Contenció

In ENGLISH below...
.
Eufòria o contenció? Demostració o introspecció? Em sento estrany, aquests últims temps: havent assolit els dos reptes que m'havia marcat de feia temps, (molt) importants per a mi, em sorprèn la mena d'estat de contenció en què s'ha instal·lat la meva ànima. Aquest mateix "èxit" personal m'hagués arribat fa 10 anys, un estat d'eufòria indissimulable m'hauria acompanyat matí, tarda i nit durant setmanes. Romanc, sorprenentment, en un nivell de permanent tranquil·litat d'esperit, sense pujades ni baixades; res no sembla ser capaç de fer-me sentir especialment feliç ni, per sort, tampoc el contrari. He de pensar que allò que volia aconseguir apassionadament, en realitat no em feia la il·lusió que jo mateix m'havia imaginat?
.
No ho crec. Potser és que la felicitat és, justament, això: l'encefalograma emocional pla. Potser no cal sentir-se farcit de felicitat per ser... feliç. Tal vegada és aquesta la prova evident que m'estic fent definitivament gran; serà això la maduresa?
.

Self control
In the past couple of months, I have achieved two goals, two big ones. Had this happened to me some years ago, these last weeks I would have been feeling high above, as happy as one can be. Quite surprinsingly to myself, I do not feel this way. Either the opposite, thank God. I just feel calm, peaceful. It's not that I do not like it; it is just that I find it weird, that I feel weird. At the same time, if something does not come out the way I had expected, I do not feel especially disappointed. Somehow, it looks like nothing can make me move up or down the water line.
.
Maybe I'm growing old and this sort of lack of ups and downs is inherent in maturity. Perhaps, when getting older, one does not need to feel on top of the roller coaster, with those butterflies in the stomach, to be happy. Yes, I wonder if this is maturity.
.

28 comentaris:

rits ha dit...

uix, quantes preguntes que no sé respondre que fas!!!!
l'improtant és que estiguis bé. Aconseguir reptes que t'havies marcat t'ha de donar tranquil·litat i satisfacció. Un descans haver-les aconseguit. Saber que has pogut.
I ara plantejar-te de noves, que et facin mirar endavant, amb aquesta serenor però noves motivacions.
I les pujades i baixades d'adrenalina, tampoc van malament de tant en tant, eh!

Per cert, me n'alegro moltíssim que hagis aconseguit aquests reptes!!!!!

rits ha dit...

sóc la primera!!!!!! no m'ho puc creure!!!!!! si sempre vaig tard!!!!!

Jordi ha dit...

Com diu la Rits, el més important en aquesta vida és tenir reptes, mantenir l'adrenalina alta i les ganes de viure. A més a més, has conseguit tots aquests reptes pels que tant havies lluita. N'hauries d'estar content i orgullós :)

Així que ànims alts! Una abraçada, Ferran.

kweilan ha dit...

Si et trobes bé, tranquil. L'equilibri és un estat que no és fàcil d'aconseguir. Valora'l perquè és important. I com que no ens podem estar quiets, segur que apareixen nous reptes que et motivaran a anar més enllà. Una abraçada!

Joan ha dit...

Xato, el que et passa és que el món accelera i el que el teu processador comença a quedar-se obsolet!! Ai, que ens hem quedat amb el 386 i gràcies.

Uops, disculpa la broma, és que m'ho has posat molt fàcil ... ^^

No, home, la felicitat no és plana. Al contrari, però sí que té molt d'acceptació.

Per valorar les coses bones cal haver-ne viscut de dolentes, però la màgia és valorar les normals com a prou bones. La majoria de les coses a la vida són normaletes, un grapat són bones i un grapat dolentes. Si al recompte ets capaç de valorar les normals positivament ... voilà! Felicitat a dojo.

Maduresa? A qui carai li agrada la fruita verda?

Albert B. i R. ha dit...

És curiós: molts cops ens decebem de forma extrema davant una desfeta i no celebrem allò que teníem com a objectiu. Potser e´s perquè ens ho prenem com una mena d'"obligació", de fita a la que s'ha d'arribar sí o sí. És estrany!

marta ha dit...

Visc en una muntanya russa de manera que això que dius em sembla poc menys que agradable. M'agrada perquè veig que és fruit d'un treball, d'un procés, i m'agrada veure que has assolit objectius marcats.

Llàstima, potser, no poder saber dossificar millor les eufòries i els efectes de les derrotes pq ara em sembla que trobes a faltar una mica d'eufòria. En tot cas, em penso que està bé. Hi ha moltes maneres de pujar una muntanya.

Deric ha dit...

Crec que et sents així perquè saps que t'ho mereixies i que no és cap premi ni recompensa, si no només justícia.

Puji ha dit...

Nano, això és la serenitat de la maduresa... je je...

Moltes felicitats per acomplir els teus objectius, i gaudeix d'aquesta calma.

Ferran ha dit...

