abans de res hem de disculpar-nos per no haver respost el seu primer missatge. El cas és que estàvem fent consultes internes per tractar-ne d'esbrinar el passat i el futur. El que li podem dir és que, efectivament, TV3 va assimilar l'acord implícit que hi havia en els anys de la transició per no posar el noms que es consideraven prou coneguts per tothom. Es va pensar, en aquell moment, que escriure a la pantalla "Rei" o "Papa" a sota dels noms d'aquestes persones resultava una mica absurd. Això mai no s'ha canviat. Ara, però, estem fent un nou llibre d'estil de la CCMA i la qüestió es tornarà a plantejar. El que passa és que en aquest moment encara no s'ha fet, però les persones que hi estan treballant s'han compromès a estudiar la qüestió. En tot cas li agraïm la consulta i el saludem cordialment. . ....
: Efectivament, l'escrit el vaig haver d'enviar dos cops; passades tres setmanes de la primera remesa i no havent rebut resposta, vaig insistir. A la segona va arribar la resposta, de la qual no sé què pensar: potser és cert el que em diuen, o potser se'm treuen de sobre. En qualsevol cas, penso seguir-hi insistint. Segurament la majoria de lectors de l'Il varietate concordia no entendreu aquesta insistència meva per fer canviar una "norma no escrita" que, en realitat, a molts no els preocupa gens. A mi sí, per una qüestió de concepte: no se suposa que som tots iguals? A què treu cap, aquesta regla ridícula que posa dues persones (el rei -i família- i el cap de l'església catòlica) per damunt de les altres? Perquè se suposa que elles no necessiten ser identificades? M'és igual si sembla una bestiesa fixar-s'hi; el cas és que m'hi fixo i cada cop que ho veig em fa mal als ulls. I si hi ha novetats al respecte, en tornaré a parlar; és una amenaça! :-) . An anonymous king
Sorry, I'm a bit too busy this time. Hopefully I'll be able to translate the next post!
.
Ein namenloser König Leider bin ich an diesen Tagen zu beschäftigt, und finde deshalb keine Zeit um den Beitrag zu übersetzen. Nächsten Mal, hoffentlich!
Han hagut de passar 200 anys llargs en la història dels Estats Units fins que els seus ciutadans han fet president un negre, Barack Obama. Tot un símbol de la superació -per suposat només formal, però important de totes formes- de la discriminació que ha sofert aquesta raça als Estats Units des dels temps de l'esclavatge.
De discriminació, però, n'hi ha per a totes les minories; en funció del color, religió, estat físic o preferència sexual, qualsevol motiu ha estat històricament "vàlid", per a alguns, per sotmetre altres persones. En la seva creuada contra les limitacions que la societat formalment democràtica dels EUA exercia contra els gais, Harvey Milk va arribar a ser el primer càrrec polític obertament homosexual d'aquell país. Això passava a finals dels anys 70, a San Francisco, deu anys després dels fets d'Stonewall a Nova York. La cosa va acabar com va acabar, però la feina que va fer Milk en pocs anys, abanderant la causa en favor de la igualtat de drets per a tots els ciutadans, independentment de amb qui se n'anessin al llit, va ser gegantina. I els seus efectes perduren avui, dins i fora de les fronteres del seu país.
"Mi nombre es Harvey Milk" és el nom que s'ha donat, a Catalunya, a la pel·lícula biogràfica que Gus van Sant va dirigir l'any passat. Protagonitzada per un Sean Penn fabulós, Milk (el títol original) és un must, un film a no perdre's per qualsevol, independentment de la seva tendència sexual, que vulgui entendre, en dues hores, què és viure en una societat que discrimina i on s'aconsegueix, a poc a poc, trencar les terribles limitacions que això suposa. No us la perdeu.
.
.
Milk
Milk is the last movie by Gus van Sant. Starred by a fabulous Sean Penn, it is a biopic about the first openly gay American to be elected to public office, in San Francisco back in the late 70s. Harvey Milk lived in New York until he was forty, moved then to SF together with his lover, Scott Smith. Once settled in California, they opened a camera photo store which slowly became a center where issues related to gay discrimination where discussed.
An intense life, at least in his last years, and a very good film, which I do recommend.
.
Milk
Dieses Wochenende habe ich Milk ins Kino gesehen, der mir verzaubert hat. Der Film stellt die Geschichte Harvey Milks dar, einem amerikanischen Bürgerrechtler der Schwulen- und Lesbenbewegung, der am Ende 70er Jahre als erster bekennender Homosexueller in ein öffentliches Amt in San Francisco gewählt wurde. Was Milk gemacht hat sehr wichtig war, da ihren Mut viele Türen aufgemacht hat. Dank ihn können heutzutage viele Schwulen in eine menge Ländern (nicht alle, leider) frei seine Sexualität erleben.
Aquest post té dos protagonistes: d'una banda Hans-Christian Ströbele, un polític alemany de llarg recorregut que va estar vinculat, fa molts anys, a la "Fracció de l'Exèrcit Roig" (RAF) com a advocat defensor d'alguns dels seus integrants. Ströbele va ser, en aquella època, membre de l'SPD -els socialdemòcrates- fins que va ser-ne expulsat per haver tractat de "benvolguts col·legues" alguns membres d'aquella organització terrorista. Actualment milita a les files dels Verds. D'una altra banda, Ratatöska és un grup musical alemany que tot just he descobert, precisament per la cançó de què vull parlar. Es tracta d'un tema escrit per ells, pels Ratatöska, dedicat a George W. Bush, l'odiat expresident nordamericà que a hores d'ara gaudeix d'una jubilació daurada, a terres texanes, que no es mereix gens. El cas és que els músics han comptat amb la participació de Ströbele, que deu haver estat encantat d'aportar el seu granet de sorra si d'acomiadar Bush es tracta. La cançó es titula "Goodbye George" i el polític apareix, al final del vídeo, amb una frase dedicada a Bush que molts voldriem veure convertida en realitat: see you later in Den Haag (*). Els Ratatöska fan una "repassada" a l'expresident, de qui recorden moments lamentables de la seva presidència, en un tema que bàsicament pivota al voltant d'un missatge: adéu, Bush! . (*) Den Haag, La Haia, és el nom en alemany de la ciutat neerlandesa on es troba la seu del Tribunal Penal Internacional. .
