S'ha acabat el bròquil

English summary below

Senyores, senyors, fins aquí hem arribat. Han estat anys de companyia, de projectes conjunts, d'esperances posades en el futur, en un futur que esperàvem millor; molt de temps de conviure, de compartir, de projectar, i també de disfrutar del que teniem, o del que semblava que teniem. A la fi, però, ha arribat l'hora dels adéus, ens hem fet grans i la realitat ens n'ha cardat una d'impactant, la més forta que mai haguéssim pogut malsomiar. S'ha acabat el broquil, doncs; benvinguts a una nova dimensió.

En l'actual estat de coses, es dóna la circumstància que aquest paràgraf inicial es pot utilitzar per referir-se a diverses qüestions, sense que calgui modificar-ne ni una coma:

1. la relació entre Catalunya i Espanya
2. la relació entre el president espanyol Zapatero i els seus "administrats"
3. la relació capitalisme-món occidental

No començaré dient que n'estic fart, perque això no és nou ni original: el 99% de vosaltres, sense gaire dubtes, dirieu exactament el mateix, tal com estan les coses. Dels tres àmbits de relació que menciono a dalt, de tots tres, hi ha coses a dir, realitats a constatar i, en un futur immediat, decisions a prendre.

De la relació entre Catalunya i Espanya ja està tot dit: l'encaig és una quimera. Ho reconeix fins i tot el prudent expresident Pujol, malgrat que al mateix temps continua sense voler pronunciar aquella successió de lletres: i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a. Com es pot asseverar que "ja no podem esperar res de l'Estat Espanyol", i alhora defugir l'única sortida possible a una situació estancada i que clarament perjudica els interessos del nostre país, a tots els nivells? És aquesta la incongruència política més gran que pateix Pujol, el pujolisme i Convergència Democràtica, per extensió. Una incongruència tan gran que, venint d'ell... no, no me la crec; per força ha de ser una incongruència calculada: Pujol, CDC temen ser titllats de "radicals", aquesta paraula que tan fàcilment utilitzen els radicals de debò, i eviten per això pronunciar la paraula maleïda. Pretenen així apropar-se a la famosa "centralitat". Com a estratègia política a llarg termini, la seva insistència en aquest sentit és un greu error. Encara imagino un Pujol pronunciant, un dia, unes paraules com aquestes: "Arribats a aquest extrem, havent intentat l'encaig amb Espanya amb lleialtat i havent rebut, com a resposta, una enorme butifarra de pagès darrera l'altra, només queda un camí: que el nostre Parlament declari solemnement la independència del país i es posi a treballar, sense demora, per construir un estat de dret que garanteixi les millors condicions de vida per als seus ciutadans".

Sabent el pa que s'hi dóna, i dit sia amb tots els respectes, expresident Pujol, de debò està disposat a traspassar sense haver tingut el coratge de dir el que sent? Ara que encara hi és a temps, repensi-s'ho i digui i faci allò que vostè sap que ha de dir i fer. No per vostè, no, sino pel país que, segurament, s'estima tant com sempre ha dit.


Mentre Catalunya continuï formant part de l'estat espanyol, les decisions que es prenen a la capital castellana ens afecten de ple, als catalans. Això vol dir que cada estupidesa que comet el president espanyol, José Luís Rodríguez, té conseqüències gravíssimes no ja sobre "l'economia", un mot calaix de sastre, darrere del qual, però, s'amaguen milions de víctimes de decisions criminals, sino sobre el dia a dia de la vida de tots nosaltres. Aquest home és un autèntic desastre, una veritable desgràcia. Al final, els problemes derivats d'una gestió lamentable dels recursos públics i d'unes polítiques projectades per donar rendibilitat a un màxim de quatre anys, han portat les coses a l'extrem on les han dut. D'aquell "Con mi política económica hemos superado en renta per càpita a Italia" (mare meva) hem passat a la taxa d'atur més elevada d'Europa (!), al creixement negatiu durant no sé quants trimestres, a la pujada de l'IVA per fer front a la desgràcia (quines penques, mare meva; a veure qui serà el guapo que engresqui el consum, a partir de l'1 de juliol), a la baixada de les pensions, la desaparició del xec nadó, etc etc etc. Una autèntica desgràcia humana, és aquest home. El problema s'agreuja encara més pel fet que, si no governa ell, governa el PP. Benvolgut expresident, faci el favor de dir-ho d'una vegada, doni el tret de sortida cap a una nova etapa; és urgent.

