No sóc normal

Què és la "normalitat"? Qui decideix què és "normal" i què no? Durant segles, "normal" ha estat, per exemple, casar-se amb una persona del sexe contrari, tenir fills i formar una família. Altres formes de viure la vida han estat "no normals", sospitoses. Durant segles... i encara avui llegia l'opinió d'un jove argentí, dient, justament, que "normal" és "un pare, una mare i uns nens feliços" (juro que ho deia així, literalment). Malgrat opinions com aquesta, en aquests últims anys, afortunadament, aquest fins ara dogma està caient cada cop amb més força i a més llocs.

Però encara ha de passar temps perque l'homosexualitat deixi de ser un problema per a moltes persones. Això m'al.lucina, de debò; vull dir el fet que per a molts sigui un problema que hi hagi homes i dones que se sentin atrets per persones del seu mateix sexe. De debò que ho trobo flipant. No entenc què punyeta li importa a ningú qui m'atrau o em deixa d'atraure; com si a mi m'hagués de preocupar quines pràctiques sexuals realitza una parella en la intimitat de la seva habitació, o quines no practica, deu meu senyor, com se t'acut pensar que nosaltres puguem fer coses com aquestes; pervertit! No ho entenc. Quin és el problema? Els ofèn veure dos nois, o dos homes, o dues dones agafades de la mà passejant pel carrer? Perquè? Per què és un problema l'homosexualitat, (encara) per a massa gent?

A mi, en tot cas, me la pela (uitx, perdó! Ai, aquests gais...) m'és igual què pensi o deixi de pensar ningú. El que no m'és igual és pensar en el patiment, per exemple, dels nanos joves que descobreixen, en silenci, que mentre els seus amics flipen amb les incipients tetes de les seves companyes del col.legi, ells no poden evitar mirar-se el seu company de classe. De reüll; i ves no se t'acudeixi no dissimular, maricón, tros de maricón, que et tornaré un home a base d'hòsties, quitvaparir!

Per això (encara) calen manifestacions festives com les d'aquests dies a mig planeta. Perque posar-se el món per montera i enriure-se'n de tot plegat és una forma de remoure consciències i de recordar que, malgrats els avenços, encara hi ha llocs al món on s'assassina "legalment" (ho fa l'estat, vull dir) pel fet d'estimar-se algú del mateix sexe. Això no els posa els pèls de punta, als defensors de la tradicional "normalitat"?

Avui, a la desfilada hi havia molts gais, esclar, però també hi havia parelles "normals" amb fills, mirant-se les carrosses. No som on hauriem de ser, però segurament anem pel bon camí.



"Normal ist anders" ("La normalitat és una altra cosa") és el lema del CSD 2010.



L'SPD, el partit socialdemòcrata, també ha participat a la rua. Per cert, hi reconeixeu algú, d'entre els integrants a la carrossa? (no, a mi no, home!)


Exacte, és ell, Klaus Wowereit, amb qui vaig tenir un "encontre" fa uns mesos (us ho explicava aquí; potser ho recordeu)


No us ho perdeu: el partit cristianodemòcrata (el PP, per entendre'ns) també ha participat, amb carrossa pròpia, a la desfilada. Tenen un grup (LSU - Lesben und Schwulen in der Union / Lesbianes i gais a Unió) dins del partit, i asseguren que compten amb el seu suport. Val a dir que la dreta alemanya, sense ser el paradigma dels drets dels gais, és a anys llum de la dreta espanyola, en aquest sentit (i en tots, de fet). Quina sorpresa, oi?


"El futur del futbol és femení". Elles també hi juguen, òbviament.



"Sóc un ós berlinès i això també està bé". Parafrassejant l'alcalde Wowereit, que va sortir de l'armari amb una frase similar, l'any 2001 (si no recordo malament; abans de les eleccions que va guanyar)


En resum: "Qui decideix què és normal? I qui és normal?" ...



Ich bin nicht normal
Bald auf deutsch...

37 comentaris:

Júlia ha dit...

