Des de fa uns dies, la llengua és tema de conversa a la catosfera (per cert, continua oberta l´opció de deixar els vostres comentaris a l´entorn del català, del post anterior; la setmana vinent en faré un de nou, amb "conclusions" i pensaments generals a l´entorn de la qüestió). Avui llegia a casa d´en XeXu un interessant apunt que també té el català com a argument. En definitiva, la qüestió que vénen a plantejar tant en XeXu com els comentaris deixats fins ara fan referència a la vitalitat del català, a la seva capacitat d´assimilar nous conceptes amb nous termes i, en fi, a les seves possibilitats de supervivència en un món ple de llengües amb (molts) més parlants.
Tot plegat és molt interessant, i a més avui em toca la fibra de manera especial perque just aquest dissabte he visitat en el fantàstic Deutsches Historisches Museum, en ple Unter den Linden, una exposició sobre la llengua alemanya: "Die Sprache Deutsch". Desenvoluparé el post demà al vespre, si trobo el moment com espero, però us hi introdueixo una mica a través d´una pregunta que, en un vídeo explicatiu sobre l´evolució de l´alemany en els últims segles, es formulava a l´audiència: "Sobreviurà la llengua alemanya a la pressió de l´anglès, o acabarà per convertir-se en una mena de barreja d´idiomes... o fins i tot desapareixent?".
No cal dir que, com a català, escoltar algú fer-se aquesta pregunta sobre l´alemany (que té uns 100 milions de "parlants materns" i és llengua d´una potència econòmica mundial), m´ha posat els pèls de punta!
Aviat, més.
.
De la Norma ençà
Benvolguts lectors habituals i esporàdics de l'In varietate concordia: l'apunt d'avui és una mica llarg, però us demano les vostres opinions més que mai. Malgrat no ser pas un experiment sociològic tipus "Big Brother" (ehem!), seria interessant conèixer l'estat de la qüestió que plantejo, a través de les vostres pròpies experiències. Gràcies!
.
La Norma, aquella nena simpaticota que vam veure néixer a començament dels 80, ja ha fet els 27. Com passa el temps! Aquella primera campanya de la Generalitat per fomentar l'ús social del català va servir perquè molts prenguessin consciència de la situació irregular en què es trobava la llengua pròpia del país, però no va aconseguir modificar gaire, o gens, certs mals hàbits de molts catalanoparlants. Pel que fa a mi, a Catalunya utilitzo exclusivament el català; sense impostures ni fent bandera de res, i amb la mateixa naturalitat amb què a Alemanya utilitzo l'alemany i, en general, allà on vaig i puc, la llengua pròpia del país on sóc. Només si la persona amb qui parlo té mancances evidents per entendre'm i no resideix al país de forma permanent, treballant-hi, utilitzo el castellà, l'anglès o el que calgui i sàpiga. Destaco el "no treballant" perquè aquest fet, per mi, fa una diferència; si una persona treballa a Catalunya, el mínim és que entengui la llengua pròpia del país; si no ho fa, el problema no és meu sinó seu. No m'imagino treballar a Berlin, fent el que sigui, i demanar un interlocutor meu que no em parli en alemany, que no l'entenc! És senzillament surrealista. Per contra, si algú és a Catalunya fent turisme no tinc cap problema en posar en pràctica els meus coneixements de castellà o d'altres llengües.
.
Discriminar per la llengua
Hi ha un altre aspecte que em sembla prou important: deu fer un parell d'anys, xerrant a Barcelona amb dos amics (l'un catalanoparlant, l'altre castellanoparlant malgrat haver nascut i viure a la capital catalana), els comentava que dirigir-se en castellà a una persona només pel fet que "fa pinta" de no ser d'aquí, em semblava una actitud tremendament discriminatòria. ¿Perque una persona tingui trets orientals o la pell negra, per exemple, se li ha de suposar que no és catalana i, per tant, que no entendrà la llengua del país? Aixo no té ni cap ni peus. Però, per increïble que sembli, l'aspecte físic porta molts catalanoparlants a dirigir-se als altres en castellà. Com si pel fet de ser negre, o oriental, o amb aspecte d'escandinau el nostre interlocutor no hagués d'entendre el català (i sí, per suposat, el castellà (!) Cap dels meus dos amics estava d'acord amb mi; ni tan sols el catalanoparlant! Jo crec que em portava la contraria per tocar-me allò que no sona... o potser no.
El cas és que, en més d'una ocasió, persones treballadores "amb aspecte de ser de fora" a qui m'he dirigit en català, m'han respòs en català sense cap problema. Reconec que, fins i tot a aquestes alçades, en aquests casos de vegades em sorprenc i penso que potser encara no està tot perdut, que hi ha esperança i que el català sobreviurà. També hi ha casos, naturalment, en què la persona "amb aspecte de no ser catalana" no m'entén; cap problema, li repeteixo més a poc a poc i si continua sense entendre'm trec les meves armes d'exprofessor de llengües: "sisplau significa 'por favor'. Em posa un croissant, sisplau?" i ves, poc o molt alguna cosa haurà après.
.
De la Norma ençà no semblen haver canviat moltes coses de la banda dels catalanoparlants, però potser sí que poc a poc més persones s'apunten al carro de la normalitat, de la "naturalitat" de parlar en la llengua pròpia del país on han nascut i permetre que els qui la desconeixen hi entrin; al cap i a la fi, si no som els catalans els qui obrim la porta de l'ús del català als qui encara no l'utilitzen, ningú altre no ho farà. És important no oblidar que el català no requeriria de campanyes i, per tant, tampoc de diners públics, si tots els catalanoparlants s'espolsessin els complexos del damunt i l'utilitzessin amb la mateixa naturalitat que a Valladolid usen el castellà (i no ens ho qüestionem!), a Lió el francès i a Munich... bé, a Munich són bavaresos! :-)
.
