De rics i pobres

In English below / Auf deutsch unten

Els fets d'Haití m'han afectat més del que drames de conseqüències igualment terribles m'han colpit en altres ocasions. No sé ben bé perquè. Recordo el tsunami a Indonèsia, fa cinc anys; un altre drama, sense dubte, però aquelles onades gegantines no van aconseguir arrossegar-me com ho han fet els moviments de terra a l'illa caribenya. Aquesta desgràcia ha coincidit en el temps amb una molt bona notícia per mi, un fet que m'afecta de ple a nivell laboral i personal. Hauria d'estar fent voltarelles d'alegria, dia i nit... però no puc, no em surt de dins. Estic contentot i ja és molt.

No entenc res. Jo -i tots vosaltres, goso dir- he tingut la sort de cara des del dia que vaig néixer, només perquè ho vaig fer en un país determinat, en el sí d'una família determinada. He tingut "problemes", com qualsevol, però els meus "problemes" mai m'han allunyat de dos o tres àpats diaris, d'un llit on dormir sota cobert, de roba per posar-me cada dia, de la cultura, de tot allò de bo que la vida ens ofereix. A Haití, per contra, potser el país més pobre del continent americà, prop de 10M de persones viuen amb no res, sense cap opció, absolutament cap opció, de prosperar, de fer realitat els seus somnis. Mai. I això perquè? Senzillament perque han nascut... a Haití.

No em direu que no és estrany, de fet incomprensible. Suposo que cal assumir que les coses són com són, per alguna raó que se'ns escapa, i que no podem autoflagelar-nos per totes les desgràcies que ens envolten. Però és ben difícil fer veure que no veus i que no saps, i celebrar res, per més il·lusionant que sigui, quan tots els mitjans de comunicació ens porten a casa la lamentable realitat que ens envolta: els afortunats som una minoria, la majoria no té res o ben poca cosa.

Haití és un dels molts països pobres que rep diners de dues institucions controlades des dels països rics: el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. El deute d'aquell país és, actualment, d'uns 1.200.000.000,00 US$ (mil dos-cents milions de dòlars).


Això dels préstecs als països del "tercer món" no s'entén: se'ls deixen diners que no es controlen (això vol dir que, sovint, acaben a les butxaques de quatre aprofitats), i després se'ls obliga a retornar-los amb interessos. És el peix que es mossega la cua, amb l'agreujant que aquest joc l'impulsen els països del "primer món" (recordem-ho: els que controlen el FMI i el BM), diuen que pensant en els interessos dels del "tercer món". Un absurd. Ja ho deia Brecht, amb molt d'encert, en aquestes quatre significatives ratlles:

"Reicher Mann und armer Mann
standen da und sahn sich an
und der arme sagte bleich:
"Wär ich nicht arm, wärst du nicht reich"

Un ric i un pobre es miren. Compungit, el pobre diu: si jo no fos pobre, tu no series ric".

Per no deixar de pensar-hi.

The rich and the poor
The recent quake in Haiti proves, once more, how unfair life is. Some of us have reasons not to complain at all, whilst others have nothing to live, even when the soil does not tremble beneath their feet. Bertolt Brecht put it short and clear, in the poem above (in German): a rich guy and a poor one stare at each other; the poor man says: "if I were not poor, you'd not be rich". That is exactly the point.

Über Reiche und Arme
Das neuerliche Erdbeben in Haiti zeigt, noch einmal, wie ungerecht das Leben ist. Dorthin, sowie in vielen anderen Teilen der Welt, haben die Menschen nichts, sogar wenn es kein Beben gibt. Nichts. Bertolt Brecht hat es ganz deutlich geschrieben, wie man es lesen kann:

"Reicher Mann und armer Mann
standen da und sahn sich an
und der arme sagte bleich:
"Wär ich nicht arm, wärst du nicht reich"

Weitere Worter brauchen wir nicht. Leider.

30 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

El més trist de tot és que d'aquí quatre dies desapareixeran dels mitjans de comunicació i ja ningú es recordarà d'ells. Igual que han estat oblidats tot i les condicions d'extrema pobresa que vivien, seran, per desgràcia, massa aviat oblidats.

Gerard ha dit...

Penso exactament el mateix. I no és només el fet d'haver nascut en el si d'una família benestant (segons estàndards haitians), d'haver nascut en un país sense problemes polítics vertaders i amb uns drets assegurats: és que, a més, estem probablement a la única zona del planeta on tot el que ens arriba sobre desastres naturals està imprès sobre paper! O quan hem hagut de patir algun huracà? O algun terratrèmol?
D'alguna manera em sento com tu. L'empatia se m'ha disparat...

kika ha dit...

no sé perquè a mi els fets d'haití també m'han afectat molt més que fets semblants en altres ocasions, i no sé perquè. però aquest post teu encara m'ho fa més difícil. de fet cada post que llegeixo sobre això m'ho fa més difícil.

