"El dilema español"

L'article que podeu llegir aquí és producte d'un cúmul d'actuacions i maneres de fer esperpèntiques que, al meu entendre, estan portant l'estat espanyol cap a una situació límit. L'origen de tot plegat, sense cap dubte, el trobem al març de 2000, quan el PP va guanyar les eleccions estatals amb majoria absoluta. Aquell és, sense dubte, el punt d'inflexió, l'Aznar (i els 10 milions d'espanyols que el van votar) més desfermat, sentint-se legitimat per dur a terme una política d'assetjament a tot el que no fos "espanyol", ja m'enteneu què vull dir. Catalans i bascos vam ser l'objectiu més important, amb diferència, de la seva ira. Ell, Aznar, el president dels peus a la taula en aquella foto que de ben segur recordeu... El cas és que som on som, i al meu entendre (i de milers de catalans, cada dia més), la direcció que està prenent tot plegat no té retorn. Perquè? perque no veig els espanyols "aznarians", que és obvi que n'hi ha milions, disposats a afluixar. L'article que podeu llegir aquí, ara sí, és producte d'un cúmul d'actuacions i maneres de fer esperpèntiques, que han portat un grup d'articulistes de la premsa de Catalunya a signar-lo.
.
Si els espanyols no volen veure que les aigües estan molt remogudes, a Catalunya, i que cada dia hi ha més remers que les mouen, és el seu problema. Per mi, òbviament, no cal que ho vegin.
.
El dilema español

El derecho colectivo al autogobierno de Catalunya presenta unas profundas e inequívocas raíces históricas que lo convierten en un caso especial en la política comparada de las realidades nacionales de todo el mundo. Como bien sabemos, la voluntad de preservar el autogobierno fue uno de los vectores de la historia medieval y moderna de Catalunya, que incluye innumerables guerras con Francia y dos guerras contra la monarquía hispánica. En el siglo XX, la voluntad de autogobierno de los catalanes cristalizó institucionalmente con la Mancomunitat, un embrión de gobierno nacional llamado a levantar el país a todos los niveles. La imposición de la dictadura del general Primo de Rivera puso fin a ese tímido episodio de libertad colectiva, pero en el año 1931, antes de que se aprobara la Constitución de la II República Española, se recuperó un espacio de autogobierno con la institución de la Generalitat. No es preciso enfatizar lo que supuso después para Catalunya la imposición de una dictadura y de un gobierno autoritario durante cuatro décadas.

Después de la gran manifestación unitaria de 1977, y siguiendo el guión de 1931, la Generalitat fue restablecida antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática, como expresión de unos derechos históricos que en aquel momento no discutió nadie. Y un nuevo Estatut d’Autonomia pactado entre todos recibió un amplio apoyo popular en el referendo de 1979. Años después, la gran mayoría de fuerzas políticas catalanas se propuso reformar el Estatut para asegurar un reconocimiento nacional formal y un autogobierno de alto nivel competencial, simbólico e institucional en el nuevo escenario global. El resultado todos lo conocemos.

Afortunadamente, la historia no se repite, y Catalunya no se encuentra hoy a las puertas de una nueva imposición violenta que vaya a aniquilar su autogobierno. Pero Catalunya y con ella todo el Estado sí se encuentran en una encrucijada histórica decisiva que puede sellar (o no) el fracaso de España como proyecto político compartido y como una democracia de calidad capaz de acomodar su diversidad nacional interna. Con todos sus defectos, que las idealizaciones de la Transición pierden de vista, la Constitución de 1978 tuvo una virtud, que es la de abrir un marco flexible en el que cada comunidad autónoma pudiera encontrar el nivel de autogobierno más próximo posible a las características y aspiraciones de la sociedad respectiva. Un solo ejemplo bastará. La Constitución de 1978 establece el deber de conocer el castellano pero no prohíbe que una comunidad autónoma pueda establecer un deber de conocimiento análogo para su lengua propia, si en ese deber la comunidad ve tanto una garantía de sostenibilidad lingüística como una herramienta de integración social y de igualdad de oportunidades. En el Estatut de 1979 los catalanes fijaron el objetivo de llegar a la plena igualdad del catalán y del castellano "en cuanto a los derechos y deberes de los ciudadanos de Catalunya", y en el del 2006 los catalanes consideraron llegado el momento de concretar esa igualdad estableciendo para el catalán el deber que ya existe para el castellano. Si ahora resulta que este deber es inconstitucional o es interpretado de forma banal, o si se pone en duda el significativo éxito de integración que ha supuesto la inmersión lingüística, solo podemos concluir que el punto al que se nos quiere retornar se sitúa ni más ni menos que antes de 1979.