De tota manera quan uns dogmes se superen se n'imposen uns altres, sempre hi ha d'haver algú 'a qui condemnar' o que és mal mirat pel conjunt de la societat. Sempre hi ha coses que trobem 'normals' i d'altres que no i sempre hi ha qui vol imposar les normes.

Francesca ha dit...

Ai, Ferran, que no ho veus que ningú és normal per segons quines persones? I jo, senyora madura que m'estimo més llegir que saber amb qui surt la Pantoja (he anat a sopars socials on m'he sentit com una autèntica apestada per no estar al dia d'aquestes coses :-D)?.
Hi ha gent a la que li fa por viure la seva vida (i acceptar les seves carències i les seves realitats de cada dia) i s'estima més mirar i criticar salvatjement la vida dels altres. Si aquests altres s'atreveixen a viure d'acord a les seves creences i accepten les crítiques, però prenen les seves decisions amb autonomia de pensament... llavors són perillosos i se'ls ha d'atacar i destruir.
El problema no és amb qui t'agrada enllitar-te a tu o que jo em posi a llegir amb els llits sense fer... el veritable problema és que fem el que volem de manera conscient, pensem, sospesem i decidim... i això posa en evidència als que no ho fan.
Jo cada dia tinc més amics que pertanyen a alguna minoria i és que els que ens atrevim a pensar abans de començar el camí, acostumem a exercir el respecte per l'altre... i axò, afortunadament, uneix molt!
Bon cap de setmana, maco. Molt bon post, et felicito!

Clidice ha dit...

normal tu? ni de conya! i qui vol ser "normal" avui? i ja ho dius tu: què és ser normal? no sóc homo i mai he pogut sentir aquesta suposada normalitat, o sigui que, potser hauríem de veure com a freaks o com a perill d'extinció els suposats normals :) respecte a les desfilades, de gais i lesbianes no sé pas si això és "normalitzar" o treure de la normalitat, en tinc els meus dubtes.

Rita ha dit...

Doncs no sé si t'ha arribat la informació, però la setmana passada van parlar a RAC1 d'un psiquiatre a Barcelona que es dedica a "curar" homosexuals d'aquesta "malaltia".

Personalment penso que m'agrada que la gent s'estimi i sigui feliç i el que faci dintre l'habitació o amb qui ho faci és el que menys em preocupa. Però és que la meva manera de pensar tampoc deu ser normal per molts...

Ferran, maco, segueix sent com ets que a mi m'encantes!
Petons!

montserratqp ha dit...

No, no...no ets normal, Ferran...perquè ets especial, peculiar i fins i tot únic. Em fa una certa vergonya haver escrit el que t´he dit coneixent-te només pels teus escrits....deu ser que tampoc sóc massa normal.

Anònim ha dit...

En un món tan fred on veure donar u petó al carrer ja sembla provocació, benvinguts els que estimen i lluiten per al seu amor.Un amor compartit voluntariament és la joia més preuada. l'Església va malament dient que "no toca". Precissament, el que toca ara és deixar-se de rotllos i posar-se al dia. Love, no War! Com deia l'alcalde de Berlín referent a la seva homosexualitat: "i això és bo que sigui així".
Matilde

Lluïsa ha dit...

Suposo que la línia que separa el què és normal del què no, tothom la posem en llocs diferents.
Uns dónen importància a coses com l'homosexualitat i altres, com els que passem per aquí, l'hi donem a moltes altres coses, començant pel respecte.
I saps què? Si fossis "normal" jo no seria aquí!

Albert B. i R. ha dit...

