L'últim ha estat un cap de setmana de reivindicació a mig món. A Barcelona hi va haver programa doble, per la divisió entre els col·lectius gais: els "autèntics", dissabte; els "comercials", diumenge. A Berlin, desfilada unitària i amb l'habitual participació d'escàndol, en un CSD que omple la capital de locals i visitants, gais i heteros (més info, també disponible en anglès, aquí).Malauradament, la reivindicació dels drets dels gais encara és necessària, a l'Europa del segle XXI. Com a mínim, però, és de justícia reconèixer que la situació dels homosexuals és, especialment a ciutats com Barcelona, gairebé un luxe. No només les lleis, a l'estat espanyol, són de les més avançades del món, sinó que la ciutat en sí ofereix la possibilitat de viure obertament l'homosexualitat, sense més problemes que molt puntuals atacs d'intolerants desequilibrats.
Vista la situació a la capital catalana, o a l'alemanya, és possible que algú oblidi què passa més enllà de les nostres fronteres. A la majoria de països africans, l'homosexualitat és il·legal (no dic mal acceptada, dic IL·LEGAL). Això vol dir que, pel fet de néixer homosexual, una persona està condemnada a una d'aquestes dues opcions:
1) renunciar a ser ella mateixa per sempre més, o
2) ser empresonada.
Encara més espantosa és la situació a països com el Sudan, Mauritània o l'Iran d'Ahmadinejad: pena de mort. Un cas que va donar la volta al món, ara fa tres anys, va ser el de dos joves gais iranians: van ser denunciats per ser homosexuals i els van penjar en una plaça pública. Tots dos tenien menys de 20 anys. Potser n'heu vist alguna foto; no vull penjar-la aquí, perquè cada cop que la veig em fa plorar, sobretot de ràbia.
Al nostre continent, a Noruega, Suècia i Bèlgica els homosexuals tenen els mateixos drets que a l'estat espanyol. Per contra, els països de l'est són, en gran mesura, els que més deures han de fer en aquest sentit. A la resta del món, la situació generalitzada és d'homosexualitat legal però sense drets pels gais: ni reconeixement de les parelles homosexuals, ni dret a casament ni a l'adopció...
Aquest de sota és un vídeo que he trobat a YouTube. És en anglès i no té subtítols, aviso, però val la pena escoltar el que hi diu el seu "protagonista, un jove nordamericà que explica com va ser per ell "sortir de l'armari", com viu ara la seva vida, com s'ho van prendre els seus pares quan els ho va dir ("em van dir que qualsevol problema que tinguessin amb la meva homosexualitat era problema seu, no meu", explica en un moment del vídeo, agraït). També em sembla destacable el que diu a partir del minut 2:08.
Encara hi ha molta feina a fer, moltes celebracions com les del cap de setmana passat, fins que l'amor i el sexe siguin cosa, només, de dues persones que volen estar juntes, sense que ningú se senti legitimat per opinar o jutjar.
(*) "Orgull i prejudici"
Pride & prejudice
Last weekend, many cities in our countries celebrated the Christopher Street Day, also Barcelona and Berlin. It is really sad that issues like the respect to any sexual preference must be defended by celebrating public events, for still too many people are not capable to live without interfering in other's lifes. I mean, who the hell cares whom does anybody love, if it is a man or a woman? I don't get it, frankly. I think life is both short and complicated enough, so everyone's duty should be to ensure his own life is as happy as possible, not to worry about other's lifes.
Anyway, things are pretty good for gay men and women in our western countries, specially in cities like Barcelona and Berlin. Unfortunatelly, hundreds of thousands of people are threatened around the globe, just because they were born gay! In some countries, like Iran, homosexuals are "legally" assassinated just for feeling attracted by other people of their same sex.
As long as the situation for gays is dangerous in many countries, celebrations like CSD will have to continue.
Pride & prejudice
Städte wie Barcelona und Berlin feierten, letzte Wochenende, eine neue Ausgabe des CSD.
.jpg)
