+ català

És un noi de vint-i-pocs anys. Alt, musculat i amb els cabells curts. Entra al bar, un bar petit i agradable on els clients s'amunteguen a la barra. El noi saluda -"Bon dia"-, però la remor de les converses és massa forta perquè ningú no el senti. Ara mateix la mestressa està cobrant a un client. Li diu:

-A veure, doncs... La truita i l'aigua, oi?
-I un tallat!- diu el client.
-Ah, sí, i un tallat. Doncs són 6 euros 30.

El client paga, la mestressa li torna el canvi, el client s'acomiada -"Adéu, Mercè"-, es gira, obre la porta i surt al carrer. La Mercè s'adreça al noi acabat d'arribar, que ha estat observant la pissarra que hi ha a la paret amb la llista d'entrepans, i demana:

-Un entrepà de tonyina.
En el seu accent hi ha un deix estranger evident, jo diria que brasiler o portuguès.

-
¿Y para beber?- demana la mestressa.
El noi repassa la llista de begudes que penja d'una altra paret, sota els pots de te.

-Un suc de taronja- diu.
-
Vale. Un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿eh?
-Sí- diu el noi.

La mestressa prepara el suc i l'entrepà. Els posa davant del noi.

-
Que aproveche- li diu, amb un somriure. El noi menja i beu en un extrem de la barra. Entra un altre client, grassonet i calb.

-Bon dia, Mercè. A veure, dóna'm una xapata d'aquestes petites.
-Quina vols? N'hi ha de mortadel·la, de salami, de sobrassada, de formatge...
-De mortadel·la. I una Coca-cola de llauna.

La Mercè serveix al grassonet la Coca-cola i la xapata de mortadel·la. Parlen d'això i d'allò. Una estona més tard, el noi de l'extrem de la barra acaba el seu entrepà, escura el suc que queda al got i, quan la mestressa el mira, amb el dit dibuixa un cercle sobre el plat i el got buits.

-Quant és?
La mestressa va cap a la caixa. Mentre tecleja els preus repassa en veu baixa "l'entrepà de tonyina..., el suc de taronja..." i, finalment, amb el tiquet a la mà s'adreça al noi:

-
Era un bocadillo de atún y un zumo de naranja, ¿verdad? Pues mira: cinco euros justos.

El noi paga.
-
Muchas gracias- diu la Mercè.

El noi es gira i, abans d'obrir la porta, saluda, en un darrer intent:
-Adéu.
-
Adiós- li respon la mestressa, somrient amb amabilitat.

L'entrepà, el suc i el menyspreu
Quim Monzó · La Vanguardia · 3/2/2009

27 comentaris:

kweilan ha dit...

Boníssim i no és exagerat.

Carme ha dit...

És tant i tant corrent això!
I no és menyspreu volgut, és menyspreu ignorant, la majoria de les vegades.

Jesús M. Tibau ha dit...

lamentablement real; som així, què hi farem

glamboy69 ha dit...

UN TALLAT 6 EUROS AMB 30?????
Perdona, però crec que aquesta dada és la més preocupant del teu post!!

kika ha dit...

és la fotuda realitat massa sovint!
una bona recreació.
per cert, glamboy, no és un tallat sol, és que també tenia una truita i un aigua!

Candela ha dit...

Tot ben cert!

_ ha dit...

por eso yo no consumo en ningún sitio que no tengan claritos los precios de cara al público. Debería de multarse a los locales que no los exponen.

XeXu ha dit...

Tot i que en Monzó no m'acaba de fer el pes, he de reconèixer que aquí la clava. Amb aquest relat m'has recordat un cas que no faré post per respecte a la meva ex-companya, però on treballava abans hi havia una noia que parlava normalment en català, però era d'aquestes que us miro de fer entendre que existeixen, que són catalans però que no tenen aquest sentiment. A casa parla en castellà, i ella és bilingüe, almenys més que jo, ja que s'expressa igual de ve en les dues llengües, i a mi el castellà em costa més. Bé, feia gràcia (fins el moment en que començava a fer pena) que s'adreçava a les dones de la neteja en castellà. Molt correcte i molt simpàtica ella, eh, això sempre. Però a les dones de la neteja en castellà. Això és interpretable, cadascú pot treure les seves conclusions. Però el que jo no entenia és com ho feia amb una que era clarament d'aquí i ens parlava català. És clar que n'hi ha moltes de sud-americanes, però això no vol dir que siguin curtes de gambals caram, que bé que l'entenen el català. Jo a totes els parlava català, o si més no ho intentava. Però a la catalana, per descomptat. Doncs la companya no, no li sortia, no hi havia manera. Potser és com una mena de menyspreu com el que explica el relat. Si ets dona de fer feines no has de parlar català! La diferència és que aquesta noia no era especialment pro-catalanista, aquí està el que no acabo d'entendre.