I aquí entreu vosaltres en escena: quin és el vostre mode d'actuació respecte al tema de la llengua? Utilitzeu el català sempre, en tots els casos, o també sou dels que a "algú amb aspecte de no ser català" us hi dirigiu en castellà? Enteneu i esteu d'acord amb la qüestió de la discriminació lingüística, tal com l'entenc jo? Podeu esplaiar-vos tan com vulgueu; els vostres comentaris els penjaré en forma d'apunt com aquest, perquè els pugui llegir tothom amb comoditat. Gràcies!
.
.
Ever since Norma
Norma was the name of this female character, created by the Catalan government short after democracy was set up in the whole of Spain, after the death of dictator Franco in 1975. The character was intended to make Catalans aware of the situation of the Catalan language, which had gone through extremely hard times during the dictatorship. And at the same time, Norma was supposed to convince catalan-speakers to use the language with "normality", thus leaving aside the feelings that prevented the catalan language to be used in Catalonia with the same "normality" that Castillian is used in Seville or French in Marseille.
.
More than 25 years after the birth of Norma, things appear to have changed a bit... but just a bit, in terms of use of the language of Catalonia. Actually, if you live here, especially in Barcelona, you might have gone through this situation: even if you can speak Catalan, most catalan-speakers will address to you in Castillian. For some reason, thousands of Catalan citizens still tend to believe that foreigners (or, even worse, "foreign-looking people"!) will not speak -even understand- Catalan, while they will very probably be able to communicate in Castillian. Ridiculous. And even worse than that, this attitude prevents foreigners from learning the language, since it seems quite obvious to them that not even with locals will they be able to practice it!
.
In my case, I use always Catalan when I am in Catalonia, except in those cases of tourists or visitors, of course. Then I find it great to use other languages I have learnt, like Castillian itself, English and others.
.
.
La Norma, aquella nena simpaticota que vam veure néixer a començament dels 80, ja ha fet els 27. Com passa el temps! Aquella primera campanya de la Generalitat per fomentar l'ús social del català va servir perquè molts prenguessin consciència de la situació irregular en què es trobava la llengua pròpia del país, però no va aconseguir modificar gaire, o gens, certs mals hàbits de molts catalanoparlants. Pel que fa a mi, a Catalunya utilitzo exclusivament el català; sense impostures ni fent bandera de res, i amb la mateixa naturalitat amb què a Alemanya utilitzo l'alemany i, en general, allà on vaig i puc, la llengua pròpia del país on sóc. Només si la persona amb qui parlo té mancances evidents per entendre'm i no resideix al país de forma permanent, treballant-hi, utilitzo el castellà, l'anglès o el que calgui i sàpiga. Destaco el "no treballant" perquè aquest fet, per mi, fa una diferència; si una persona treballa a Catalunya, el mínim és que entengui la llengua pròpia del país; si no ho fa, el problema no és meu sinó seu. No m'imagino treballar a Berlin, fent el que sigui, i demanar un interlocutor meu que no em parli en alemany, que no l'entenc! És senzillament surrealista. Per contra, si algú és a Catalunya fent turisme no tinc cap problema en posar en pràctica els meus coneixements de castellà o d'altres llengües.
.
Discriminar per la llengua
Hi ha un altre aspecte que em sembla prou important: deu fer un parell d'anys, xerrant a Barcelona amb dos amics (l'un catalanoparlant, l'altre castellanoparlant malgrat haver nascut i viure a la capital catalana), els comentava que dirigir-se en castellà a una persona només pel fet que "fa pinta" de no ser d'aquí, em semblava una actitud tremendament discriminatòria. ¿Perque una persona tingui trets orientals o la pell negra, per exemple, se li ha de suposar que no és catalana i, per tant, que no entendrà la llengua del país? Aixo no té ni cap ni peus. Però, per increïble que sembli, l'aspecte físic porta molts catalanoparlants a dirigir-se als altres en castellà. Com si pel fet de ser negre, o oriental, o amb aspecte d'escandinau el nostre interlocutor no hagués d'entendre el català (i sí, per suposat, el castellà (!) Cap dels meus dos amics estava d'acord amb mi; ni tan sols el catalanoparlant! Jo crec que em portava la contraria per tocar-me allò que no sona... o potser no.
El cas és que, en més d'una ocasió, persones treballadores "amb aspecte de ser de fora" a qui m'he dirigit en català, m'han respòs en català sense cap problema. Reconec que, fins i tot a aquestes alçades, en aquests casos de vegades em sorprenc i penso que potser encara no està tot perdut, que hi ha esperança i que el català sobreviurà. També hi ha casos, naturalment, en què la persona "amb aspecte de no ser catalana" no m'entén; cap problema, li repeteixo més a poc a poc i si continua sense entendre'm trec les meves armes d'exprofessor de llengües: "sisplau significa 'por favor'. Em posa un croissant, sisplau?" i ves, poc o molt alguna cosa haurà après.
.
De la Norma ençà no semblen haver canviat moltes coses de la banda dels catalanoparlants, però potser sí que poc a poc més persones s'apunten al carro de la normalitat, de la "naturalitat" de parlar en la llengua pròpia del país on han nascut i permetre que els qui la desconeixen hi entrin; al cap i a la fi, si no som els catalans els qui obrim la porta de l'ús del català als qui encara no l'utilitzen, ningú altre no ho farà. És important no oblidar que el català no requeriria de campanyes i, per tant, tampoc de diners públics, si tots els catalanoparlants s'espolsessin els complexos del damunt i l'utilitzessin amb la mateixa naturalitat que a Valladolid usen el castellà (i no ens ho qüestionem!), a Lió el francès i a Munich... bé, a Munich són bavaresos! :-)
.
