Wir sind eine Nation. Wir wollen selbst bestimmen!


Dissabte 10, aquest dissabte, també els catalans de Berlin farem sentir la nostra veu. No serà una manifestació, esclar, sino una concentració (una "Protestkundgebung") a l'Alexanderplatz. Allà hi tindrem senyeres, naturalment, i també fulls informatius, i podrem explicar als passants què és Catalunya i com estan les coses a l'estat espanyol, on un tribunal es passa la voluntat del poble pel folre dels dallonsis.

Am Samstag 10. Juli treffen uns, Katalanen, bei der Weltzeituhr am Alex. Damit möchten wir den Fußgänger über die Situation in Katalonien informieren. Es gibt leider viel zu erzählen, nach der Entscheidung des spanischen Verfassungsgericht über das katalanische Autonomiestatut... Am Samstag ab 18 Uhr, in Berlin Mitte.

Disseny del pòster / Plakatdesign Marc Arroyo

31 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Molt bona iniciativa! En sereu una bona colla, segur! Cada cop que llegeixo alguna cosa de els que feu per allà Alemanys, que només em surten paraules de felicitació!

Sergio ha dit...

Molt bé.
També podeu explicar que aquesta no és la opinió de tots els catalans, no?
No tots els catalans són uns fatxes, ni tots són independentistes.
No tots som una cosa o una altra.
Alguns sabem veure els beneficis i els desavantatges de totes les situacions, i decidir quina va millor.
També podeu explicar que no tots els catalans consideren Catalunya una nació que no té res a veure amb Espanya.
I explicar com si Catalunya va fora d'Espanya, aniria fora de la Unió Europea, creant fronteres, una nova moneda, i aranzells aduaners per tots els productes que entren i surten, afectant l'economia espanyola i europea, però sobretot arruinant la catalana.

Au, expliqueu tot això.
I perdona si sono "borde", però és que tanta demagògia acaba cansant.
Sort que marxo d'aquí a poc, que si no...

Xavier ha dit...

Amb tu des de Berlin i uns quans mes a Barcelona el dissabte, farem que no oblidin el que som i el que volem.
Una forta abrasada.
El problema dels comentaris encara persisteix, a banda de tots els que he tingut jo amb les línees telefòniques

Deric ha dit...

està molt bé!

òscar ha dit...

Podeu explicar, també, que hi ha gent per aquí que demà serem un alemany més. Si cal que puji a rematar un còrner amb la pell un pèl emblanquida i el cabell ros; ho faré :)

Els comentaris avui van fatal-fatal, cert!

Ferran ha dit...

Albert, els catalans a l'exili estem majoritàriament molt motivats. Catalunya deu ser el país del món amb més ambaixadors per quilòmetre quadrat :)

Sergio, comences el teu comentari reclamant que es digui una cosa que, precisament, sempre dic. I la gent que jo conec també la diu sempre: no tothom és indendentista, no tothom veu clara la secessió. No pateixis, això també ho expliquem. Com també expliquem, naturalment, que l'independentisme no deixa d'augmentar a Catalunya, des de fa ns anys; que és transversal; que és la única via oberta, un cop comprovat que Espanya és un desgast constant, i no només per als catalans!
Aquesta visió negativa que tens sobre el "dia després"... suposo que la tens, senzillament, perque no ets independentista. Perquè parles d'una Catalunya fora de la UE, de fronteres i de nova moneda? Enlloc és escrit, que passaria això, com tampoc és escrit enlloc que no passaria. En tot cas, com sempre, Europa buscarà la solució al "problema" un cop li peti als nassos. I a mi em sembla molt que no hi haurà no fronteres, ni moneda ni històries.
Entenc que tinguis ganes de marxar; jo també vaig necessitar fer-ho.

Xavier, estic segur que serem molts, moltíssims. I cada cop més. La situació és insostenible.

Deric, està genial :)

Òscar, això també els ho expliquem. Flipen una mica, alguns, però altres somriuen i diuen que no els estranya.
Si veus un paio amb ulleres darrere la porteria de Casillas, fotent-li la trabanqueta, sóc jo, hihi...

Núr ha dit...

