Al voltant del 28-F

Avui tornen a posar-se les urnes al servei d'una part del poble, perquè qui ho vulgui expressi la seva opinió sobre una Catalunya eventualment independent: sí? no? m'és igual? Entenc que una majoria dels vots aniran pel "sí", un sí que comparteixo (quina poca capacitat de sorprendre, oi?) i que tan de bò algún dia puguem fer realitat.
.
.
La qüestió de base de l'independentisme català ha anat canviant en els últims anys: en la transició (i abans), una Catalunya independent la demanaven "quatre arreplegats" (compte: observin-se les cometes, i entengui-se'n el sentit), basant-se en qüestions culturals, en el sentit més ampli de la paraula: la defensa de la llengua, de les tradicions mil·lenàries del nostre país, ... Era un bon argument, però no suficient per engrescar la majoria. En els últims anys, però, aquesta qüestió de base ha anat pivotant cap a un argument sense dubte de més pes, perque toca les butxaques; i ja sabem allò que "poderoso caballero es Don Dinero", com digué, per cert, un madrileny.
.
Personalment, l'argument pecuniari el trobo de tant pes com el cultural; tots dos em semblen vàlids per aspirar a aconseguir un estat tan autònom dins la UE com ho pugui ser, per exemple, l'espanyol. Però en tot aquest assumpte, trobo a faltar la implicació d'un nivell no menys important: el polític. M'explico: tocant el tema dels diners, molts abans indecisos s'han anat arreplegant al cantó de la balança on hi diu "independència". I no és per menys: les famoses balances fiscals, que Espanya només ha publicat un cop, i això 30 anys després de la mort d'en Franco, són només un mirall de la situació, però n'hi ha d'altres prou evidents: les macroinversions de l'estat en les infrastructures madrilenyes, que suposen una crida a les inversions internacionals en perjudici dels interessos catalans, són al meu entendre un dels motius més importants per demanar que l'economia es gestioni des de Catalunya mateix. Molt bé, demanem la independència, doncs. Però... què en fem un cop la tinguem? A això em refereixo quan parlo de manca d'argumentari polític.
.
Més d'un em dirà que això no és el principal, que cal aconseguir la independència i després ja ens organitzarem. No hi estic d'acord. D'entrada, perque sense un projecte diàfan, posat negre sobre blanc, molts encara indecisos mai ho acabaran de veure clar. "Independència, molt bé, però què passarà l'endemà?". L'endemà l'hem de plantejar ja avui; si no treballem aquest aspecte, molts indecisos veuen la secessió com una mena de precipici, el que podem trobar-nos tot fugint del papus.
.
Independència, sí, i tant!, però comencem a plantejar-nos quin país volem en el marc de la Unió Europea! Parlem de l'educació, la sanitat, les infrastructures. Com volem la Catalunya independent? Com la somiem? Sumats els arguments econòmics a un clar pla polític post-independència, estic convençut que la secessió de Catalunya és a tocar.
.

30 comentaris:

òscar ha dit...

Desconec si cal primer l'ou o la gallina, Ferran. Només sé el que em demanen, de fa un grapat d'anys, cor i cap.

Deric ha dit...

Exacte!!! Una casa no es pot fer si primer no hi ha els plànols de l'estructura, de les instal·lacions, de la façana, ha d'estar tot previst, fins i tot on es posaran els endolls o per quin costat s'obriran les portes.

XeXu ha dit...

Saps, em caus molt malament. Abans que t'enfadis, deixa'm explicar-me. Pensava que aquest seria un post com tants altres, així que després de llegir-te (perquè m'agrada com t'expliques), pensava només destacar la vinyeta de la Mafalda, perquè m'ha sorprès molt gratament, i dir-te que com que ja havíem parlat ja molts cops d'això, que avui no m'embolicaria.

Però arribo al final del post amb ganes de parlar, i per això em caus malament, perquè has fet un escrit que m'ha agradat molt i em faràs parlar.