.
Goodbye George...
Hans-Christian Ströbele, who has been for long in the German political area, has taken part in a music video from a German rock band,Ratatöska. Its members decided to dedicate a song to former US President George W. Bush, and Ströbele, who has been "fighting" Bush ever since he took his first political decisions, was happy to wish him a trial at theInternational Criminal Court, located in The Hague (Den Haag, in German and Dutch). Enjoy the video!
.
Goodbye George
Hans-Christian Ströbele ist ein langjähriger deutscher Politiker, der heutzutage Mitglied bei den Grünen ist. Ratatöska seinerseits ist eine mir bis jetzt nicht bekannt Musikgruppe, die ein Lied dem ehemaligen Präsident George W. Bush gewidmet hat. Ströbele hat in den Video teilgenohmen, wo er Bush ein Urteil im Internationalen Strafgerichtshof in Den Haag wunscht. Geniess das Video!
El penjo a l'In varietate concordia perquè crec que és important. Mentre els EUA siguin la primera potència mundial, les decisions del govern d'aquell país ens continuaran afectant a tots: americans, europeus, asiatics... negres, blancs o grocs... a tots. Per això cal conèixer les línies generals del pensament del successor de l'imbècil d'en Bush. Aquí teniu el discurs íntegre de Barack Obama. Podeu escoltar-lo i, al mateix temps, anar llegint el que va dient. Cas que no tingueu interès a fer-ho des d'un punt de vista polític, preneu-vos-ho com un bon exercici per practicar l'anglès :-) . Obama inauguration speech - Washington, 01.20.2009 It is important to know what any president of the US thinks, considering that any of his decisions will have a consequence all over the world. Just think of all the things jerk-Bush did within the past 8 years. This is why I am posting the speech Obama offered in Washington on Tuesday, as he came into office and thus started a new period in the US and world politics. It is highly recommended. . Obamas Rede zum Amtsantritt - Washington, 20.01.2009 Vorausgesetz, dass die USA das mächtigste Land der Welt ist, die Entscheidungen Präsident Obama trifft, überall Folgen haben werden. Deshalb ist es wichtig zu wissen, was der Präsident der Vereinigte Staaten denkt. Und deswegen veroffentliche ich Heute zwei Videos, mit der Rede Obamas vom letzten Dienstag, als er Amt übernahm. Wenn ihr an Politik nicht interessiert seid, damit gibt es zumindest die Möglichkeit, englisch zu üben (die Texten mit der Rede sind unten). .
.
. Discurs / Speech / Rede: . My fellow citizens: I stand here today humbled by the task before us, grateful for the trust you have bestowed, mindful of the sacrifices borne by our ancestors. I thank President Bush for his service to our nation, as well as the generosity and cooperation he has shown throughout this transition. Forty-four Americans have now taken the presidential oath. The words have been spoken during rising tides of prosperity and the still waters of peace. Yet, every so often, the oath is taken amidst gathering clouds and raging storms. At these moments, America has carried on not simply because of the skill or vision of those in high office, but because We the People have remained faithful to the ideals of our forebearers, and true to our founding documents. So it has been. So it must be with this generation of Americans. That we are in the midst of crisis is now well understood. Our nation is at war, against a far-reaching network of violence and hatred. Our economy is badly weakened, a consequence of greed and irresponsibility on the part of some, but also our collective failure to make hard choices and prepare the nation for a new age. Homes have been lost; jobs shed; businesses shuttered. Our health care is too costly; our schools fail too many; and each day brings further evidence that the ways we use energy strengthen our adversaries and threaten our planet. These are the indicators of crisis, subject to data and statistics. Less measurable but no less profound is a sapping of confidence across our land - a nagging fear that America's decline is inevitable, and that the next generation must lower its sights. Today I say to you that the challenges we face are real. They are serious and they are many. They will not be met easily or in a short span of time. But know this, America: They will be met. On this day, we gather because we have chosen hope over fear, unity of purpose over conflict and discord. On this day, we come to proclaim an end to the petty grievances and false promises, the recriminations and worn-out dogmas, that for far too long have strangled our politics. We remain a young nation, but in the words of Scripture, the time has come to set aside childish things. The time has come to reaffirm our enduring spirit; to choose our better history; to carry forward that precious gift, that noble idea, passed on from generation to generation: the God-given promise that all are equal, all are free, and all deserve a chance to pursue their full measure of happiness. In reaffirming the greatness of our nation, we understand that greatness is never a given. It must be earned. Our journey has never been one of shortcuts or settling for less. It has not been the path for the fainthearted - for those who prefer leisure over work, or seek only the pleasures of riches and fame. Rather, it has been the risk-takers, the doers, the makers of things - some celebrated, but more often men and women obscure in their labor - who have carried us up the long, rugged path toward prosperity and freedom. For us, they packed up their few worldly possessions and traveled across oceans in search of a new life. For us, they toiled in sweatshops and settled the West; endured the lash of the whip and plowed the hard earth. For us, they fought and died, in places like Concord and Gettysburg; Normandy and Khe Sahn. Time and again, these men and women struggled and sacrificed and worked till their hands were raw so that we might live a better life. They saw America as bigger than the sum of our individual ambitions; greater than all the differences of birth or wealth or faction. This is the journey we continue today. We remain the most prosperous, powerful nation on Earth. Our workers are no less productive than when this crisis began. Our minds are no less inventive, our goods and services no less needed than they were last week or last month or last year. Our capacity remains undiminished. But our time of standing pat, of protecting narrow interests and putting off unpleasant decisions - that time has surely passed. Starting today, we must pick ourselves up, dust ourselves off, and begin again the work of remaking America. For everywhere we look, there is work to be done. The state of the economy calls for action, bold and swift, and we will act - not only to create new jobs, but to lay a new foundation for growth. We will build the roads and bridges, the electric grids and digital lines that feed our commerce and bind us together. We will restore science to its rightful place, and wield technology's wonders to raise health care's quality and lower its cost. We will harness the sun and the winds and the soil to fuel our cars and run our factories. And we will transform our schools and colleges and universities to meet the demands of a new age. All this we can do. And all this we will do. Now, there are some who question the scale of our ambitions - who suggest that our system cannot tolerate too many big plans. Their memories are short. For they have forgotten what this country has already done; what free men and women can achieve when imagination is joined to common purpose, and necessity to courage. What the cynics fail to understand is that the ground has shifted beneath them - that the stale political arguments that have consumed us for so long no longer apply. The question we ask today is not whether our government is too big or too small, but