Tot amb tot, els problemes no s'acaben amb Espanya. Som en un planeta post-guerra freda, on la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica, l'adéu al denostat "socialisme real"... ha deixat pas als voltors del capitalisme. Si Smith aixequés el cap, tornaria a caure mort en comprovar què s'ha esdevingut d'aquell sistema que pretenia, què mono, conjuminar forces per afavorir el progrés general. Sota el paraigua del liberalisme que tot ho domina i tot ho pot, "mercats financers", "pactes d'estabilitat", "programes d'estalvi", "atacs especulatius", ... formulacions diverses provinents d'una mateixa ànima: la dels cràpules que mouen els fils al seu antull, aliens al fet que, a l'extrem de cadascun d'ells, hi ha persones que senten i pateixen. El capitalisme ha de ser revisat de dalt a baix, i amb ell, les nostres prioritats, la nostra manera de pensar, de fer i d'actuar. Hem de canviar el pes del "tenir" pel pes del "ser", reaprendre a viure, a disfrutar del que ens ofereix de bò la vida, de la sort de poder despertar-se cada matí i ser on som. Als cràpules del capitalisme se'ls en fot, tot això; per a ells només compta el que es pot tenir, tenir, tenir. El problema és seu, que les conseqüències també siguin per ells, només per ells.

Enough is enough
This is a post about three issues. To start with, the complicated relation between Catalonia and Spain; then comes the situation in all of Spain, in relation with the disastrous work its Prime Minister Zapatero is doing. Finally, the global situation and its ties with the capitalist system.
(More to come...)

23 comentaris:

Mireia ha dit...

Sí que estaves preparant un post, Sí. Em sap greu Ferran , però jo arribat un punt qui ni opino. Estic fins els ovaris de tantes bestieses juntes! Em sembla que els governs fa temps que navegen i més aviat la deriva.

arsvirtualis ha dit...

Ferran, ratifico el teu contingut de manera absoluta.

Jordi ha dit...

No fa falta dir res més. Ferran, corroboro tot, absolutament tot, el que has dit. He dit.

Lluïsa ha dit...

No fa tans mesos, ni m'havia plantejat treballar per aconseguir una Catalunya independent; però cada vegada que sento que ens tracten com a ceros a l'esquerra, em vaig tornant una mica més "radical". Potser també tindríem problemes, però com a mínim no dependríem de terceres persones per intentar solucionar-los.
El dia que els polítics de casa nostra tinguin la valentia de demanar el que el poble ja ha començat a demanar amb les consultes, potser ja serà massa tard pel país (espero que no).
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT!

Júlia ha dit...

Sí, bé, i què més hem de fer????? Un cop acabat el bròquil, què?

Albert B. i R. ha dit...

El dia que el President Pujol, per fi, digui clarament i sense embuts que ens cal la independència, aquests mateixos que ara ens titllen falsament de "radicals" faran el pas cap a aquesta opció política i la deixaran de considerar radical per a prendre-s'ho com la "normalitat". Hi ha molta gent que respecta i pren molt en consideració el que ell diu. Quin gran bé al país faria si d'una vegada ho digués!

Rita ha dit...

Ferran, coincideixo gairebé en tot amb tu, però no entenc perquè demanes que sigui en Pujol qui faci aquest pas quan -com ell mateix diu- està "enretirat" i té veu, però no vot al Parlament, i en canvi no ho demanes a en Carod o Puigcercós que en definitiva són al Parlament i al Govern i si ells ho plantegen o els han de fer cas o trenquen el Govern.

Crec que t'equivoques de destinatari de les teves pregàries, sincerament. A més, ells no han tingut por mai de parlar d'independentisme. O és que només és un posat?