Avui estic més d'acord amb tu que mai. Si volem la independència, comencem a parlar-ne seriosament ara. Jo sóc d'aquests de 'molt bé, ja som independents. I ara què?'. Doncs bé, perquè això no ens passi, comencem a parlar-ne. Ja saps que fins que no vegi que hi ha una voluntat clara de ser independents per part d'una majoria dels catalans, no m'ho acabaré de creure. Però presentant un bon pla d'actuació, ensenyant que tenim capacitat i coneixements per tirar endavant un país, mostrant que som seriosos i que això de la independència ja no és cosa de 'quatre arreplegats', potser podrem convèncer la població que és una opció més que vàlida per nosaltres, fins i tot, molt més adient que la que tenim. Eliminar les rèmores, tirar pel dret.

Ara bé, com tu dius, la classe política (ho dic així per ser educat) no està per la labor. L'haurem de canviar, doncs.

Finalment, que si no si que no anirem a dinar ni res, dir que en el teu discurs hi he intuït pràcticament la voluntat de crear un think tank, concepte que vaig aprendre en aquesta casa, cosa que agraeixo, i que trobo que seria una bona idea. Ja n'hi deu haver que girin al voltant de la independència de Catalunya, no?

Arqueòleg ha dit...

Deia Marx que la història sempre es repeteix un cop com a tragèdia i un altre com a comèdia. Arenys va semblar el dran drama amb els fatxes i tal... ara sembla un ´mer acudit que ha perdut la gràcia de tant repetir-lo!

Per quan les grans ciutats del baix llobregat? Al meu barri es rumoreja que hi viu un indepe... pero ningú l'ha vist mai!!

Ferran ha dit...

> ÒSCAR, a mi el cor em demana el mateix que a tu; el cap, al seu torn, em demana, a més, organització.

> DERIC, em sembla una metàfora excel·lent, aquesta teva.

> Merci pel teu llarg comentari, XEXU; lamento haver-te fet enfadar, hehe...
No sé si hi ha un think tank dedicat a pensar "la Catalunya post"; em fa l'efecte que no, perque si més no, no recordo haver sentit mai ningú parlar seriosament de la necessitat de començar a posar fil a l'agulla en aquest sentit. Per suposat que m'hi posaria, però no sabria per on començar, temo...

> ARQUEÒLEG, la teva pregunta és bona, però no me l'has de fer a mi, ni a cap independentista: fes-la als teus amics socialistes, que són els primers que no veuen bé segons quins referèndums. T'ho ben asseguro: a mi m'encantaria que al Baix Llobregat, com a la resta de Catalunya, la gent pugués donar la seva opinió!

Rita ha dit...

Crec que has anat al moll de l'os, Ferran, i crec que és el que ara per ara no existeix: el dia després.

La tardor passada vaig anar a una xerrada d'en Carretero i vaig sortir molt decebuda i el motiu va ser aquest precisament. No sabia dir res de l'endemà. Li ho van demanar repetides vegades i ell insistia en la independència i prou.

Si ell que encapçala aquest projecte, no té arguments, quins tindran els que encara no s'ho plantegen.

Com bé dius, és bàsic que hi hagi un guió i que es doni a conèixer, només així, la gent no tan convençuda ho podrà veure més clar.

Un molt bon apunt, Ferran, com sovint fas, ens portes a reflexionar.
Petons!

Albert B. i R. ha dit...

Ja hi ha entitats (com el Cercle d'Estudis Sobiranistes) que treballen en el "com" serà estructuralment un futur Estat català. Ara bé, la direcció sobre les polítiques a prendre les haurà de decidir un Parlament escollit per nosatres, pel que això tampoc es pot ara anticipar. El més important ara és que tots els que desitgem l'Estat propi treballem plegats per a assolir-lo i arribem a un compromís de tirar endavant les prinicipals estructures d'Estat. Després, el poble parlarà.

Lluïsa ha dit...

