Jo sí, tu no (actualització)

Today, thousands of Germans shouted they were proud of Germany... Merkel said Germany had done a great thing... The fear about nationalism is definitely buried in this country, this is now a country just like any other. I guess Germans are finally prepared to understand and accept that also we Catalans have the right to have a normal country, as normal as theirs is. Gratulation, Deutschland!

Ferran, Facebook, 03.07.2010

Fins fa cinc anys, veure banderes alemanyes arreu i concorregudes celebracions públiques quan la selecció d'aquest gran país guanyava alguna cosa important... senzillament gairebé no passava; no banderes, no celebracions... no exteriorització de sentiments nacionals, en definitiva. Molts alemanys del segle XXI encara arrosseguen el pes de la història del seu país, que va començar la guerra global més devastadora, que va donar suport a un monstre... Alguns fills es van avergonyir dels pares, alguns néts dels avis i, com a conseqüència de tot plegat, molts encara temen qualsevol cosa que soni a "nacionalisme", avui dia. Per això no hi havia banderes, per això no hi havia (gaire) celebracions públiques.

Les coses van canviar amb el Mundial de 2006: suport explícit a la selecció nacional, banderes, càntics, celebracions... L'any 2008, l'Eurocopa va apuntalar aquesta tendència que, enguany, Sudàfrica ha consolidat definitivament. Veu poder veure, en aquest post, un vídeo amb la celebració recent d'una de les victòries dels de Löw, i també fotos a Facebook. La normalitat d'altres llocs, en definitiva, s'ha instal.lat a Alemanya; imatges com la d'aquí sota, aquests dies, són constants; els cotxes amb banderes són arreu.

En aquest estat de coses se m'acut que potser, i dic potser, ara que parlar dels símbols propis amb naturalitat és, per a bona part de la ciutadania d'aquest país, una cosa acceptable, o normal, o digueu-li com vulgueu... potser, i dic potser, ara hi haurà més alemanys disposats a entendre que reclamar la normalitat dels símbols de la teva terra és... això, normal, o acceptable, o digueu-li com vulgueu.

De totes formes, i sense voler sonar gaire pessimista, una conversa, avui, amb un meu amic alemany, m'ha colpejat de ple a les oïdes: una cosa és el patriotisme, i una altra, el nacionalisme.

Ja hi tornem a ser.

Actualització - És improbable que us el llegiu sencer, però ni que sigui per capítols, a estones, val la pena conèixer les idees del Prof. Ulises Moulines sobre el tema que tracta, precisament, aquest post. Nascut a Veneçuela i actualment director de l'Institut de Filosofia, Lògica i Teòrica de la Ciència a la Ludwig-Maximilian Universität de Munich, el Prof. Moulines és l'autor d'aquest "Manifiesto nacionalista (o hasta separatista si me apuran)", que ha esdevingut força clàssic en alguns àmbits. Clicant aquí accedireu a la resposta que el text de Moulines va merèixer, per part del també Prof. Aurelio Arteta, de la Universitat del País Basc. Per tal de contextualitzar les coses, cal dir que el Prof. Arteta és membre fundador del partit Unión, Progreso y Democracia (UPyD). Al Prof. Moulines no se li coneix filiació política.

16 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs em sembla que potser m'acosto a la idea del teu amic. Però més que res no crec que entenguin més la nostra situació perquè no acabo d'entendre què estàs comparant. El patriotisme i estar content i orgullós del propi país hauria de ser comparable amb el que passa a Espanya, que mai ha tingut una bona afició a la seva selecció i ara miren de colar-nos-la amb calçador, i fins i tot hi ha qui s'ho ha cregut i estan contents de ser espanyols i del seu esport.

Naturalment, nosaltres també ens podem considerar patriotes i defensar els nostres símbols i colors, però per la resta del món no som més que una regió. Una regió on hi ha independentisme (com en totes les regions, vaja), però un trosset d'Espanya. La comparació seria possible si em dius que els bavaresos estan molt contents de ser bavaresos, que aixequen les seves banderes i fins i tot estan descontents amb els èxits alemanys, perquè voldrien ser ells un estat propi, Bayern. Segur que n'hi ha que ho pensen. Però no, tu parles d'exaltació d'un país, i això és el que fan els espanyols, i que nosaltres ens prenem com una ofensa i ens fa ràbia. Doncs sí, fa ràbia, és clar. Però per què els hem de criticar per ser patriotes, i en canvi hem d'aplaudir els alemanys. No. Ho sento, em barallaré amb tothom ho sé. Ens maltracten, ens vexen, ens esclavitzen. Però és que ens necessiten. Mai de la vida em podré sentir identificat amb Espanya, no és el meu país. El meu DNI diu el contrari, però en el meu cor no és ni podrà ser així, no m'hi poden obligar. Però tan lluny em sento d'ells, tan poc m'importa Espanya, que m'és igual el que celebrin o tot el seu patriotisme. Que els faci profit. Ja aixecarem banderes nosaltres i tirarem petards quan Catalunya ens generi aquest sentiment com a poble, i si arribem a tenir una selecció que guanya títols.