whether it works - whether it helps families find jobs at a decent wage, care they can afford, a retirement that is dignified. Where the answer is yes, we intend to move forward. Where the answer is no, programs will end. And those of us who manage the public's dollars will be held to account - to spend wisely, reform bad habits, and do our business in the light of day - because only then can we restore the vital trust between a people and their government. Nor is the question before us whether the market is a force for good or ill. Its power to generate wealth and expand freedom is unmatched, but this crisis has reminded us that without a watchful eye, the market can spin out of control - and that a nation cannot prosper long when it favors only the prosperous. The success of our economy has always depended not just on the size of our gross domestic product, but on the reach of our prosperity; on our ability to extend opportunity to every willing heart - not out of charity, but because it is the surest route to our common good. As for our common defense, we reject as false the choice between our safety and our ideals. Our Founding Fathers, faced with perils we can scarcely imagine, drafted a charter to assure the rule of law and the rights of man, a charter expanded by the blood of generations. Those ideals still light the world, and we will not give them up for expedience's sake. And so to all other peoples and governments who are watching today, from the grandest capitals to the small village where my father was born: Know that America is a friend of each nation and every man, woman and child who seeks a future of peace and dignity, and that we are ready to lead once more. Recall that earlier generations faced down fascism and communism not just with missiles and tanks, but with sturdy alliances and enduring convictions. They understood that our power alone cannot protect us, nor does it entitle us to do as we please. Instead, they knew that our power grows through its prudent use; our security emanates from the justness of our cause, the force of our example, the tempering qualities of humility and restraint. We are the keepers of this legacy. Guided by these principles once more, we can meet those new threats that demand even greater effort - even greater cooperation and understanding between nations. We will begin to responsibly leave Iraq to its people, and forge a hard-earned peace in Afghanistan. With old friends and former foes, we will work tirelessly to lessen the nuclear threat, and roll back the specter of a warming planet. We will not apologize for our way of life, nor will we waver in its defense, and for those who seek to advance their aims by inducing terror and slaughtering innocents, we say to you now that our spirit is stronger and cannot be broken; you cannot outlast us, and we will defeat you. For we know that our patchwork heritage is a strength, not a weakness. We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus - and nonbelievers. We are shaped by every language and culture, drawn from every end of this Earth; and because we have tasted the bitter swill of civil war and segregation, and emerged from that dark chapter stronger and more united, we cannot help but believe that the old hatreds shall someday pass; that the lines of tribe shall soon dissolve; that as the world grows smaller, our common humanity shall reveal itself; and that America must play its role in ushering in a new era of peace. To the Muslim world, we seek a new way forward, based on mutual interest and mutual respect. To those leaders around the globe who seek to sow conflict, or blame their society's ills on the West: Know that your people will judge you on what you can build, not what you destroy. To those who cling to power through corruption and deceit and the silencing of dissent, know that you are on the wrong side of history; but that we will extend a hand if you are willing to unclench your fist. To the people of poor nations, we pledge to work alongside you to make your farms flourish and let clean waters flow; to nourish starved bodies and feed hungry minds. And to those nations like ours that enjoy relative plenty, we say we can no longer afford indifference to suffering outside our borders; nor can we consume the world's resources without regard to effect. For the world has changed, and we must change with it. As we consider the road that unfolds before us, we remember with humble gratitude those brave Americans who, at this very hour, patrol far-off deserts and distant mountains. They have something to tell us today, just as the fallen heroes who lie in Arlington whisper through the ages. We honor them not only because they are guardians of our liberty, but because they embody the spirit of service; a willingness to find meaning in something greater than themselves. And yet, at this moment - a moment that will define a generation - it is precisely this spirit that must inhabit us all. For as much as government can do and must do, it is ultimately the faith and determination of the American people upon which this nation relies. It is the kindness to take in a stranger when the levees break, the selflessness of workers who would rather cut their hours than see a friend lose their job which sees us through our darkest hours. It is the firefighter's courage to storm a stairway filled with smoke, but also a parent's willingness to nurture a child, that finally decides our fate. Our challenges may be new. The instruments with which we meet them may be new. But those values upon which our success depends - hard work and honesty, courage and fair play, tolerance and curiosity, loyalty and patriotism - these things are old. These things are true. They have been the quiet force of progress throughout our history. What is demanded then is a return to these truths. What is required of us now is a new era of responsibility - a recognition, on the part of every American, that we have duties to ourselves, our nation and the world; duties that we do not grudgingly accept but rather seize gladly, firm in the knowledge that there is nothing so satisfying to the spirit, so defining of our character, than giving our all to a difficult task. This is the price and the promise of citizenship. This is the source of our confidence - the knowledge that God calls on us to shape an uncertain destiny. This is the meaning of our liberty and our creed - why men and women and children of every race and every faith can join in celebration across this magnificent Mall, and why a man whose father less than 60 years ago might not have been served at a local restaurant can now stand before you to take a most sacred oath. So let us mark this day with remembrance, of who we are and how far we have traveled. In the year of America's birth, in the coldest of months, a small band of patriots huddled by dying campfires on the shores of an icy river. The capital was abandoned. The enemy was advancing. The snow was stained with blood. At a moment when the outcome of our revolution was most in doubt, the father of our nation ordered these words be read to the people: "Let it be told to the future world ... that in the depth of winter, when nothing but hope and virtue could survive... that the city and the country, alarmed at one common danger, came forth to meet [it]." America. In the face of our common dangers, in this winter of our hardship, let us remember these timeless words. With hope and virtue, let us brave once more the icy currents, and endure what storms may come. Let it be said by our children's children that when we were tested, we refused to let this journey end, that we did not turn back, nor did we falter; and with eyes fixed on the horizon and God's grace upon us, we carried forth that great gift of freedom and delivered it safely to future generations. .
