S'ha acabat el bròquil (2/2)

Aquest cop, el meu feedback als vostres comentaris del post anterior el publico aquí. El tema dóna per molt i alguns comentaris són força llargs; resulta més fàcil llegir-los en un post que en la petita finestra de comentaris. Gràcies per dir-hi la vostra, com sempre...
.
These are the comments to the former post...
.
Mireia ha dit...

Sí que estaves preparant un post, Sí. Em sap greu Ferran , però jo arribat un punt qui ni opino. Estic fins els ovaris de tantes bestieses juntes! Em sembla que els governs fa temps que navegen i més aviat la deriva.

Sí, molts van a la deriva; el problema és que la seva deriva és també la nostra deriva. No et pensis, de vegades a mi també em vénen ganes de no opinar més...

arsvirtualis ha dit...

Ferran, ratifico el teu contingut de manera absoluta.

Jordi ha dit...

No fa falta dir res més. Ferran, corroboro tot, absolutament tot, el que has dit. He dit.

Ars, Jordi, em sembla que som uns quants, els que pensem coses similars...

Lluïsa ha dit...

No fa tans mesos, ni m'havia plantejat treballar per aconseguir una Catalunya independent; però cada vegada que sento que ens tracten com a ceros a l'esquerra, em vaig tornant una mica més "radical". Potser també tindríem problemes, però com a mínim no dependríem de terceres persones per intentar solucionar-los.
El dia que els polítics de casa nostra tinguin la valentia de demanar el que el poble ja ha començat a demanar amb les consultes, potser ja serà massa tard pel país (espero que no).
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT!

En certa manera, jo també vaig viure un "procés personal cap a l'independentisme". Vaja, que no n'era fins que, ja fa molts i molts anys, vaig començar a escoltar, a llegir, a sentir... i a sospitar que això d'Espanya era una aixecada de camisa majúscula. Seguir escoltant, llegint i sentint no ha fet més que confirmar-me aquelles sospites.

Júlia ha dit...

Sí, bé, i què més hem de fer????? Un cop acabat el bròquil, què?

No ho sé, Júlia, no ho sé. El problema que tinc és doble: sé que s'ha acabat el bròquil i, per més que m'ho esforço, no aconsegueixo saber cap on cal anar ara. No ho sé. Espero que parlant-ne entre tots, compatrint idees i punts de vista, potser, tal vegada entre tots sabrem cap on hem d'anar ara.

Albert B. i R. ha dit...

El dia que el President Pujol, per fi, digui clarament i sense embuts que ens cal la independència, aquests mateixos que ara ens titllen falsament de "radicals" faran el pas cap a aquesta opció política i la deixaran de considerar radical per a prendre-s'ho com la "normalitat". Hi ha molta gent que respecta i pren molt en consideració el que ell diu. Quin gran bé al país faria si d'una vegada ho digués!

Rita ha dit...

Ferran, coincideixo gairebé en tot amb tu, però no entenc perquè demanes que sigui en Pujol qui faci aquest pas quan -com ell mateix diu- està "enretirat" i té veu, però no vot al Parlament, i en canvi no ho demanes a en Carod o Puigcercós que en definitiva són al Parlament i al Govern i si ells ho plantegen o els han de fer cas o trenquen el Govern.

Crec que t'equivoques de destinatari de les teves pregàries, sincerament. A més, ells no han tingut por mai de parlar d'independentisme. O és que només és un posat?

Des del meu punt de vista, en Pujol només pot donar suport amb les seves paraules a qui ho faci, però no pot prendre cap iniciativa, ell no és enlloc ja.

Un altre tema seria parlar de si es va equivocar no fent-ho quan governava, que personalment penso que sí, però això ara ja no serveix de res i hem de mirar endavant.
Petons, Ferran!