"Un ric i un pobre es miren. Compungit, el pobre diu: si jo no fos pobre, tu no series ric"
això és molt difícil de digerir...

kweilan ha dit...

Comparteixo el que dius a l'apunt també.

SergioMZ ha dit...

Jo també estic replantejant-me unes quantes coses... el tsunami em va agafar que no tenia ni 12 anys, i la veritat és que em va afectar però no com ara.

En quant als versos de Brecht, m'han encantat, i en el meu mal alemany he agafat el sentit del poema abans de llegir la traducció, així que m'has "alegrat" el dia.
M'he apropiat dels versos i els he penjat al Facebook, de lo macos que són, espero que no t'importi.

Bona sort, i tot i que les circumstàncies no siguin les millors, m'alegro per les bones notícies.

Sergio

marta ha dit...

Un bon escrit i uns pensaments bons. Hem de valorar tantes coses! Tenir empatia és una salvació, cada cop n'estic més convençuda. A aquestes alçades i des d'aquí, què podem fer? Creieu en donar un donatiu?

Canvio una mica de tema. Intento no fer mal a les persones del meu voltant i a vegades no és tan fàcil perquè fas mal sense voler o perquè no endevines la manera o perquè a algú li fa ràbia alguna cosa, etc. I després també tinc mals moments en què he pogut fer mal a persones que no s'ho mereixien, enfadant-me, sent injusta, no sé. I també potser hauré fet mal a algú que s'ho ha merescut, suposant que jo pugui saber qui es mereix què. Però hi ha gent que fa mal sistemàticament i que en gaudeixen. Heu conegut mai algú que faci mal d'aquesta manera? Poden semblar encantadors. Potser me n'he anat del tema però és que al llegir-te m'he imaginat persones que poden ferir una parella, un amic, un amant i després 'empatitzen' amb els que són lluny del seu 'radi emocional'. Sento haver-me'n anat del tema però el que volia dir és que això que ens sembla tan inexplicable, aquesta indiferència o aquesta malícia, a vegades és mes a prop nostre del que pensem. Potser cal posar el millor de nosaltres mateixos amb els que tenim al davant, al costat, etc. Esforçar-nos més en això. Perdona que he escrit massa aquesta vegada

McAbeu ha dit...

Aquestes desgràcies ens fan adonar de que els nostres problemes no ho són tant.

Ferran ha dit...

> ALBERT, potser cada cop més persones som conscients de les insuportables desigualtats que ens envolten. Potser cada cop oblidarem menys i farem més.

> M'ha encantat "l'empatia se m'ha disparat", GERARD. Suposo que, malgrat tots els malgrats, encara tenim capacitat de preocupar-nos pels altres, i de fer alguna cosa per ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats.

> KIKA, és bestial com Brecht ho va resumir, eh? "Wär ich nicht arm, wärst du nicht reich" - "Si jo no fos pobre, tu no series ric". Poètica forma de recordar-nos que si ho tenim nosaltres, no ho tenen els altres. Hauriem de trobar la forma de mantenir un equilibri.

> N'estic segur, KWEILAN.

> Un cop més, SERGIO, celebro haver conegut algú amb tan de seny com sembles tenir tu. Molts adults no són capaços d'expressar-se com ho fas tu.
Encantat que mostris Brecht als teus amics i contactes, per suposat.
Gràcies.

> Què va, MARTA, no has escrit massa en absolut. El bé i el mal conviuen en cadascú de nosaltres; per això de vegades fem mal, potser sense ser-ne conscients... o potser sent-ne. Jo no demano ser un àngel, però sí tenir la capacitat d'adonar-me'n, quan passo la ratlla del respecte cap a algú altre, per rectificar, aprendre dels errors i procurar no repetir.
I sí, sí crec que hi ha gent més dolenta que bona. Crec que hi ha gent que necessita fer mal per sobreviure, i d'aquestes persones ens n'hem d'allunyar. Segurament podrien canviar, poden canviar, però mentre no ho facin, ben lluny!
Pel que fa als donatius, preguntes si creiem que serveixen d'alguna cosa: jo crec que sí. Crec que aportar alguna cosa, el que sigui, és un benefici per a algú que en pot treure un profit. Ho hem de fer, si podem.
Gràcies especialment pel teu comentari.