Jo fa dies que tinc problemes amb això dels comentaris a diferents blocs... No pateixis! Me'n faig el càrrec!

Sergio ha dit...

Catalunya aniria fora de la UE, perquè l'estat membre és Espanya. Ho diu la pròpia Unió Europea (no puc recordar si ho diu el Tractat de Lisboa, la Convenció de Maastricht, o el que sigui).
La secessió no és la única via oberta. De fet, deixa'm dubtar que sigui una via oberta.
I, per últim, dir-te que l'independentisme augmenta dia a dia perquè, vulguis que no, hi ha bastant rentat de cervell, especialment entre la gent més jove.
Els independentistes purs no són així, i busquen convèncer per mitjans honestos, però cada cop hi ha més púrria que s'uneix a la causa perquè està de moda i utilitza qualsevol xorrada per atraure més gent. I a mí això no m'agrada.
Vaig arribar ahir d'Anglaterra, i he pogut comprovar del tot ja que em sento més còmode allà que aquí, li agradi a qui li agradi (i v.v.).

El problema del nacionalisme català és que es basa en l'odi a allò espanyol i no la defensa/estima d'allò català. Si no fos així, potser fins i tot estaria més a prop de la vostra ideologia. Però no tolero cap nacionalisme que ataca una altra nació. En el fons, això és xenofòbia i nacional-socialisme. I a Alemanya saben bastant bé com acaben aquestes coses.
Aquí ho deixo.

Ferran ha dit...

Núr, jo els he començat a experimentar avui, i només espero que els solucionin aviat :(

Sergio, avui utilitzes un tò molt poc habitual en tu; sigui com sigui, el que em sap greu no és això (tots tenim dies en que estem més sensibles a certs temes), sino que utilitzis un vocabulari que trobo fora de lloc: rentat de cervell, púrria, xorrada, odi, xenofòbia... nacionalsocialisme, fins i tot. T'estàs equivocant en la manera d'enfocar el tema, em sembla: el mateix "odi" que tu veus en el "nacionalisme català" suposo que ets capaç de veure'l en el "nacionalisme espanyol" envers les cultures "minoritàries" de l'estat; n'ets?
Tu parles d'"odi", jo no: jo parlo d'una manera de fer (la dels "espanyols") que ofega econòmica i culturalment un poble que, no ens enganyem, no sent com a propi. Tots som espanyols, sí, però els "autèntics", pensen, són ells; la resta som els que tenim la mania de parlar en català, ballar sardanes i fer castells perque ens agrada tocar els pebrots.
Com et deia abans, això d'Espanya s'ha convertit en un malson, però no només pels catalans sino pels propis espanyols. Tinc la sensació que comencen a adonar-se'n; quan aquesta consciència sigui majoritària, no caldrà referèndum a Catalunya: firmaran el divorci encantats. Nosaltres també, esclar. I tots contents.

Sergio ha dit...

Ho sé, ho sé, que no és el to habitual. No acabo de saber per què, tampoc, però avui estic massa susceptible a segons quines coses.

El primer de tot, i per a mí és el més important, és no generalitzar.
Fixa't que he dit que els independentistes abans no eren així, però cada cop més ho són, sigui per moda o per una altra cosa.
Els espanyols no opinen que hi hagi "espanyols de primera" i "de segona". O, almenys, la majoria.
Cada cop es respecta més el fet que hi hagi varietat dins de l'estat, l'època franquista is gone for good.
La gent no vol divisions, la gent vol pau i convivència.
I realment, l'odi no ajuda.
Ens agradi o no, Catalunya ha format part d'Espanya des de fa molt de temps.
I també de França, Alemanya, Aragó... però sola, quan ha estat?
No ho sé, però diria que gairebé mai, sinó mai.
Els catalans sovint ens apropiem del terme "Països Catalans", quan ni els aragonesos, ni els valencians, ni els balears volen formar part d'una Catalunya independent... el seu Madrid passaria a ser Barcelona.
Amb el qual, em trobo que la majoria d'independentistes catalans practiquen allò que critiquen dels espanyols.

En fi, marxo a la fira, necessito una mica d'aire i de xerrada adolescent despreocupada. Déu n'hi dó.