Alemanya ha encetat aquest diumenge el que serà, potser, l'any més electoral de la seva història. 16 processos, ni més ni menys, han de tenir lloc al llarg de 2009, a nivell municipal, regional, federal i, com a la resta de la Unió, europeu. La carrera ha començat a Hessen, el petit i ric Land on hi ha la capital econòmica d'Europa. La jornada electoral d'ahir va ser la repetició de la que va tenir lloc fa un any. En aquella ocasió, els resultats ajustats no van permetre la formació de cap majoria de govern. I què va passar ahir? Els conservadors (CDU) i els liberals (FDP) van aconseguir prou suport per coaligar-se, fent així definitivament inviable la formació del govern d'esquerres que va estar a punt d'arribar després de les eleccions, finalment "fallides", de l'any passat. Justament per aquesta impossibilitat, i també pels nefastos resultats aconseguits pels socialdemòcrates (SPD), la seva líder Andrea Ypsilanti va plegar ahir mateix. Pel que fa als altres dos partits que seran presents al Parlament regional, tant Els Verds (Die Grünen) com L'Esquerra (Die Linke) han aconseguit uns bons percentatges. Els resultats de Hessen s'estan avaluant de manera diferent en funció de qui en fa l'anàlisi (política és política, fins i tot a Alemanya). Per a l'SPD, el que va passar ahir no és extrapolable al conjunt del país, mentre que les forces liberals i conservadores confien que el futur govern bipartit a Hessen podrà editar-se, també, a nivell federal a partir del setembre. Sigui com sigui, la cursa electoral ha començat a Alemanya. De moment, en el matx entre els partits que formen la Gran Coalició, un primer resultat parcial, dels 15 que hi haurà abans de les eleccions federals: CDU 1 - SPD 0. . To the elections in September (Hesse, round one) The center-left Social Democrats (SPD), who govern at national level with the CDU, saw their share of the vote plunge to an historic low of 23.8 percent after narrowly failing to unseat CDU Prime Minister Roland Koch in a closely contested election a year ago. The chancellor's conservative party was unable to profit from the SPD's poor showing and got 37.2 percent of the vote, slightly increasing its share when compared to the 36.8 percent it polled in 2008. The CDU's preferred coalition partner, the liberal Free Democrats (FDP), was tipped to win around 16.2 percent, giving the two parties a comfortable majority in the 110-member legislature in Wiesbaden. Hesse, one of Germany's most prosperous states where the financial center of Frankfurt is located, has been administered for the past 10 months by a caretaker government led by Koch. The vote kicked off a super election year, which sees five of the country's 16 states go to the polls, as well as elections for a new president in May, European elections in June and a general election on Sept. 27. Source: Deutsche Welle . Richtung September-Wahlen Nach der Landtagswahl in Hessen wird dort künftig eine so genannte bürgerliche CDU/FDP-Koalition die Regierung stellen. Eine Vorentscheidung für die Bundestagswahl ist dies aber noch nicht, meint Jochen Vock. Ist schon alles gelaufen im deutschen Superwahljahr 2009? CDU und FDP taten bereits Minuten nach Schließung der Wahllokale am Sonntag (18.01.2009) in Hessen so, als ob dies so wäre. Als ob schon jetzt feststünde, dass CDU-Chefin Angela Merkel und FDP-Obmann Guido Westerwelle am 27. September eine schwarz-gelbe Bundesregierung aus der Taufe heben werden. Und eigentlich wollen Union und FDP ja jetzt schon in der bürgerlichen Koalition regieren. Westerwelle will seinen neugewonnenen Machthebel im Bundesrat nutzen, denn durch das hessische Wahlergebnis haben sich in der Länderkammer die Machtverhältnisse verschoben: Hier hat die Große Koalition ihre hauchdünne Mehrheit verloren. Beispielsweise will die FDP das von der CDU/SPD-Koalition beschlossene Konjunkturpaket nachverhandeln. Quelle: Deutsche Welle .
El 16 de gener de 1984 TV3 començava les seves emisions regulars. Dels dies previs en recordo els invents casolans, desesperats, per poder veure els primers programes de "la catalana". L'antena de televisió era col·lectiva i, a mitjan d'aquell mes de gener, la comunitat de veïns no s'havia decidit encara a autoritzar la instal·lació dels amplificadors, necessaris per poder captar la nova emisora. Temia perdre'm el primer Pac-Man, el primer Telenoticies!, cosa que la meva ànima de periodista en potència no em perdonaria mai. Com si fos ahir em veig a mi mateix mirant de conectar una antena "de banyes" a la clavilla del televisor on hi havia connectat el cable de l'antena col·lectiva! Potser amb les banyes aconseguiria netejar la imatge?
Efectivament, vaig (vam) poder veure la primera emisió, i la segona, i la tercera... TV3 va passar a ser, a casa nostra, el canal d'on rebiem la informació, el que ens enlluernava amb programes moderns, novedosos, molt allunyats de la caspa que plovia des de TVE. Recordo, com si fos ahir, aquell primer Telenotícies "amb Maria Gorgues, Enric Calpena, Eduard Berraondo i Antoni Castejón". El malaguanyat Castejón moriria quatre anys després, joveníssim. Mentrestant i des del primer dia, Maria Gorgues representaria per mi l'exemple de professional impecable.
Sembla que va ser ahir, mare meva!, i fa 25 anys. Probablement aquell 16 de gener també us porta records a la majoria de vosaltres, oi?