Mientras otras democracias del mundo desarrollado se esfuerzan en resolver su convivencia multinacional a través del reconocimiento constitucional de su pluralismo nacional interno y de varios modelos federales de autogobierno y de gobierno compartido, España corre el serio peligro de querer cerrar judicialmente un contencioso que solo puede abordarse, gestionarse y resolverse en términos políticos y con vocación de futuro. Con la anunciada sentencia de un Tribunal Constitucional caducado, dividido, deslegitimado e internacionalmente desprestigiado, es evidente que España se encuentra a las puertas de un episodio de estricta involución política y autonómica, con el peligro que supone la negación de las aspiraciones de reconocimiento y de autogobierno nacional de los catalanes. Si esas aspiraciones -que han sido formuladas con plena lealtad al ordenamiento jurídico, pactadas entre todos y refrendadas en las urnas- no caben en la Constitución, solo hay dos salidas posibles: o los catalanes renuncian a sus aspiraciones o renuncian a la Constitución; la evolución federal y plurinacional del Estado autonómico está hoy en peligro mortal. Los abajo firmantes, colaboradores de la prensa diaria catalana, de sensibilidades y talantes diferentes, queremos unir nuestras voces para dar a conocer a la opinión pública que la situación actual es excepcional y reclama gestos políticos excepcionales. La responsabilidad es, en primer lugar, de las instituciones y de los partidos políticos.

Los pactos deben ser respetados, especialmente cuando tienen, además, la legitimidad democrática de los ciudadanos. Si las instituciones y los partidos políticos no son capaces de encontrar una salida digna a la situación actual, la realidad obligará a los catalanes a elegir entre la involución y la secesión. Y huelga decir que si este se convierte al fin en el dilema, solo existirá una opción compatible con la historia y con las aspiraciones políticas de la mayoría de catalanes actuales.
.

23 comentaris:

Anònim ha dit...

Están ustedes tardando mucho en secesionarse. Los 'españoles' estaremos encantados de que se nos separen. Endavant!

sànset i utnoa ha dit...

Jo a l’Aznar li dedicava una estàtua pels favors que ens va fer, que ens fa i que ens farà. I faria que l’alcessin al Perejil, símbol clar d’aquell nacionalisme que ell no es cansa de predicar!

M’ha agradat el text. I escrit amb el seu idioma, perquè el puguin entendre i no es posin nerviosos. Però et diré una cosa: t’he dit que m’ha agradat, és formal i diu el que ha de dir. És un text d’aquells que serveixen per aglutinar. Ara, després de tot el que ens han fet, aquests escrits, aquestes cartes, no són suficients. Ja no existeix la possibilitat de la “involució”. Ells han volgut que mai ens sentíssim part de l’Estat i s’han esforçat a escapçar-nos sempre que han pogut. Tu ho vas dir l’altre dia: s’ha acabat el bròquil. Només ens resta un camí i és ben clar, i aquest camí té un rètol ben clar i gran: INDEPENDÈNCIA.

Salut i bon cap de setmana de festeig berlinès!

P.S. Mira, fins i tot els espanyols estan amb nosaltres. Al final hauran degut veure que no se'ns poden carregar i es donen per vençuts...

*Sànset*

sànset i utnoa ha dit...

REFLEXIÓ QUE NO VE A CUENTO: Em fot negre que molta gent quan et vulgui portar la contrària o digui animalades s’amagui sota “anònims”. Què passa, que saben que no tenen la raó i per això els avergonyeix posar el seu nom real? Potser són covards?

Sí, ja ho sé, realment no tenen nom, els seus pares van deure oblidar d’anar al registre civil!

*Sànset*

Jordi ha dit...

Ferra, temps al temps. Cada vegada hi ha més gent que pensa igual que aquests escriptors. És alguna que ja ha començat i que no té aturador.

Ferran ha dit...

Anónimo, no tardamos nosotros, tarda el gobierno español en permitir una cosa tan democrática como un referéndum; tarda el ejército español en decir que su función no es invadir una parte del estado que se quiera largar (cuando han dicho algo, han dicho lo contrario); tarda la mayoría de españoles, en definitiva, en decir lo mismo que usted. Decirlo y creerlo, se entiende.
Saludos a Murcia.

