Beans are boiled everywhere

Such is the literal translation of an spanish saying, meaning "it's the same the whole world over". Too often people in Catalonia complain, complain and keep complaining, about our politicians, about the not properly working public services... about hundreds of things. Then, the second part of the sentence comes: "this would never happen in Germany"! (or some other north European country). And it does, shit also happens in Germany...

... o, com diuen en castellà, en todas partes cuecen habas (arreu couen faves no, que no es diu, oi?). Un dia d'aquests hauré de fer un post explicant o recordant que ni a Catalunya tot funciona tan malament com molta gent denuncia, ni a Alemanya tot està tan ben organitzat com molta gent pressuposa. Que sí, que d'acord, són societats diferents, mentalitats diferents i algunes "línies bàsiques d'actuació" són diferents, però prou de creure que els catalans som uns pobrets deixats de la mà dels déus, que no ens estimen i per això ens donen uns polítics com els que tenim i bla bla bla... La veritat, m'estic cansant una mica de la cantarella tipus "això només ens passa a nosaltres", "a (Europa) aquestes coses no passen". Començo a estar-ne més aviat tipet...

A Catalunya la Renfe no tira ni endavant ni enrere, i això és de denúncia, esclar. Una de les queixes més habituals, quan un tren es queda clavat en un túnel -by the way, per enésima vegada- és la manca d'informació. Si passa alguna cosa, coi, al menys que en donin informació!

La meva història no va de trens sino de cotxes, però el fons és el mateix. Ahir baixava a Dresden, una ciutat que, com m'heu llegit algun cop, em té el cor robadíssim. Un dinar, un Rooibos i un passeig per la ciutat de l'Elba, en companyia de l'Elena, un pla perfecte per sortir de la Hauptstadt; 200 kilòmetres, dues horetes de cotxe, un pim-pam. Un pim-pam... quan no apareix una bomba al marge de l'autopista, esclar.

Després de més d'una hora de conducció, l'Autobahn s'estreny: de dos carrils a un; una mica més endavant, d'un carril... a zero: ens fan deixar la via i continuar viatge per carretera. El problema número u és que a una carretera comarcal, a 60 kilòmetres de Dresden, el nom de la capital saxona no apareix per enlloc. Dreta o esquerra? ni idea, i hi ha cotxes anant cap a totes dues bandes. Quina portarà a Dresden?
Mentrestant, la senyoreta Tom-Tom va repetint, obsessivament, que giri cua i prengui l'autopista que acabo de deixar. Tom-Tom, calla, que no saps què et dius.

Cap a la dreta, doncs, més que res perque el cotxe del meu davant porta matrícula de Dresden (DD) i potser se'n torna a casa. El seguiré. Clar que potser se'n va a Polònia. Buè, de perdidos al río...

Calla, posaré la ràdio, a veure que diuen. I no diuen: sona música a les emisores que pillo (des que un quillo pillo em va robar l'antena, en pillo poques). Mentrestant, el cotxe de DD i tooots els que hi ha al seu davant, clavats en una carretera saxona que porta ves a saber on. La cosa es comença a posar pesadeta; avancem... què? cinc quilòmetres en tres quarts d'hora? A la ràdio, mentrestant, on fan un butlletí informatiu cada trenta minuts, ja han dit quin és el problema: "A l'autopista A13, entre Berlin i Dresden, tots dos sentits de la marxa estan completament tallats entre XXX i XXX (dos pobles, els noms dels quals no reconec) per desactivació d'una bomba aèria".

EING?!?!?!?

Penso en Al-Qaida, trobo estrany que llencin una bomba en mig d'una autopista a 150 quilòmetres de Berlin (hauran apuntat malament?) i imagino que es tracta d'una bomba de la 2a Guerra Mundial. Sí, amics, en aquest país això passa més sovint del que us pugueu imaginar. Remouen un terreny -per construir-hi pisos, una línia de metro... o ampliar una autopista, i s'hi troben una bomba aliada. Això sí, la ràdio, de la 2a GM no en diu res, però bé, el detall és insignificant, suposo.

