El Barça torna al lloc que li correspon...



Un cop més, el Barça esclafa el Madrid (val, sí, justet, però 3 punts són 3 punts), i recupera la primera posició a la classificació de la Lliga. Força Barça!

Once more, Barça crushes Real Madrid and ranks first again. Long live Barça!

Erneut macht Barça den Real Madrid nieder, und platzt sich wieder an der 1. Position der Tabelle. Es lebe Barça!

Quatre cordes per deixar-se portar

Potser se'l pot catalogar com a "nen prodigi". Sí, suposo que sí atenent al seu CV, que va començar a agafar forma quan encara no havia començat la Primària. David Garrett és un reconegut violinista, fill de nordamericana i d'alemany. Amb quatre anys va començar a tocar el violí, amb 13 va ser contractat per una discogràfica especialitzada en música clàssica...
Molts (puristes?) l'acusen de ser un producte, perque Garrett no només toca música clàssica, que també, sino que barreja el seu violí amb arranjaments de música pop, de R&B, fins i tot de rock. Un exemple és la versió de Smooth criminal, que podeu escoltar a sota.
Potser sí que és un "producte", però el seu violí no el toca cap comercial ni cap fabricant, sinó les seves mans. Qui s'atreveix a dir que no en sap?
.
.
.
En aquest vídeo, una curta entrevista a ARTE (D)...
.
.
Four strings to let yourself go
David Garrett was born in Aachen, of German mother and US-born father. He was only four years old when he started to play the violin, and is nowadays a famous musician. Some critizise him because he mixes different styles of music: not only plays Garrett classical music, but also adapts pop, R&B, even rock themes... A bit too much for some purists!
.
Vier Saiten um sich mitreißen zu lassen
David Garrett wurde in Aachen von deutscher Mutter und US-Vater geboren. Mit vier begann Garrett den Geiger zu spielen, Heutzutage ist er ein berühmter Musiker. Obwohl einige critisieren ihn, da er Crossover-Konzerte spielt, steht Garrett unter den besten Violine-spieler der Welt. Hier ist ein Interview mit ihn zu lesen.
Übrigens, am 8. Juni 2010 spielt Garrett in Berlin, wie hier unten man lesen darf:
.
Aufgrund der großartigen Nachfrage nach Auftritten von DAVID GARRETT wird der Geigenvirtuose im Sommer 2010 sein erstes Open-Air in Berlin spielen. Der 28-jährige Violinist wird zusammen mit Band und großem Orchester am 8. Juni 2010 in der Berliner Wuhlheide seine ganz eigene Mischung aus Rock, Pop und Klassik präsentieren. Karten gibt es zum sensationellen Einheitspreis von 38,00 Euro zzgl. Gebühren ab diesen Samstag, 3. Oktober an allen bekannten Vorverkaufsstellen, unter der Tickethotline: 01805-969 000 555 (14ct/min, z.B. Dt. Telekom Mobilfunkpreise können abweichen) sowie unter www.deag.de und www.eventim.de
.
.

La indignitat d'Espanya

En Puji és un company blocàire dels més antics que tinc. Avui, comparteixo amb ell i amb altres blocàires un post conjunt, a la manera d'una desena de diaris catalans, entre els quals l'AVUI, La Vanguardia, El Punt, El Periódico; un post conjunt on constatar la situació malaltissa en que viu el nostre país i la relació amb allò que, eufemísticament, sovint s'anomena "la resta de l'estat" i molts coneixem com "el país veí". Vivim temps convulsos...

Vivim sotmesos a un Estat que es va quedar ancorat als anys setanta del segle passat. Les seves institucions, conceptes i actituds són hereus del règim franquista, i esclaus d'una transició feta a pedaços per mirar de contentar tothom. La Constitució Espanyola és considerada per molts el súmmum del consens, però no va ser així. Tot i que segurament era el que calia en aquell moment, la Constitució Espanyola va ser el súmmum de la claudicació.

La Constitució d'un Estat ha de ser un reflex de la societat que articula, i les societats, per definició, canvien i evolucionen, i al seu pas ho ha de fer la Constitució. Una Constitució que ha estat vigent sense canvis importants durant trenta anys ja no és, sens dubte, una bona Constitució.

Com deia al començament, vivim en un Estat esclau de les decisions preses fa trenta anys, amb la precisió que el moment requeria, i el salt al buit cap a la Democràcia d'aquell moment està passant factura ara. Si en aquell moment no es va preveure que els arcs parlamentaris, les dinàmiques econòmiques, socials i polítiques podrien canviar, ara és el moment de modificar-la per contemplar-ho. Si en aquell moment no es va preveure que el model de Tribunal Constitucional quedaria obsolet, ranci, antidemocràtic i intervingut pels altres dos poders, ara és el moment de canviar-ne el funcionament. Si llavors no es va pensar que l'Alt Tribunal s'havia de pronunciar sobre una Llei Fonamental abans que fos aprovada per les Cambres i refrendada pel poble, i que fer-ho al revés era una aberració, ara és el moment de tenir-ho en compte.

Ara és el moment de reformar de dalt a baix el text legal bàsic que ens lliga a tots, i si l'Estat on som inclosos pensa que aquesta Constitució està massa bé com per canviar-la, si els seus polítics i institucions tenen el nostre poble en tan baixa estima com per no voler adaptar-se als nous temps, no hi fem res en aquest Estat. Si aquest Estat no vol avançar, és el moment definitiu per a que avancem sense ell.

De tornada

Cinc setmanes i dos dies allunyat del meu "apartament virtual" i de tota la catosfera: vacances! Quan les vaig començar, a mitjan octubre, no era conscient que les necessités tant, però aquests 37 dies m'han servit per constatar que estava (malaltissament) enganxat als blogs, com si fossin una droga: pensant temes, desenvolupant-los, molts cops buscant links de pàgines relacionades, ... I, per suposat, llegint-vos i, gairebé sempre, comentant-vos. Si a això se li sumen, com deia en el post prevacances, feina, relacions diverses, temps d'oci, ... no tenia temps per estar amb mi mateix!
Torno a ser aquí, sí, però aquest temps lluny de la catosfera m'ha servit per adonar-me que no vull passar-me dues o tres hores al dia enganxat als blogs. Hi escriuré i us llegiré, però en petites dosis. La vida només es viu un cop, i no vull viure-la a través d'una pantalla, per més que m'agradi el que veig a l'altra banda.
.
Me n'alegro de retrobar-vos.
.
Back
I definitely needed some time off, vacation. 37 days away turned to be really positive for me, for they helped me realize I was hooked on the blog/s. From now on, I will not write so often as I used to, and I will very probably not read every single new post. I want to enjoy the blogs, not "suffer" them!
In any case, I am glad to be here again!
.