I aquí entreu vosaltres en escena: quin és el vostre mode d'actuació respecte al tema de la llengua? Utilitzeu el català sempre, en tots els casos, o també sou dels que a "algú amb aspecte de no ser català" us hi dirigiu en castellà? Enteneu i esteu d'acord amb la qüestió de la discriminació lingüística, tal com l'entenc jo? Podeu esplaiar-vos tan com vulgueu; els vostres comentaris els penjaré en forma d'apunt com aquest, perquè els pugui llegir tothom amb comoditat. Gràcies!
.
.
Ever since Norma
Norma was the name of this female character, created by the Catalan government short after democracy was set up in the whole of Spain, after the death of dictator Franco in 1975. The character was intended to make Catalans aware of the situation of the Catalan language, which had gone through extremely hard times during the dictatorship. And at the same time, Norma was supposed to convince catalan-speakers to use the language with "normality", thus leaving aside the feelings that prevented the catalan language to be used in Catalonia with the same "normality" that Castillian is used in Seville or French in Marseille.
.
More than 25 years after the birth of Norma, things appear to have changed a bit... but just a bit, in terms of use of the language of Catalonia. Actually, if you live here, especially in Barcelona, you might have gone through this situation: even if you can speak Catalan, most catalan-speakers will address to you in Castillian. For some reason, thousands of Catalan citizens still tend to believe that foreigners (or, even worse, "foreign-looking people"!) will not speak -even understand- Catalan, while they will very probably be able to communicate in Castillian. Ridiculous. And even worse than that, this attitude prevents foreigners from learning the language, since it seems quite obvious to them that not even with locals will they be able to practice it!
.
In my case, I use always Catalan when I am in Catalonia, except in those cases of tourists or visitors, of course. Then I find it great to use other languages I have learnt, like Castillian itself, English and others.
.
Un gos de 300.000,00 €
Per fi he vist "Slumdog millionaire". En tenia ganes per un parell de motius:.
1. perquè la història mostra els terribles arrabals de Mumbai, on milions de persones (ep, al tantu, que milions es diu molt ràpid però són molta, molta gent) viuen sense llum, aigua ni canalitzacions de cap tipus. Veure és creure? Costa d'admetre que els slums són reals i no un producte cinematogràfic, però ho són.
2. perquè el fil conductor de la pel·lícula és un concurs de televisió que m'agrada: "Who wants to be a millionaire?". Ja n'he parlat, anteriorment, del programa i la meva ("passió" seria exagerat, oi?) per ell.
.
La pel·li no m'ha decebut, tot i que segurament hi vaig anar amb les expectatives massa altes i per això, d'entrada, em va costar una mica. A més, no és precisament fàcil de digerir perquè mostra aspectes que, com deia abans, costa de creure que siguin reals i, encara pitjor, actuals. No he estat mai a l'Índia, així que no sé fins a quin punt el que s'ensenya en el film és exagerat, però temo que no ho sigui.
La cinta dura poc més de dues hores i acaba com ha d'acabar un film amb àires de Bollywood: amb música i ball. Aquí en teniu una mostra. Vist així, descontextualitzat, aquest fragment dóna una imatge alegre que no s'addiu gaire amb el tò general de la pel·lícula, que d'altra banda tampoc és un drama insuportable! O sí? Potser una mica? Ja m'ho direu...
.
.
Acabo amb un aspecte interessant i desconegut pel "gran públic": l'antiga Bombay es diu actualment Mumbai perque 10 anys enrere les autoritats locals van oficialitzar la denominació històrica de la ciutat, en detriment de la "versió anglesa" que havien imposat els colonitzadors britànics tres segles abans.
.
A dog worth 300,000.00 €
I just saw "Slumdog millionaire", a film about which very probably you have already heard. It is not a typical Indian-Bollywood product, in the sense that it does not show an ideal India where people just dance and sing happily, while they ignore the pain that surrounds them. In the film, a young lad from a Mumbai slum manages to take part in the famous quiz "Who wants to be a millionaire?", a program that I absolutely love, as I explained here some time ago. In an incredible way, he, a guy who has not had any opportunity to go to school, will manage to go through the quiz to far according to the responsibles of the television...
What I found very interesting was the opportunity to get to know a bit more about a huge Indian city, for that is a country I have not yet visited. I was impressed to see some images that I do not recall having seen before, where millions of people are packed in unhealthy conditions on the outskirts of Mumbai (formerly Bombay).
.
Ein 300.000,00 €-wert Hund
"Slumdog millionaire" habe ich vor kurz gesehen. Der Film habe ich sehr genossen, nicht nur weil ich die Möglichkeit hatte -natürlich von einem soziologischen Blickpunkt- die slums in Indien zu kennen, sondern auch weil es sich um keinen typisches Bollywood-Produkt handelt. Hier gibts doch Musik und Tanz, die sind aber nicht das Thema, der Grund des Filmes.
Ob ich den Film empfehlen wurde oder nicht... kommt darauf an. Im allgemein wurde ja sagen, ausser wenn man kein Lust drauf hat, echte Elend und Anhäufnung zu sehen. Trotzdem gibt's in dem Film auch Hoffnung und Freude.
Ja, ein guter Film!
.
Solucions imaginatives, a mida europea...