Sànset, jo també penso que això no té volta enrere. L'article parla d'involució, que de ben segur no és el que vol cap dels seus signants; l'interpreto com un avís, el mateix que va fer ahir o abans-d'ahir La Vanguardia, sorprenentment per a molts.
S'ha acabat el bròquil, i tant, i només queda una sortida, sense dubte: la que diu "secessió".

> Pel que fa al tema dels anònims, sí, a mi també em sorprèn que hi hagi qui no gosi, ni tan sols, escriure el seu nom. Curiós, sí.

Jordi, no ens estranya a cap de nosaltres, que no tingui aturador. Des d'Espanya no només no aturen res: atien el foc. És obvi que no entenen res, que no volen entendre-ho; només cal llegir-se el comentari de l'anònim de dalt: cap reflexió sobre l'estat de les coses, senzillament un "marxeu". Adéu, Espanya.

Carme ha dit...

Espero molt i molt que tingueu raó i que això no tingui volta enrere... i m'agradaria moltíssim veure-ho així.

En llegir-vos em feu venir una mica d'optimisme en aquest aspecte, que tot i que sóc optimista de mena, políticament estic d'un pessimisme desastrós!

M'ha deixat de pedra el anònimo... ah! "estarian encantados?" doncs primera notícia! Ningú ho diria! Un altre glopet d'optimisme, mira tu! :)

Clidice ha dit...

Ja triga España a independitzar-se de nosaltres. Em costa d'entendre després de poder copsar dia rere dia, any rere any, segle rere segle, l'amor incondicional que ens professen.

I és que no em molestaria gens ni gota jo en donar-los tantes explicacions. Si el Parlament de Catalunya declara la independència unilateralment i se'n va a ca n'Europa difícilment ningú podrà canviar-ho això.

Els tancs que funcionen els tenen a l'Afganistan i desde Brussel·les no permetran una guerra interna europea.

marxem ja d'una punyetera vegada d'aquest parany econòmic i ideològic que és España!

paco ha dit...

No sè per què us estranya tant el comentari de "Anònim". És un procés mutu, al igual que vosaltres voleu la independència i esteu cansats del que considereu amb raó un mal negoci, els ciutadans no catalans i els catalans no nacionalistes "d´a peu" es cansen de veure i llegir el mateix mantra continuament. ¿Per què no ens deixen marxar? perquè no està previst a l´ordenament jurídic actual i és evident que és impossible canviar-ho, ja està clar per fi que el PSOE té el mateix concept d´Estat que el PP, encara que fins ara ho disimulaven. Parles d´un referèndum, democràtic però no previst a la Constitució. L´unic partit que realment vol la independència és ERC, i no guanya les eleccions, i CiU té l´alma pactista hereva justament de la tradició catalana. I aquest eventual referèndum que proposes, suposo que hauria de tenir un mínim d´un 51% de suport, que és impossible. I ja m´avenço als comentaris que llegiré, que seran del tipus "en temps de Franco es va posar la indústria a Barcelona per fomentar la immigració i anorrear la cultura catalana", però no llegiré que aquests immigrants vàren contribuir a fer prosperar l´economia catalana.
De debò que m´agradaria veure una realitat paralela on Catalunya fos independent i observar les diferències, la renda per càpita de Catalunya seria molt semblant a la de Dinamarca, però Catalunya fa negocis amb la resta d´Espanya i com es deia en temps de Reagan o Clinton "it is the economy, stupid". El manifest planteja la secessió, i això és una paraula molt delicada, perquè evoca guerres civils.

reflexions en català ha dit...

Ells també estan farts de nosaltres, però ens necessiten. Sembla evident que hem començat un porcés que, espero, en durà cap a la secessió. L'altra possibilitat és que guanyin ells i tornem 30 enrere.

Depèn de noslatres, això sí.

paco ha dit...

I per cert, per canviar l´estat de la nació, i juguem amb aquestes paraules, no és necessària la secessió, bastaria amb tenir el mateix règim foral -ho veieu, un altre cop l´economia- que Navarra i el País Basc, que són les dues comunitats amb la renda més alta d´Espanya -almenys Navarra ho era fa uns mesos- i crec que també amb les tases d´atur més baixes. I no pot ser casualitat que coincideixen amb la foralitat, que no vàren perdre quan si ho van fer els comtats de la corona catalano-aragonesa.

Albert B. i R. ha dit...

L'actitud del PSOE del ZP no ha estat, a la pràctica, gens diferent a la del PP de l'Aznar. Ho han provat de dissimular sota falses proclames "progres", però tot s'ha demostrat com una gran i immensa mentida.
PP i PSOE, tots dos i en igual responsabilitat, ens han portat a aquest caos. Només depèn de nosaltres, arracontant-los en les eleccions i actuant conjuntament en aconseguir l'Estat propi, de fer el pas. En serem per fi capaços? Jo espero que sí!