Albert, Rita, l'atzar -o el que sigui- ha volgut que els vostres comentaris anessin seguits. Estic d'acord amb el que diu l'Albert, i penso que el seu comentari respon la pregunta que em fas, Rita: esperaria un discurs clar i diàfan de l'expresident Pujol precisament perque li confereixo una capacitat enorme per arrossegar masses. Al meu entendre, Rita, si ell digués clarament que, definitivament, el "pacte" entre Catalunya i Espanya ha fet aigües, i que arribat aquest punt, l'únic camí que li queda a Catalunya és la independència, estic convençut que molts que ara dubten, ho veurien tan clar com ell. Per això li demano a ell, especialment, que ho digui, que expressi aquesta voluntat. Ningú no es convencerà perque un pelacanyes com servidor sigui que la independència és l'únic camí, però si ho diu Pujol... Per això l'interpelo a ell, Rita: pel respecte que li tinc, i sobretot pel respecte que li tenen milers i milers de catalans.

McAbeu ha dit...

Realment ha valgut la pena esperar aquest article tan anunciat i signaria, fil per randa. tot el que hi dius.
Però penso que desgraciadament no passarà. Vull dir que no podem esperar cap pas en aquest sentit per part de l'expresident Pujol ni molt menys dels que ara manen al seu partit, tampoc els d'Esquerra poden fer res i encara menys després de la baixada que tothom els augura en les properes eleccions...
En aquest tema sóc pessimista si esperem que la solució ens vingui dels polítics, confio molt més en la força de la gent. I en anar fent passos un darrere l'altre, i en això escrits com aquest teu d'avui hi ajuden.

McAbeu, en el sentit del que comentes, potser la cosa només es canalitzarà a través d'accions com les famoses consultes. Sí, és possible que la clau radiqui en això: en anar fent passes, anar fent "soroll" i, narinant, potser acabarem forçant els polítics, que a la fi són els únics que poden canalitzar aquesta història. De fet, sí que fer passes com les de les consultes deu ser important, si n'hi ha que les volen minimitzar fins al ridícul. Com més d'un blocàire ha recordat aquests dies, la famosa consulta sobre la Diagonal ha portat molts menys ciutadans a les urnes que no pas les consultes (no vinculants!) sobre la independència...

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
M’havies espantat, en llegir el primer paràgraf pensava que tancaves el blog. Ara veig que només és això i em quedo més alleujat.

Miquel, molt agut :)

Clidice ha dit...

En l'últim segle la història s'ha accelerat i sempre tenim la sensació d'estar en un moment de canvi. No sabem cap on caminem, els antics paradigmes de llibertat personal no són útils, perquè pertanyen a un món on eren la meitat o menys de la població. És impossible que pensem quina és la societat que ens convé basant-nos en la polis grega, per exemple. Cal entendre que moltes de les coses que creiem que són imprescindibles ja no ho són tan. O, senzillament, que són impossibles en el món real.

D'altra banda, haver participat en la preparació de la Consulta per la Independència, m'ha transmès el convenciment que, en comunitats petites, som molt capaços de gestionar-nos. Un retorn a la tribu? potser si que és el que ens convé. El que crec que cal per això és escampar el missatge que donar temps als veïns, donar temps a la comunitat, és positiu, és útil, és vàlid i s'aconsegueixen més coses que no pas delegant.

Si deleguem i ens despreocupem només aconseguirem que d'altres "pensin" per nosaltres. Si no fiscalitzem, com podem estranyar-nos que els que "pensen per nosaltres" acabin pensant més en ells mateixos?

Volem democràcia? exercim-la doncs!

Clídice, m'ha encantat la part del teu comentari dedicada a la "tribu". No hi ha dubte que gestionar una comunitat petita és més senzill que fer-ho en una de gran. Exactament per això és que, de fa temps, defenso que la construcció de la UE juga al nostre favor (!). No m'he pirat, no; penso que, en una UE gegantina, la majoria de polítiques només es podran fer des de prop dels ciutadans. La "gran" UE, la casa comuna de totes les "tribus" europees. Jo ho veig així.
Pel que fa a la teva també interessant primera línia, justament avui llegia una entrevista a un paio molt interessant, que deia que en els últims segles el temps s'ha anat escurçant: el que abans requeria 10 anys de "maduració", ara passa en un de sol. Te tota la raó.

Efrem ha dit...