Molt positiu que l'homosexualitat no sigui rebutjada pels grans partits que conformen l'arc parlamentari. Us estalvieu, així, de sentir segons quines animalades sense sentit. Això, suposo, també facilita un marc legislatiu més just.
Sobre els reaccionària i intolerants que no ho entenen (més ben dit, que no ho volen entendre), ni cas.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Això de "ser normal" té un tuf de conferència episcopal...
Però és cert que encara hi ha molts tabús amb l'homosexualitat. Es va fent però lentament.
En tot cas com la Clidice, jo tinc els meus dubtes sobre aquests actes, perquè tinc la impressió que justament el que fan és marcar la diferència i no fer l'homosexualitat "normal"... Segurament poder parlar-ne tranquil·lament com ho estem fent ajuda més que un xou com aquests. Fa un parell d'anys a BArcelona van haver uns jocs olímpics per gais i lesbianes, i jo em preguntava si això realment fa canviar actituds o les reforça... Què passaria si fem uns jocs per heterosexuals i prou? No és una mica absurd?
És clar que la situació és lluny encara de ser la que hauria de ser: que veure pel carrer dos nois o dues noies fent-se un petó sigués tan sols símptoma de dues persones que s'estimen sense altres valoracions...

Salvador ha dit...

Normal en cert sentit vol dir el més abundant i en aquest cas sembla lògic, si els homosexuals fossin majoria l'espècie s'extingiria.
D'aquí el tabú contra l'homosexualitat, la lluita per la supervivència era molt dura però avui en dia aquest perill ja no existeix, almenys d'aquest cantó, una altra cosa són les guerres i la contaminació.

I tens tota la raó, s'ha de ser molt poca cosa per voler estar controlant amb qui els altres van o no van al llit.

rits ha dit...

Quan he llegit el títol del post m'ha vingut deseguida la cançó de Pulp "common people" i l'anunci d'una cervessa que fan per les nostres contrades sobre les coses normals, i que darrerament m'acompanya molt. I és que encara que la societat es disfressi i s'enfarfagui de paraules com llibertat, tolerància, fer cadascú el que vulgui,.. el cert és que tothom espera que tothom segueixi un patró establert, aquest "normal" del que parles. I no viure en aquest patró, de vegades, no és fàcil. Per exemple (i ja sé que estic ofuscada en aquest tema) de mi s'esperaria que estigués en parella, tingués fills i portés una vida endreçada,.... doncs no, i encara que els que m'importen no consideren que sóc anormal, moltes vegades la gent pressuposa com seràs i et miren estrenyats (ex. viure sola, molts veïns pressuposen que visc en parella i esclar quan els dic "no, no, visc sola"...buf). Vull dir que fets que et facin no ser normal n'hi ha a grapats.

Amb això, però, no vull dir que no entengui que el reconeixement de l'homosexualitat com una forma més de viure la sexualitat de cadascú, d'estimar, ha estat un camí llarg i tempestuós i que encara queda camí per recòrrer. Tot i així considero que la realitat ha canviat molt en 10 anys, quan penso que un noi va deixar l'entitat on estava per reconèixer la seva identitat sexual, em fa esgarrifar. Si, si, va passar i és molt trist. Avui, t'asseguro que no passa.

I els adolescents, doncs si, cert que és difícil, però també està canviant. Ara juguen molt amb la seva sexualitat, es plantegen moltes més coses, de debó. Al facebook tinc joves que van ser nanos del centre i un dia un amic d'un d'ells escrivia al mur "sóc gay". Les respostes, mostres de suport i enhorabona per haver-ho acceptat. Una noia li deia que si era conscient que posant-ho al mur molts nois podíen rebutjar-lo i ell va contestar que n'era conscient, però que fer-ho públic així era fins i tot més fàcil. Ho vaig trobar molt valent (hem de tenir present que es tracta d'adolescents, i els seus murs pots imaginar com són). I fins i tot ho vaig trobar alliçonador per adults.

Això si, veus, no acabo d'estar d'acord amb la love parade com a forma de reindivicació. Potser si que ha de ser una festa i de les teves fotos se'n despren una imatge molt diferent, però el que vaig veure a Barcelona l'any passat va ser molt trist. Gent desfassadíssima i un ambient molt patètic, la veritat, i vaig pensar que no és la manera d'avançar. Crec que és amb el dia a dia que cal anar treballant per la igualtat de tots.

un petó ben gran i bentornat!!!! et trobava a faltar!!!!

XeXu ha dit...