Per refrescar-vos la memòria, aquí teniu la fantàstica careta dels primers anys de TV3. En primer lloc, però, aparició estelar d'una cara pròpia del canal, que segur recordareu malgrat que va deixar de veure's, de forma regular, quan van desaparèixer els locutors de continuïtat:
No us perdeu aquest resum del primer TN, del qual parlava abans. TV3 no usava teleprompter en els seus inicis, raó per la qual els presentadors llegien directament dels seus fulls. Podeu veure-ho aquí: http://www.tv3.cat/videos/396499. Per cert, algú sap de qui és la veu en off del vídeo sobre Reagan? Es tracta d'un conegut periodista dels inicis del canal, que va morir d'accident de cotxe a Berlin, el juny de 1990, mentre preparava un reportatge.
I posats a rememorar, recordem el segon canal de "la catalana": el Canal 33 (actualment "33") va néixer el 1989, aviat farà 20 anys. Buf!
Curiosament, TV3 va néixer (en proves) pel meu aniversari, un llunyà 10 de setembre... del 83. El Canal 33, sis anys més tard, també naixeria el mateix dia. I per un, l'11 de setembre de 2003, arribava a les pantalles el 3/24. Tinc la sensació que la història de TV3 està, d'alguna manera, lligada a la meva pròpia.
Ja hi va ser, l'any passat. Qui ben aviat serà flamant nou president dels Estats Units va visitar la capital alemanya el juliol passat, amb el nombrós públic present durant el seu speech davant la Columna de la Victòria (200.000 persones, van dir) absolutament entregat al mesies negre del segle XXI. Ara torna a Berlin, però aquest cop no farà discursos ni intercanviarà impresions sobre el (lamentable) estat del món amb els responsables polítics alemanys. En canvi, permetrà que la gent s'hi atansi i es faci fotos amb ell. Obama és així, proper, com la gent normal - He dit "normal"? Bé, en aquest cas ell no és gaire "normal"; és... de cera, i ja es pot ja veure a la seu berlinesa del Madame Tussauds, a Unter den Linden. Això sí, previ pagament de les 19,00 cuques que costa l'accés (17,10 si l'entrada es compra per internet).
Mr. Obama és al costat de Frau Merkel i de Monsieur Sarkozy, potser per simbolitzar la nova aliança atlàntica que l'aviat Secretària d'Estat Hillary Clinton defensa pels nous temps. Es d'esperar que els governants reals, els de debò, no actuaran com si fossin de cera a l'hora de buscar solucions pràctiques i efectives als no pocs problemes que assoten el planeta. Amén.
.
Obama is back in Berlin
He was here, already, andmanaged to gather about 200,000 peoplealong the 17. Juni Strasse, last July. Now he's back again, although no meetings are scheduled in his agenda, this time. Neither will he give a speech. Nonetheless, everyone will have the chance to take a pic of himself by the soon brand new president of the US. To do so, 19€ will have to be paid.
Obama's wax figure is now a member of theMadame Tussaudsmuseum in Berlin. By the way, he's standing close to Frau Merkel and Monsieur Sarkozy. Who knows if this is intended to give the transatlantic relations a new boost!
.
Obama kommt wieder nach Berlin...
... und diesmal wird er hier bleiben. Vielleicht um Frau Merkel am Kanzleramt zu ersetzen? Nein, auf keinen Fall. Mr. Obama wird aber auch nicht eine Rede geben, im Unterschied zum letzten Juli vor der Siegesäule. Trotzdem wird jeder die Gelegenheit haben, sich zusammen mit dem baldigen neuen US-Präsident fotografieren zu lassen. Deshalb mussen zwar die Interessenten 19,00€ bezahlen, um im BerlinerWachsfigurenkabinett Madame Tussaudseinzuwilligen.
Die neue Wachsfigur Obamas steht nebenan Frau Merkel und Monsieur Sarkozy. Wer weisst?, vielleicht werden sie jetzt es schaffen, neue und bessere transatlantische Beziehungen zu herstellen!
L'Esther Hautzig va cap als 80 i viu, a Nova York, el que se suposa una vida confortable. L'Esther Rudomin, per contra, va viure a una ciutat perduda en plena estepa siberiana, durant cinc anys, en fa més de 60. Hautzig i Rudomin són dos cognoms d'una mateixa persona, l'Esther, filla d'un matrimoni benestant, jueu, de Vílnius. Tots tres, juntament amb l'àvia, van ser deportats a Rubtsovsk en plena Segona Guerra Mundial, quan la bogeria de Hitler i els seus seguidors empenyia el món a la catàstrofe absoluta.
Hautzig es va decidir a explicar la seva història, a mitjan anys '60, quan un diplomàtic nordamericà la va animar a fer-ho. "L'estepa infinita", 250 pàgines que enganxen des del primer moment, és la seva història. I no només: és també la història de Vílnius, de Polònia, de Rússia... i de milions de persones anònimes, una gran part de les quals va morir en aquelles terres més enllà del món habitable. Malgrat la duresa dels fets, que -cal recordar-ho- no són ficció sinó increïble i absurda realitat, el relat de Hautzig no és pas un seguit de drames que converteixin la lectura del llibre en un via crucis. Ans al contrari, la visió d'una criatura de poc més de 10 anys li dóna, a una situació objectivament insuportable, una inocència que arrenca més d'un somriure.
PS: Merci, Kweilan, per una recomanació excel·lent!
.
The endless steppe
A jewish girl, Esther Rudomin, todayHautzig, suffered incredibly -like many millions, on the other hand- during the WWII. She was deported to Siberia at the age of 10, along with her parents and grandmother. "The endless steppe", written by herself in the '60, is an amazing story that reflects real facts... which seem impossible to have happened. The inocent -yet surprinsingly mature at the same time- eyes of a young girl saw horrible situations, which Esther lived in quite a positive way.
.