Rits, senyora "primera", hehe, després de temps i temps de perseguir tots dos objectius, i haver pensat en més d'una ocasió que més valia que me n'oblidés, suposo que ara estic disfrutant... i esgotat alhora.

Jordi, estic content, sí!

Kweilan, equilibri és la paraula. No em faria res que aquest equilibri fos el meu estat habitual a partir d'ara.

Joan, ja sabia jo que havia d'actualitzar el meu ordinador intern!
"La màgia és valorar les coses normals com a prou bones", dius, i és així. És allò que diem de les "felicitats petites", més o menys.

Albert, el meu repte és asonseguir que aquest equilibri duri no només a través de les coses bones, sino també de les menys bones.

Marta, ho confesso: una mica sí, que trobo a faltar la "pujada"; d'altra banda, si això vol dir que no hi haurà "baixada", segurament ja m'està bé així.
I tu, ànims, eh? Ànims per aconseguir trobar el punt d'equilibri. És una mica soso, sí, però també és més relaxant.

Deric, potser sí que és això. En tot cas, espero que es repeteixi d'ara endavant.

Puji, sí, noi, és possible que sí. I si és això, ja tinc un motiu més per no tenir cap problema amb fer-me gran.

DooMMasteR ha dit...

Que bé, Ferran!
Me n'alegro, de veritat, de que et trobis així. Aquest estat vol dir poques preocupacions :-)

kika ha dit...

jo et repetiria el comentari que t'ha fet el dommaster. me n'alegro molt per tu. espero que assaboreixis bé aquest estat de traqnuil·litat. i no pateixis, que les emocions que la vida et te reservades hi són, i suposo que amb aquesta serenor que has conquerit totes seran més fàcils de viure i més agradables ...

Clidice ha dit...

ja t'ho han dit tot :) potser és que amb els anys has après que la xamba no existeix, que tot és qüestió de treballar molt, i saps el que t'ha costat allò que tens :) En tot cas, l'enhorabona per poder-ho gaudir amb serenor.

Lluïsa ha dit...

La tranquil·litat d'esperit no és cosa de l'edat, si no més aviat de saber que tot està bé. Ara el que toca és viure-ho i gaudir-ho.

sànset i utnoa ha dit...

Suposo que quan saps que una cosa te la mereixies de feia dies l'estat d'euforia no és tant. És, simplement, que les coses es posin a lloc.

Et felicito i me n'alegro que estiguis tan "contingut"!

*Sànset*

Babunski ha dit...

No diuen que la incultura és sinònim de felicitat?

Francesca ha dit...

Doncs no, d'encefalograma emocional pla res... el que passa és que la primavera ataca (ja veus com va pels meus barris :-D) i reaccionem raret, però qui és apassionat de la vida ho és sempre... pa' lo güeno y pa' lo pior... o sigui que d'aquí res et veig donant salts d'alegria (què és el que toca). Peton, guapo!

Ferran ha dit...

DooM, si em permets fer una matització, temo que de preocupacions continuo tenint-ne; el que sembla haver desaparegut és l'angoixa que normalment em produïen!

Kika, no em faria res que fos com dius :)

Clídice, gràcies; a veure.

Lluïsa, ooommm...

Sànset, igual és això; nusé, però m'està bé si és així.

Babunski, no sé si la incultura o el desconeixement, que no seria ben bé el mateix...

Francesca, pos igual estaria bé i tot, eh? Això dels saltets, vull dir. Petó gran per tu, també!

Clara ha dit...

A mi també m'ha passat; he assolit un dels meus grandissims objectius, dels més preuats, i no he sentit eufòria ni felicitat excessiva, sinó que m'he quedat tranquil·la, satisfeta de mi mateixa i molt orgullosa. Després m'he preguntat si és que en realitat no era tan important..

I arribo a la conclusió de que, com tu dius, no cal saltar d'alegria per sentir-se feliç. Moltes vegades es porta per dins, i amb aquesta sensació de benestar amb un mateix ja és suficient!

Assumpta ha dit...

Benvolgut Ferran, crec que ja t'apropes al nirvana ;-)

Com diuen els budistes, la felicitat es troba en l'absència de patiment... I hi ha una sèrie de coses que ens provoquen aquestes preocupacions, dolors, ansietats, etc.

Unes d'aquestes coses són: no tenir allò que volem i tenir allò que no volem.

Tu has aconseguit alliberar-te de les preocupacions perquè has aconseguit tenir allò que volies i, per tant, ets feliç... però, en el teu estat de perfecció ;-) la gent no es posa a saltar i ballar sinó que reacciona exactament com tu has fet: amb calma i pau interior ;-))

Assumpta ha dit...

Ah, el color mostassa del teu blog, semblant a les túniques dels monjos budistes no és més que la constatació de la meva teoria :-DD

XeXu ha dit...

