Pensaments...


1. Plou i trona sobre Berlin. M'agrada, molt. La temperatura no és encara la que voldria, però és més suportable que aquests últims moltíssims dies. Gent amb paraigua, paviments lluents, cotxes amb els llums encesos, alegre verd arreu... Plou i trona sobre Berlin, i m'agrada, molt.

2. Tot just quan he acabat d'escriure a Facebook "Thunder over Berlin", he pensat que aquesta és una eina curiosa: una successió de pensaments que passen com una exhalació, sobre un mateix, sobre algú del nostre entorn, sobre un fet, un desig, una temença... És una radiografia de la nostra vida, una radiografia que anem ensenyant sense pudor. Som exhibicionistes, o senzillament ens agrada comunicar?

3. Ahir vaig veure, per enèsima vegada, com Stauffenberg fracassava en el seu intent de carregar-se el Führer. Em pregunto de què va servir el seu sacrifici, si al cap i a la fi Hitler encara el va sobreviure nou mesos. Sospito que tots tenim una missió, un "encàrrec", però... i si marxem sense haver-lo realitzat?

4. Ahir vaig desvirtualitzar una blocàire habitual, un(a) llum de dona... Amb ella i el seu marit vam passejar, vam prendre alguna cosa... vam suar! També vam parlar de Berlin, de Girona, de Barcelona, de museus, de restaurants, de llocs i de gent. Escalfant motors pel novembre...

5. Ja ha arribat la primera proposta de logo per a la 1. TBfC. Gràcies, número 1!

Thoughts

Different things came to my mind today... about the rain and thunder in Berlin, this morning, which I had been waiting for almost ever since; about the use of Facebook, where we leave different thoughts and express our fears, hopes, desires...
A film I saw last night, once again, about the failed attempt of Stauffenberg to assassinate Hitler, made me think of the goals in live; if we are supposed to be here to achieve something, as I believe, what happens if you leave without having accomplished your mission?
Yesterday I met a person I knew, so far, only through her blog. Now she's a bit more than thoughts captured on white.

13 comentaris:

òscar ha dit...

Aquestes pinzellades de xafarderia Faceboocaire fan que molts ens tractem com si fóssim veïns (ben avinguts) d'escala. I, a mi, això m'agrada.

XeXu ha dit...

Segueixo sense entendre que li trobeu al carallibre. A mi no m'agrada que ningú fiqui els nassos en els meus assumptes, i si en vull explicar alguns en un blog, doncs mira, espero que si algú els llegeix no sigui per tafaneria malaltissa sinó perquè d'alguna manera es sent proper a mi. Per què tenir interaccions i enviar-se ximpleries amb gent que després ni et saludes pel carrer? I entre blogaires, bé, què voleu que us digui...

Albert B. i R. ha dit...

La gràcia del carallibre és que cadascú hi pot posar la informació que vulgui. Pot tenir diferents usos, i no només el de mostrar la vida personal.
Plou per Berlín?! A Barcelona encara estem patint una bona calorada!

Assumpta ha dit...

Quina enveja... aquí fa calor, segueix fent calor i seguirà fent calor...

A mi tampoc m'agrada el carallibre...

Tinc una germana que té carallibre i juga amb això de les granges i les cafeteries... per poder-les fer més grans, s'ha inventat alguna personalitat més per posar com a "veïns" seus... curiós... jo sé la contrasenya d'una d'aquestes personalitats i alguna vegada he entrat... és impressionant la de coses que explica la gent... pots saber la vida de tothom... cliques els seus amics, saltes, mires fotos de gent que no saps qui és, veus quins són els seus interessos, a quins grups s'han unit... tornes a clicar els seus amics... Fa por.

Deric ha dit...

a vegades m'avorreix molt el feis i d'altres m'ho passo de conya!
;)

Clidice ha dit...