Die endlose Steppe
Esther Rudomin ist zehn Jahre alt und lebt wohlbehütet in der polnischen Stadt Wilna. Bis dorthin ist der große Krieg noch nicht gekommen. Eines Tages werden Esther und ihre Familie als »jüdische Kapitalisten« von russischen Soldaten zur Umsiedlung abgeholt. Mit vielen anderen kommen sie nach Sibirien. Fünf Jahre voller Entbehrungen und Not stehen ihnen bevor. Esther erlebt Hunger, Krankheit und Tod, Erniedrigung und Einsamkeit, aber sie findet auch Freunde und lernt, sich durchzusetzen. Sie beginnt, die Steppe mit dem klaren Sternenhimmel, dem glitzernden Schnee im Mondlicht und der großen Weite zu lieben. Und sie liebt auch ihr Leben inmitten dieser Einsamkeit - denn es ist ihr Leben.
Das Buch beschäftigt sich mit einer unglaublichen Zeit, der 2. Weltkrieg, und eine seiner Folge: Ausweisungen. Esther Hautzig (damals Rudomin), die das Buch Mitte der 60er Jahren geschrieben hatte, wohnt Heute in New York. Sie hat es geschafft, eine harte Geschichte in einem Fortlebensanleitung zu verwandeln.
No, no m'he tornat lelo ni se m'ha "llenguat la treva"! Són unes quantes paraules directament relacionades amb un llibre que he devorat en qüestió d'unes poques hores. Sense fer trampa (o sigui, sense utilitzar Google!), algú sap de quina obra parlo? Algú té una idea sobre qui pot ser el tema? Au, va, no us queixeu que el link a la Wiki, que he posat a la paraula Rubtsovsk, és una pista...
Per ara només diré que el llibre es llegeix en un tres i no res, i m'ha enganxat tant que no podia aixecar la vista de les seves pàgines... ni tan sols mentre caminava pel carrer.
.
Siberia
No, I am not having problems to express myself. The words above are related to a book I have been reading in the past hours. An excellent book that you might have already read, and might therefore recognize through this listing.
.
Sibirien
Die Wörte oben stehen in Zusammenhang mit einem Buch, das ich von kurz gelesen habe. Vielleicht könntet ihr es dadurch erkennen? Eine harte Geschichte, die sich mit dem 2. Weltkrieg beschäftigt...
Un post amb tres temes: fred, provisió de gas i televisió. Tota una amanida!
A Alemanya està fent fred, tant de fred que l'ARD, el primer canal públic, ha dedicat aquest vespre un programa especial al temps. Han explicat que la temperatura més baixa s'ha produït, aquesta nit passada, a Oderwitz, a l'est del país: 29º sota zero. Una dona d'aquesta població, propietària d'un d'aquests típics quioscs on es venen salsitxes, explicava que aquest matí ha anat a treballar amb cinc jaquetes, una sobre l'altra, a més d'utilitzar, òbviament, un potent calefactor sota el taulell. No m'ho vull imaginar.
La fredorada ha tingut conseqüències en el trànsit, especialment a l'est del país: a les autopistes, als rius navegables (l'Elba s'ha convertit, en alguns trams, en una pista de gel) i també a les vies de tren. Clar, amb temperatures per sota de -20º em sembla comprensible. He pensat en les vegades que Renfe ha deixat tirats milers de viatges, amb l'excusa que estava plovent molt, i he pensat que quins pebrots...
.
Tornant a l'amanida, Ucraïna ha tancat les canonades que subministren gas rus al centre i sud d'Europa. Una marranada pels búlgars, per exemple, que avui es congelaven amb temperatures per sota dels -10º... sense calefacció. No tornaré a queixar-me de fred a casa meva, ho prometo.
Pel que fa a Alemanya, afortunadament el gas no arriba només (tot i que majoritàriament sí) a través d'Ucraïna, sinó també via Bielorússia i Polònia. Això, sumat a les grans reserves de què disposa el país, garantirien si calgués el subministrament durant el que queda d'hivern, segons el ministre d'economia, Michael Glos... això sí, si les temperatures pugen aviat.
.
I, finalment, deia que parlaria també de televisió. Brennpunkt (traduïble com "Focus") és un programa que l'ARD només emet quan hi ha algún tema prou important "d'última hora". Avui ha tocat, clar. Dura sempre 15 minuts -quan s'emet- i va just després de l'informatiu del vespre, el Tagesschau de les 20h., del qual ja vaig parlar en aquest post. El que volia destacar és que l'informatiu, el "Telenoticies" com si diguéssim, s'emet des d'Hamburg i l'especial d'avui, sobre el temps, s'ha fet des de Leipzig. Algú s'imagina, a l'estat, que el Telediario 2 s'emetés cada dia des de València i en acabat, un informatiu especial s'emetés des de Bilbao, per posar dos exemples? Sona a ciència ficció. A Alemanya, els polítics no es passen la vida parlant de descentralització: la posen en pràctica.
.
Salad
This is sort of a salad-post, dealing deal with issues: cold, gas supply and television.
Firstly, these are cold days in most of Europe, also of course in Germany. Minus 29º C they had last night in Oderwitz, in the eastern part of the country. A record in that area. The extreme low temperatures have had a consequence on the road traffic, but also rail and river transport. Pretty understandable, given the situation. I could not help thinking of Spanish train-service provider Renfe, which often sees the services interrupted when a few drops fall. Pathetic.
.
Back to the salad, Ukraine has cut off the supply of Russian gas to eastern and southern European countries. Specially painful in the case of Bulgaria, where temperatures of -10º could not be heated up by using the heater: no gas supply. Ooops. Fortunatelly for the Germans, they count on enough reserves as to, eventually, resist for the rest of the winter... provided that the temperatures do go up a bit, in the next days, according to Michael Glos, Secretary of the Treasury.
.
And finally, the 'television area'. The first channel of the German public television, ARD, broadcasts its main news program live from Hamburg. Besides, they broadcasted a special program, today, about the cold and the low temperatures, also live, from Leipzig. I just thought how differently decentralization is developped in Germany and in Spain, as here everything seems to be possible only if done from/in the capital; therefore, broadcasting a daily news progam, live, from a city other than Madrid? That appears to be completely stodgy for centralist Spaniards!