Des del meu punt de vista, en Pujol només pot donar suport amb les seves paraules a qui ho faci, però no pot prendre cap iniciativa, ell no és enlloc ja.

Un altre tema seria parlar de si es va equivocar no fent-ho quan governava, que personalment penso que sí, però això ara ja no serveix de res i hem de mirar endavant.
Petons, Ferran!

McAbeu ha dit...

Realment ha valgut la pena esperar aquest article tan anunciat i signaria, fil per randa. tot el que hi dius.
Però penso que desgraciadament no passarà. Vull dir que no podem esperar cap pas en aquest sentit per part de l'expresident Pujol ni molt menys dels que ara manen al seu partit, tampoc els d'Esquerra poden fer res i encara menys després de la baixada que tothom els augura en les properes eleccions...
En aquest tema sóc pessimista si esperem que la solució ens vingui dels polítics, confio molt més en la força de la gent. I en anar fent passos un darrere l'altre, i en això escrits com aquest teu d'avui hi ajuden.

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
M’havies espantat, en llegir el primer paràgraf pensava que tancaves el blog. Ara veig que només és això i em quedo més alleujat.

Clidice ha dit...

En l'últim segle la història s'ha accelerat i sempre tenim la sensació d'estar en un moment de canvi. No sabem cap on caminem, els antics paradigmes de llibertat personal no són útils, perquè pertanyen a un món on eren la meitat o menys de la població. És impossible que pensem quina és la societat que ens convé basant-nos en la polis grega, per exemple. Cal entendre que moltes de les coses que creiem que són imprescindibles ja no ho són tan. O, senzillament, que són impossibles en el món real.

D'altra banda, haver participat en la preparació de la Consulta per la Independència, m'ha transmès el convenciment que, en comunitats petites, som molt capaços de gestionar-nos. Un retorn a la tribu? potser si que és el que ens convé. El que crec que cal per això és escampar el missatge que donar temps als veïns, donar temps a la comunitat, és positiu, és útil, és vàlid i s'aconsegueixen més coses que no pas delegant.

Si deleguem i ens despreocupem només aconseguirem que d'altres "pensin" per nosaltres. Si no fiscalitzem, com podem estranyar-nos que els que "pensen per nosaltres" acabin pensant més en ells mateixos?

Volem democràcia? exercim-la doncs!

Efrem ha dit...

Clidice ha fet diana, la democràcia cal exigir-la. Ara, els problemes no són pas petits, i el problema més gran, al meu parer, és que no es pot arreglar res si abans no hi ha una preparació general, vull dir que el "tenir" ens ha tret el "ser" potser definitivament. Si la majoria de gent està contenta amb les condicions de feina (i no em serveix l'excusa de "es lo que hay" tan pujoliana, per cert) i no es mouen per canviar-les. A mi només em queda desertar de la societat: crear minisocietats on jo també pugui fer el que vull i em senti agust amb el que faig. Hi ha un munt de gent "antisistemes" que ja han arribat a aquestes conclusions, després de passar-se la vida intentant canviar el món, perquè no hi estaven agust: desisteixen. Se'n van, es creen les seves parceles de món. No parlo només de cases ocupades o de vida en comunitat en poblets. Parlo de crear empreses canviant de dalt a baix les normes típiques de funcionament. Per exemple, col·lega va fer-ho: uns quants que estaven cremats de la societat, en general... Eren amics i van muntar una empresa en la qual el que es feia era compartir la vida, ajudar-se mútuament a realitzar somnis, si un havia d'estar dos anys fora, el mantenien. No es cobrava en funció del típic, sinó de les necessitats. És una alternativa de vida que encara els hi funciona.

Pel que fa a Catalunya i Espanya, cal seguir picant pedra, com sempre, amb cada dia més força.

Xavi ha dit...