Joan ha dit...

No cal ser catalanista, ni independentista, ni cap altra 'ista' per adonar-se'n de la incongruència de tot plegat. Per això hem de denunciar-ho, que ningú cregui que això és normal. Que no, collons, que no ho és.

Albert B. i R. ha dit...

Això passa massa sovint: a la mínima que la gent veu a una persona que sembla que no ha nascut aquí, ja li canvia al castellà de seguida. Si no ho fessin, s'endurien més d'una sorpresa agradable!

Lluïsa ha dit...

Massa sovint canviem de llengua al dirigir-nos a algú(reconec que jo, de vegades, sóc la primera), però fer-ho quan algú et parla amb la teva té delicte.

Ferran ha dit...

Certament, Kweilan, no és exagerat i sí ridícul.

Carme, perdó per repetir-me del comentari de dalt, però és francament ridícul. M'agradaria parlar amb la mestressa, de súper bon rollo; potser aconseguiria entendre perquè ho fa. Hmmm... no, no ho entendria.

Són, Jesús, són, que a mi no em passa, el que li esdevé a la mestressa.

Glamboy, fixa't que aquest cop coincideixo plenament amb tu. Ai, no, calla, que la Kika té raó: no és el preu del tallat!

Kika, en Monzó és un crack.

I trist, Candela, i trist.

Y haces bien, _ A menudo olvido esta premisa, y más de una vez me llevo un susto. Mal rollito...

XeXu, hi ha coses que certament se semblen molt als Expedients X del Mulder i la Scully. Això que ens expliques... no entenc res; perquè? Hauriem de preguntar-li a la companya de la teva ex. A mi em sembla que la cosa dóna, sí, per un i molts posts.

Coincideixo, Joan, que més enllà dels "ismes", això és freak de collons.

Per sort, Albert, tinc la gairebé certesa que cada cop passa menys. Ni que sigui perque se'n parla molt, del tema, i cada cop més gens és conscient de la incongruència que suposa parlar en castellà algú que fa l'esforç de parlar en català!

Lluïsa, si t'ho proposes aconseguiràs continuar parlant en català sense problema, quan siguis a Catalunya. I ni t'ho explico si el teu interlocutor et parla, de fet, en català! (ja "sé" que llavors tu també ho fas)

Cris (V/N) ha dit...

Ferran, un post magnífic i real com la vida mateixa.... Jo treballo de secretària, a un centre mèdic, on tractem gent de "tot arreu".... La meva primera iniciativa, quan faig citacions, és el català, òbviament, i aquest idioma, el meu, mantinc, trobi amb qui em trobi, a l'altra banda del fil telefònic.... La majoria (el 90% segueixen en castellà, si ho són i m'entenen....) D'altres, ja m'espero allò de: Me podría hablar en castellano, por favor? I es clar, haig de fer-ho :(

Petons rei !!

Crític de cine ha dit...

el Quim Monzó és un monstre!! Encomana el català!! Jo m'he adonat que algunes vegades, segons amb qui vagi a parlar, enceto la conversa en castellà. Aquesta història és tot un excercici de reflexió.

Lula ha dit...

I us heu fixat en la data?
Segueix, lamentablement, igual de vigent.
I això és culpa nostra, eh? Jo he de confessar que segons com m'hi veig retratada... uff
Cal seguir treballant, suposo.

Petons...

Oscar ha dit...

A mi em passa, i em costa horrors rectificar-ho. Però ho intento i ho seguiré intentant.

jmcc ha dit...

La cuestión es si es o no menosprecio o desprecio y no otra cosa. Digamos que el menosprecio si no es consciente no es tal y vosotros, los catalonaparlantes, decís que lo hacéis inconscientemente. Igual es un zumo y un bocadillo pero no es desprecio. Si desprecias a alguien se te ve en la cara y en la escena no se ve el desprecio por ningún lado.
Como siempre: Este comentario se puede interpretar como una muetra más del odio visceral de los castellanoparlantes por la pujanza del catalán. Pero creo que hay que tener una mente bastante enferma para que sea así.
Molt bonic el post.
una abraçada, amic

Deric ha dit...

Per desgràcia és tan real com la vida mateixa! Jo m'hi he trobat amb aquesta situació anant amb el meu nebot (d'origen hindú) i li he dit a la senyora "Mercè" de torn: "ja pot parlar català, el noi és d'aquí"

Si nosaltres no som capaços d'estimar la nostra llengua, qui ho farà?