> MCABEU, no hauriem d'oblidar-ho mai, el que dius.

Lluïsa ha dit...

Malaudadament i com passa sempre, poc a poc les informacions que arriben d'Haití aniran perdent importància fins que acabaran per desaparèixer fins el proper aniversari.

També a mi m'ha marcat de manera especial; estic convençuda que alguna de les meves reaccions d'aquesta setmana, que personalment ha estat per oblidar, estan relacionades amb els sentiments d'aquests dies.

Jordi ha dit...

El que no podem pretendre és que aquestes desgràcies caiguin en l'oblit. Costarà que es recuperi Haití, però quan comenci a fer-ho ja no hi hauran càmeres i tots donarem per fet que la recuperació és total. No només hi ha l'Haití d'Amèrica, també estan els de l'Àfrica, i els d'Àsia... aquest problema no s'acaba mai encara que alguns creguin que amb prèstecs amb interessos s'acaba tot.

Rita ha dit...

Coincideixo plenament amb aquest apunt a mi també m'ha trasbalsat molt aquest terratrèmol.

Tens una gran qualitat humana Ferran, però la seguiràs tenint alegrant-te per les bones noves teves. Alegra-te'n i gaudeix-ne!
Petons!

Edu ha dit...

Crec que no és necessari que et digui que comparteixo tot el que has dit en aquest apunt.

Un nou cicle de desastre/imatges-dramàtiques/donacions/cimeres-intenacionals/oblit ha començat.

Una de les coses que em preocupa més del cas d'Haití és com l'han tractat els mitjans de comunicació. Sembla que cada cop ho fan pitjor. No sé si tu com a periodista hi estaràs d'acord, però titulars com els que s'han vist a telecinco "Miles de niños huérfanos deambulan por las calles" són molt inapropiats i proven un desconeixement absolut del món de la cooperació. Sincerament no sé com un senyor com en Piqueras pot ser director d'informatius.

Salut! I de totes maneres enhorabona per la bona notícia a nivell laboral :)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Malauradament Brecht segeuiex tenint rao. Vivim en un món on per tal que el 20 % visquin amb un luxe desmesurat el 80 % restant l'ha de passar magra. No s'entenen aquess "favors" del FMI i el Banc mundial. I manys en situacions d'emergència com les actuals. I molt pitjor és l'abús que genera gent sense escrúpols, que s'aprofiten de la situació.

Bon post, Ferran

Assumpta ha dit...

No puc afegir res més al que tu has dit... bé, només que trobo que fas molt bé de seguir-ne parlant.

Jo et vaig copiar la idea de posar a la barra lateral algun lloc on es poden fer donacions que... vaig posar dos llocs que m'inspiren total confiança... Em refio molt més d'ells que dels ajuts "oficials".

En quant al tractament d'imatges de televisió... una falta de respecte total i absolut.

Deric ha dit...

No sé què més dir, però és cert que no podem estar flagelant-nos tot el dia per aquestes coses, no ens en sortiriem.
Però tampoc les podem oblidar i hem d'intentar de posar el nostre granet de sorra d'alguna manera sempre, no només quan hi ha desgràcies.

Ferran ha dit...

> LLUÏSA, suposo que ens hem d'alegrar, del fet de reaccionar davant desgràcies com la que ens ocupa. Potser és una prova que som alguna cosa més que carn i ossos.

> Tens raó, JORDI; hi ha tanta feina per fer, i a tants llocs... Què pot fer cadascún de nosaltres? Alguna cosa segur que sí; el que no sé és com garantir que les aportacions individuals arribin a bon port, però no per això deixarem de posar-nos-hi...

> RITA, està bé això que dius, que de totes formes hem de celebrar les bones noves. Sí, tens raó; no fer-ho és, com li deia abans a algú, autoflagelar-nos constantment per tot de coses que, malauradament, no depenen directament de nosaltres.

> Toques material sensible, EDU: el tractament periodístic de les notícies... si m'hi poso, faig un blog exclusiu sobre el tema. Pretendre informar-se a través d'un canal de tv generalista i privat és, en general, un exercici arriscat. Molts mitjans volen titulars impactants, en busca de l'audiència; potser noi falsegen la realitat, però l'exageren i la destaquen com si fos la normalitat o el més destacable.
Cal fer un exercici constant de destriar quina informació ens arriba, en funció també del mitjà que ens l'ofereix.
No és fàcil estar ben informat, avui dia, malgrat el que podria semblar...