Joan ha dit...

La tenim Xexu, la tenim, per bé que l'hoquei no interessi massa ...

El cert és que em fan enveja aquells que poden gaudir d'uns colors en els que creuen en un mundial. Jo puc creure en els jugadors com a molt, però no en la samarreta.

Puc tenir el cor dividit amb el recent ascens entre Barça i Sant Andreu perquè puc posar-me amb orgull qualsevol de les dues samarretes. A les semis, en canvi, podria animar espanya, on juguen els catalans, però no podria posar-me'n la samarreta. No tinc motius per animar els alemanys més enllà del futbol que mostren, però no em faria res portar-ne la samarreta. Coses estranyes, potser.

Clidice ha dit...

El nacionalisme ha patit molt després de l'Alemània nazi. I els seus detractors d'això en viuen encara. No sóc essencialista, ja ho saps, i no m'embolico amb la bandera gaire sovint(símbol d'un passat feudal del qual no n'estic especialment orgullosa, ni del meu ni del de ningú, el passat és el que és i no cal treure'l de context), però penso que saber on pertanys és el mateix que saber qui ets, i perquè ets com ets. Me n'alegro que els alemanys hagin decidit no oblidar qui són i d'on són. :)

rits ha dit...

recordo haver estudiat que en els temps de crisi és quan més s'expressen els nacionalismes, la necessitat d'identificar-se, i això és el que porta als extrems. I els extrems sempre són perillosos.

Però identificar-te amb un grup, si es fa amb mesura i interpel·lació, no ha d'espantar, forma part de nosaltres mateixos. Crec que el que hem d'aprendre és que el futbol és futbol, gaudir-lo i passar una bona estona, però no portar-lo tan lluny. Dissabte a Montjuïc feia veure gent idolatrant la bandera espanyola, de la mateixa manera que veure cremar containers i fer malbé el mobiliari urbà quan el barça guanya un títol, tampoc té sentit....

crec que m'he anat de tema. sorry.

per cert, ...snif, snif, que jo anava amb Argentina! xò enhorabona per la classificació d'Alemanya. Es veu (tampoc miro massa els partits) que està fent un bon mundial i això és el que compta!

Albert B. i R. ha dit...

El amteix està passant, per desgràcia, a l'estat espanyol. Han convertit animar a "la roja" en uan cosa moderna i alguns han perdut la vergonya en exterioritzar-ho. En el fons, són els amteixos que abans, amb al diferència que ara ho passegen. A veure si els alemanys ens fan un favor i acaben amb tot això, que ja cansa!

sànset i utnoa ha dit...

Jo estic la mar de content. Penso en tots els desgraciats que només són capaços d'animar a una selecció i em compadeixo d'ells. Jo en canvi, interioritzo amb facilitat els colors de qualsevol país, mentre jugui contra l'únic país que no vull que guanyi...

Conyes a part, entenc el patriotisme com a "amor zelós a la pàtria". I la pàtria és "el territori que t'estimes com la teva nació". Tot i que un terme pot tenir connotació diferents de l'altre, en essència, venen a ser el mateix. El patriotisme, mentre sigui coherent, reflexiu i respectuós és extremadament positiu, ja que lluita per preservar la riquesa nacional del país que sens com a teu.

El problema el tenim els que, mal ens pesi, patim de doble-patriotisme. Aquesta malaltissa afectació la sento com cantaven els vells trincos: "una pàtria és la parenta, que m'hi van casar per força i no em deixa divorciar. L'altra pàtria és la fulana, perquè a mi em dóna la gana, perquè ella em té el cor robat"...

Fet i fet, el que no entenc és que els patriotes espanyols puguin venir aquí a ensenyar el puto toro i a tocar-nos els ous amb la roja i, en canvi, si jo vaig a la Calle de l'Expolio amb una estelada el primer que aconseguiré serà una bonica acta de defunció. A la merda, home!

*Sànset*

Núr ha dit...