Hauríem de deixar de fer servir la paraula 'normal' quan ens referim a... no sé, opcions de vida. No em refereixo només a tendència sexual, sinó a tot en general. El 'normal' seria comprar una casa, tenir una família (del color que sigui), treballar, envellir... però hi ha qui decideix anar-se'n a viatjar pel món i ser un nòmada. Què passa, això no és 'normal'?. No és habitual pels estàndards de sempre, però mira, és una opció de vida que tampoc es pot criticar.

Pel que fa a la sexualitat, la mentalitat està canviant molt. Encara queda molt per fer, és clar, però penso que cada cop ho veiem amb més naturalitat. Estem influïts per tota una història en contra, però ha arribat em moment de deixar que tothom faci el que li vingui en gana i no s'hagi d'amagar, només faltaria. És al que ens ha portat el món actual i les idees dels temps que vivim.

Per això el concepte de 'normalitat' no té cap valor. És una paraula, una idea que s'ha creat per definir el que és més habitual o comú, però la seva connotació no és bona. En matemàtiques sí, cap problema. Però la matemàtica no es pot aplicar a les persones, perquè cadascú és un món. Ningú no és normal a la seva manera, jo sóc un friki i em passo hores a internet, tinc 32 anys i visc sol i tinc un gat que sembla un gos, mataria pels meus amics (en sentit literal), però els que no ho són em tenen per un borde i un asocial. Sóc normal? No collons, que he de ser normal! Ah, i si pogués viuria amb la dona que estimés i tindria fills i una hipoteca estimada, i un cotxe i una segona residència. Però que ho vulgui no vol dir que ho tingui ni que ho aconsegueixi mai. Doncs seré un anormal tota la vida.

ddriver ha dit...

no se normal es un altre cosa. i entre nosaltres hi ha molts que no son normals, desgraciadament

Xavi ha dit...

Un dels problemes que he vist davant aquest tema és la ignoràcia. Gent que no sap i a més, tampoc vol saber. El que m'ha semblat moltes vegades, és, per comentaris i per insinuacions, és això.
Ah i una altra cosa. Aquest avenç tímid que s'està produint, en qüestió d'acceptació de la homosexualitat, és un dels motius pels quals, la retrógrada i reaccionària esglesia catòlica, està treient pit darrerament.

Puji ha dit...

És que tu no ets normal, Ferran. Ets una persona excepcional!

Miquel ha dit...

Qui vol ser normal avui en dia? En aquesta societat on tothom intenta diferenciar-se de la resta per demostrar una personalitat pròpia tots acaben caient en el sac de tot allò ordinari per compartir el mateix desig, en canvi, aquells que s'accepten a si mateixos tal i com són els menys normals de tots. No sé si m'he explicat gaire bé...
Salut!

reflexions en català ha dit...

Per mi tu ets una persona normal.

marc

Carme ha dit...

Doncs, enhorabona, Ferran, crec que ser "normal" del tot, del tot, amb tots els condicionants que es demana per ser normal, deu ser una llauna i un avorriment.

Hi ha moltes maneres de "No ser normal" i jo no m'hi he pogut sentir mai de tot, encara que no sigui homosexual. Maneres de veure les coses, de sentir-les, d'experimentar-les, de pensar-les, de valorar-les... de replantejar-les i de reconduir-les si cal... i parlo bàsicament de sentiments. Doncs a mi m'agrada sempre parlar i compartir les coses amb la gent que no són tan normals, els que en són... de tan normals ja sé sempre què diran.

Una abraçada!

kika ha dit...

normal? com els que es consideren normals? ni ganes!

Musafir ha dit...

Bo, Ferran! Hui, seré breu, (que ja saps el que m'agrada a mi, escriure) jejeje!

"In varietate, concordia". Si ens fem propi el lema d'Europa, ningú no deu de sentir-se ofés pel fet de que encara reivindiquem la "normalitat" per a tothom. És el nostre dret. Som ciutadans també. I tenim veu.

Espere que haja estat una bona diada. :)

Edu ha dit...