.
Salat
In diesem Anschreiben beschäftige ich mich mit drei Themen: Kälte, Gasversorgung und Fernsehen. Alles zusammen... wie ein Salat!
TV3 emetrà aviat un programa titulat Oik mentns?, en relació amb el qual vaig escriure aquest petit post. Avui, una participant hi ha enviat un comentari, però com possiblement ja no tindrieu ocasió de llegir-lo perquè el post el vaig publicar fa dies, el penjo aquí sota perque conegueu també la seva opinió. Cal dir que el comentari de la Laura sembla estar basat més en alguns comentaris que va generar aquell post, que no pas en el propi post. . Feliç tornada a la rutina, els qui ahir veu acabar les llargues Festes nadalenques de Catalunya! . El comentari de la Laura... he llegit tot el que heu dit sobre aquest nou programa que TV3 començarà a emetre pròximament. En primer lloc, no he vist l'anunci, però en cap moment per "participar" en oik m'entens, has de tenir uns requisits, es una mena de no em ratllis, s'ha gravat als instituts i en els nois/noies han estat escollits pels professors i desprès de respondre unes preguntes, escollits pels responsables del programa. En aquest programa no nomès tenen veu els adolescents entre 14 i 18 anys, sinó també els pares, professors, etc. i no es dona en cap moment premis, solament intenta reflexar com veuen la societat els adolescents.Jo personalment he estat escollida per parlar dels "instituts" i de la "guerra de sexes". Crec que teniu mal entesa la dinàmica del programa. . La meva resposta... Hola Laura. Merci per deixar la teva opinió! El que comento en el meu escrit no fa referència, de fet, als continguts del programa -perquè els desconec-, sinó al "reclam" per atraure-hi participants. En l'article he posat el link del web de l'oik mentns?; si hi vas, veuràs que l'anunci està escrit com explico i això és el que em pregunto si és correcte: el fet que TV3 es dirigeix directament a menors perque es posin en contacte amb el canal, per eventualment sortir a televisió, sense passar primer pels pares.El programa en sí, com comento més amunt, no té perquè estar malament. Caldrà veure'l. I parlant de veure'l, ja t'hi veurem, doncs, parlant dels instituts i la "guerra de sexes" :-) .
Aclariment: m'és rematadament igual si una persona creu en Déu, Al·là, Buda o en la reencarnació; o si és agnòstica, o atea... Tant se me'n dóna en què creu o deixa de creure cadascú. Pel que fa a mi, sento que ni neixem d'enlloc ni morim al no res, però qualsevol opinió, sigui coincident o discrepant amb la meva, em sembla completament respectable. Ah, i per suposat no tinc cap interès a convèncer ningú de res. .
Reconec que, en un primer moment, he trobat la campanya una mica "agosarada". L'estat de certa sorpresa, però, m'ha durat poc. Al cap i a la fi, en una societat i en una època en què qualsevol tema es pot utilitzar amb finalitats publicitàries (en aquest sentit recordo alguna campanya, per cert especialment repugnant, de Benetton), perquè no també aquest?
Un cop superada amb rapidesa aquesta primera fase, doncs, he entrat en una segona de la qual encara no he sortit. La campanya em deixa definitivament indiferent pel que fa al tema, però ha suscitat en mi unes quantes preguntes i dubtes:
.
1. Us l'heu llegida bé, la frase? Es recomana la gent que "deixi de preocupar-se i gaudeixi de la vida, perquè Déu no existeix"?? Algú pensa que ser creient equival a viure preocupat i a no gaudir de la vida? O a l'inrevés, que no ser-ho porta directament a la casella de la felicitat? Francament, no crec que ni un sol dels possibles lectors ateus de l'In varietate concordia hagués pensat mai una bajanada com aquesta. D'on l'han treta, aquesta idea, els impulsors de la iniciativa? Mmmm... no sé, no sé...
.
2. Tractant-se d'una campanya impulsada per una associació d'ateus, perquè la frase diu "probablement"? Els ateus, per definició, neguen l'existència de Déu. Perquè en aquest cas matisen la seva no-creença usant aquest adverbi? Que algú que no s'etiqueta en cap sentit, religiosament parlant, digui "no crec que Déu existeixi" s'entén perfectament, però que aquest dubte s'expressi des d'una associació de persones que, per definició, neguen l'existència de Déu, és una contradicció en sí mateix.
.
3. La campanya s'adreça a persones "atees, no creients i lliurepensadores", diu l'esmentada associació al seu web. Un lliurepensador és una persona que no accepta els dogmes, i un dogma és una idea que s'afirma o es creu indiscutiblement. En el moment que un ateu fa un discurs públic, el que podriem dir "apologia" de la no-creença, s'està posant al mateix nivell dels qui, al seu torn, fan "apologia" d'una religió. Així doncs, si aquests són dogmàtics i, per tant, el "dimoni" dels lliurepensadors, també ho són aquells amb el seu discurs a favor de la no-creença.
.
4. Els ateus reclamen, també des del web, “fer-se visibles per tal d'aconseguir els mateixos drets i llibertats que es reconeixen als demés ciutadans pel sol fet de posseir o manifestar unes creences religioses”. I altre cop no ho entenc. D'entrada he pensat que potser els "religiosos" tenen uns avantatges dels quals no gaudeixen els ateus, però he estat incapaç de trobar-los després de pensar-hi una estona. A la declaració de la Renda, sí, es poden destinar diners a l'Església... però també es poden no destinar. Potser el web explica quins "drets i llibertats" esperen assolir els membres de l'associació i aquells a qui esperen captar amb la campanya, però jo no ho he sabut veure.
.
5. Per tot plegat, i especialment pel primer punt, sospito que aquesta pugui ser una altra campanya publicitària, una més... d'algún producte comercial! "Deixa de preocupar-te?" "Gaudeix la vida?" ... mmm... una marca de cervesa? Potser una cadena hotelera? O, tal vegada, quan el món és en plena crisi econòmico-financera, les companyies aèries de low cost, que cada dia tenen més problemes per sobreviure sense deixar de ser low, s'han associat a nivell planetari (la campanya pretén ser-ho) per portar els estressats humans en crisi al paradís, perque es desestressin. Oops!, he dit "al Paradís"? Ai, no, que haviem quedat que Déu no existeix!