Totalment d'acord! Les coses s'han de planificar molt bé abans de que la independència sigui una realitat.
Nosaltres (unes trenta persones)hem estat un mes i mig molt enfeinats preparant la consulta d'avui i ens pensàvem que ho teniem tot a punt, però no, ahir a darrera hora i fins i tot aquest matí encara han anat sortint cosetes que ens havien passat per alt.
Si organitzar una consulta popular a nivell local, però amb totes les garanties, ja és una feinada, imagina tot el què s'ha de plantejar quan es tracta d'un país sencer; i això ho han de fer els polítics, però sembla que no hi estan gaire disposats.
M'en vaig a seguir amb la feina, que encara ens queden unes horetes per acabar el dia.

Clidice ha dit...

Estic essencialment d'acord amb tu. De tota manera una gran part de la població no farà mai l'esforç d'implicar-se en la construcció del país, o sigui que ens calen liders forts que puguin dur-nos a un país nou, modern i amb futur. Serà això possible? ara com ara tenim el material de base: el desig i el personal per donar-hi suport. La meva pregunta és: on són els liders?

Dani R. ha dit...

Ei! La tira de la Mafalda és boníssima! No la coneixia.

Josep Lluís ha dit...

És un problema de manca d’implicacions. Per una banda els ciutadans, que els dona exactament el mateix, passi el que passi, estem on estem i anem on anem...

Els polítics estan en la mateixa ona. Si a ells els està bé, a nosaltres encara més.

I així ens va...

Sergio ha dit...

Estic d'acord amb tu.
No, de fet, ni de conya. Ja em coneixes. Però per començar amb bon peu.

En realitat com a utopia i tal està molt bé, el tema és que defenseu la independència oblidant-vos que un percentatge molt important de catalans es sent català I espanyol, i no vol renunciar a cap de les dues coses. Sincerament, penso que amb l'autonomia que tenim ja està prou bé, perquè un cop es comencen a independitzar unitats més petites d'unitats més grans, dins de les noves independents surten sub-unitats que volen la independència també, i així fins a l'infinit (independentistes de llocs com Gijón, Burriana, Alcalá de Henares o Cartagena existeixen). I penso que en el món en el que estem avui dia el que cal és justament el contrari, abolir fronteres i fer espais més grans, perquè al cap i a la fi tots som iguals. Penso que l'exemple de la Unió Europea s'hauria de dur a tot el món a terme (no bajanades com el NAFTA sinó realment un equivalent a la UE), i un cop fet, fer una "Unió d'Unions" o "Unió Mundial". I, sincerament, en aquí entra abolir fronteres, no crear-ne de noves i innecessàries.

Per últim, dir que també ens hem de plantejar que si Catalunya s'independitzés, estaria automàticament FORA de la UE, i li duria almenys 10 anys en tornar a entrar, suposant que tot anés bé (que no aniria, ja que molts catalans, milions, m'atreveixo a dir, i remarco "catalans", marxarien del nou país per sentir-se discriminats). I això sí que no és cap complot "espanyolista", com he arribat a sentir (la veritat és que tant per una banda com per l'altra se sent cada bajanada que és per flipar), són les normes i els estatuts de la Unió Europea, que vénen a dir que si un nou estat es separa d'un estat membre, ja no forma part de l'estat membre, per tant NO és membre, i també que si un estat vol sol·licitar unir-se, ha de ser acceptat per tots i cada un dels estats membres. I, fins i tot en l'hipotètic i surrealista cas que Espanya acceptés la unió de Catalunya a la UE, estic convençut que algun altre membre hi estaria en contra, per ser Catalunya un estat relativament petit (Alemanya, França, Regne Unit...), o per qualsevol altre motiu.

La meva opinió és que és un somni molt bonic, aquest, però ara per ara, impossible. Han de passar més generacions per a què tothom estigui convençut i "brain-washed" que una Catalunya independent és el millor (no és nova la demagògia, paranoia i el "brain-washing" que es produeix a les escoles des que els nens són petits).

Miquel ha dit...

Jo preferiria canalitzar esforços en obtenir, en primer lloc, la independència. Un cop assolida ja discutirem com volem que sigui el nostre país.

Ferran ha dit...

> Aquest és el tema, RITA, exactament. A mi no em convenç gens la cerca de la indepencència per la independència; sense un projecte mínim al darrera, francament, no sé perquè ens cal.