Sovint surt més barat viatjar des de Catalunya a algunes ciutats al nord dels Pirineus, que no pas traslladar-se des del nostre país a d'altres indrets de la península. Des d'El Prat, com des de Girona-Costa Brava o Reus, surten vols de baix cost que permeten, amb certes condicions (compra amb antelació, arribada a aeroports no principals, ...) anar i tornar entre, per exemple, Barcelona i Berlin per 60 euros. Aquesta realitat té ara una aplicació més enllà del pur oci o dels viatges de negoci: l'esport de competició.Un equip de rugbi català, de nom Poblenou-Enginyers, ha deixat la lliga espanyola d'aquest esport i s'ha apuntat a una lliga anglesa, la Greene King Super Premier League. El motiu? l'estalvi econòmic: Barcelona-Stansted pot sortir molt més barat (fins a 1,00€ per trajecte) que qualsevol trasllat entre la capital catalana i ciutats espanyoles. Per això, ja fa prop de tres anys que els enginyosos enginyers del Poblenou van decidir marxar, i des d'aleshores han sortit victoriosos de força encontres, segons explica el Telegraph, i han estat objecte de comentari a la premsa d'aquell país.
Em sembla aquest un cas fabulós per dos motius: és un exemple d'enginy posat al servei de la butxaca i, des d'un punt de vista europeísta i més profund, tot un model del que ha de ser l'Europa del futur, una Europa sense fronteres de cap tipus, una zona on centenars de milions de persones se sentin lliures i tinguin el màxim de facilitats per moure-s'hi i establir-se allà on els vingui de gust. I, no cal dir-ho, on tots tinguin exactament els mateixos drets i els mateixos deures (cosa que per ara és lluny de passar, com explicava per exemple a "Europa coixa").
.
Imaginative solutions at a European scale
Below you can read a piece of news the Telegraph recently published. It is an amazing example of what Europe should become: a huge territory where its inhabitants are free to settle where they want to, where they all have the same rights and duties. This is today not exactly so (I talked about it in a recent post, titled "Lame Europe"), and the present unevenness should be corrected.
.
A Spanish rugby union team is flying over 20,000 miles a year to play in an English league because it is cheaper than competing on home soil (by Paul Stokes)
.
Poblenou-Enginyers: They became the first foreign club to be admitted to an English league when it joined the amateur Greene King Super Premier League. Poblenou-Enginyers are taking advantage of dirt cheap international air fares and the strong Euro to cut the cost of away games.
The club was founded in 1989 by students from various sides in the Polytechnic University of Catalunya and other Catalonian teams. They became the first foreign club to be admitted to an English league when it joined the amateur Greene King Super Premier League, in Hertfordshire, in September 2006. Since then they have won the championship in successive seasons and are currently vying to end up top of the league for the third time in a row. Their performances have also had a welcome financial spin-off with return air fares from Barcelona to Stansted costing each player just one Euro (88p) plus taxes. The Euro's strength against the pound has also made the £99 cost per head for a hotel, food, drink and airport transfers more attractive to the 22-strong squad.
Were they still playing against Spanish sides, a weekend away could cost up to £1,000 because there are no cut-price domestic flights and the high price of other transport, food and accommodation. Enginyers play nine away fixtures and a minimum of two cup games every season, which means they travel to the UK at least 11 times a year, covering a total of 20,922 air miles. The benefit for their English counterparts is that they get an annual trip to Spain to play Enginyers on their home pitch beside the beach at the Mar Bella Sports Complex. Phil Patterson-Smith, 73, a British ex-pat and Enginyers committee member, said: "There are no budget airlines in Spain and it was too expensive to fly around the country for quality matches.
"Our manager thought with low cost flights it might well be cheaper to play abroad. It's been wonderful and we are doing very well - much to everyone's surprise."
Subscription costs to play in a Spanish league could cost up to £10,000 compared to the £5 registration fee for the Green King Super Premier. At the same time a return flight from Barcelona to Malaga today would work out at 1,265 Euros (£1,118.74).
One of the star players, Adrian Wegrzyn, 34, a salesman, said: "It's very different and fun. In England there is a very strong tradition of rugby unlike in Spain. All the guys love making the weekend trips to England but now we are in our third season it is getting harder to get the okay from our wives and girlfriends and families."
The team normally makes the flight to Stansted on a Saturday morning, plays in the afternoon, and enjoys a post-match evening in the region before flying back to Barcelona the next morning.
Sam Davidson, 20, a fly half and British ex-pat now living in Barcelona, uses the away games to fly back and visit his family in Braintree, Essex. He said: "I think the guys from Barcelona love playing over here because they prefer English girls to Spanish ones - especially the Essex girls."
.
Post a títol informatiu, per a possibles interessats
Generalitat de Catalunya
Institut Català de les Indústries Culturals
ANUNCI EXTERN DE CONVOCATÒRIA DE PLAÇA
Dins de l’Àrea de promoció Internacional de l’ICIC i per a la seva oficina de Berlín, cal cobrir de manera temporal la següent vacant:
Referència plaça: 02-2009-BERLÍN
Plaça: Llicenciat/da
Àrea Orgànica: Promoció Internacional
Centre: Oficina ICIC Berlín
Jornada: 25 hores/setmana
Horari: Continuat matins
Retribució: 20.389,36€ bruts anuals
Categoria: Grup A
Tipus de contracte: Contracte de treball en pràctiques de sis mesos renovable màxim sis mesos més
Data d’incorporació prevista: 7 d’abril de 2009
Contingut funcional
· Recerques i estudis sobre els mercats culturals al país de destí: discogràfic, editorial, artístic, disseny, etc.
· Recerca d’informació sobre fires, festivals i altres esdeveniments d’interès que es desenvolupin en el país de destí.
· Visites de prospecció a fires sectorials i a festivals. Redacció de documents descriptius i valoratius sobre aquests esdeveniments.
· En el cas que l’ICIC organitzi un estand en alguna d’aquestes fires, col·laboració en les tasques de producció d’aquest estand. Durant els dies de la fira, atenció als professionals i del públic.
· Col·laboració en l’organització de trobades entre agents culturals catalans i estrangers.