Seguim atascats en una carretera que porta ves a saber on. No hi ha policia per enlloc... això sí, cada cop que passem per una entrada a l'autopista, el dibuix està crucifixat: entrada geschlossen.

Avancem -és un dir- a pas de caragol. El caos és cada cop més gran, potser a la ràdio han aturat les emissions de música per explicar perquè milers de cotxes han quedat atrapats en una ratonera saxona. A veure... ho provo amb totes (totes les que pillo, que des que un quillo pillo em va robar...). Res, no hi ha sort: música a tot arreu, presentadors riallers, o no, però cap referència al caos viari. Això sí, la pública saxona (MDR 1 Radio Sachsen, l'equivalent a Catalunya Ràdio al nostre país) fa el seu butlletí informatiu cada 30 minuts. ""A l'autopista A13, entre Berlin i Dresden, tots dos sentits de la marxa estan completament tallats entre XXX i XXX per desactivació d'una bomba aèria".

La cosa comença a ser francament enervant. Tres hores després d'haver sortit de Berlín, continuem circulant (hahahaha!!) per una carretera comarcal saxona, que Tom-Tom identifica amb la lletra B seguida de tres números, sense tenir ni idea de quant falta per al pròxim accés ja obert a l'autopista. Mitja hora després la cosa enervant empitjora: tinc pipi, tinc gana i, a sobre, ningú no remuga. Els alemanys, tan tocats i posats, ells. A la ràdio sona això i, mira, somric... de tan surrealista com em sembla tot plegat.

Fa hora i mitja que hauria d'haver arribat a Dresden. Els butlletins informatius (!) en cap moment no donen cap dada important sobre com solventar la papereta: quants quilòmetres hi ha de retenció? hi ha alternatives a la carretera-ratonera saxona on hem anat a petar tots? algú sap on puc comprar-me una Wurst?

Després d'estar aturats 15 minuts (com 15 hores) en una via ara de dos carrils que, teòricament, porta a l'autopista potser ja reoberta però sembla que no prou, el menda treu la seva part catalana del fons de l'ànima, se salta la doble línia continua i dóna la volta. Cap a Berlin? i uns collons!, no fa 210 minuts que he sortit de casa per tornar-m'hi amb la cua entre cames (més que res per no pixar-me a sobre). Busco una carretereta que no ha agafat ningú; només tinc la intuició que va cap al sud, cap a Dresden, i la senyoreta Tom-Tom m'informa que en 60 minuts arribaré al meu destí.

Antes muerto que sencillo: m'hi planto quatre hores i mitja després d'haver arrencat el cotxe. Un lavabo, sisplau!


** Bitte, im Sitzen pinkeln = Sisplau, pixin asseguts.

20 comentaris:

Carme ha dit...

A cas a meva deien "on vols anar bou que no llauris?" potser no és ben bé el mateix però s'hi assembla, a tot arreu passen coses.

La teva aventura és un exemple que no hi ha països perfectes. I que quan hi ha algun problema costa de resoldre'l bé. A vegades simplement de resoldre'l. I apa, a aguantar-se!

marta (volar de nit) ha dit...

Puc riure??? M'has fet molt riure aquest cop. I mira que tens raó amb aquesta mania que tenen molts d'imaginar que aquí a Catalunya tot és pitjor que allà a Europa. Encara recordo el meu pare preparant-me psicològicament abans del meu primer viatge a Londres i anunciant-me que allà veuria una ciutat "neta". Pobre pare quan li vaig explicar que els temps havien canviat allà i aquí...!

Lluïsa ha dit...

Quina rabia que fa que, de sobte, tot et comenci a anar en contra; a Alemanya o on sigui.

macondo ha dit...

Celebro aquest post perquè aquesta sensació que tan bé descrius, jo la vaig tenir fa més de vint anys quan vivia a Alemanya, no sé com coi hem perdut l'autoestima com a poble, quan és ben cert que a tot arreu couen faves!

nur ha dit...

Sí, com diuen més amunt, has tingut l'habilitat de convertir una situació que devia ser més que estressant en una història que fa riure. Em sembla que jo ja hauria parat feia estona (sobretot pel pipí!).

A banda d'això, ànims i... quines ganes d'anar a Dresden! :)

Gabriel ha dit...