A Espanya, els senyors de CIU i del PP han bloquejat una iniciativa per reprobar les declaracions del cardenal Bertone (segon del Vaticà) relacionant la homosexualitat amb la pedofilia i qualificant-la de malaltia. Vergonyós. Ferran ... , ells no són els normals, ells són els desviats, ells són els malalts ... m'afageixo al que comenta en Puji de què tú tsmpoc ets normal, ets una persona excepcional ...

kweilan ha dit...

Doncs a mi em vas semblar una persona atenta, simpàtica i encantadora...Una abraçada!!!

Joana ha dit...

Crec que hem de valorar a les persones per com són, no pel que tenen. Ser és més important que tenir.
Només que tothom fos més tolerant i una mica més humil ens en sortiríem però és clar això requereix un sofreesforç. Opinar, criticar i posar-se on no toca costa menys.
Sempre penso que tothom a casa seva ja té prou feina com per posar-se a casa dels altres.
Hauríem de poder ajudar als adolescents quan la incertesa els aclapara. Els pares tampoc esta/estem preparats però almenys fer-los costat i explicar-los que el més imporatant és estimar i sentir-se estimats, valorats i compresos.
Una abraçada Ferran i bentornat.
Crec que ets una gran persona i amb això ja en tinc prou :)

fanal blau ha dit...

Avui, al diari "El País" sortia un article: Rezos, pastillas y castigos como terapia antigay.
M'esgarrifo quan ho llegeixo, quan escolto paraules homòfobes, quan percebo determinades actituds.
Però també és cert que tot i faltar molt de camí, s'estan produint canvis i alguns joves ja estan creixent sense l'etiquetatge de si ets no ets, sino des del convenciment de que cadscú opta lliurement i estima a qui vol estimar.
Queda camí per fer, però es va fent camí!

Natxo Rovira ha dit...

Quina meravella d'article, Ferran. Que ben escrit i que ben exposat. Em sento privilegiat de viure a una ciutat com BCN, on aquesta pretesa 'anormalitat', fruit (ne la meva opinió) de la ignorància i de la por a viure les pròpies vides de cadascú, es pot viure amb una certa i àmplia llibertat.
Aquesta setmana comença el Gay Pride aquí a BCN i crec que m'acostaré a viure la festa. No tinc clar si aquestes manifestacions són necessàries o contraproduents, però en quelsevol cas, es tracta d'una festa de la que se'n pot gaudir amb llibertat.
Almenys en alguns pocs llocs del Món. Coma ara Barcelona.

Felicitats per l'article.

sànset i utnoa ha dit...

Ningú és normal. I, és que -realment!!!- com definiríem el terme "normal"?

Homosexuals o no, a ningú li hauria d'importar. De fet, m'agradaria que aquestes desfilades no fossin necessàries. El dia que es deixin de fer voldrà dir que la societat en general ja considera als homosexuals com a "gent normal". Esperem que no els faci falta massa temps.

Ja estàs pensant en la teva proposta? Vas dir tres o quatre dies, no??? Espavil, que diuen al meu poble!

*Sànset*

Joan ha dit...

La gent "normal" qui són? Els que cremen les bruixes? Els que tanquen els nens 'anormals' al soterrani? Els que exterminen a gas els d'altres religions?

Qui vol ser normal? Per fortuna el segle XXI és el segle de la reivindicació. Ara podem dir qui som amb el cap alt. Tots, tinguem els gustos que tinguem. Que és ... poc comú? Potser, i què?

Entre dos adults (o més!) que es respectin, que facin el que vulguin. Em sembla ridícul que ningú vulgui decidir amb qui me'n puc anar al llit i amb qui no. Innaceptable. Com ho és que em diguin què he de pensar, com he de vestir, de quin equip he de ser o quin menjar m'ha d'agradar. Ridícul. I ja està tot dit.

P.S.: Ai, quina intriga aquesta que ens deixes ... Ai, que m'ensumo el querosè ... Ai, quina emoció ...

Rosa Bayot ha dit...