No he entès mai aquesta "por" a les xarxes socials, un hi posa allò que hi vol posar, ningú pot xafardejar en la intimitat que no expliques, és molt fàcil :) A mi, com a l'òscar em fa gràcia això de sortir al pati de veïns i saber si la del 2n 1a ja ha parit, o si la de l'àtic encara s'entén amb el de l'estanc :) té el seu puntet. Bromes a banda, cadascú ha de saber que coi hi posa, perquè ho posa i, si ho posa, tenir consciència que serà llegit i sabut per tothom :)

Pluja! què bona! :)

Ferran ha dit...

Amics temerosos de Facebook, la Clidice diu bé: a Facebook un no explica ni més ni menys que el que vol explicar, que a més és exactament el mateix que passa amb els blogs (vosaltres que sou blocàires).

Pel que fa a les fotos, per exemple, és possible restringir l'accés a cada àlbum, de manera que només els contactes que tu tries, veuen les fotos que tu vols. En el meu cas, alguns àlbums només els poden veure les persones que surten a les fotos; la resta de contactes que tinc, ni tan sols veuen que aquell àlbum existeix.

És, per contra, una bona forma de fer contactes, de mantenir contacte amb amics, de recuperar persones a qui et fa gràcia tenir localitzades... Facebook està bé, només depèn de l'ús que cadascú en faci.

> Òscar, és cert, permet una proximitat amb persones amb qui tens alguna afinitat (com és el cas, val a dir ;)

> XeXu, "Per què tenir interaccions i enviar-se ximpleries amb gent que després ni et saludes pel carrer?", preguntes. Ets un peleeet exagerat, tu, eh? Si hi ha algú amb qui ni em saludo pel carrer... no el tinc a Facebook! Quin sentit tindria això? A Facebook hi tens amics, coneguts i/o saludats que t'aporten alguna cosa; si no, és evident que no els tens.

> Albert, les actualitzacions del blog a Facebook són un dels motius per tenir-hi un perfil, com bé saps.

> Assumpta, el tema de jocs i aplicacions el tinc oblidadíssim; no m'interessa gens. Quan rebo una sol.licitud d'un joc d'aquests, senzillament l'ignoro.

> Deric, té el seu què, certament :)

> Clídice, ja ho saps, coincidim plenament.

Assumpta ha dit...

Homeeeeeeee, però si això dels jocs és el més divertit!! ;-))

Lluïsa ha dit...

Jo, al facebook, només hi tinc familiars i amics, però a ningú (exceptuan-te a tu Ferran) a qui no conegui personalment. I si hi ha algú que vulgui que l'afegeixi i que no pertany a cap d'aquests dos grups, s'haurà de presentar previament.
Em serveix, basicament per tenir més a prop a la gent que m'importa.
I també sóc de les que no en vol ni sentir parlar de jocs.

Ferran ha dit...

> Assumpta, potser és que em fa por procar-ne algun, que m'agradi i m'hi enganxi. Llavors si que hem begut oli!

> Lluïsa, és curiós això que dius de "presentar-se"; jo tinc força contactes, a Facebook, als quals no conec personalment. Però no accepto ni una sola "invitació d'amistat" (o com es digui en català) de desconeguts, si no es molesten a adjuntar una frase tipus "Hola, veig que tens com a contacte tal persona; jo també el conec, de ...", o alguna cosa semblant. Els que sense conèixer-me de res em volen afegir com a contacte, i ni es presenten... els ignoro.

Lluïsa ha dit...

És justament això. De la meteixa manera que no tinc cap problema quan, a la vida real, els amics/familiars em presentes els seus amics, tampoc en tinc cap per obrir la porta de la meva casa virtual als amics dels amics, sempre que és presentin.
De fet, hi ha una amiga teva, també blocàire, a qui he saludat al facebook perquè, a més de tu, tenim un altre amic comú.

sànset i utnoa ha dit...

Jo no tinc facebook. I crec que no en tindré. No podria estar per tantes coses (tenint en compte que només tinc internet a la feina. JE JE JE!)

*Sànset*

Ferran ha dit...

> Lluïsa, Facebook és un mocador :)

> Sànset, si no teniu internet a casa entenc perfectament que no puguis ser a Facebook. Si només hi puguessis accedir des de la feina, no treballaries! ;)