> ALBERT, hauré d'investigar una mica què fa realment el CES. Els conec, però bàsicament només de nom; potser sí que ells m'aportarien respostes que ara no trobo enlloc.

> LLUÏSA, ja t'ho he dit al Facebook i per sms, hehe, així que ja ho saps, però... GRÀCIES!, gràcies per la feinada que tu i molts altres esteu fent.

> Ai, CLIDICE, que ara sí que ens fiquem en terreny pentanós: on són els líders, preguntes; no en tinc resposta. Honestament, no en veig cap per enlloc. Per sort per a nosaltres, els espanyols no estan gaire millor. Fiu!

> DANI, realment ho és :-)

> No sé si estic molt d'acord amb el que dius sobre la ciutadania, JOSEP LLUÍS; potser ens hem acostumat (i ens han acostumat, els mitjans) a fer-vos creure que no hi ha ideals, que tot se'ns en fot. Jo, en canvi, veig molta gent que es mobilitza, a qui no li és igual una cosa que una altra. O potser vull creure que és així, que molta gent sí vol canviar les coses. El problema, com apunta la Clídice, és la manca absoluta de lideratge. A qui seguim?

> Hehe, SERGIO, no me l'he cregut, el teu començament. Sí, ja ens coneixem una mica :-)
De tot el que dius... mira, discrepo i podria rebatre tots els arguments, però bé, tot és opinable en qualsevol cas. El que sincerament trobo fora de lloc és la referència al "brain washing"; saps perquè la trobo fora de lloc? Perque no es pot acusar els uns de "brain washing" (els "nacionalistes" catalans, en aquest cas i segons tu) i de l'altra acceptar que els estats ja constituït, com l'espanyol posem per cas, legislin sobre educació, sobre salut, sobre cultura, sobre economia, sobre... sobre... sobre..., i que això no sigui considerat "brain washing".
Ets un paio intel·ligent, i no ho dic per donar coba sinó perquè et segueixo de fa temps; no te n'adones que acusar de fer "brain washing" als "nacionalistes" catalans, és entrar en el joc dels "nacionalistes" de "l'altra banda"?
Sergio, o el "brain washing" el practica absolutament tothom, o no el practica ningú.

> Aitx, MIQUEL, que aquest cop discrepem. Entre altres consideracions, perquè Catalunya no aconseguirà mai, mai de la vida, la independència, si no aconsegueix "convèncer" (diguem-li engrescar, si un cas) els qui fins ara no la veuen necessària o, encara pitjor, la rebutgen de ple. I poc que engrescarem ningú si, quan ens preguntin "i què ens aportarà de bò, la independència?", la nostra resposta és "ah, bé... hmm... això ja ho veurem, però com a mínim ja no serem espanyols".
Bé, sí, d'acord, ja no serem espanyols, però això, Miquel, només ens convenç a uns quants. I la resta?

- assumpta - ha dit...

Com sempre s'havia vist a l'horitzó, com una utopia, mai ningú havia planejat res per al dia després.
Ara sembla, com bé diu l'Albert, que darrera hi ha gent preparada i treballant en la seva estructura. De moment, cal seguir endavant amb les consultes i anar encaixant el projecte independentista. Tot arribarà, no sé quan, però arribarà segur i cal estar molt ben preparats llavors.

Esperem que quan això passi, hi hagi realment un líder o conjunt de líders també preparats en tots els aspectes i amb força seny, que sàpiga conduir bé les rendes d'aquest país.

Joan ha dit...

D'entrada em sembla genial que comencem a parlar de la independència en aquest termes. Perquè la sentim una mica més a prop, i perquè parlar-ne amb intel·ligència sense sentimentalismes encara ens l'acostarà més.

Respecte al "think tank", ens podríem remetre al Cercle d'Estudis Sobiranistes, com apuntava l'Albert. Jo també els estic descobrint. També en podem fer referència pel que fa al tema de la UE que apuntava en Sergio. No ens cal entrar a europa, ja som europa. Drets adquirits, moneda, institucions, ja ho tenim tot, ja som. Ho diuen els juristes, no pas jo.