Wikipedia
La distribució normal, també coneguda com a distribució gaussiana, és una important família de distribucions de probabilitat contínues i és aplicable a molts camps. Cada membre de la família queda definit per dos paràmetres: la mitjana het o μ i la desviació estàndard hom u σ, i es denota per . Un cas particular és la distribució normal estàndard, per la qual la mitjana és hetero i la desviació estàndard és homo. Fou Carl Friedrich Gauss qui descobrí la distribució normal i definí l'equació de la seva funció de densitat de probabilitat
Com a conseqüència de la propietat “jo trio”, és possible relacionar totes les variables aleatòries normals amb la distribució normal estàndard.

Babunski ha dit...

Ui! I jo que sóc un pobre casat, amb una senyora i 2 fills petits no sóc gens de normal. Totes les subvencions i ajudes van a parar als altres! La meua família no deu ser gens normal!

Mireia ha dit...

Normal és un paraula lletja que l'utilitzem quan no tenim cap altre definició. Quan et pregunten com és algú i la resposta és "normal" UHHH. malament , avorrit poca qualitats i pocs defectes.
Ferran, però vols dir que té gràcia ser normal, uff.
Ara , conyes a part, la normalitat simplement és allò que és habitual lligat en un temps i a un context. Per tant, ni tant sols la normalitat és estàtica.

A més és genial com dues paraules com normalitat i mediocritat ( estar en la mitjana, en allò que és habitual) poden tenir connotacions tant diferents.

Ferran ha dit...

Gràcies com sempre, potser en aquesta ocasió especialment, per passer per aquí i dir el que el post de torn us fa sentir. Permeteu-me fer una referència general a les desfilades com la del CSD… jo tampoc no estic segur que serveixin pel que se suposa que han de server, però… i lo guapo que és part del personal? I el que mola posar dels nervis als que es posen dels nervis amb el panorama? Només per això ja val la pena! Ah, i de totes formes, els qui veuen l’homosexualitat com un atac a la “normalitat”… amb desfilades o sense continuaran pensant el mateix, no trobeu? Doncs cony, al menys ballem!

Júlia, cert, és i seguirà sent així, sempre hi haurà dogmes, I dogmàtics. A cadascú li toca batalla per superar els que l’afecten directament, i si és amb el support d’altres, sera més senzill.

Francesca, estic del tot d’acord i comparteixo molt la teva filosofia de vida, com penso que ja saps. Em fa especialment feli sentir-me unit a persones com tu.

Clídice, molts es deuen pensar que són el paradigm de la “normalitat”. No saben que, per a molts, són ben estranys. En el fons, la cosa no deixa de tenir la seva conya.

Rita, he llegit sobre el centre mèdic aquest on fan un tractament per “curar” l’homosexualitat. S’ha d’estar malalt, I no ho dic precisament pels que hi entren com a “pacients”.

Montserrat, em sembla que molts dels que ens coneixem pels nostres escrits, ens considerem especials; per això no podem deixar de llegir-nos, de ben segur 

Matilde, l’església s’equivoca molt en moltes coses, al meu entendre. I ho dic com a creient! (creient a la meva manera, sí, però creient que hi ha més, molt més del que veiem). S’equivoca, fa mal a molta gent, començant pels creients gais.

Lluïsa, el respecte és fonamental, i tant! Em subleva que molta de la gent que va de “normal” per la vida, i que es creu en possessio de la veritat, tingui en realitat un problema d’incapacitat absoluta de respectar els altres.

Albert, a la dreta, però, li falta recórrer molt de camí, encara, per assumir la pluralitat de la nostra societat, també en questions sexual. De totes formes, seria injust no reconèixer que en els últims anys, també des de la dreta s’ha avançat en aquest sentit.
Eulàlia, la “normalitat” que es ven des de l’església catòlica fa molt de mal, com li deia a la Matilde. Que algú que no em coneix de res s’atreveixi a assenyalar-me amb el dit per haver nascut gai, i a sobre tingui els nassos d’anar pels “puestus”donant lliçons de moral... Quins pebrots!