> Certament no s'entenen, EULÀLIA; són la "millor" recepta per perpetuar les situacions d'injustícia global. No, no s'entén, per això somio a veure un món diferent, algún dia.

> ASSUMPTA, és important que tots anem recordant què passa al món i on podem ajudar, com tu també fas (i altres blocàires amics). Moltes petites ajudes fan una gran ajuda.

> No puc estar més d'acord amb el teu comentari, DERIC.

Francesca ha dit...

Hola Ferran! Jo aquests dies no deixo d'esperar que algú digui el que a mi em sembla més dolorós: que l'autèntic "tetratrèmol" d'Haití és la misèria que ja hi era abans que la terra fes un sol moviment... i que nosaltres no ens hem ni mirat fins que ni hi ha hagut un "fet noticiable". Potser el terratrèmol és un fet natural, alló que en diuen "llei de vida", però deixar que un poble visqui, no com Haití viu ara, sinó com ja vivia abans de tot això, és una injustícia en la que hem participat tots nosaltres.
Aquesta és la catàstrofe d'Haití, que el fet que existeixi un "tercer món" és acceptat com quelcom "normal"... quan de "normal" no hauria de tenir res!
Tot plegat, molt dolorós!
Bon diumenge, maco!

Cristina ha dit...

Benvolgut Ferran! Ja fa dies que vaig llegir el teu post i em va deixar pensativa, en la línia del que em passa últimament. Veure la destrucció de pèrdues humanes de manera tan massiva m´ha resultat terrible però veure el poder que ha tingut aquesta gent per refer-se i tirar endavant encara m´ha sorprès més. Això em demostra la força de l´ésser humà. No necessitem gran cosa per viure i cada dia hi ha milions de persones que ens ho demostren. Això em fa pensar en la nostra vida plena de comoditats, de coses que creiem que necessitem. I si la vida fos més senzilla que tot això?

XeXu ha dit...

A mi el que sempre m'ha sobtat és que alguns països pugui prosperar i hagin prosperat, i d'altres estiguin en la ruïna més absoluta. Suposo que n'hi ha uns que tenen el poder i que la resta són poc interessants si no poden aportar res, però igualment, no entenc com es pot caure tan baix. Pensament esbiaixat d'algú que viu al primer món, és clar.

Edurne ha dit...

Siempre me pregunto lo mismo: Porqué estos castigos "divinos" azotan a los más desfavorecidos? Siempre es así... No lo entiendo!
Y además no me quedan palabras para expresar lo que siento...

Petons, amic!

Efrem ha dit...

La putada eterna de l'home sensible és, potser, aquesta: quan per fi sembla que has aconseguit sortir dels teus propis problemes, aleshores t'atraquen els aliens, com si forméssin d'alguna manera part de tu.

Cadascú decideix -o així hauria de poder ser- fins on vol veure, i quan el sentiment és massa i toca posar-se la vena als ulls per no sentir

montserratqp ha dit...

(veig que el comentari que vaig escriure ahir no es devia guardar)

Comparteixo els teus sentiments i a més m´indigno. Cal que des de molts àmbits es canviïn les maneres de fer. El que em fa veure les coses amb un pèl d´optimisme és l´haver conegut molta gent que viu en la misèria i que lluita sense cansr-se per sortir-ne (i sovint amb un somriure)

Jordi ha dit...

La veritat és que cada cop que surten les imatges dels rescatats sobre les runes em salten les llàgrimes, no ho puc evitar, de fet no ho haria d'evitar. La imatge del nen que un cop rescatat exten els brços cap al cel crec que serà d'aquestes que recordarè sempre.
No podem ser indiferents a aquesta desgràcia que succeeix en part per la nostra voracitat de viure com vivim a costa de que d'altres no tinguin res. Fumut que neixes on neixes és determinant. Important deixar que la gent pugui prosperar.

zel ha dit...

I afegir que, no fa pena que els qui els tenen més entrampats amb el deute extern ara teòricament els envien diners... a canvi de què? No fóra millor condonar el deute i fora? Potser així, en algun moment, podrien treure el nas...

Arqueòleg Glamurós ha dit...

Bon post! Es evident que HAití no es pobre per determinisme geogràfic, no es que les tragèdies els persegueixin com una maledicció: els indigenes vivien perfectament abants del colonialisme!

Potser hi té més a veure la política de subvencions agrícoles dels Eua que fa que resulti més barat importar cereals d'Arkansas que consumir els que es produeixen a la mateixa illa arruinant a tota l'economia local.

Quina casualitat que els barris rics no esl hagi afectat el terratremol, no creus?

merike ha dit...