Insisteixo, m'encanta parlar d'independència desvinculant-ne els sentiments. Només així podem acostar-nos-hi, perquè al final, els sentiments són l'única cosa completament personal i indiscutible.

Sergio ha dit...

Diguem doncs que ho practiquen les dues bandes. Ja saps que intento mantenir-me neutral, i jo estava parlant de la MEVA experiència. Però clar, potser la meva escola és la única que practica aquesta mena de "brain-washing". (No, no sé com traduir-ho al català.)
M'he imaginat que trobaries fora de lloc la referència al brain-washing, i per això la he posada. Per poder dir-te ara que, un cop solucionat el tema del brain-washing (ja saps que intento mantenir-me neutral, tot i que algun cop la cosa falla), em queden pendents tota la resta de temes, que més que un "els puc argumentar" vull veure aquesta argumentació perquè, sincerament, i no t'ho prenguis a malament, per més que hi penso no se m'acudeix cap. De tots els temes, el que més em preocupa és el tema de la Unió Europea. M'agradaria que m'argumentessis o m'expliquessis com pot independitzar-se Catalunya quedant-se integrada a la UE (amb la qual cosa tindria la mateixa validesa que Espanya, estaria al mateix nivel, i per tant, més o menys igual), perquè no veig cap via més que aquesta d'esperar deu anys fora, sense l'euro.
Crec que ja t'ho vaig ensenyar, però (tot i que reconec que l'home no és imparcial, dóna unes dades bastant raonables) et recomano que et llegeixis això, oblidant-te sisplau de les al·lusions polítiques que fa (que a mí tampoc em fan massa gràcia) i concentrant-te en les dades econòmiques.
I parteix de la premisa de què cap català marxa del país, quan és segur que almenys el 20% de la població catalana (i em quedo curt) marxaria.

sànset i utnoa ha dit...

Sóc dels que pensen que el moviment independentista ha de ser una corrent aglutinadora, que no perdi temps en baralles tipus dreta-esquerra, per exemple. Ara bé, m’ha semblat molt interessant aquest apunt de “i l’endemà què?”. Pocs s’ho plantegen. Jo tinc les meves idees, però no ve al cas soltar-les. El que està clar és que, aquest moviment que aglutini l’anhel independentista, ha de tenir ben present quin serà el seu fer l’endemà de la victòria electoral. Ha de tenir un projecte per construir el nou país. Jo vull un independentisme unit, decidit i “alegre”; però vull que aquest projecte sigui coherent, eficaç i que tingui clar que vol fer amb el nou país que farà néixer. Tenir un “full de ruta”, per així dir-ho.

Els partits independentistes, però, en la meva ment utòpica, haurien de disposar d’un missatge simple: INDEPENDÈNCIA. Que digués: “un cop proclamat el nou Estat es convocaran eleccions a corts constituents”. Podria ser un exemple. Llavors, cada nou partit o organització ens faria saber el seu programa electoral, on hi hauria de constar tot allò referent a educació, cultura, sanitat, etc. Pot semblar una forma de pensar fal•laç i poc consistent, però massa exemples tenim que contrasten que no ens podem dividir abans de fer-nos amb l’objectiu primer.

Una vegada més t’he de felicitar per un text tan ben parit i que, com de costum, va més enllà d’on ens aturem la majoria.

*Sànset*

Miquel Saumell ha dit...