M'agradaria recuperar el sentiment alemany de què parles. Jo he viscut aquesta incapacitat dels alemanys de poder parlar lliurement sobre el nazisme, l'holocaust i tota aquella època, i la por que la gent els vegi com a «nazis» (encara hi ha gent que es pensa que tots els alemanys són nazis... visca les generalitzacions!), la incapacitat de poder dir «el meu país, Alemanya, de què em sento plenament orgullós». La sensació que una persona avui dia no pugui opinar lliurement sobre, per exemple, què està passant entre Israel i Palestina és colpidora. És la sensació de «saber» que els alemanys hi ha coses sobre les quals no poden opinar, o que hi ha coses que no poden fer.

Pel que fa a la frase del teu amic alemany, m'ha fet pensar... La definició de nazisme és Doctrina política oficial de la dictadura d'Adolf Hitler, basada en l'exaltació del nacionalisme i del racisme i en la promoció de l'expansió militar de l’Estat alemany, i la de nacionalisme, Ideologia i moviment que reivindica l'organització política independent d'una nació. Alemanya, en temps de Hitler, ja era una nació independent, oi? Aleshores, segons la definició de nacionalisme, el nazisme no era nacionalisme, sinó que era patriotisme, oi? Res... que potser la història es va equivocar en l'ús dels termes, no?

Sigui com vulgui, la qüestió és que tant els alemanys com els catalans ens hem sentit o hem estat oprimits a l'hora d'expressar l'amor per la nostra nació (la definició de la qual no conté idees independentistes, malgrat que el TC així ho pensi: 1. Comunitat de persones que participen d'un sentiment d'identitat col·lectiva singular, a partir d'una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre. 2. Organització política d'una comunitat amb identitat nacional.). Ells gràcies al futbol sembla que es comencen a «alliberar» en aquest sentit; veure'm què passa amb els catalans...

Carme ha dit...

He anat al meu rotllo i ara m'adono que la Núr ja havia aportat definicions... però ho deixo igualment

Nacionalisme: m. Ideologia i moviment polític centrat en l'existència o en la reivindicació de la pròpia nació, de la seva unitat i de la seva independència.

Patriotisme: amor zelós a la pàtria

(definicions del Diccionari de la llengua caralana de l'Institut d'Estudis Catalans.

La meva conclusió és que tothom en una mesura o altra és nacionalista. Qui no vol mantenir la unitat del seu país si ja el té consolidat? Qui no vol la independència del seu país si està sotmès o ocupat?

Tots ho diguin o no, són nacionalistes...

En el patriotisme, m'encallo amb les paraules senzilles... amor? generalment els partits estimen més el seu partit i els seus càrrecs i els seus privilegis que el país. La gent senzilla generalment estima el seu país.

Qui digui que no és nacionalista, caldria que que m'ho expliqués bé: es deixaria sotmetre de bon grat? N'estaria content? No voldria recuperar la llibertat?

Tornar a unir les dues aprts d'Alemanya no és una decisió nacionalista? en el millor sentit de la paraulA.

Joana ha dit...

Poser vegi la final a Berlin entre Espanya i Alemanya...
Em posaré la samarreta blau grana. De fet d'onze jugadors 6 són del Barça. Doncs això per ells, per Catalunya. No m'agrada La Roja, ho sento.
T'envio un correu en pocs dies :)

Deric ha dit...

Si no ens entenen en aquest país on som, és dificil que ho facin fora i més quan el govern central s'encarrega de deixar-nos de cara a fora com uns pobres idealistes del segle XIX

Assumpta ha dit...

Jajaja Sànset!! jo penso com tu!!

Jo estic la mar de contenta. Penso en tots els desgraciats que només són capaços d'animar a una selecció i em compadeixo d'ells. Jo en canvi, interioritzo amb facilitat els colors de qualsevol país, mentre jugui contra l'únic país que no vull que guanyi... :-))

Entenc el que vols dir, Ferran, que nosaltres també reclamem el dret a poder sentir-nos orgullosos de la NOSTRA nació, del NOSTRE país, Catalunya... Em faria molta il·lusió poder-ho veure :-)

Assumpta ha dit...

Ai, m'ha sortit el "desgraciats" en negreta i jo el que volia era "descursivitzar-lo" i no sé pas què he fet... :-))

Assumpta ha dit...

Segon intent...


Jajaja Sànset!! jo penso com tu!!