Clidice ha dit...

conec un munt de gent espanyola, que ha nascut i que viu fora de Catalunya, que esperen amb il·lusió la desmembració d'aquesta "nación" ofegadora que és España. Perquè aquesta Esssssspaññiaaa que alguns duen a les venes es comporta de la forma més colonial possible des de segles amb tot els territoris que consideren conquerits. Viuen en temps de don Pelayo i no hi ha qui els tregui d'aquí. Ho tenia fàcil el govern central, aprimant-se i equilibrant el territori fent créixer zones oprimides secularment a base de canalitzar la solidaritat (o delme) pagat per les zones més riques. Però no, van preferir mantenir extenses zones del país en el retràs més frustrant i "adormir" la seva població a base de subvencions de misèria, mentre ells potinejaven la resta al seu gust, com sempre.

Com a independentista que no odia España ni els españols, no hauria d'anar a la manifestació. Però hi aniré per acompanyar a persones que aprecio i que acaben de caure de la figuera.

Serem el que voldrem quan, democràticament, ho decidim. I la UE ens acceptarà, i tant que ens acceptarà! apa que s'ho poden permetre no acceptar-nos. Ja n'hi ha prou d'auto-odi!

rits ha dit...

ànims i endavant! amb tot el que expliques, la comunitat catalana berlinesa i alemanya es fa notar i ben present.

necessito una mica de desconnexió. estic saturada de tot: independentisme, consultes, eleccions, estatut, retallades, mundial .... dissabte si sóc a BCN aniré a la manifestació, és el que he de fer, m'en sento responsable, però necessito temps per pair tanta informació, tantes coses que passen. Potser necessito vacances.

(sorry! mira he trobat un lloc on deixar-ho anar)

XeXu ha dit...

No us oblideu de dir-los que no el volem per a res aquest estatut que ens proposen, ni tant sols el que nosaltres els vam enviar. Que el que volem ara és una constitució pròpia.

Ferran ha dit...

Sergio, Sergio... comences dient que no s'ha de generalitzar, i tot el teu comentari é sun seguit de generalitzacions! Mira, resumeixo:
1. els "Països Catalans" són a la part inferior de les meves preocupacions.
2. el que hagi estat Catalunya en el passat és a la part inferior de les meves preocupacions. Tampoc Espanya, que jo sàpiga, va ser creada amb el Big Bang!
3. M'ha fet somriure això de la "xerrada adolescent despreocupada". Et faig una confessió? jo també començo a necessitar-la ;)

Clídice, jo també penso que una Catalunya independent (o Escòcia, o Flandes, o... o... o...) seguiria sent part de la UE. De moment, a manifestar-nos i a seguir treballant per acabar amb aquest malson.

Rits, també a tu et faig una confessió: jo també necessito vacances. Amb tot l'amor del món pel meu país i la meva gent... sí, jo també necessito vacances. Dissabte, concentració i a partir de diumenge, a descansar mentalment, si més no. Ja ens toca.

XeXu, aquest és part del nostre missatge, efectivament.

Judit ha dit...

Al dissabte, tornaré a treure la meva estelada a passejar després d´una colla de dies penjada al balcó de casa (pobreta, ja comença a tenir simptomes de decoloració)Fa anys que ronda. El seu desgast és el nostre. Demanem canvis =:)
Salut Ferran!

Anònim ha dit...

Un tal Sergio o Sergi diu que els independentistes són uns fanàtics. Jo hi vaig anar tant a la mani de Brussel.les com a la de Ginebra i de fanatisme res de res. Simpatia, somriures a dreta i esquerra, esperit familiar festiu. Ni un insult cap a una Espanya centralista. Les estelades ja parlaven per nosaltres. Sergio o Sergi, no vegis fantasmes. I tampoc entris al diari ABC perquè llavors sí que sabràs el que és odi, nacionalisme i difamació. Escollir la pròpia llibertat no és un crimen, impedir que un poble sigui lliure sí que ho és...Com deia el geni: tot és relatiu.Segons l'angle d'on es miri. Matilde

sànset i utnoa ha dit...