Assumpta ha dit...

Marxem, marxem...

Jo faria com diu la Clidice, declaració unilateral per part del Parlament de Catalunya i s'ha acabat el bròquil :-)

Joan ha dit...

Que no s'aturi, aquesta és la tasca. Que se'n parli, que ens amenacin, que ens insultin i ens collin políticament. Que ens obliguin a fer quelcom difícil, però cada dia més necessari.

La cosa és ben senzilla: Independència o submissió. Quin futur volem pels nostres fills?

zel ha dit...

Amunt, endavant, i millor si no hi ha retorn, jo sí que sóc sececionista! Ets un gran home, Ferran, petons!

Ferran ha dit...

Carme, estic convençut que tenim motius de sobra per ser optimistes. Això d'Espanya és, ni que sigui des d'un punt de vista exclusivament econòmic, del tot insostenible. I sembla clar que cada dia ho veu més gent.

Clídice, fem-ho! (m'ha agradat molt que ens recordis això dels tancs, que els tenen ben lluny; i com molt bé dius també tu, a Europa resulta poc creïble una guerra, avui dia).

Paco, un comentari també ben interessant, el teu. Permet-me començar pel final, on dius que Catalunya fa negocis amb la resta d'Espanya: és ben cert, com també ho és que en els últims anys, molts empresaris catalans han posat l'ull a mercats fora de l'espanyol. Arran els "boicots", molts van començar a veure que centrar-se en Espanya podia comportar-los un problema, a llarg termini, i és així com la proporció de vendes a la resta de l'estat ha anat decreixent a mesura que es van incrementant les exportacions a l'exterior...
En el tema de la immigració dels anys 50 i 60 no hi entro, perque senzillament molts d'aquells immigrants ara mateix votarien sí en un procés d'independència. I és lògic: ser independents no ens separa de les nostres famílies en altres punts de l'estat, i en canvi permet autogestionar els dinerons de més a prop, que és el que convé.
Al final, no hi ha cap dubte i tots hi estem d'acord, en l'economia és la clau de tot plegat.

Marc, que "guanyin" ells començo a veure-ho com impossible, si entenem per "guanyar" que el nostre país vagi enrere. Crec que la gent, molts catalans, cada cop en té els nassos plens, de l'aixecada de camisa que en ve des de la "meseta".

Albert, PSOE i PP s'estan retroalimentant de fa anys. L'ún fa una "espanyolada", l'altre l'ha de fer més grossa, perque no sigui dit. I segueix, i segueix, i segueix... Ells solets separaran Catalunya del seu benvolgut país. Jo, encantat :)

Assumpta, que s'acabi, que s'acabi aviat!!

Joan, ho veiem tots, que cada cop hi ha més catalans fins al capdemunt, oi? I, com dic sovint, no sembla que els espanyols siguin capaços d'adonar-se'n, que com més collen, més catalans se sumen al corrent cap a la secessió. Que no parin, que no parin!

Zel, ben endavant i cap a la independència!! Petons per tu també, bonica.

Xavier ha dit...

Estaríem encantats de que “los españoles estuvieran encantados”, però no se per que no m’ho acabo de creure, Serà que soc un malfiat.

Tirar brases enceses a un bosc calent en provocar malts mes grans . Som un poble acostumat a dialogar i em après a ser pacients.

Endavant, si,hi tant, tot arriba, que senzill es tirar la pedra des del anonimat ¿no?.

Potser aquí hi ha la diferencia entre “ustedes” i nosaltres.

Per sort a España hi ha també molta gent no anònima, raonable , valenta i amb seny.

Ferran altre cop agraït per parlar amb la veu de molts.

Natxo Rovira ha dit...

Quina intro tan fantàstica, Ferran, com m'agrada llegir-te.

Quant a l'article, em sembla clar i diàfan. Contundent i concís. Però crec que està fora de la realitat. Primer, perquè la societat catalana no dóna recolzament massiu a una eventual secessió. Crec que ens retroalimenetem sempre els mateixos en forums com aquest, però el gruix de la població que viu a catalunya, és evident que estan per la indiferència o el manteniment de l'status actual. I segon, perquè la classe política de casa nostra (ja no parlo de la infumable espanyola i el seu sèquit mediàtic i judicial), en la meva opinió, es demostra dia rere dia mediocre i mesquina, clarament més motivada per les quotes de poder local que per cap objetiu polític o social beneficiós pel país.