.
On the 12th day, God caught the public transport
This is about a campaign that took place in some cities in the UK, and will soon arrive in Barcelona. On some buses, along a couple lines, this text will be on display:
.
"There's probably no God. Now stop worrying and enjoy your life"
.
The Catalan Association of Atheists has promoted the iniciative, following the earlier proposal by theBritish Humanist Association. I must admit that, at the beginning, I found the iniciative kind of disrispectful, although this feeling lasted only a few minutes. On a second phase, I considered it simply another advertising campaign, just like millions of campaigns one can see everywhere.
.
Let me make something clear: I find it great that you believe in God, Allah, Buda, the reincarnation or nothing. My impression is that we're not born from nowhere and we don't die to nothing. I have no label for this; I guess it is a personal interpretation of a certain spirituality. In any case, as I just said, I find it great whether you believe or not.
.
With regards the campaign, I consider some things are difficult to understand, for example:
.
1. According to the sentence, people who have a strong faith are supposed to be constantly worrying and therefore not enjoying life. This is a nonsense, sounds ridiculous and find it hard (I'd better say impossible) that any atheist really believes so.
.
2. Why does the campaign use the adverb "probably"? I don't get it. This is promoted by atheists, for whom there is no God at all. Why should they use "probably" here? Once again, this makes no sense!
.
3. The iniciative is addressed to free thinkers, according to the information at the website of the Catalan atheists. And once again, there is a clear contradiction here: a free thinker would, by definition, not accept any dogma; this means not only the "dogma of religion", but also that of the atheists. How would he consider a free thinker, if he did?
.
4. The atheists -at least those from the Catalan association- intend to highlight that non believers deserve the same rights and civil liberties than believers. This is an interesting aspect of their discourse, only that I don't get what rights and civil liberties do actually non believers have and believers, on the contrary, do. Any ideas?
.
5. Because of it all, I kind of fear this might be... another advertising campaign for a commercial product! Stop worrying? Enjoy your life?? Hum... maybe beer? Or, hey!, this might be an add paid off by low-cost companies! Amid the deep world financial crisis, perhaps they want people to relax by taking them to Paradies! Or... no, wait, we were just discussing about the "probably" no existance of God, weren't we?
Malgrat excepcions, que per suposat existeixen, el nen dins meu és el culpable que em distreguin més moltes pel·lis "aptes" que no pas moltíssimes de "no recomenades a menors". Per això, veure City of Ember amb en Marcel ha estat una manera fantàstica de començar l'any: nebot i pel·lícula distreta pel mateix preu; què més es pot demanar? :-) Aquest post, segur, interessarà especialment aquells de vosaltres que aquests dies teniu els nanos a casa, de vacances. La pel·lícula és força trepitant, i aquest, un resum molt resumit: una ciutat subterrània, construida 200 anys enrere per salvar la humanitat, viu gràcies a l'electricitat d'un enorme generador que comença a fallar perillosament. Què passarà si definitivament deixa de funcionar? ... Tatxan! Ja teniu pla per una d'aquestes tardes. Ah, un detall: malgrat els crits que sovint s'escolten des de la caverna, la realitat s'imposa i la pel·lícula està doblada majoritàriament al castellà. Tot i això, també la podeu veure en català; val la pena fer-ho, ni que sigui per no sentir-nos dir allò que fa tanta ràbia: para qué las queréis en catalán, si la mayoría de la gente las ve dobladas al español. Buf, quin mal! Que la disfruteu! .
. Movies... just for kids? A kid lives inside me. Even when I was supposed to leave my childhood behind, he remained and never left. This kid is actually responsible for me enjoying to watch movies theoretically addressed to children more than many films for adults (well, not "adults" in this sense; you know what I mean ;-) - Nonetheless, there are, needless to say, tones of exceptions. I saw City of Ember only a few hours after 2009 was born, accompanied by my nephew Marcel. He enjoyed the film, but I will never know if I actually enjoyed it more than him! Just to summarize: an underground city was made 200 years ago, to preserve mankind from disappearing. A huge generator has been providing energy all this time, but now it is beginning to fail... Are your kids on vacation, these days? Then you've got a plan: take them to the theater! .
Des de sempre m'ha sobtat una curiositat dels informatius diaris de les televisions catalanes i espanyoles. Vaig pensar que pagava la pena contactar TV3 per preguntar-los per la qüestió, i per això vaig enviar-los un escrit, que adjunto a sota. Més avall publico la resposta que TV3 m'ha fet arribar.
Han hagut de passar 200 anys llargs en la història dels Estats Units fins que els seus ciutadans han fet president un negre, Barack Obama. Tot un símbol de la superació -per suposat només formal, però important de totes formes- de la discriminació que ha sofert aquesta raça als Estats Units des dels temps de l'esclavatge.
Aquest post té dos protagonistes: d'una banda 
El penjo a l'In varietate concordia perquè crec que és important. Mentre els EUA siguin la primera potència mundial, les decisions del govern d'aquell país ens continuaran afectant a tots: americans, europeus, asiatics... negres, blancs o grocs... a tots. Per això cal conèixer les línies generals del pensament del successor de l'imbècil d'en Bush.
Ja hi va ser, l'any passat. Qui ben aviat serà flamant nou president dels Estats Units va visitar la capital alemanya el juliol passat, amb el nombrós públic present durant 
L'
Aclariment: m'és rematadament igual si una persona creu en Déu, Al·là, Buda o en la reencarnació; o si és agnòstica, o atea... Tant se me'n dóna en què creu o deixa de creure cadascú. Pel que fa a mi, sento que ni neixem d'enlloc ni morim al no res, però qualsevol opinió, sigui coincident o discrepant amb la meva, em sembla completament respectable. Ah, i per suposat no tinc cap interès a convèncer ningú de res.