A veure si el cartell arribarà a mans del ministre d’exteriors i us vindrà a aplicar-vos l’article 8 de la constitució, ull!

Com sempre, les teves respostes són clares i de precisió quirúrgica. De fet un país mai és un TOTS. Perquè als països on no hi ha ningú qui diu que no està d’acord amb una decisió en concret s’anomenen dictadures. En democràcia, sempre hi haurà algú a qui no li semblarà bé una decisió. En democràcia manen les majories, i si la majoria considera que el que ens ha fet el TC és una porcada, ho podem manifestar amb tot el dret del món sense dir el que opina una minoria determinada. Jo vaig votar NO a l’estatut, però no tinc cap problema en defensar la seva integritat, perquè la majoria el va votar. Pel camí de les majories serà pel que aconseguirem la independència, i sense cap rentat, que per 1 que renta 4 intenten embrutar, i ho sabem. No m’imagino una manifestació “pro-unidad-de-la-nación-española” on es dediquin a dir “eh, pero hay unos cuantos que no quieren estar con nosotros poque no sienten que su nación sea esta España”. Jo respecto Espanya i als que se senten espanyols, només demano que se’m respecti a mi i que no se’m consideri un ciutadà de segona que, llegint segons quin terme que per aquestes contrades blocaires s’empra (desafortunat, val a dir), crec que molts –fins i tot uns quants que belluguen pel país- s’entesten a encabir-m’hi.

Com sempre, Ferran, les vostres iniciatives són lloables. I, segurament, menys tivants que al país.

*Sànset*

Joan ha dit...

Sembla que això ja rutlla.

Ostres Ferran, com m'agraden les vostres iniciatives. Suposo que sou conscients que la feina que feu a l'estranger és fins i tot més important que la que fem per aquí.

S'intueix certa molèstia a parlar del tema. Genial. Que cogui. Nosaltres fa massa temps que ho patim en silenci com les morenes. Apa, als quatre vents i que passi l'aire!

Ferran ha dit...

Judit, estelada nova i que la força dels seus colors sigui la força d'una nova etapa pel nostre país! Salut i a cridar ben fort dissabte!

Matilde, el Sergio és un "conegut" de l'In varietate; no comparteix el nostre punt de vista, però normalment no discrepa amb la "duresa" amb què ho ha fet en aquesta ocasió. No crec que pensi que "odiem" ningú, entre d'altres coses perque ell és el primer que no vol generalitzar.
Em vaig perdre Brussel·les, em vaig perdre Ginebra; a la propera espero, sí, poder-te saludar!

Sànset, cert, democràcia vol dir això: el que diu la majoria va a missa. I cert, això vol dir que sempre hi haurà algú que no combregui amb la majoria. La majoria de catalans, ara, ja està per un marge més gran d'autogestió; i la independència va camí de ser també majoritària, si les coses continuen igual. I quan així sigui, quan la majoria vulgui segregar-se d'Espanya, tothom ho haurà d'acceptar, igual com nosaltres portem segles menjant-nos un passaport espanyol. C'est comme ça.
la distància asserena, veritablement. M'agrada veure la realitat del meu país des de la distància; m'estalvia l'amargor de certs petits detalls, si més no.

Joan, és una feina important, sí que ho és. No més, però, que la que feu vosaltres des de "casa", naturalment, però tot suma i ajuda a caminar cap a l'objectiu de tots :)

Sergio ha dit...

Perfecte, Ferran.
Sobre el punt 1, totalment d'acord. Però com comentava, alguna gent sí li dóna importància.
Sobre el punt 2, està clar, però el que vull dir és que Catalunya mai ha estat com a tal independent de la resta del món, sempre hem estat dependents d'una manera o una altra d'algun altre territori. Sempre (o almenys gairebé, tinc un parell de segles dels que dubto).
Sobre el punt 3, fa miracles. Quatre tirs amb l'escopeta de la fira, amb un amic (comença la festa major avui, a Premià), i després una espècie de monòlegs a la platja del poble del costat... Si la necessites, agafa-la. Fa falta.

