Goliat

Te'l van detectar fa un any i mig. Al pàncrees. Els metges deien que et quedaven pocs mesos de vida, i d'això, com dic, ja en fa 18. Ets una persona forta; o potser és que no et resignes a deixar-te guanyar, o potser són totes dues coses les que et mantenen amb vida. El cas és que, 18 mesos després, aquí segueixes, qui sap si practicant amb la fona per mirar de vèncer finalment, miracolosament, el teu Goliat particular. O potser no, potser només mires de tenir temps de deixar-ho tot endreçat. Així, quan ja no hi siguis, la teva dona, tota la teva família podrà concentrar-se en aprendre a tenir-te al seu costat com fins ara, però d'una manera diferent.
.
Egoistament, lamento haver-te conegut tan tard. Deu fer... què... un any i mig, més o menys? Ara me n'adono que... sí, si fa no fa, ens deviem conèixer quan els metges descobrien que cavalcaves sobre el teu propi cavall de Troia. Ja haviem coincidit en alguna ocasió a Berlin, tot i que no vam començar a relacionar-nos més estretament fins uns mesos després. Hem parlat de moltes coses, en aquest temps, i ho hem fet entre neus i també al costat del mar, d'aquest Mare Nostrum que tant t'agrada (arribat aquest punt he de palesar que, com tots dos vem néixer un 10 de setembre, potser sí que les cigonyes es van equivocar: a mi m'haurien d'haver deixat a "les teves" neus, i a tu, a "la meva" Mediterrània). Sigui com sigui, aquí o allà, allà o aquí, hem tingut temps de compartir unes quantes converses. He après coses, de tu; segur que ella també n'ha après moltes, i això, passi el que passi amb la teva batalla particular, quedarà per sempre.
.
Ja sabia que el que hi havia no era res de bò, però tenia l'esperança que amb la químio et recuperaries i podriem continuar les nostres converses (a més, encara m'has de portar al Fischerhüttenweg!). Avui he sabut que el que hi ha és pitjor que el que m'imaginava, he rebut una bufetada de realisme. Per més que cregui que el final no és cap final, posar data de caducitat, negre sobre blanc, a la vida d'un amic, és una putada. Per això m'aferro a aquella dita tan sàbia, que assegura que mentre hi ha vida hi ha esperança. Qui sap, potser la nostra esperança, la teva força i la seva químio formin una poció màgica que, com a aquell gal irreductible, et donin l'energia necessària per ventar-li la pedrada definitiva al teu Goliat particular. Si et cal energia dels qui som amb tu, per mi no quedarà.
.

31 comentaris:

òscar ha dit...

Buf Ferran, quin escrit. Tant de bó fós possible derrotar aquests Goliats a còpia de pedrades. Tinc pedres i punteria per donar i vendre. Una abraçada.

Jordi ha dit...

Quin escrit, Ferran! Veritablement conmovedor. Com diu l'Òscar, aquí tenim pedres de sobra per llançar contra aquest goliat que afecta tan a les persones, algunes d'elles conegudes nostres o familiars.

Només dir que força, ànim i com bé has dit: mentre hi ha vida hi ha esperança.

Salut, Ferran!

kika ha dit...

pel que dius, des que us coneixeu li has estat donant energia per a vèncer els goliats de cada dia, que són els que es poden vèncer a vegades, i això és el que importa.
el goliat de la mort és un que no és pot vèncer.

Fina ha dit...

Ferran,

Quan les bufetades de realisme ens dolen, com així ha de ser si estem vius i estimem,ens fan més grans com a persona i madurem en aquelles parcel.les de la vida que no en voldriem ni sentir a parlar.

Que tingueu la força necessària que requereix un moment així.
Una abraçada.

kweilan ha dit...

Força i ànims!!!

sanset i utnoa ha dit...

Bé ho has dit. L'esperança va romandre a la caixa de Pandora.

Ànims!

*Sànset*

Rita ha dit...

Dur, però maco Ferran, aquest escrit...

Aquestes coses ens haurien de fer valorar més el que tenim i enyorar menys el que no tenim...

Dona-li tot el que puguis: conversa, afecte, companyia, riures... a ell li farà bé i a tu et farà créixer.

No sé si el coneixes, però et recomano un llibre: Els dimarts amb Morris. És deliciós i va d'això.
Petons i molts ànims, maco!

Lluïsa ha dit...

Mentre llegia se m'encongia el cor, se'm feia un nus a la gola i se m'omplien els ulls de llàgrimes. Massa records de moments durs.

Molts ànims!

Babunski ha dit...

Costa fer un escrit així... i, mira que fa pocs dies ho déiem... bufetades de realisme en surten a punta pala.

montserratqp ha dit...

El teu és un escrit ple d´energia, d´amistat i d´amor. I el teu amic segur que ho sap. Ànims!

Francesca ha dit...

És molt dur haver de viure moments com aquest, però estic segura que sentir l'afecte d'amics com tu li fa més planer el camí i li dóna forces per afrontar aquesta quimio que (intuiexo) és la seva darrera esperança. Ja coneixes la meva experiència familiar i saps que, a vegades, les estadístiques fallen i les coses surten bé. Tant de bo aquest sigui un altre d'aquests casos.
Ànims i gràcies per compartir amb nosaltres aquests moments tan difícils.
Petó fort!

XeXu ha dit...

Una abraçada fortíssima al teu amic i tots els meus ànims. De vegades les lluites desiguals ens donen sorpreses. Tan de bo aquest sigui el cas.

Joan ha dit...

Buf, m'has deixat un nus a la gola.

Amb aquestes coses te n'adones de quan petits som, i que estúpides són les nostres preocupacions habituals...

Ànims, i ànims per a transmetre ànims.

Mireia ha dit...