Hola Ferran,
A veure, primer de tot, vull aclarir que la independència no es demana com si algú ens hagués de fer un favor, simplement es proclama quan hi ha una majoria que hi vota a favor, és a dir, la meitat dels votants més un vot. La independència no és un privilegi, és un dret, això ho hem de tenir clar. Ningú ens ha de fer cap favor. Dit això, aquí molts us pregunteu sobre l’endemà de la proclamació de la independència. Jo penso que l’endemà s’ha de començar a actuar amb tota normalitat, és a dir:
-Nomenar des del Parlament un govern provisional que convoqui eleccions i nomeni els primer ambaixadors, encara que només sigui amb caràcter provisional, a Brussel•les (UE), Nova York (UN) i Madrid (Espanya).
-Per allò de “es de bien nacidos ser agradecidos” concedir les primeres condecoracions del nou estat a les persones que més han fet per incrementar el nombre d’independentistes fins assolir una majoria social: Franco (a títol pòstum), el senyor Borbón, el senyor Aznar que governava abans i el senyor Rodríguez que mana ara.
-Establir un sistema ràpid, pràctic i senzill pel qual els catalans puguin triar entre mantenir el passaport espanyol o optar pel nou passaport català. Els primers podran seguir residint a Catalunya sense cap problema però evidentment ja no tindran dret a vot, excepte a les eleccions municipals.
-Establir un termini prudencial per tal que TOTS els funcionaris que treballin a Catalunya estiguin en condicions d’atendre en llengua catalana.
El que vull dir és que allò que tant sembla preocupar sobre què s’ha de fer “el dia després” dependrà del govern que es formi a partir de les eleccions. Si és un govern de dretes serà una política de dretes, i si és d’esquerres, doncs d’esquerres.
Ferran, ho sento, m'he allargat més del compte.

XeXu ha dit...

Va home, si no ho saps tu, peixos anem els altres. Aquí ens ensenyes moltes coses que desconeixem del món de la informació a tots els nivells. No et subestimis.

Sergio ha dit...

@Miquel Saumell...
Partint de la base de que no estic d'acord amb la independència, les teves idees em semblen bastant sensates, que toquen de peus a terra.
Només un apunt: per què no es podrien tenir els dos passaports alhora?
Perquè és compatible, ser i sentir-se català i espanyol alhora. Jo sóc un exemple.
(Això ja succeeix a altres territoris com Irlanda del Nord. Els nor-irlandesos tenen el dret al passaport britànic i a l'irlandès. Normalment els catòlics agafen l'irlandès i els protestants el britànic, però cada cop hi ha més gent que passa del tema de la religió i agafa els dos passaports. - És compatible tenir-los els dos, no has d'escollir l'un o l'altre. Pots tenir un, l'altre, o els dos.)

Ferran ha dit...

Amics, gràcies pels vostres últims comentaris. Us estic llegint, no pensessiu pas el contrari! Només que vaig un pèl liat, i vull respondre amb calma. Aviat!
Gràcies de nou, mentrestant, per dir-hi les vostres.

Assumpta ha dit...

I, parlant d'independència i aquestes coses tan nostres... no hi ha manera de dir "think tank" i "brain washing" en català?

I si pot ser que siguin més boniques que el súper polisèmic "bloc" i el desencertat "apunt".

No sé... avui ho veig molt llunyà tot això (em refereixo al fet de ser independents, no als anglicismes)

A veure si demà ho veig més optimista :-)

Mireia ha dit...

Estic totalment d'acord AMB TOT EL QUE DIUS.
Ho signaria jo mateixa (Tot i que crec que no ho sabria explicar tan bé!!)

Joan ha dit...

Em sumo a l'Assumpta, que darrerament sembla que l'anglès sigui l'única llengua amb capacitat de creació i innovació.

Think tank, fugint del literal dipòsit d'idees, es pot traduïr com a equip de reflexió, o equip d'especialistes. Sí, ja sé que la majoria ho trobarà massa larg i preferirà seguint amb el bisílab anglòfon, però ...

Respecte al brain washing, res més simple que un rentat de cervell, de tota la vida, però a mi m'agrada l'expressió reeducació. Crec que s'hi ajusta molt bé, i és curtet i còmode.

Natxo Rovira ha dit...

M'ha encantat l'article, Ferran, però no sé si estic del tot d'acord amb la teva conclusió. Em sembla que il.lustra molt bé el no sempre admirable "seny" català.
Em fa l'efecte que pretendre fer les coses ben fetes no fa més que enquistar encara més la situació. Ells no tenen miraments i van fent, i aquí (també en gran mesura per culpa d'uns polítics mediocres i un poble covard i submís) ens anem quedant enrere, molt enrere, cada vegada més enrere.