Sobre la UE, acabaria entrant, però en principi, i segons diuen ara mateix els documents que regeixen la UE, aniria fora, i després hauria de tornar a sol·licitar entrar, on la sol·licitud hauria de ser aprovada unànimement (i tot i que Espanya votaria a favor, no veig a França votant una altra cosa que no sigui en contra). Sincerament, crec que el nostre segle va d'eliminar fronteres, no de crear-ne de noves.

@Anònim, sóc Sergio i Sergi. Depen de com em vulguis dir. El meu nom de perfil és Sergio, igual que el del meu DNI. No em molesta que em diguin Sergi, però aprofito l'exemple per demostrar que alguns catalans fan exactament el mateix que va fer no-sé-quin polític espanyol dient a Carod-Rovira José Luís. Canviar-li el nom.
Però en fi, a mí m'és igual. Al cap i a la fi, ara tinc molta relació amb bastants britànics, així que "Ser-gi-o", pronunciat Sergi amb una o al final s'ha convertit en habitual. No em molesta.
Em sembla molt bé si no hi havia fanatisme. És el primer que he dit, que els fanàtics solen ser els nous. No veig fantasmes, simplement observo el meu entorn físic proper.
No entro al diari ABC perquè el considero brossa, i de fet, sempre que compro un diari, sol ser La Vanguardia.
Un poble ha de ser lliure si tot el poble vol ser lliure. El que jo dic és que molts catalans NO volen separar-se d'Espanya, perquè es consideren catalans I espanyols. No exagero dient que això suma més de la meitat dels catalans.
Llegeix això, sisplau.

No penso que tots els independentistes odïin els espanyols. Que alguns ho fan, és indiscutible.
Que un pugui (avui) fer vida només en català a Catalunya però no només en castellà (ni de lluny) demostra com s'està comportant el govern.
Independents o no, el castellà forma part de la nostra cultura, i com a llengua oficial que és, ambdues llengües haurien de ser igualment usades. Tots sabem que la realitat no és així.

Si Catalunya s'independitzés, com a català que sóc, voldria un passaport català. Però com a espanyol que sóc, també voldria mantenir l'espanyol. I sembla ser que la majoria d'independentistes proposen que no sigui possible conservar ambdós passaports. Per què? Tan difícil és entendre que hi ha gent que es sent tant catalana com espanyola? Una mica de respecte i multiculturalitat, sisplau.

Clidice ha dit...

tens tota la raó Sergio! una mica de respecte! això és el que demano també, no et sap greu oi? doncs, això.

sànset i utnoa ha dit...

Bona tarda Sergio.

Fa temps que no parlem i -amb el permís de l'amic Ferran- vull matisar-te alguna coseta sobre el punt 2. No vull que ens posem en cap jardí i per això intentaré explicar-ho de la forma més objectiva possible. Quan dius que “Catalunya sempre ha estat dependent d’una manera o altra d’algun territori” no vas del tot ben encaminat. Pots parlar de “dependència de dret” dels comtats catalans fins la firma del tractat de Corbeil de 1258 (em sembla que és aquest any, però no t’ho puc assegurar perquè t’ho escric de memòria). De dret, representaven territoris feu del regne franc. A partir d’aquell any –de fet, molt abans- els comtats catalans passen a ser independents. Em diràs, coi, però si formaven part de la Corona d’Aragó i, per tant, eren dependents d’aquest regne! Aquesta percepció tan estesa –com sabem- és falsa, ja que els territoris d’aquell regne aragonès en temps d’Alfonso el Batallador van passar a orbitar directa i exclusivament els dictàmens d’allò que forjava el consell i el rei de la dinastia del Casal de Barcelona. La Corona d’Aragó, i emprant un terme que extrapolo, pot ser considerada una mena de ”confederació medieval”, on existeixen unes lleis –furs i costums- que distingeixen el Principat del Regne d’Aragó i, més endavant, del Regne de Mallorca i del Regne de València (tot i que la jurisprudència d’aquests dos darrers es basa de forma pràcticament exclusiva en els costums de Tortosa i en els de Lleida). Si tots aquests territoris són coneguts habitualment sota el nom de “Corona d’Aragó (mai confederació catalano-aragonesa, ni cap tonteria de l’estil)” és simplement per una qüestió relativa a l’ordre de les intitulacions: el rei sempre va per davant del comte i, per tant, el regne sempre va per davant del comtat. Res més.