Molts ànims! En casos com aquest es fa díficil saber que dir

Nihm Smoboda ha dit...

Els meus respectes.

el gatot ha dit...

ara farà dos anys vaig viure molt de prop un combat desigual... penso que sovint no ens en adonem prou de la vida, o no li fem prou cas... cada instant és únic i cada moment pot ser etern

una abraçada, ferran

rits ha dit...

Ferran, l'abraçada enorme te la dono jo avui.
Molts ànims i a seguir amb la lluita, sempre al seu costat. Segur que les vostres converses són el seu millor alicient per seguir lluitant!!

Assumpta ha dit...

He començat a llegir aquest post fa hores i ho he deixat quan duia unes quinze línies perquè no m’he vist amb cor de seguir-lo llegint.
Després he fet altres coses, he visitat altres blogs, he contestat algun mail que ja duia retard i ara he tornat i l’he llegit sencer.
Espero que la quimio funcioni... ho espero de tot cor. Tan de bo d’aquí un temps ens facis un post on ens expliquis un final feliç perquè, com diu la Francesca, a vegades les coses surten bé, i això és totalment cert.
Molta, molta, molta força.

Joana ha dit...

És molt fotut...
I hem de pensar que tots som candidats a combatre una lluita així.
Avui he anat a veure "Un tipo serio" dels germans Coen. Una metàfora de la vida més que real.
Una abraçada i ànims!

Lula ha dit...

Una putada Ferran.
Ja ho pots ben dir.

És per això que cal sempre fer el que sentim, viure cada moment intensament, intentar somriure el màxim i ser feliços, xq no sabem quan deixarem de ser-ho.

Una súper abraçada per tots dos.

Deric ha dit...

És una putada i emprenya veure com la malaltia sempre s'endú els millors mentre uns quants fills de p... continuen fent de les seves i desgraciant la vida als altres.

Josep Lluís ha dit...

Arribo al final d’aquestes línies compartint el teu sentiment d’impotència, de ràbia i de dolor, per aquesta lluita desigual i malèvola que viu el teu amic.

Una abraçada Ferran

Albert B. i R. ha dit...

Un escrit molt dur. Saber que hi ha algú a qui s'aprecia que està patint i que està en una situació tan complexa és dur. Que la gent que està al seu voltant el recolzi i pasi el màxim temps amb ell, la millor forma de fer menys durs els dies.

Matty ha dit...

però, algú sap per a què punyetes serveix aquesta merda del pàncrees? passem la vida ignorant-lo i sembla venjar-se'n traient-nos-la... ojalà tinguès un missatge optimista per a donar-te suport però ja saps que vaig viure aquesta guerra no fa massa. Afortunadament, com diu la Paquita, sempre hi ha casos que tiren per terra totes les previsions.

Clara ha dit...

He passat per aquí, i.. et vull donar molts ànims! M'he sentit molt identificada en el teu text, potser perquè és el mateix que m'està passant a mi en aquest moment, vivint-ho des de fora, donant tanta força com puc... però malgrat tot, l'impotència em pot quan em diuen que no hi ha esperança. I aleshores, també m'aferro a la dita, "mentre hi ha vida, hi ha esperança", i continuo...

No s'ha de deixar mai de lluitar..

Els del PiT ha dit...

Caram Ferran...
Només puc elogiar les teves paraules plenes i sentides. Molts d'ànims i molta força que, en aquestes circumstàncies, cal.
Una abraçada

nur ha dit...

No cal que et digui com t'entenc, oi, Ferran? Et comprenc tant i encara m'és tan proper tot el que expliques, però ja fa dos mesos que em manca la Noemí i resulta que per a mi encara és com si hagués de veure-la d'aquí a una estona, demà.

Només em queda el consol d'haver compartit les nostres energies, moments tristíssims i moments molt feliços amb una persona que m'ha ensenyat moltes coses i a qui he estimat com a poques persones es pot estimar.

Una abraçada ben gran, Ferran estimat!

Cris ha dit...

Ferran, quina merda tenir que llegir posts com aquests, tan feridors i tan reals com la mateixa vida.... Tot el meu ànim amb tu i a qui t'estimes tant.... Tan de bo es fes realitat el que va vencer al Goliat, un bon David que el matés.... petons i tota la força.... avui no somric :(

Jordi ha dit...

Ufff hi ha sentiments o situacions millor dit que estarien millor desterrades per sempre a la ficció.
Però al contrari quan menys ens ho esperem la realitat ens esclata a la cara I MALGRAT TOT EL TEU OPTIMISME, LA ESPERANÇA ES EL MILLOR RECURS. uNA ABRAÇADA.

Ferran ha dit...

> AMICS, moltes gràcies a tots vosaltres per deixar els vostres testimonis. Si la força de cadascú arriba al seu destinatari, perque no ha d'ajudar-lo a superar el seu estat actual? Els moments baixos es poden superar amb la voluntat, amb el desig, amb força. Tan de bò sigui així en aquest cas; tan de bò pugués ser així en tots els casos.

Moltes gràcies a tots, però especialment als qui heu ja heu viscut aquesta situació, a través de familiars o amics molt propers. Gràcies, de debò.

quim ha dit...

Ferran,

Aquest lluita ha estat present tota la vida, no en el meu cos sinó en les persones que m'han envoltat. És una cosa que m'acompanya, que m'espanta, em pesa, i que sempre hi és... No he pogut passar del primer paràgraf fins avui. Molt recentment he vist algú disposat a enfrontar-se a aquesta lluita, i durant l'any passat l'he vist passar por i acompanyar-la en la seva por unes tres vegades. Espero que el teu amic es recuperi, i gràcies a posts com el teu, es dissipa aquest temor al patiment, que sempre l'he imaginat ben solitari.

Una abraçada