Per cert, vaig tenir l'oportunitat de votar al meu poble. Que decebedor... malgrat la bona feina feta per un col.lectiu entusiasta, i el recolzament (a contracor i per no quedar retratats) de les autoritats Municipals, la participació es va quedar en un trist 16%. I això en un municipi on la força més votada és ERC.

Tant de bo fos certa la teva darrera frase, però molt em temo que no és pas tan a tocar. I això que em considero optimista de mena.

Una abraçada

Miquel Saumell ha dit...

Sergio,
Com que veig que t’adreces a mi et responc jo, amb el permís d’en Ferran.
Una vegada Catalunya fos independent, evidentment ja no es podria ser català i espanyol alhora com passa ara. Això només podria seguir passant si el referèndum decisori que decideixi una Catalunya independent el guanyéssiu vosaltres, però no si el referèndum el guanyessin aquells que, com jo, som partidaris de vigilar amb més cura que ara la nostra butxaca, és a dir, de passar comptes directament amb Brussel•les obviant els actuals intermediaris espanyols.
Ara bé, si això d’escollir passaport fos un gran problema sempre se’n podria parlar quan fos l’hora de negociar el munt de coses que s’hauran de negociar, perquè és evident que s’hauran de passar comptes de moltes coses. Vull dir que aquest tema tampoc hauria de ser un impediment insalvable per consolidar la nova situació, segur que es trobarien solucions vàlides per a tothom.
Evidentment discrepo també d’altres plantejaments que fas, aquí em limito a respondre el teu comentari personalitzat.
Deixa’m dir-te, però, que per l’edat que dius tenir tens un discurs força elaborat. Des de la discrepància que ens separa permet-te’m que et feliciti.

Sergio ha dit...

Gràcies, Miquel. També amb el permís d'en Ferran, et responc jo a tu.
Però, com els gallecs, et responc amb una altra pregunta: per què? Jo em sento ciutadà espanyol I ciutadà català. Hi ha catalans més o menys "neutrals", com jo.
I, sincerament, sentint-me català i espanyol com em sento, no entenc per què he de renunciar a una de les dues nacionalitats/ciutadanies, si em sento bé amb les dues.
Per cert, això de guanyar "nosaltres o vosaltres" amb mí no és vàlid. Bàsicament rebutjo la idea de la independència catalana perquè els que hi sou favorables a ella voleu fer-me renunciar a una de les meves dues nacionalitats, mentre que amb Espanya d'una manera o altra tinc les dues al mateix lloc.

I, sobretot, moltes gràcies. :)

Miquel Saumell ha dit...

A veure, Sergio, no voldria monopolitzar l’espai de l’amic Ferran per discutir amb tu, crec que és un abús, i amb això et vull dir que amb aquesta intervenció tanco la meva participació en aquest debat tan interessant. Aquests són temes que jo també toco sovint al meu blog i evidentment pots participar-hi sempre que vulguis.
Aprofitaré, però, per aclarir-te un parell de coses:
1/ La pretesa neutralitat que dius no existeix. Optar per seguir sent espanyol no és cap neutralitat, és optar per una de les dues opcions, tan respectable com l’altra. Aquí les úniques persones neutrals seran els observadors internacionals que fiscalitzin el referèndum.
2/ No pretenc que ni tu ni ningú renuncieu a res, i menys encara a les vostres idees, però de la mateixa manera jo tampoc vull renunciar a que es decideixi què volem ser de grans els catalans, i no mitjançant enquestes, sovint esbiaixades, ni traient conclusions enganyoses del resultat d’unes eleccions (l'independentisme és transversal) sinó de la única manera que es pot fer en aquests casos: un referèndum decisori on guanya qui supera el 50% dels vots més un vot. Així és com funciona la democràcia, uns guanyen i uns perden, i s’imposa l’opció de la majoria.
Sergio, ha estat agradable poder debatre amb tu.
Ferran, gràcies de nou per cedir-nos el teu espai.

Babunski ha dit...

Però, Ferran, fins que no siguem lliures no podem decidir res. Primer ens assegurem la llibertat i després parlem tot lo altre. Ara què hem de dir si ni tan sols tenim dret a decidir coses?