La seu de la cort, en un principi, era itinerant, però va acabar establint-se a Barcelona, el centre del poder econòmic i polític del regne. Tots els reis des del primer que compartim –Alfons el Cast- fins Ferran II el Catòlic (exceptuant el Magnànim, que gaudia sent lluny de la dona...) vivien a la capital del principat.

Amb el famós matrimoni entre Isabel i Ferran no s’uneixen dues Corones i neix “espanya” (ull, que aquest darrer terme s’empra des de període romà i fins el segle XVIII com a realitat geogràfica, mai política!), sinó que, amb Joana I i després amb Carles I, un sol monarca controla dues grans Corones –la Castellana i la d’Aragó (+ “satèl•lits”)- però que segueixen sent independents i que segueixen mantenint els seus furs, costums i lleis. Per posar-te un exemple –un exemple que mai li va agradar a cap dels Felips- el regne de Castella era molt més personalista, és a dir, que allí el rei podia fer i desfer d’una forma més –cada cop més- o menys absolutista. Quan venia a Barcelona, havia de passar pel filtre del Consell o, depenent del cas, de la Generalitat. De fet, i per acabar-ho ràpid –que sospito que el tema comença a ser “rollo”...- Catalunya es manté com part d’una confederació –tot i que, quan els va venir bé, ens van declarar més d’una guerra, però aquest ja és una altre tema- i conserva la seva independència política fins que Felip de Borbó decreta l’edicte de desaparició de la Corona d’Aragó i l’assimilació dels seus furs i costums als del regne de Castella.

continuo al següent

sànset i utnoa ha dit...

Econòmicament, igual. Els monarques de la casa d’Antequera i de la d’Àustria havien de jugar al doble joc econòmic, és a dir, havien de mantenir una doble fiscalitat –i de vegades més i tot!- depenent de si atenien a Castella, a Aragó, al Principat, a Navarra o a València, entre d'altres.

Així doncs, podríem afirmar que portem sent “dependents” (em permetràs que no entri en temes visigots/musulmans/romans,etc a l’hora de fer els comptes, ja que, en aquells temps Castella tampoc existia) aproximadament 300 anys. I sí, per “derecho de conquista”.

Per acabar, només dir-te que, per la experiència que jo en tinc, i jo sóc oberta i fermament independentista, la majoria d’independentistes no odiem els espanyols i, més encara, la majoria d’independentistes ens alegrem de conèixer un idioma com el castellà i una cultura com la castellana.

Sobre el tema de la doble nacionalitat... bé, si el Messi té l’argentina i la espanyola, quan siguem un país, per què no podries tenir la catalana i la espanyola? no seria complicat. Seria una opció personal.

*Sànset*

Wuthering Heights ha dit...

Sergi, pots sentir-te com a tu et surti del bròquil, català, espanyol, o turc... És exactament el que penso fer jo, independentment del que tu, el TC, el PP, el meu DNI, o la mare de Déu en bicicleta, pensi. Faltaria més!
També penso que si vols marxar de Catalunya perquè estàs tan decebut, doncs marxa i punt, no cal ni anunciar-ho amb platerets, ni comparar-nos amb societats presumptament menys espantoses... Escriu un llibre!
Segons el que comenta Ferran al seu post, a Berlín es farà un seguiment de la mani del dia 10, i també s’intentarà explicar el què està passant a Catalunya... El missatge és clar i molt senzill... no sé com heu acabat parlant del tractat de Corbeil de 1258!! Quines ganes de complicar-ho tot!

Ferran, un blog “estupendu” i una iniciativa magnífica. Que tingueu sort!

Sergio ha dit...

Gràcies, Sànset, és agradable llegir l'explicació. Me la guardo, perquè la veritat és que, trist com sona, a l'escola mai he estudiat això.

Sobre la doble nacionalitat, m'han arribat campanes de què alguna gent opina que no s'hauria de permetre a ningú mantenir les dues, que s'hauria de fer escollir. Com sempre, són uns pocs idiotes.