Bon post! En Bertolt té rasón. M'he preguntat per què és Haití un país tan pobre i està fent el veí millor. Se'm donava la resposta al bloc d'en Arqueólog Glamurós.. Un vídeo amb Pat Robertson:-D

(Während eines Sommeraufenthalts in Marlebäck, wohin die Familie von der finnischen Schriftstellerin Hella Wuolijoki eingeladen worden war, schrieb Brecht nach einem Text Wuolijokis das Stück Herr Puntila und sein Knecht Matti. - die Hella war die Grossmutter der Finnishen Erkki Tuomioja )

sanset i utnoa ha dit...

Això del deute extern és un gran negoci. Moltes ajudes internacionals, però compte que els perdonin un 1%, llavors són al pera llimonera!

A sobre, el que em sembla realment curiós és que hi hagin tantes diferències entre Haití i Santo Domingo. Per què serà?

*Sànset*

nur ha dit...

Que dic jo: els cal als països rics aquest retorn de deute extern? les contribucions que els ciutadans fem (o hauríem de fer) per ajudar ni que sigui misèrrimament no esperen cap retorn, oi?

En fi, a mi em passa una mica com a tu, Ferran, que m'afecta més del normal això d'Haití, però, de vegades, tot depén del nostre estat d'ànim per agreujar o alleugerir les coses, no?

Sigui com sigui, enhorabona pel fet felicitable que ha quedat ocult rere la situació d'Haití, però que no deixa de ser felicitable. Me n'alegro, Ferranet :)

DooMMasteR ha dit...

Ferran, estic 100% d'acord amb tu. Que trist que a nivell internacional tot estigui muntat així... Credits del FMI solidaris però amb interesos... Que malparits, senyor!

Ferran ha dit...

> FRANCESCA, és segurament la desgràcia més gran al nostre món: els qui tenen les eines, el poder i la capacitat de canviar les coses, no ho fan. Així hi ha "Haitís" per mig planeta, "haitians" a mig món... i ni ONU, ni "primer món", ni esglésies... ningú vol canviar les coses, quan fer-ho seria ben senzill. No entenc res; no entenem res, oi?

> Estic convençut que la vida és molt més senzilla que tot això, com dius tu, CRISTINA; n'estic convençut. No ens ho muntem bé.

> XEXU, es dirà que en aquells països hi ha corrupció, i que aquesta és la causa dels seus problemes. I jo dic que la responsabilitat és compartida, entre aquells països, sí, i també la manera de fer del "primer món". De què serveix donar diners i més diners, si després no es controla què se'n fa i, així, es permet la corrupció? El "primer món" hauria de jugar un paper ben diferent, i fer-ho no com a estat/s que ajuda/n, sinó a través d'una ONU que servís per a alguna cosa.

> EDURNE, es verdad, sí, llueve sobre mojado. Pero aparte, si los materiales de construcción son nefastos, si no hay canalizaciones, si no existen elementos para luchar contra la naturaleza con unas mínimas garantías de éxito... Ese es el problema, en el fondo.

> Gràcies per expressar-ho d'aquesta manera, EFREM. No és fácil ser feliç, envoltat del que ens envolta.

> MONTSERRAT, sí, suposo que l'instint de supervivència ens empeny a sortir del forat com sigui. De totes formes, no aconsegueixo entendre perquè alguns estan condemnats a néixer en aquest forat! És injust i incomprensible.

> Aquest és exactament el punt, JORDI: nosaltres vivim amb, segurament, molt més del necessari; altres no arriben als mínims. És una qüestió de balança.

> ZEL, això hauria de ser el primer pas, el que es fes d'entrada: fora deutes i comencem de zero. El segon? reformulem la ONU, convertim-la en una organització veritablement supranacional i que vetlli pels interessos de tots. Tercer? Que aquesta nova ONU canalitzi les ajudes que calguin, que ajudi a crear un nou món.
Em nego a pensar que això no passarà.

> ARQUEÒLEG, sí, s'esprem els països del "tercer món", amb deutes impagables, amb arancels sobre els seus productes... El "primer món" actua en direcció contrària a la correcta!

> MERIKE, SÀNSET, he tingut família a la República Dominicana i em deien que és un país més aviat miserable; comparat amb Haití, deu ser Hollywood. Quin món!

> NÚR, ben vista aquesta comparació entre les contribucions personals (que no esperen retorn) i les que fan els estats (que espremen els receptors!).
Gràcies.

> DOOMMASTER, fem-ho esclatar tot i comencem de zero! És l'única manera d'arreglar aquest pèssim funcionament de la cooperació internacional.