· Col·laboració en l’organització de campanyes de premsa i de difusió d’activitats culturals.
· Manteniment i organització arxiu/documentació oficina
· Seguiment de les bases de dades existents a l'oficina i ampliació de les mateixes.
· Gestió i preparació de documents (dossiers de fires, mailings, newsletters).
· Atenció telefònica i seguiment telefònic de contactes i entrevistes personals.
· Tasques administratives diverses i de suport necessàries per al correcte funcionament de l’oficina.
Requisits
· Acreditar una llicenciatura en: Història, Història de l’Art, Comunicació Audiovisual, Humanitats, Periodisme, Publicitat i relacions públiques i/o Filologia.
· Que no hagin passat més de 4 anys des de la finalització dels estudis que donen el títol de Llicenciat/da.
· Nivell Mittelstufe d’alemany o equivalent.
· Nivell C de català o equivalent.
· No és necessària experiència professional prèvia ja que l’oferta pretén que persones que hagin finalitzat els seus estudis puguin adquirir-la.
Les despeses de desplaçament, allotjament i manutenció a Berlín aniran a càrrec de la persona contractada.
Observacions
Les persones interessades poden adreçar el seu currículum a Recursos Humans per correu (Rambla Sta. Mònica 8 (2) o per e-mail (rrhh.icic@gencat.cat)
Termini presentació sol·licituds: fins el 22 de febrer de 2009.
Barcelona, 13 de febrer de 2009
Generalitat de Catalunya
Institut Català de les Indústries Culturals
ANUNCI EXTERN DE CONVOCATÒRIA DE PLAÇA
Dins de l’Àrea de promoció Internacional de l’ICIC i per a la seva oficina de Berlín, cal cobrir de manera temporal la següent vacant:
Referència plaça: 02-2009-BERLÍN
Plaça: Llicenciat/da
Àrea Orgànica: Promoció Internacional
Centre: Oficina ICIC Berlín
Jornada: 25 hores/setmana
Horari: Continuat matins
Retribució: 20.389,36€ bruts anuals
Categoria: Grup A
Tipus de contracte: Contracte de treball en pràctiques de sis mesos renovable màxim sis mesos més
Data d’incorporació prevista: 7 d’abril de 2009
Contingut funcional
· Recerques i estudis sobre els mercats culturals al país de destí: discogràfic, editorial, artístic, disseny, etc.
· Recerca d’informació sobre fires, festivals i altres esdeveniments d’interès que es desenvolupin en el país de destí.
· Visites de prospecció a fires sectorials i a festivals. Redacció de documents descriptius i valoratius sobre aquests esdeveniments.
· En el cas que l’ICIC organitzi un estand en alguna d’aquestes fires, col·laboració en les tasques de producció d’aquest estand. Durant els dies de la fira, atenció als professionals i del públic.
· Col·laboració en l’organització de trobades entre agents culturals catalans i estrangers.
· Col·laboració en l’organització de campanyes de premsa i de difusió d’activitats culturals.
· Manteniment i organització arxiu/documentació oficina
· Seguiment de les bases de dades existents a l'oficina i ampliació de les mateixes.
· Gestió i preparació de documents (dossiers de fires, mailings, newsletters).
· Atenció telefònica i seguiment telefònic de contactes i entrevistes personals.
· Tasques administratives diverses i de suport necessàries per al correcte funcionament de l’oficina.
Requisits
· Acreditar una llicenciatura en: Història, Història de l’Art, Comunicació Audiovisual, Humanitats, Periodisme, Publicitat i relacions públiques i/o Filologia.
· Que no hagin passat més de 4 anys des de la finalització dels estudis que donen el títol de Llicenciat/da.
· Nivell Mittelstufe d’alemany o equivalent.
· Nivell C de català o equivalent.
· No és necessària experiència professional prèvia ja que l’oferta pretén que persones que hagin finalitzat els seus estudis puguin adquirir-la.
Les despeses de desplaçament, allotjament i manutenció a Berlín aniran a càrrec de la persona contractada.
Observacions
Les persones interessades poden adreçar el seu currículum a Recursos Humans per correu (Rambla Sta. Mònica 8 (2) o per e-mail (rrhh.icic@gencat.cat)
Termini presentació sol·licituds: fins el 22 de febrer de 2009.
Barcelona, 13 de febrer de 2009
Un noi, uns pijames... unes ments malaltes
"El noi del pijama de ratlles" és un llibre impactant. Tot i ser ficció em va deixar molt, però molt pitjor cos que un altre llibre relacionat amb la barbàrie nazi i la Segona Guerra Mundial però basat en fets reals, del qual vaig parlar fa unes setmanes. Si no l'heu llegit i hi teniu interès, us aconsello que no continueu amb aquest post perquè parlaré obertament de la trama.Molt bé, doncs, si sou aquí vol dir que o bé ja us l'heu llegit, o bé no teniu intenció de fer-ho i tant us en dóna saber-ne els detalls. El llibre explica la història d'un nano, fill d'un alt càrrec nazi, que se'n va a viure a l'altra banda dels murs del camp d'Auschwitz amb la seva família. D'aquesta manera el pare té "la feina" (buf!) a cinc minuts de casa. Des de la finestra de la seva habitació, el nano descobrirà sorprès com centenars de persones viuen a l'altra banda del mur i estan permanentment vestides amb un pijama de ratlles. Què estrany, que vagin sempre en pijama...
Més endavant farà coneixença, d'una manera particular, amb un dels nens jueus tancat al camp; entre ells no es desvetllarà (l'un per innocència, l'altre per no explicar el que no vol verbalitzar) què els ha portat a compartir territori -malgrat la reixa que els separa- fins al final, un final per on vaig haver de passar de puntetes de seguida que vaig entendre per on aniria. Que me'l vaig llegir en diagonal, vaja...