Oh, Desdren, Dresde! Quan vaig estar a Berlín em vaig quedar amb les ganes de visitar-la...

També hi ha una expressió que diu:"cada casa és un món"; ja sé que no és ben bé el mateix que l'expressió de les faves però també és una manera de dir que abans de comparar-se amb els altres potser més val ser conscient del que un té a casa seva (per tot allò bo i dolent).
Suposo que tots els països tenen els seus tòpics i suposo que des de Catalunya que ens agrada enmirallar-nos amb els països del nord d'Europa, Alemanya entra en el pack de països seriosos i competents. Però pel que veig trobar-se atrapat en una carretera plena de trànsit veig que no només és exclusivitat dels peatges catalans.
Per cert, m'ha fet gràcia el dibuix i l'expressió que l'acompanya. Pixar segons ens indica el dibuix deu ser tot una experiència.
Una salutació!

rits ha dit...

esclar que si!!!! havies de prendre un rooibos!!!!!

i al final vas saber què havia passat amb la bomba?

Albert B. i R. ha dit...

Quina odissea! Quin viatge!´La veritat és que sempre posem a Almeanya com a exemple a seguir, però potser no tot és tan perfecte com ens imaginem. Cal viure-hi per a saber realment com és!

Assumpta ha dit...

Ehem ehem... la diferència està en que aquí passa cada dos per tres i en canvi a Alemanya t'ha passat UNA vegada i n'has fet un post :-))

I sí, a tot arreu hi ha coses que fallen, a alguns llocs mensualment, a altres setmanalment i a altres diàriament... la vida és així :-))

sànset i utnoa ha dit...

Si que aguantes el pipí!
És bo el Rooibos, eh?!
Espero que quan vinguem no hi hagi cap història de bombes aèries...

Utnoa

Crític de cine ha dit...

Renoi, quina aventura!! I ningú feia sonar el claxon?? això sí és educació!! No em vull imaginar com de surraslista deu ser sentir això de la bomba. Encara sort que no et vas quedar sense benzina!!

DooMMasteR ha dit...

Caram, quina aventureta! Lo de les bombes també passa a casa nostra. En lo que portem d'any ja han desactivat com a mínim un parell de la guerra civil. És força habitual, sobretot a l'Empordà ;-)

Deric ha dit...

i finalment on vas anar al wc???? perquè s'havia d'arribar a Dresden, aparcar, córrer a la recerca del wc...

Miquel ha dit...

Quina pallissa de viatge! Et compadeixo... L'últim cop que em vaig perdre a la carretera va ser aquest estiu sortint de Cotlliure tornant cap a casa diumenge a la tarda (èmfasi en el dia i l'hora). Vaig oblidar d'actualitzar el GPS amb les carreteres de França i em vaig fer el Tour sencer abans d'arribar a la frontera. El millor de tot és que eren els Focs de Blanes i encara vam haver de fer un parell d'horetes més de cua.

Lula ha dit...

Bah, exagerat! Si t'ho vas passar bomba....
;)

Lo del pipi es soluciona fàcil, o no hi ha marges a les carreteres d'Alemanya?

Petonets

sànset i utnoa ha dit...

No hagués dit mai que en un país tan civilitzat com Alemanya posessin Las Ketchup enlloc. Ara se m’ha quedat el cor en un puny!

*Sànset*

Cris (V/N) ha dit...

M'encanta com ens expliques les teves peripècies (t'he votat al C@ts, catalans al món, lo sepas) magnífica crònica, petonssssssss ben catalans :)

Mireia ha dit...

I jo que continuo pensant que Alemanya és tan i tan perfecta...

Candela ha dit...

oh quin patir!!!!!
Ja va bé que passin aquestes coses! (de tant en tant)

Ferran ha dit...

Amics, gràcies per tots els vostres comentaris, i disculpeu que en aquesta ocasió no us respongui un a un. Són dies de molta feina; com veieu, quatre dies sense publicar cap post (!) i... en fi, que gràcies i que sí, que "a tot arreu couen faves". Aquí, a Alemanya, en couen menys que a Catalunya, és cert... però en couen, en couen...

Abraçades i gràcies!