Gerard ha dit...

És exactament això que has dit: és curiosa aquesta mania tan catalana de passar-se al castellà a la mínima. I la majoria ni se n'adonen.

Ferran ha dit...

Ei Cris, consti que el "post" no és meu, eh? tal com vaig posar al final, és un article d'en Quim Monzó.

Crític, els catalans tenim incorporat un xip (o un gen, potser) que ens empeny a considerar la nostra llengua com una cosa "menor", que ens fa creure que la llengua "normal" és la castellana, i l'altra és per estar per casa i amb els amics. Per sort, aquest mal hàbit que tenim l'estem canviant entre tots. El castellà és "normal", sí, tant com el català, que a més és la llengua materna de molts de nosaltres.

Lula, igual de vigent... però a poc a poc, com comento aquí dalt a en Crític, més gent s'apunta al carro de la "normalitat" del català. La meva experiència personal és que, quan sóc a Catalunya, parlo en català (amb la mateixa normalitat que quan sóc a la resta d'Espanya ho faig en castellà, a Alemanya en alemany... i on no puc parlar cap llengua per mi coneguda, doncs en anglès). Ptons, guapa.

Òscar, és qüestió d'"assumir" que parlar català a Catalunya és tan "normal" com parlar castellà a Múrcia, anglès a Cambridge o italià a Venècia. El cert és que costa acostumar-s'hi, per això que explico per aquí dalt del "gen" que duem integrat (jo també m'hi vaig haver d'"acostumar"), però un cop t'hi poses ho trobes com el que és: d'allò més "normal".

Gracias, jmcc, igualmente.

Típic, Deric, malauradament. Certament, si no ens hi posem nosaltres, de ben segur que no s'hi posaran els "de fora". A poc a poc va canviant, però, aquest estrany costum "tan català".

Gerard, algunes tradicions estan per superar-les, com hem vist amb les "corridas"; superem també aquesta pèssima "tradició", entre tots!

Anònim ha dit...

aquest vídeo és de 2008. Cal actualitzar-se, cal actualitzar-se. L'única cosa dolenta que té és que cal fer més. Jmcc, molt ocurrent això de "Polònia" Ho he llegit i no té cap gràcia. Oi, arribarà el dia en què el català es parli més que el portuguès.

XeXu ha dit...

Hahaha, només puntualitzar que era una ex-companya meva, de feina. Dic ex perquè ja no treballo allà!

marta (volar de nit) ha dit...

Estic al·lucinada. A quin bar hi ha xapates de mortadel·la?

sànset i utnoa ha dit...

Ja n'hi ha de catalans que pateixen aquest tipusd e dislèxia... molt encertat i més que real. Una llàstima...

*Sànset*

Ferran ha dit...

Anònim, desconeixia la dada de la data; espero que d'aleshores ençà se n'hagin fet més, de vídeos d'aquest estil. M'ho diràs, si n'estàs al cas? Merci.

XeXuuuu! em pensava que parlaves d'una ex teva. Entesos, entesos...

Vols dir que són una raresa, Marta? Ei, potser sí que ho són. En tot cas, ja veus, a ca la Mercè n'hi ha ;)

N'hi ha, Sànset, i tant. Però vaja, com ja he anat dient per aquí dalt, estic convençut que aquest mal hàbit ens l'estem treient del damunt cada cop més catalans. Ja era hora d'anar fent el camí correcte, oi?

Clidice ha dit...

Ui! gairebé se'm passa aquest apunt! :P M'expliquen que als EEUU si veus algú amb aspecte hispà i te li dirigeixes en castellà, en comptes d'anglès, aquella persona se sent terriblement insultada perquè dones per suposat que és tan ruc que no sap parlar l'idioma del seu país.

És això, un insult que cometem els catalans cada dia, parlant en castellà a la gent només pel seu aspecte. La gent és prou intel·ligent com per saber el català en el nostre país i si no l'entén ja ens ho farà saber. Aleshores és el moment de parlar en català més a poc a poc i amb molta mímica ;)

Ferran ha dit...

Clídice, interessantíssim el teu punt de vista. Un cop en parlava amb dos amics de Barcelona, l'una catalanoparlant (i catalanista) i l'un castellanoparlant i no catalanista. Jo deia justament el que tu dius: que trobava discriminatori adreçar-se a algú directament en castellà perque sigui negre, oriental o el que sigui; tots dos se'm van tirar a sobre: "què dius? qué dices?".
Estic 100% d'acord amb tu, òbviament. I justament per això sempre m'adreço a tothom en català, d'entrada; em sentiria fatal no fent-ho!