Clidice ha fet diana, la democràcia cal exigir-la. Ara, els problemes no són pas petits, i el problema més gran, al meu parer, és que no es pot arreglar res si abans no hi ha una preparació general, vull dir que el "tenir" ens ha tret el "ser" potser definitivament. Si la majoria de gent està contenta amb les condicions de feina (i no em serveix l'excusa de "es lo que hay" tan pujoliana, per cert) i no es mouen per canviar-les. A mi només em queda desertar de la societat: crear minisocietats on jo també pugui fer el que vull i em senti agust amb el que faig. Hi ha un munt de gent "antisistemes" que ja han arribat a aquestes conclusions, després de passar-se la vida intentant canviar el món, perquè no hi estaven agust: desisteixen. Se'n van, es creen les seves parceles de món. No parlo només de cases ocupades o de vida en comunitat en poblets. Parlo de crear empreses canviant de dalt a baix les normes típiques de funcionament. Per exemple, col·lega va fer-ho: uns quants que estaven cremats de la societat, en general... Eren amics i van muntar una empresa en la qual el que es feia era compartir la vida, ajudar-se mútuament a realitzar somnis, si un havia d'estar dos anys fora, el mantenien. No es cobrava en funció del típic, sinó de les necessitats. És una alternativa de vida que encara els hi funciona.

Pel que fa a Catalunya i Espanya, cal seguir picant pedra, com sempre, amb cada dia més força.

Efrem, molt interessant també el teu punt de vista, que sí, està en línia amb el que comenta la Clídice. "Desertar de la societat" no sona malament; serà llàstima, però, si no som capaços d'unir esforços, tots els qui amb gust "desertariem", per refer la societat, fer-ne una de nova, amb noves regles, que inclogui tothom. Com li deia abans a la Júlia, malauradament jo no sé com fer-ho. Mentrestant, mentre això no passi, mentre no sapiguem com crear aquesta nova societat entre tots, potser sí que el secret de la felicitat petita de cadascú passarà per crear-se "microsocietats personalitzades". Tal com van les coses, potser serà el més intel·ligent.

Xavi ha dit...

Crec que el problema de CDC no és que sigui o no independentista. El problema és que és de dretes. Com ho és el PP i com hi és també el PSOE. Discrepo amb tu en referència amb l'indepenbdentisme. Crec que portar el debat a aquest àmbit és precissament el que volen els nacionalistes espanyols. És un tema que els va bé i que tenen sempre les bateries carregades. Crec que el problema ha estat en aquest creixement desmesurat, que ens ha portat a arruinar el Pais. La situació actual no ve de fa un any, nide fa deu. Ve de més enrera. I ni Pujol ni CiU van fer res.

Xavi, a mi, el debat de "dretes" i "esquerres", en general, em sobrepassa. Què són dretes i què són esquerres? Tu mateix parles del PSOE com a dretes; molts no hi estarien d'acord, altres pensem que és bastant així. Jo no sé si el problema és que CDC sigui "de dretes", però sí penso que formar part d'Espanya és un pèssim negoci. I ho continuarà sent, perque no veig Espanya gens disposada a canviar la seva mentalitat. No parlo només des d'un punt de vista ideològic, que també, sino que em refereixo a la mentalitat... a la manera de fer en política, en economia, i també com a societat. És un caos de país; ser-hi no ens convé gens, penso.

sànset i utnoa ha dit...

La imatge l’has tret de “Productes de la Terra”, una web reusenca que tots hauríem de tenir a “preferits”!

El capitalisme fa fallida o, si no la fa, cada dia esdevé menys “humà”. Les mesures socials són necessàries i els governs ,si no les obvien, se centren en algunes que són només per la galeria. Si Smith aixequés el cap –a part d’esmorronar-se contra la llosa- no entendria com s’ha pogut malinterpetar tant la seva teoria. Però el mateix li passaria a en Marx o a en Lenin. La vergonya del qui mana és que no treballa pels manats, sinó que fa que ells treballin per engreixar les seves butxaques.