Sentir-se en aquest estat no trobo que sigui pas dolent, és tranquil·litat d'esperit, no trobes? Pensar que ja tens les coses fetes. Ara només queda marcar-se noves fites, i anar a per elles. Perquè la felicitat, l'estat d'exaltació aquest de sentir-te eufòric, és molt efímer perquè estic segur que és químic, i llavors ens cal posar-hi sal un altre cop, que acostumar-se al que ja es té ens fa estar molt estables, però no s'ha de caure en la rutina.

Núr ha dit...

Doncs no en tinc ni idea, Ferran... Jo crec que el fet d'assolir un objectiu, si no t'omple de felicitat màxima, almenys t'hauria de fer sentir orgullós de les teves capacitats, sempre en proporció a l'esforç que t'hagi costat aconseguir-ho. De vegades el que pot passar és que ens havíem imaginat que l'objectiu seria d'una altra manera i, un cop hi som, resulta que no és gaire diferent a la nostra situació actual... No sé...

Home, però tant com dir que la felicitat plana, sense eufòria, és cosa de grans i madurs... Si tu ho vols creure, endavant! Però si ara et toquessin 2 bilions d'euros, vols dir que els teus sentiments serien plans o extremament eufòrics? ;)

Ferran ha dit...

Clara, veig que hem fet un procés semblant, d'aconseguir un objectiu i interioritzar-lo com si fos d'allò més "normal" i preguntar-nos sobre la il·lusió que se suposa que ens feia. M'agrada de debò veure que no sóc raro per haver passat per aquestes fases; o, com a mínim, si sóc raro, no sóc l'únic ;)

Assumpta, no sabia que els budistes deien això sobre l'absència de patiment i la felicitat; deuen ser llestos, m'agrada com a filosofia de vida.
Poca broma, al final resultarà que tens raó, amb això del color; potser transmet aquest estat en que semblo trobar-me aquests dies... T'ho he d'agrair a tu, ja veus :))

XeXu, és tranquil·litat d'esperit, sí, estem d'acord, i no penso queixar-me'n; el que no puc evitar és preguntar-me si deu ser "normal" la manca d'"eufòria", quan em conec prou per saber que, temps enrere, un tal "èxit" m'hauria fet pujar als núvols, i quedar-m'hi, una bona temporada.
Potser serà qüestió de posar-hi una mica de sal, com dius, i veure què passa. Ja us explicaré...

Núr, oju, que jo només llenço la pregunta a l'àire, perque, com explico per aquí dalt (i al post mateix) m'estranya reaccionar de forma diferent a com hauria reaccionat en altres moments de la meva vida. Potser té a veure amb la maduresa, potser la maduresa refreda una mica les eufòries, o potser no, potser és només el meu estat actual, i tornarà a canviar en el futur. Com li dic al XeXu aquí dalt, ja us ho explicaré!

Rita ha dit...

Et vaig llegir, em vas fer rumiar molt i no me'n vaig sortir pensant en la meva pròpia experiència.

Ara, llegint tots els comentaris, crec que coincideixo força amb la Francesca: és cert que hi ha una certa serenor, sí, però "qui és apassionat de la vida ho és sempre... pa' lo güeno y pa' lo pior..."

Jo encara em faig farts de riure i de plorar, d'estar contenta i trista i això que ja sóc grandeta! :P
Petons!

Assumpta ha dit...

Ai, noi... estic llegint un llibre (bé, "rellegint") que em va agradar i em segueix agradant... és una novel·la a través de la qual es van explicants els trets fonamentals de les grans religions del món :-)

És maquíssim...

Evidentment, jo encara em reafirmo més amb "la meva", clar jejeje però t'adones de quantes coses bones es poden treure dels altres missatges... tant del budisme, com de l'hinduisme, el judaisme i l'Islam.

Evidentment, estan explicades admetent que existeixen, però rebutjant, els seus fonamentalismes, clar

http://es.wikipedia.org/wiki/Shafique_Keshavjee

Jo el tinc en català!! què consti! :-))

Uhmmm... quan l'acabi en faré un post... si m'inspiro ;-)

Ferran ha dit...

Rita, saps què? t'envejo! Temia que en fer-me gran m'estava tornant encefalograma pla (pel que fa a les emocions, vull dir). Vull creure, però, que no serà així per sempre més; en aquest sentit, tu sembles ser la prova que no té perquè. Ole ole! ;)

Assumpta, t'engresco molt i molt que el facis, aquest post. Si hi ha una cosa que m'interessa enormement és "la religió", com a concepte global: les religions, les creences, ... M'encanta! Des de la meva creença en una vida més enllà de la mort, i en una força/energia/motor més enllà del que veiem amb els ulls, saber i entendre què hi diuen altres religions és una de les coses que més m'apassiona llegir. Sí, inspira't, sisplau!

Assumpta ha dit...

Jajaja val... miraré d'inspirar-me ;-)

Tot i que és una re-lectura i, per tant ja sé ben bé de què va, esperaré a acabar-lo que, com -tot i que representa que és fàcil- té trossets una mica complicats, el llegeixo poc a poc per assimilar-ho millor :-)