300 anys és molt de temps... d'alguna manera, quan van fer fora els musulmans, van fer fora musulmans espanyols, en cap cas eren estrangers. Fixa't que no podem assegurar d'on som tant de temps. Jo estic fent el meu arbre genealògic, i he remuntat fins un poc abans de 1850, sabent que fins a aquesta època tots els meus ancestres són murcians. Tots. Per tant, es pot dir que considero les meves arrels 100% murcianes, fins i tot sabent que potser, fa 200 anys, la meitat van arribar d'Andalusia, o d'Itàlia, o fins i tot de Catalunya (hi ha la sospita que un re-re-rebesavi meu, o la generació que sigui, era de Barcelona i va marxar a Múrcia durant la primera meitat del segle XIX). Però jo considero aquests 150-160 anys com molt de temps, suficient per dir d'on sóc.
Per tant, 300 anys són gairebé el doble.
Per molt que a alguna gent li faci mal, Catalunya sense Espanya no seria (gairebé) res. I Espanya sense Catalunya, tampoc.
Com a tots els "matrimonis", hi ha conflictes per ambdues bandes, però en general els beneficis sobrepassen aquests conflictes. Almenys així ha estat fins ara.

@Wuthering Heights, la gent com tu em fa fàstic. Ofeneu per ofendre, passant-vos el diàleg i l'educació pel forro, i, sincerament, això diu molt de vosaltres. Gràcies a gent com tu, jo no sóc independentista, i els independentistes són tan mal mirats a tot arreu. Perquè voleu imposar, i tot el que estigui fora de la vostra ideologia és automàticament inferior.
Escriure un llibre? Per què? Per manifestar la repulsió que em causen els neo-nazionalistes que es basen en l'ofensa per justificar les seves idees? No, gràcies, no em calen més que un parell de línies per dir això.
Estic fart d'haver de sonar políticament correcte i no ofendre a ningú quan aquí sembla ser que pel simple fet de valorar les dues parts de la meva nacionalitat, sense odiar una d'elles com sembla ser que està de moda fer.
La societat catalana és espantosa, actualment. Ni tan sols la basca està tan podrida com la nostra. T'agradi reconèixer-ho, o no t'agradi.
Vinga, va!
I, sisplau, tot i que soni a rebequeria de nen petit, a tu no et permeto que em canviïs el nom. Jo em dic Sergio, aquí i a la Xina. Et sona la frase? Doncs au, a comulgar.

Ferran ha dit...

Sergio, està molt bé el punt de vista de Fidalgo. És un punt de vista com un altre. També ho és el fet que, diuen les enquestes i ho diu l'observació diària, els independentistes cada dia són més, i Espanya continua tancada al tema; han "decidit" que aquest no és un tema, que a Catalunya no hi ha més independentistes que fa un temps i que els "nacionalistes" veiem fantasmes. Doncs molt bé.
Sobre el teu canvi de nom per part de Wuthering, t'he de dir (tot i que ja ho saps) que jo no ho faig, que ho trobo fora de lloc i, a més, estrany. Qui es diu Sergio es diu Sergio, i punt. Dit això, constato que, quan dius: "perque voleu imposar?", si et refereixes als independentistes estàs generalitzant una altra vegada. Si "nosaltres" volem imposar, no és menys del que han imposat "els altres" durant dècades i més dècades. Personalment, jo no vull "imposar" res, l'únic que vull és deixar d'estar sota administració espanyola, que al meu entendre és un desastre per als meus interessos.

Clídice, m'apunto a exigir el respecte que no ens han tingut en els últims segles.

Sànset, cap rollo en absolut, t'ho dic molt sincerament. T'agraeixo molt la classe d'història; hi ha coses que no coneixia, del que ens expliques (o que havia oblidat? diguem-ho així, quedo menys malament ;)
Respecte a la doble nacionalitat, tampoc no veig cap problema que cadascú pugui mantenir la/les que vulgui, i tant.