Crec que el problema de CDC no és que sigui o no independentista. El problema és que és de dretes. Com ho és el PP i com hi és també el PSOE. Discrepo amb tu en referència amb l'indepenbdentisme. Crec que portar el debat a aquest àmbit és precissament el que volen els nacionalistes espanyols. És un tema que els va bé i que tenen sempre les bateries carregades. Crec que el problema ha estat en aquest creixement desmesurat, que ens ha portat a arruinar el Pais. La situació actual no ve de fa un any, nide fa deu. Ve de més enrera. I ni Pujol ni CiU van fer res.

sànset i utnoa ha dit...

La imatge l’has tret de “Productes de la Terra”, una web reusenca que tots hauríem de tenir a “preferits”!

El capitalisme fa fallida o, si no la fa, cada dia esdevé menys “humà”. Les mesures socials són necessàries i els governs ,si no les obvien, se centren en algunes que són només per la galeria. Si Smith aixequés el cap –a part d’esmorronar-se contra la llosa- no entendria com s’ha pogut malinterpetar tant la seva teoria. Però el mateix li passaria a en Marx o a en Lenin. La vergonya del qui mana és que no treballa pels manats, sinó que fa que ells treballin per engreixar les seves butxaques.

Encaix Catalunya-Espanya? En Pujol, mal ens pesi, tenia raó quan afirmava temps ençà que era possible encaixar. Ara, s’equivocava al formular quina seria la única possibilitat d’encaix. Cal ser freds i tallants, però aquesta afirmació la crec tan certa com l’evidència més evident de totes: la única forma que Catalunya encaixi en l’Estat espanyol és l’annexió. Sí, el nostre territori només encaixarà quan els catalans ja no hi siguem i la nostra terra sigui erma. De fet, i com tots sabem, els governs espanyols mai ens han volgut, però mai ens han deixat i mai ens deixaran marxar. Això només té una definició: “derecho de conquista”. De vegades més obertament (Felip V, el Caudillo), d’altres més subtils (qualsevol president de govern del 1977 fins ara), cap d’ells ens ha volgut bé algun. No cal que doni exemples, tots en coneixem massa. La nostra única via per anar endavant –POLÍTICS ALTANTO!!!- és deslliurar-nos d’Espanya. No entenc com podem conviure amb algú que ens maltracta de forma reiterada i ser incapaços de fotre el camp.


Per cert, quan he pitjat el link de “radicals de debò”, entre els quals ja saps que m’hi compto, m’he acollonit. De molt mal gust. Els “radicals”, els que volem canviar la societat en que vivim, som nosaltres, no aquells dos “garrulos” i el seu “séquito” de llepaculs.

*Sànset*

Joan ha dit...

Amén. Res més a dir.
Crec que per això darrerament miro de reprendre el camí de la ploma. Pel que fa als apunts polítics, això no es pot superar!

En fi, que tens més raó que un sant. País ...

Joana ha dit...

Un regal per tu a casa meva.
T'he llegit al matí, hi tornaré amb calma. Bona nit ferran

Cris (V/N) ha dit...

La teva darrera frase és la més contundent, es pot dir més alt però no més clar, i ara, m'aixeco de la cadira, i t'aplaudeixo :) Petons!!!

Carme ha dit...

Doncs jo també penso que a més a més dels que estan en actiu, com diu la Rita, i també haurien d'explicitar el tema de la independència, en Pujol podria ajudar i molt, si ho diguñes clar, per això del radicalisme i no radicalisme. Crec que hi ha molta més gent independentista de la que ho diu.

M'ha agradat el teu article!

I ara, quan ja s'ha acabat el bròquil... què més? l'opció de Clídice... autogestionar-nos des de la gent del carrer... De moment no en veig cap més tot i que aquesta tampoc és gens fàcil

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És que jo passava per aquí i m'he trobat amb aquest interessant article "bi-tema". Dues qüestions de molt pes tanmateix.(encara que la Mona Lisa no pari de fer-me ganyotes).
El que em complau especialment és veure com n'és d'actual l'autoritat del President Pujol. I si amb aquesta autoritat ha dit el que ha dit...
El que dius del capitalisme ho deixaré per un altre dia, que no es pot matar tot el que és gras.
M'ha agradat, i força, llegir-te.