Encaix Catalunya-Espanya? En Pujol, mal ens pesi, tenia raó quan afirmava temps ençà que era possible encaixar. Ara, s’equivocava al formular quina seria la única possibilitat d’encaix. Cal ser freds i tallants, però aquesta afirmació la crec tan certa com l’evidència més evident de totes: la única forma que Catalunya encaixi en l’Estat espanyol és l’annexió. Sí, el nostre territori només encaixarà quan els catalans ja no hi siguem i la nostra terra sigui erma. De fet, i com tots sabem, els governs espanyols mai ens han volgut, però mai ens han deixat i mai ens deixaran marxar. Això només té una definició: “derecho de conquista”. De vegades més obertament (Felip V, el Caudillo), d’altres més subtils (qualsevol president de govern del 1977 fins ara), cap d’ells ens ha volgut bé algun. No cal que doni exemples, tots en coneixem massa. La nostra única via per anar endavant –POLÍTICS ALTANTO!!!- és deslliurar-nos d’Espanya. No entenc com podem conviure amb algú que ens maltracta de forma reiterada i ser incapaços de fotre el camp.


Per cert, quan he pitjat el link de “radicals de debò”, entre els quals ja saps que m’hi compto, m’he acollonit. De molt mal gust. Els “radicals”, els que volem canviar la societat en que vivim, som nosaltres, no aquells dos “garrulos” i el seu “séquito” de llepaculs.

*Sànset*

Sànset, "Productes de la Terra" té molt a veure -casualitats de la vida- amb el pròxim post que publicaré; ja ho veuràs. Estic completament d'acord amb la teva apreciació sobre Marx; sí, segur que si hagués conegut Stalin li hauria agafat un patatús: en nom seu es van fer autèntiques barrabassades. Sí, les teories d'uns i altres són una cosa; la pràctica, malauradament, sempre s'acaba pervertint.
El teu paràgraf sobre la relació desigual entre Catalunya i Espanya el signo de dalt a baix. On veig que tenim un problema semàntic és en el tema dels "radicals": de cap manera em considero un "radical" en el sentit en què els dos inútils de la fotografia utilitzen l'adjectiu; de cap manera! Per ells, un radical ho és en sentit extremadament negatiu, algú que pretén trencar el meravellós ordre establert per, imagina't, construir una nova realitat. Buf! Si per ells això és un "radical", jo no ho sóc: jo vull fer el meu camí, ajudar el meu país a trobar el seu lloc, i que per això un inútil com en Rajoy em digui "radical"... no, això no. En tot cas, ell és el "radical" en el sentit que ell li dóna a l'adjectiu!

Joan ha dit...

Amén. Res més a dir.
Crec que per això darrerament miro de reprendre el camí de la ploma. Pel que fa als apunts polítics, això no es pot superar!

En fi, que tens més raó que un sant. País ...

Joan, tal com està el pati, potser jo m'animaré a agafar, també, el camí de la ploma. O entre tots trobem la manera de netejar el panorama, o definitivament m'acabaré passant a una cosa de més bon rollo.

Joana ha dit...

Un regal per tu a casa meva.
T'he llegit al matí, hi tornaré amb calma. Bona nit ferran

Joana... mil gràcies :)

Cris (V/N) ha dit...

La teva darrera frase és la més contundent, es pot dir més alt però no més clar, i ara, m'aixeco de la cadira, i t'aplaudeixo :) Petons!!!

Cris, em faràs posar vermell; em contento molt de saber que l'escrit l'has trobat interessant, i t'agraeixo que m'ho expliquis. Petons per tu, també!

Carme ha dit...

Doncs jo també penso que a més a més dels que estan en actiu, com diu la Rita, i també haurien d'explicitar el tema de la independència, en Pujol podria ajudar i molt, si ho digués clar, per això del radicalisme i no radicalisme. Crec que hi ha molta més gent independentista de la que ho diu.

M'ha agradat el teu article!

I ara, quan ja s'ha acabat el bròquil... què més? l'opció de Clídice... autogestionar-nos des de la gent del carrer... De moment no en veig cap més tot i que aquesta tampoc és gens fàcil.

Carme, ho has dit exactament com és, i com comentàvem més a dalt: és gran la importància dels missatges, quan els donen persones influents. Aquest és el tema, per això penso que fora molt important, un Pujol parlant clar i català sobre la independència del país. Encara tinc fe que ho faci!
L'autogestió, com diu la Clídice, o les petites comunitats de l'Efrem, per exemple, són els models a seguir, potser sí, mentre no trobem la manera de traslladar noves regles de joc al conjunt de la societat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És que jo passava per aquí i m'he trobat amb aquest interessant article "bi-tema". Dues qüestions de molt pes tanmateix.(encara que la Mona Lisa no pari de fer-me ganyotes).
El que em complau especialment és veure com n'és d'actual l'autoritat del President Pujol. I si amb aquesta autoritat ha dit el que ha dit...
El que dius del capitalisme ho deixaré per un altre dia, que no es pot matar tot el que és gras.
M'ha agradat, i força, llegir-te.