Per aquí dalt s'ha dit "N'hi hauria prou amb una declaració d'independència al Parlament". Amb aquest PSC, què mai, mai, mai es planta a Madrid forçant als seus 'socis'? Amb aquesta ERC, que dóna suport a l'anterior PSC? amb aquesta CiU, que sempre, sempre, sempre ha pactat amb el Govern de torn de Madrid fins i tot quan la seva força era decisiva?
Lamento el pesimisme, però crec que ens enganyem a nosaltres mateixos. Crec que, col.lectivament, tenim el país que ens mereixem.
Sempre ens han faltat collons i ens ha sobrat mercantilisme disfressat de 'seny', 'reponsabilitat politica', i collonades similars.

En qualsevol cas, felicitats, Ferran, per la magnífica qualtitat en l'exposició de les teves opinions i en la descripció de l'actualitat política i social.

Josep Amílcar Albert ha dit...

PP i Psoe coincideixen entre altres coses en una cosa fonamental, el nacionalisme espanyol. La visió unitarista de l'estat fa que en vulguen però que no ens estimen.
Al meu parer, tot i que per ara ens siga molt dur, ell que continuen així. Cada vegada, amb les seues bajanades ens reforcen i sumen més persones al projecte independentista.
Coses que semblen impossibles, un dia sense que ningú s'ho explique, acaben passant. La nostra independència també.

Ferran ha dit...

Xavier, Nacho, Josep (Josep, content de re/veure't, després de tant de temps!)... moltes gràcies per afegir els vostres granets de sorra al debat. Jo, què dir si ja ho sabeu, sóc optimista pel que fa al futur del país; les coses pinten, penso, prou bé a escala nacional. Esperem superar la crisi el més aviat possible, i sempre sempre continuar avançant cap a la independència d'Espanya.

jmcc ha dit...

¿Sabes lo malo de estos manifiestos?
Que suenan muy grandilocuentes. Yo leo el último párrafo y no me lo creo, me suena a 'la Chaqueta Metálica': "En Texas sólo hay vacas y maricones. Y tú no te pareces a una vaca"
¿Crees que este manifiesto es la manera de canalizar la reacción ante la posible sentencia del Constitucional?
Yo creo que si los ciudadanos ven "un atentado contra la legitimidad democrática reaccionarán", no hace falta arengar a las masas con manifiestos.

Ferran ha dit...

jmcc, no és que suene grandilocuente, es que el momento lo es! El momento es, como dicen los alemanes, spannend ("tenso" y "emocionante" al mismo tiempo). El manifiesto es el reflejo de lo que gran parte de la sociedad catalana siente desde hace tiempo.

A tí te parece grandilocuente, como se lo parece a gran parte de la sociedad española, por una razón: porque no sois capaces de daros cuenta de ello, de lo que siente gran parte de la sociedad catalana. Todo lo demás viene por ende.

No sé si me entiendes. Sinceramente, como gran parte de la sociedad española, temo que no.

Un saludo.

jmcc ha dit...

Igual a ti si te entiendo. Lo que no entiendo son los manifiestos: Digamos que Pilar Raola (lo digo porque sé que es una de las firmantes, pero esto es aplicable al resto), no es G. Washington, ni Churchill, ni Napoleón, ni Garibaldi..., como para firmar un manifiesto de este tipo y que se tome en serio.
Otra cosa es que haya una reacción si el Constitucional se manifiesta en contra del Estatut, que no la niego (no niego que "algo se mueva", aunque no creo que sea al nivel que algunos quieren hacer entender). Pero los manifiestos de este tipo les quedan grandes a algunos políticos y columnistas. Un saludo

Ferran ha dit...

Estoy de acuerdo contigo que a la Rahola le falta "categoría", pero... ¿quién la tiene, en Catalunya y en España? Nadie. Así pues, de entre lo que hay, el manifiesto (como los editoriales conjuntos) tiene el peso y la razón de ser que tiene.

Los manifiestos de este tipo, sí, les quedan grandes seguramente, pero no más grandes de lo que les queda el puesto a los magistrados del TC de risa, a los políticos de risa (la enorme mayoría), los medios y periodistas de risa...

Tenemos el país que tenemos, y las reacciones y contrareacciones están a la altura. Dicho lo cuál, el TC está jugando con fuego, y, repito, no creo que la mayoría de españoles sea consciente de lo que está en juego.

O tal vez me equivoco.