.
Mentre avançava amb la història, pensava en amics i coneguts alemanys, que són incapaços d'apropar-se a un camp de concentració per visitar-lo. Quan eren petits hi van haver d'anar, la majoria d'ells, amb l'escola; és una de les "activitats" que molts nanos alemanys fan amb els seus mestres: anar allà on es va produir l'horror per mirar d'entendre què va significar tot allò, que va passar murs endins i, en fi, perque ningú d'ells no oblidi que l'horror existeix i no ve de l'espai exterior, precisament. Com ja he comentat en el passat, el fotut és que molts d'aquests amics i coneguts, joves i de mitjana edat que, òbviament, no van tenir res a veure amb allò (tampoc la majoria dels seus pares, per una qüestió d'edat), arrosseguen la culpa pel que van fer -ells sí- molts dels seus avis, ja fos de manera activa o callant davant l'evidència del que estava passant. I això és dur, és la constatació que aquells fets van ser d'una crueltat inqualificable, una monstruositat com no n'hi ha hagut cap altra en la història de la humanitat no tant per la massacre en sí -d'això, malauradament, els nazis no en tenen la patent- sinó per allò que es coneix com a "industrialització de la mort". Com si de muntar una empresa de fuets es tractés, el Tercer Reich va dissenyar amb una precissió extrema un pla per acabar amb la vida dels més de 10 milions de jueus que vivien a Europa en aquells temps; les coses se'ls van acabar torcent, però des de la pujada de Hitler al poder, al gener del 33, fins al seu suicidi l'abril del 45 van tenir temps de dur a terme una gran part de la seva planejada carnisseria.
.
A tot això, una polèmica que ja va de baixa, però que ha durat força dies, té relació amb aquells fets: un bisbe, de nom Williamson, excomulgat per l'església catòlica truca a la porta del Vaticà per demanar que li permetin entrar de nou; el Vaticà accedeix -sota certes condicions- sense considerar un "petit detall": Williamson és negacionista, això és, diu sense posar-se vermell que les cambres de gas no van existir. Si això ja és gros, especialment venint d'un home d'església, només cal afegir-hi un altre "petit detall": el Papa és alemany. Toma tomate!
.
A boy, a striped pyjamas... sick minds
I recently read "The boy in the striped pyjamas", an incredible story about a 10 year old who, along with his parents and sister, moves to a new house some six hours away from their hometown, Berlin. The story takes place in the last years of the WWII. The boy will never understand why all those people, whom he can see from his bedroom window, who spend hours beyond a wall, in a closed area, are night and day dressed in striped pyjamas. He will not understand it, even when it is too late to understand...
.
The book left a bitter taste in me, even though it is an invented story. And it made me think of my German friends and acquaintances, who despite being too young to have lived those terrible years still bear an unfair feeling of guilt. Some of them have described to me their incapability to visit a concentration camp; it is just too painful, probably as much as it was, some time ago, to accept that their grandparents did actually take part in that horror, maybe not actively but as dumb witnesses.
.
Stauffenberg
Claus von Stauffenberg va ser un militar nazi... que se'n va penedir. Malgrat donar suport, al començament, al Partit Nacionalsocialista, se'n va allunyar en adonar-se dels crims que els nazis estaven cometent en nom de la puresa de la raça i totes aquelles bestieses. Però no se'n va distanciar posant quilòmetres entre ell i els seus companys, sinó des de dins mateix de l'exèrcit al servei del qual estava.
Aprofitant la seva proximitat a Hitler, Stauffenberg va liderar l'atemptat contra el Führer que més a prop va estar d'acabar amb la vida del torrat i frustrat artista austríac. Malauradament no se'n va sortir, per poc, i això li va costar la vida: va ser afusellat el mateix dia que va tenir lloc l'intent d'assassinat.
Els americans han portat al cinema els últims mesos de la vida de qui els alemanys consideren un heroi. La pel·lícula, Walkyrie, està protagonitzada per Tom Cruise i la perspectiva de veure-la m'ha suposat durant dies un doble dilema: d'una banda, una pel·li sobre els nazis feta per i amb mitjans nordamericans se'm fa estrany; no ho dic pels nordamericans, sinó perquè el tema dels nazis només m'atrau veure'l al cinema si la producció és 100% alemanya. A més, les pel·lícules doblades no em motiven gens ni mica, i per tant, en un exercici de coherència, també aquesta l'havia de veure en versió original, que és... anglès. La idea d'una pel·li sobre Stauffenberg protagonitzada per Cruise (que no és alemany) i rodada en anglès, francament, em costava de digerir.
.
.
Un cop vista he de reconèixer que m'ha agradat. Tot i això, si sóc sincer amb mi mateix crec que ha estat així, simplement, perquè la història de l'Alemanya del segle XX m'interessa enormement i podria llegir-ne episodis, veure'n capítols i escoltar-ne passatges durant hores. Sí, crec que per això m'ha agradat i no per una altra cosa. Cruise, a qui no puc evitar veure com a membre d'una secta de freaks, em sembla un peix bullit, un actor amb menys recursos dels que li intueixo a Santiago Segura. Però Stauffenberg és Stauffenberg, i el somni de veure Hitler mort, encara que sigui 60 anys després del seu suicidi i en una gran pantalla blanca, és prou atractiu com per superar tots els prejudicis.
Per cert, Stauffenberg té un carrer dedicat a Berlin.
.
Stauffenberg
Claus von Stauffenberg was a nazi soldier, who unsuccessfully tried to kill Hitler in a plot. Actually, the Führer was about to be killed in some 15 occasions, although unfortunatelly none of them succeeded. When he joined the military, Von Stauffenberg believed in the basis of the nazi program; it was later, as time went by, that he realised what his superiors were carrying out. At that moment he decided to get away from the nazis, but not by leaving those who, until that moment, had been his colleagues and friends, but trying to exterminate the evel from inside. As I already said, the attempted murder failed and Von Stauffenberg was executed on that very day, July 20, 1944.