Xiruquero, doncs moltes gràcies per passar i per dir-hi la teva. Això de la Mona Lisa era per despistar-vos una mica ;)
I tant que és actual, l'expresident, i tant. Ho serà mentre visqui, perque va governar Catalunya prop de 25 anys, perque és un Polític amb majúscules i perque, com ja s'ha dit per dalt, és una persona influent.

Assumpta ha dit...

Com a votant (crec que era fàcil deduir-ho jeje) de Convergència i Unió sóc de les que, amb el pas dels anys, ha anat passant d'un nacionalisme convençut a un clar independentisme. I en som moltíssims que pensem així!!

Ara bé, si hi ha unes eleccions que guanya CiU i els senyors d'ERC, amb tot el seu dret, és clar, s'estimen més pactar amb el PSC-PSOE, doncs... què hi farem?

Què ha de dir en Pujol? Què ha de dir
més clar que el que ja ha dit? Les coses es poden dir per activa o per passiva. Dir que "ja no podem esperar res de l'Estat espanyol" (Ferran, aquí espanyol en minúscula, que es un adjectiu) és més clar que l'aigua.

Només faltaria que:

1.- Guanyem les eleccions
2.- S'ajunten els perdedors per manar.
3.- Ho fan fatal
4.-
... i la culpa és d'en Pujol?...

Per cert... sempre que parlo d'en Pujol recordo una anècdota... Un amic meu, andalús, (tan seguidor del Sevilla FC com jo del Barça) que viu a Bèlgica (Anvers) des de fa uns deu anys, em comentava que fa temps va veure una entrevista a en Pujol per un canal de notícies francès. Hi havia periodistes de diferents països i ell (l'Antonio, el meu amic) es va quedar admirat en veure que el President de la Generalitat de Catalunya, entenia perfectament les preguntes fetes en diferents idiomes sense necessitar traductor i que responia en francès sense cap problema.

Quins temps, quan teníem un President que provocava aquestes reaccions!! I el meu amic és d'aquells que diu les coses tal com raja... vull dir que si em va dir que va quedar tan agradablement sorprès és que és cert.

En quant a que en Zapatero és un desastre i una desgràcia, no puc estar més d'acord... i UN MENTIDER ("Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya") igual que l'Hereu, per cert (i el seu ridícul referèndum de la Diagonal. Aquest tio ha mentit descaradament... no hauria de dimitir?)

De política internacional no hi entenc massa (bé, de l'altre tampoc, però al menys m'atreveixo a parlar-ne jajaja)

Assumpta, sí, era fàcil ;-) Jo també vaig fer el mateix camí cap a l'independentisme; tu i jo, i molts catalans, sabem que als "indepes" ens fan, més que no pas hi neixem. Venint el que ve de "l'altra banda", trobo que ha de ser difícil no tornar-se independentista, oi? Pel que fa als pactes d'ERC... espero, com vaig esperar les últimes eleccions, que algun dia veure un govern dels dos únics partits parlamentaris que no tenen "corresponsalia" a Madrid. Crec que seria una bona combinació pel país.
Sobre la frase d'en Pujol... no, no n'hi ha prou amb dir el que va dir, Assumpta; ha de ser valent i continuar: si Espanya ja no dóna per més... què hem de fer?.... tatxan, tatxan... marxar! Perquè no ho diu, això? Al meu entendre, per pur càlcul electoral, com dic al post; per por a semblar un... "radical" (i aquí enllaço amb el comentari d'en Sànset i la meva resposta). Expresident, sigui valent. En qualsevol cas, jo no he parlat de culpa; només parlo de la importància que una persona com ell sigui valenta i engresqui la societat catalana; ell no mana, cert, però les seves paraules tenen més predicament que les de molts dels que manen. Qui ho dubta, això? Jo, no.
.