Salvador, algú altre també ho ha dit, que això de preocupar-se per la vida dels altres és simptomàtic que alguna cosa important falla a la seva pròpia.

Rits, i tant que les coses han canviat en uns anys, i tant. Certament encara queden molts prejudicis, moltes coses que cal anar polint, però és evident que a la nostra societat europea, en termes generals, tothom pot viure amb més tranquil.litat la seva sexualitat, sense la pressió que existia molts anys enrere. Per això acabo el post dient que som en el bon camí. Pel que fa als nanos, aquest és un tema que em ralla especialment: en els vuitanta, en un entorn catòlic, adonar-te que a qui et miraves era a algun company, que no companya, de classe, era gairebé una tortura. Francament, jo no entenia res; de fet, no vaig poder acceptar-ho fins moooolt de temps després. Em fa molt feliç saber que avui dia les coses ja no són tan complicades 

XeXu, m’ha encantat “el concepte de normalitat no té cap valor”; és del tot cert, no en té i exactament pel que tan bé expliques! Cadascú és un món, cadascú és la seva pròpia “normalitat” I, en qualsevol cas, parlar de “normalitat” o “no normalitat” en termes generals, per una question com la sexualitat, és ridícul.

Ddriver, d’aquests que vols dir tu n’hi ha a cabassos, certament. I curiós, molts d’ells és dediquen a qualificar de “normals” o “anormals” als altres.

Ferran ha dit...

Xavi, bona observació respecte a les reaccions per part de l’església, sí senyor. És ben possible que sigui per això, perque veuen que la societat, per sort, cada cop és més lliure per decider per sí mateixa què està bé i què no ho està. Perden el control? Segurament, I en bona part per culpa seva.

Puji, collons, que em faràs emocionar! Mira que els no normals ens emocionem amb facilitat, eh? ;)

Miquel, crec que sí que t’has explicat, i que t’he entès; ser coherent amb un mateix és la clau de la felicitat, ser “normal” per a un mateix… això és exactament el que tots hauriem d’intentar. Jo m’ho treballo!

Marc, no dubtis que ho sóc. Ni més ni menys que tu i que tots vosaltres.

Carme, crec que el que dius està en línia amb el que comenta en XeXu. En definitiva, “para gustos, colores”; hi ha tantes normalitats com persones, i què bé que sigui així.

Kika… :-))

Musafir, benvolgut, tens més raó que un sant. També des del punt de vista de la legalitat, tenim tot el dret a reclamar els mateixos drets que tingui qualsevol altre, per suposat. La diada ha estat molt bé :)

Edu, malauradament, i ho dic així perquè sento que és una llàstima, a l’església hi ha molta gent que s’equivoca, i molta gent que fa mal a moltes persones. Que algú en teoria “especial” com se suposa que ha de ser una persona d’església, digui coses així, és una pena. I és incomprensible. *Us heu proposat tocar-me la fibra, avui? ;)

Kweilan, van tenir bon rollo, com no podia ser d’altra manera :-) Jo també vaig estar encantat de conèixer-te en persona!

Joana, parles de tolerància, humilitat… són conceptes grans, conceptes molt importants. És obvi que molts no en coneixen el significant; i el que més em fot és que, d’aquests, no pocs van per la vida de perdonavides, justament. Té conya, eh?

Fanal blau, dius molt bé i és cert: s’està fent camí, som en la bona direcció. Tots hi sortirem guanyant, si som capaços d’entendre’ns millor, d’acceptar-nos i respectar-nos els uns als altres.