Walkyrie is a film starred by (unbearable, sect member) Tom Cruise in the role of the German soldier. I recently saw it and indeed enjoyed it, not because of the film itself but because I am absolutely hooked on the recent German history. Actually, the film is not bad at all; it's just that I find it weird, an American movie picturing such an important part of the German past. And plus, since the original version is English... I would have enjoyed it infinitely more if it had been a German film in (original) German language. But well, that's a me-thing! :)
.
Stauffenberg
In diesen Beitrag erzähle ich die Geschichte Claus von Stauffenbergs, der am 20. Juli 1944 drauf und dran war, Hitler in der Hölle zu schicken. Leider war das Attentat erfolglos, und kurz nachher war Von Stauffenberg erschossen.
Die Amerikaner haben einen Film gemacht, Walküre, wo die letzten Monaten des Lebens Stauffenbergs erzählt werden. Den Film habe ich gestern gesehen, und wurde er nur empfehlen, falls es grösse Interesse dafür gibt, die neuerliche Geschichte Deutschlands kennenzulernen. Der Hauptdarsteller ist Tom Cruise, der den deutschen Offizier verkörpert. Cruise gefällt mir überhaupt nicht, und deswegen findete ich es ein bisschen schwer, den Film glaublich zu finden.
.
"Europa coixa"
El Sr. Hans-Gert Pöttering és el president del Parlament europeu, una més de les institucions "monstre" que ens governen des de Brussel·les (i Estrasburg i Luxemburg, que l'Europarlament és un ens tricèfal) de la qual molts no en saben gaire cosa (per això, un pròxim post estarà dedicat a aquesta institució).
El cas és que Herr Pöttering va ser a Catalunya la setmana passada on, en relació amb el català i el Parlament que ell presideix, va fer unes declaracions que no em semblen acceptables. Em va faltar temps per rebatre-les enviant una carta a uns quants mitjans alemanys: el FAZ, Der Tagesspiegel, Süddeutsche Zeitung, Die Zeit i Der Spiegel.
El títol és el d'aquest post; la carta, traduïda, aquesta:
El president del Parlament europeu, l’alemany Hans-Gert Pöttering, ha visitat Barcelona recentment. Durant la seva estada a la capital catalana, el Sr. Pöttering ha deixat clar que la llengua catalana continuarà, de moment, sent no oficial en l’àmbit del Parlament. Segons ell, l’ús de totes les llengües estatals i “regionals” seria un impediment per garantir el correcte funcionament d’aquesta institutió.
Com a més alt representant d’aquesta institució supranacional, el Sr. Pöttering no hauria d’oblidar dos aspectes clau: d’una banda, Europa és un territori plural: compartim nombroses llengües, cultures, nacions i fins i tot història, els gairebé 500 milions d’habitants de la Unió. Fins avui, bàsicament només s’accepten els idiomes estatals a les institucions europees. El català el parlen uns 10 milions de persones, és a dir, que té més parlants que el finès, l’eslovac i el danès entre d’altres. Malgrat això, és considerat una llengua minoritària (!).
D’altra banda, pel càrrec que ocupa, el Sr. Pöttering hauria d’agafar el toro per les banyes i treballar dur per possibilitat la integració de tots els ciutadans europeus. De tots. En lloc d’això, en aquesta qüestió clau el Sr. Pöttering desvia la responsabilitat als estats (Espanya en aquest cas). Com es pot governar la Unió de forma correcta, quan els seus propis responsables politics no semblen creure-hi?
L’existència de molts idiomes complica naturalment el govern de la UE. Però així és Europa: complexa, diversa, “multi”. Si les regles només són vàlides per a alguns, què passa amb la resta? Europa no pot ser un club privat. Europeus ho som tots, més enllà de la nostra llengua, religió i procedència, o no ho és ningú. Com s’ha de dirigir el nostre continent, quan el governen persones amb una mentalitat estatal i provincial com la del Sr. Pöttering?
"Lame Europe"
Hans-Gert Pöttering is the president of the European Parliament. He was recently in Barcelona, where he was asked about the possibility that the Catalan language might once join the other 23 languages which are already official in this institution. According to Mr. Pöttering, the possibility of using every single European language would make it rather hard for the Parliament to be ruled. Plus, he diverted the responsibility of making a language official to the states, in this case Spain.
My point is Europe cannot be build under such premises, where some Europeans have more rights than others. I mean, if English-, French-, German- or Spanishspeaking (as mother tongue) citizens have the right to see their language as a 100% European language, how come a democrat -and president of such an important European institution!- not defend the same right also for other languages, like Catalan, Basque, Galician and many others?? It makes absolutely no sense.
And also, the fact of diverting responsibilities makes Mr. Pöttering's profile a very low one. It is completely unacceptable that such a prominent political position is taken in charge by someone who seems not to believe in Europe as a unity; putting the responsibility on the states, not to face an obviuos reality, invalidates anyone to be at the top of such an important institution.
All this I explained in a letter I just sent to five German newspapers.
"Das Lahme Europa"
Der Präsident des Europäischen Parlaments, der Deutsche Hans-Gert Pöttering, hat vor kurzem Barcelona besucht. Während seines Aufenthalts in der katalanischen Hauptstadt, hat Herr Pöttering deutlich gemacht, dass die katalanische Sprache im Moment noch als inoffiziell im Raum des Parlaments bleiben wird.
Laut ihn würde eine Zulassung aller staatlichen und “regionalen” Sprachen Europas den richtigen Betrieb dieser Institution verhindern.