Wuthering, discrepo amb això de "complicar-ho tot". Sóc el primer a qui interessa tenir tanta informació com pugui, sempre. Suposo que la meva ànima de periodista "me puede". No, la informació no complica res, fa el debat més ric.

sànset i utnoa ha dit...

Sergio, entendràs que no estigui d’acord amb algunes de les teves idees.

Primer vull fer un incís a quan parles de l’expulsió dels musulmans, “dels musulmans espanyols”. Erres a l’hora de fer servir el terme “espanyol”, perquè de cap de les maneres aquests ho podien ser. De fet, eren –majoritàriament- valencians, i parlaven una variant del català molt influïda per la seva llengua originària. Van ser expulsats l’any 1609. Tot i que molts s’han esforçat a remarcar que va marxar molta gent, no crec que sigui així. Nuclis determinats sí que ho van fer, tot s’ha de dir. Ara, la majoria de moriscos ja s’havien convertit al cristianisme –per això treia fum la maquinària de la inquisició!- i, per tant, aquesta expulsió no va representar un trencament massa important, com si que ho va ser l’expulsió dels jueus l’any 1492 (no per qüestions demogràfiques, sinó econòmiques).

La comparació que fas dels 300 anys de Catalunya sota la monarquia borbònica amb el teu arbre genealògic s’hauria d’agafar en pinces, i ja em disculparàs. I, bàsicament, perquè –com entendràs- no és el mateix el sentiment personal de pertinença que el sentiment d’afirmació d’una nació, per molt que aquesta faci 300 anys que sigui controlada per un país que fa efectiu el seu dret de conquesta (és dur, però és així. En això, el procés històric és ben clar). I, de fet, un és català si vol i s’hi sent molt més enllà del lloc on hagi nascut.

I, i per última vegada, ja em permetràs que et digui que no opino igual que tu quan afirmes que “Catalunya sense Espanya no seria res i a l’inversa”. Evidentment, Catalunya sense Espanya podria esdevenir un Estat ric. Els nostres comptes parlen per ells mateixos. Demogràficament no seríem tan potents? bé, ho seríem tant com Holanda o Bèlgica, per exemple. I, també, Espanya sola podria sobreviure sense nosaltres i, uns quants, més tranquils!

Bé, ho deixo estar que el Ferran ens farà pagar peatge!

*Sànset*

Núr ha dit...

Endavant les atxes, doncs! Espero que passeu una bona tarda de diumenge infornant i mentre us escolten i respecten la vostra opinió!

reflexions en català ha dit...

Collonut! Jo penjaré l'estelada al balcó i ho veuré per la tele mentre dono biberons.


marc

núria ha dit...

ferran que feia temps que no et venia a veure... i no pares de publicar coses interessant i generar debats curiosos. waw! Enhorabona per la iniciativa de la mani a Berlin! Em sap greu q no podré venir, tinc una cita al passeig de gràcia!

Dissabte tots a la mani, i despres què??? Doncs després, amb les piles catalanes carregades, a continuar amb el que estem fent ultimamanet... poc a poc, consulta a consulta cap a la independència, que es una llàstima que en Puyol no pugui fer golassos sota la senyera del seu país!

Ferran ha dit...

Sànset (i Sergio), Alemanya és un país lliure de peatges, així que els vostres comentaris són benvinguts sempre. No és cap secret que subscric els d'en Sànset i veig importants mancances en els teus arguments, Sergio (com quan parles de no generalitzar... i generalitzes constantment), però en qualsevol cas sempre he agraït el teu respecte i educació.
Doncs això, que no hi ha peatges i que quan més expliquis, Sànset, més aprendrem tots plegats, jo el primer. Danke!

Núr, ja som uns 60 confirmats, que per ser una concentració en mig de Berlin no està gens malament. Ja us ho explicaré :)

Marc, ets un tros de pare, em sembla a mi ;) Disfruta dels "bibes" i també de les imatges que t'arribin per la tele. Viu la mani, encara que sigui des de la distància!

Núria, content de llegir-te de nou i content també de saber que tu seràs una més a la mani de dissabte. Quina meravella, crec que serà tot un èxit. Val la pena, tot plegat, perquè més tard o més d'hora assolirem l'objectiu! :)

Abraçades a tots