Natxo, suposo que molts cops no som conscients de viure on ho fem. O potser sí, que en som, perquè el cert és que, en determinades circumstàncies, la vida et posa a prova des del minut 1 que arribes al món. És el cas de ser gai i haver nascut a l’Aràbia Saudita, per exemple, i tants i tants altres casos…

Sànset, tan de bò, com dius, no calguessin més CSD per reivindicar res. Anem pel bon camí, estic segur que ja falta menys perque actes com aquest siguin història.
PS: llenço proposta súper aviat, t’ho prometo. Estic donant un parell de voltes al tema…

Joan, quina vida més pobre, com ha dit algú per aquí dalt… quina vida més pobre deuen tenir els qui necessiten obsessivament jutjar la dels altres. Tantes coses com hi ha per fer, tant com hi ha per aprendre… i aquests freaks pensant en què fa l’un I què fa l’altre!
* T’ho ensumes? hehe… aviat, aviat ;)

Rosa, sóc un “desviat estàndard”?Hmmm… no sési m’acaba d’agradar, la idea, hehe...

Babunski, molt bona. Explica-li a aquell nano argentí, que papa+mama+dos nens feliços no garanteix la “normalitat” ;-)

Mireia, m’ha agradat també la teva exposició: la normalitat no és estàtica. Tens molta raó i no ho havia pensat així; però sí, ho dius bé: la història s’encarrega de fer normals coses anormals, i a l’inrevés. Ben vist!

rits ha dit...

doncs a ballar toca!!!! que m'encanta!!

ser adolescent mai és fàcil. per sort, ara i pel què fa a les opcions sexuals ja no es tenen prejudicis per definir-se, però continua sent complicat, com és complicat estar grassa, ser més alt o més baix que la majoria, que no et deixin sortir de casa....

i si, entenc que en un entorn catòlic als anys vuitanta havia de ser molt complicat. als noranta tb ho va ser i al 2000 tb, potser al meu entorn catòlic la gent es va començar a sentir lliure farà cosa de cinc anys. això si, fa un temps vaig estar en una reunió a sant medir i saps què em van dir? que els cristians en el fons anem endavant i som capaços d'acceptar les opcions de tothom més fàcilment que altres sectors, per molt que sembli el contrari. la nostra fe ens diu que tothom és lliure i ens demana estimar-nos i respectar al company (el que passa que l'enemic el tenim a casa, la Mare Esglèsia... i aquesta....jo ja no li faig gaire cas, que aquests si que viuen en la més absoluta anormalitat)

una abraçada ben gran!!!!

Xavier ha dit...

Normal ?, comparat amb que?.
¿Qui pot dir que es normal i comparar-se amb qui?
A mi m’agrada la persona, el caràcter, el tarannà (i no parlo del Z ), la comprensió, l’ humanitat i entre mil coses mes el respecte per els demes i per un mateix i si a sobra si hi ha atracció sexual ....ja es l’hòstia.

I de molt temps enrere ser que ser normal no es normal i que mai ho a sigut.

La paraula normal deu de vidre de norma ¿no?, donç jo no vull ser cap norma.

I com tens trets dels que m'agraden, m'agrades com a persona.

Una abraçada nen.

Rosa Bayot ha dit...

De fet si no t'agrada ser un desviat estandart es que en el fons del teu discurs per molt q diguis,no t'agrada, ni t'agradaria ser normal i el fet de discutir-ho implica que ja estas tu mateix definint la normalitat! ha ha ha.

Candela ha dit...

Jo sóc desviada, anormal i el que faci falta... però MOLT feliç de ser-ho... :)

Ferran ha dit...

Rits, deu n´hi do com n'és de complexe compatibilitzar creences religioses amb el que ens ve de l'església, eh? En fi, això dóna per un altre post. Gràcies com sempre per passar per aquí, guapa :)

Xavier, a mi també m'ho sembla, que això de "normal" o "normalitat" té trampa. Suposo que els qui insisteixen a dir què és normal i què no ho és, el que voldrien és imposar la seva normalitat, que sí, tens raó, són les seves normes.
Una abraçada també per tu, i gràcies :-)

Rosa, perdona, segur que sóc jo que estic espès, eh?, però no entenc res del que dius.

Candela, és curiós com n'hi ha que s'imaginen la seva "normalitat" com l'únic estadi on un pot ser feliç, eh? "Pobres", diuen amb condescendència referint-se als que, per ells, no som "normals". "Pobres", penso jo de la seva condescendència.