Als wichtigster Vertreter einer solchen übernationalen Institution sollte Herr Pöttering zwei Schlüsselpunkte nicht vergessen: auf der einen Seite gilt Europa als ein vielseitiges Gebiet: zahlreiche Sprachen, Kulturen, Nationen und sogar Geschichte teilen wir, fast 500 Mio. Einwohnern der Union. Bis Heute sind in den europäischen Institutionen insbesondere nur die Staatsprachen akzeptiert. Katalanisch wird vom ca. 10 Mio. Europäer gesprochen, dass heisst, dass sie unter anderen mehr Sprecher als Finnisch, Slowakisch und Dänisch hat. Trotzdem wird sie immer noch als eine Minderheitsprache empfunden (!).
Auf der anderen Seite soll Herr Pöttering, gerade aufgrund seiner politischen Position, den Stier bei den Hörnern packen und dafür hart arbeiten, um die Integration aller Europäischen Bürger zu ermöglichen. Aller. Statt dessen hat Herr Pöttering in dieser Kernfrage die Verantwortung auf die Staaten (Spanien in diesem Fall) umgeleitet. Wie kann die Union richtig angeführt werden, wenn selbst ihre politisch Verantwortlichen daran nicht zu glauben scheinen?Mehrere Sprachen machen es natürlich kompliziert, die Union zu führen. Aber so ist Europa: komplex, vielartig, “multi”. Wenn die Regeln nur für einige gelten, was ist denn mit den anderen los? Europa sollte kein Privatklub sein. Europäer sind wir alle, oberhalb unserer Sprache, Religion und Herkunft, oder eben keiner von uns. Wie soll unser Kontinent überhaupt geleitet werden, wenn Menschen mit politischer Engstirnigkeit und provinziellem Denken sie führen?
Laut ihn würde eine Zulassung aller staatlichen und “regionalen” Sprachen Europas den richtigen Betrieb dieser Institution verhindern.
Als wichtigster Vertreter einer solchen übernationalen Institution sollte Herr Pöttering zwei Schlüsselpunkte nicht vergessen: auf der einen Seite gilt Europa als ein vielseitiges Gebiet: zahlreiche Sprachen, Kulturen, Nationen und sogar Geschichte teilen wir, fast 500 Mio. Einwohnern der Union. Bis Heute sind in den europäischen Institutionen insbesondere nur die Staatsprachen akzeptiert. Katalanisch wird vom ca. 10 Mio. Europäer gesprochen, dass heisst, dass sie unter anderen mehr Sprecher als Finnisch, Slowakisch und Dänisch hat. Trotzdem wird sie immer noch als eine Minderheitsprache empfunden (!).
Auf der anderen Seite soll Herr Pöttering, gerade aufgrund seiner politischen Position, den Stier bei den Hörnern packen und dafür hart arbeiten, um die Integration aller Europäischen Bürger zu ermöglichen. Aller. Statt dessen hat Herr Pöttering in dieser Kernfrage die Verantwortung auf die Staaten (Spanien in diesem Fall) umgeleitet. Wie kann die Union richtig angeführt werden, wenn selbst ihre politisch Verantwortlichen daran nicht zu glauben scheinen?Mehrere Sprachen machen es natürlich kompliziert, die Union zu führen. Aber so ist Europa: komplex, vielartig, “multi”. Wenn die Regeln nur für einige gelten, was ist denn mit den anderen los? Europa sollte kein Privatklub sein. Europäer sind wir alle, oberhalb unserer Sprache, Religion und Herkunft, oder eben keiner von uns. Wie soll unser Kontinent überhaupt geleitet werden, wenn Menschen mit politischer Engstirnigkeit und provinziellem Denken sie führen?
Danke, Daida, für deine Hilfe!
Perseguint euros
Nota de dll 2.02 -> les dues primeres ciutats de l'estat que apareixen en el rànking de l'invent són catalanes: Barcelona, en la posició 38, i Badalona en la 60.
.
Que la xarxa de xarxes és un món a part ho sabem; que s'hi pot trobar qualsevol cosa, és obvi; que per això mateix no deixa de sorprendre'ns, una evidència. L'últim invent de què m'he assebentat és un lloc web que serveix per rastrejar euros. M'explico: introduïnt-hi un parell de dades dels bitllets que tinguem a les nostres mans, i suposant que tothom faci el mateix amb els seus bitllets, l'invent permet saber per quines ciutats passa cadascún d'ells.
Un exemple: suposem un bitllet de 20,00 euros. N'introduïm al web les dues dades que ens demanen (un codi curt i el número de sèrie) i la ciutat on l'hem aconseguit, i ja podem seguir-ne el rastre. Potser aquest bitllet de 20,00 € que duem a la butxada era, abans d'ahir, a París i la setmana que ve anirà a petar a un banc de Miami, on haurà estat canviat per 25,63 US$.
Per començar a investigar podeu inscriure-us aquí, on trobareu la versió en català. D'acord, no és gaire útil però, de fet, quantes de les coses que fem, veiem, llegim i escoltem diàriament ho són realment? Com a mínim és curiós així que... a jugar!
.
.
Following euros
In this web site it is possible to track where the euro bills we are holding come from, in what cities they've been before arriving at our hands. Just by adding a couple data about each bill, you might know where was it before being stuck in our pocket. I know it's not a very useful invention, but it's quite fun! Click here for more information about the site.
.
Euroscheine velfolgen
Auf diese Website darf man seine Euroscheine verfolgen. Dass heisst, es ist möglich zu entdecken, woher diesen in unserer Tasche 20,00 einsteckenden Euroscheine kommen, in welche Städte sie waren, bevor sie bei uns angekommen sind. Es ist nicht wirklich nützlich, aber lustig :-)
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)