Assumpta ha dit...

Com a votant (crec que era fàcil deduir-ho jeje) de Convergència i Unió sóc de les que, amb el pas dels anys, ha anat passant d'un nacionalisme convençut a un clar independentisme. I en som moltíssims que pensem així!!

Ara bé, si hi ha unes eleccions que guanya CiU i els senyors d'ERC, amb tot el seu dret, és clar, s'estimen més pactar amb el PSC-PSOE, doncs... què hi farem?

Què ha de dir en Pujol? Què ha de dir més clar que el que ja ha dit? Les coses es poden dir per activa o per passiva. Dir que "ja no podem esperar res de l'Estat espanyol" (Ferran, aquí espanyol en minúscula, que es un adjectiu) és més clar que l'aigua.

Només faltaria que:
1.- Guanyem les eleccions
2.- S'ajunten els perdedors per manar.
3.- Ho fan fatal
4.- ... i la culpa és d'en Pujol?...

Per cert... sempre que parlo d'en Pujol recordo una anècdota... Un amic meu, andalús, (tan seguidor del Sevilla FC com jo del Barça) que viu a Bèlgica (Anvers) des de fa uns deu anys, em comentava que fa temps va veure una entrevista a en Pujol per un canal de notícies francès. Hi havia periodistes de diferents països i ell (l'Antonio, el meu amic) es va quedar admirat en veure que el President de la Generalitat de Catalunya, entenia perfectament les preguntes fetes en diferents idiomes sense necessitar traductor i que responia en francès sense cap problema.

Quins temps, quan teníem un President que provocava aquestes reaccions!! I el meu amic és d'aquells que diu les coses tal com raja... vull dir que si em va dir que va quedar tan agradablement sorprès és que és cert.

En quant a que en Zapatero és un desastre i una desgràcia, no puc estar més d'acord... i UN MENTIDER ("Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya") igual que l'Hereu, per cert (i el seu ridícul referèndum de la Diagonal. Aquest tio ha mentit descaradament... no hauria de dimitir?)

De política internacional no hi entenc massa (bé, de l'altre tampoc, però al menys m'atreveixo a parlar-ne jajaja)

Ferran ha dit...

Amics, com ja haureu vist, les respostes als vostres comentaris són en el següent post. Moltes gràcies, de debò, per dir-hi la vostra!

Assumpta ha dit...

Quina currada! ;-))

Ha quedat molt bé tal com ho has fet... i és que amb aquest nou disseny de blog, tot llueix més :-)

T'ho poso aquí perquè l'altre no deixa comentar :-)

Jo suposo que sí que tens raó, que en Pujol no acaba de dir "marxem" perquè sap que els votants de CiU no són ENCARA tots independentistes... però ja s'ho van fent, ja...
Imagino que no vol "espantar a la gent" dient-ho tot de cop, però ho va deixant anar perquè quan arribi el dia ningú s'espanti.

En quant al tema dretes / esquerres, aquest és el problema més gran que tenim els catalans... Anem primer a per la independència, ostres! i després, quan siguem un pais NORMAL, ja tindrem partits de tots els colors, no?

Una frase que jo sempre repeteixo perquè m'encanta: "El més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres" (d'en Josep Pla)

El dia que aprenguem nosaltres a fer que "el més semblant a un català de dretes sigui un català d'esquerres" aquell dia ho aconseguirem!!

Ferran ha dit...

Assumpta, aquesta frase (que coneixia, però no sabia que fos d'en Pla), és realment descriptiva; en qüestions d'"estat", és realment igual cap a quina banda escoren; la majoria coincideixen en l'"espanyolisme" (que vol dir en la no-Espanya plural).

Ei, i tant que ho aconseguirem! Cada dia hi som més a prop; mira't La Vanguardia (La Vanguardia!) d'avui.

Assumpta ha dit...

Ostres!! Ho veig ara i ja no hi sóc a temps!!... Aissss... però bé, encara que no ho vegi, imagino que deu ser quelcom bo :-DD