"Jo estic la mar de contenta. Penso en tots els desgraciats que només són capaços d'animar a una selecció i em compadeixo d'ells. Jo en canvi, interioritzo amb facilitat els colors de qualsevol país, mentre jugui contra l'únic país que no vull que guanyi..." :-))

Entenc el que vols dir, Ferran, que nosaltres també reclamem el dret a poder sentir-nos orgullosos de la NOSTRA nació, del NOSTRE país, Catalunya... Em faria molta il·lusió poder-ho veure :-)

Ferran ha dit...

XeXu, ja et dic jo que no t’acostes a la idea del meu amic, creu-me. Segurament no m’he explicat bé, però definitivament no, no t’hi acostes. El punt del post és, exactament, constatar com de diferents es veuen els coses quan tens un estat al darrera i quan no el tens. Per al meu amic, com per a molts alemanys, una cosa és la “defensa” dels símbols nacionals d’un estat (patriotisme) i una altra és la defensa dels símbols nacionals d’una nació sense estat (nacionalisme). Aquell és legítim i defensable, aquest últim és una font de conflictes.
No, el meu amic i tu no penseu el mateix, t’ho asseguro.

Joan, tot plegat és complicat. Ser d’un estat, no sentir-se’n part, tenir una nació (que ara resulta que no ho és; o calla, espera, sí que ho és... però sense que això tingui conseqüències jurídiques). És complicat ser català i, ves, espanyol alhora.

Clídice, no puc estar més d’acord que cal saber d’on vens i on ets, per saber cap on tirar. Com a persona, i com a poble. Sí.

Rits, tot plegat, el que passa amb el futbol, aquesta excaltació de banderes , de “patriotisme”, no l’entenc d’altra manera que una cosa tan legítima com fem els catalans, o els bascos o tants i tants pobles: com una demostració de pertinença a una societat. Estic d’acord amb tu que tot plegat, però, se surt de mare.
Ai, l’Argentina. Amb la rabieta que em fa Maradona, em sap greu dir-ho, però ja m’està bé que hagin plegat ;)

Albert, el partit de demà serà d’alta tensió. Com criden per aquí, per donar suport al seu equip... Schlaaaaaand! (és una abreviació de Deutschland)

Sànset , tu el que ets és un catxondo, hehe...
Tens raó amb això que dius, que passejar-se amb una estelada per Salamanca pot ser motiu de problemes hospitalaris. Osti, com cansa el tema Espanya; és que de vegades ja no sé què dir, de tant clar com és tot plegat. Que a Catalunya ara el tema central del debat sigui LA PANCARTA de la mani de dissabte em fa sentir orfe de país. Tu creus que és normal, gastar totes les energies que llegeixo que s’estan gastant, amb “què ha de posar la pancarta” i tot plegat?
Perdó, me n’he anat del tema. O no.

Núr, no és cap bestiesa això que dius. L’ús de termes equívocs pot have fet molt de mal a pobles que no tenen (tenim) estat, com nosaltres o els kurds, entre tantíssims d’altres. Potser usar “patriotisme” en el cas de l’Alemanya que va donar suport a Hitler fora tant com donar a aquell suport carta d’estat; millor diem-li, doncs, nacionalisme, que sembla una cosa que ve donada per alguns il.luminats, que no patriotisme, que és el que, de fet, movia aquells que aplaudien els missatges hitlerians. El Tractat de Versalles va ser una afronta contra el nostre poble, cridava ell i cridaven les masses enfervorides... I el seu patriotisme va portar el que va portar.
Un apunt molt interessant, aquest teu.

Carme, el teu punt també és molt encertat. Sempre s’ha dit, això, que a veure quin estat serà el primer a demanar la seva disol.lució, i que l’estat veí se l’empassi, sisplau, que la independència no la volem per res. Preferim que ens mani el veí. Ha!
Molt bona, sí senyora.

Joana, espero el mail! 

Deric, tens raó que el nostre missatge és difícil, fora. Bé, fora i dins, això és clar, però també fora. Suposo que cadascú mira per ell, pels seus problemes i les seves aspiracions, i escoltar-se els problemes i les aspiracions dels altres requereix una capacitat d’empatia que... hmm... no, no està gaire estesa.

Assumpta, amb cursiva o sense, tens raó: exactament el que dius és el missatge del meu post. Tothom té dret a ser tan “normal” con “normals” són la resta.

sànset i utnoa ha dit...

Mira que fins i tot m'han fet perdre temps a mi...

*Sànset*

Ferran ha dit...

Ja, però com a mínim el teu post m'ha fet somriure. L'esquizofrènia del PSOE de Catalunya sobre si davant o darrera de no sé quin lema, fa plorar :(