Fa un any que vaig morir...

on - read - on


... i el món ha seguit donant voltes, des d'aquell instant, una al voltant del sol cada any, una sobre sí mateixa, cada dia, un dia rere un altre... Fa un any que vaig morir i el sol continua sortint per l'est i posant-se per l'oest. Jo ja no ho veig, però les marees continuen pujant i baixant, amb cadència matemàtica, com fa un any, com en fa mil, com un dia en farà mil més... La Lluna torna a ser plena, avui, com ho va ser desenes i desenes de vegades mentre la vaig disfrutar, amb els ulls, com la boca, ben oberts, preciosa, blanca, radiant, llunyana i misteriosa... I les estrelles, fugisseres, brillants, amagades rere la blanca capa de la Lluna blanca, continuen puntejant la immensitat, recordant el misteri de l'infinit als qui avui, un any després d'aquell instant, són testimonis d'un món que dóna voltes, una al voltant del sol cada any, una sobre sí mateixa, cada dia, un dia rere l'altre... Fa un any que vaig morir i hi ha, com llavors, qui fa miserable la vida dels qui amb ell comparteixen aquest moment, aquest espai, disfrutant, disfrutant?, amb els ulls, com la boca, ben oberts, la Lluna plena; moren, encara, de gana, de fred, de soledat; pateixen, ploren, anhelen, desitgen, temen... Ja fa un any, i altres han arribat des d'aleshores per donar escalf a qui el necessita, per donar-los la mà i ajudar-los a travessar el riu allà on les aigües baixen fortes... Fa un any que vaig morir i la tempesta continua precedint la calma, els llampecs els trons i les pors les satisfaccions i els lícits orgulls dels objectius assolits, o de la vida tranquil.la, o de l'insegur caminar per camins incerts... Farà un any, un dia, i tal dia farà un any.

Tants maldecaps inútils... no n'aprendrem mai?

24 comentaris:

Lluïsa ha dit...

Amb la música de Good Bye Lenin de fons, m'he anat entristint a cada paraula que llegia.
El món sempre segueix girant, per més que no ho volguem veure o viure; de poca cosa en fem muntanyes; ens ofegem en gots d'aigua;... En definitiva, que ens compliquem la vida de mala manera.
No és facil trobar l'equilibri, establir prioritats o separar les diferents vides que puguem tenir, sense oblidar que han de conviure. M'ha costat anys aconseguir-ho mínimament, però aquest fràgil equilibri em serveix a l'hora de viure moments i gaudir de les petites coses que, massa vegades, ni ens n'adonem que hi són, de tan atabalats com anem. I això no és viure.

Clidice ha dit...

res canviarem, viurem i morirem, però només cal arribar al final i poder mirar enrere sense massa rubors, la resta és la roda que gira, impertorbable, incansable, infinita

kika ha dit...

te'n recordes que vas escriure a l'altra entrada de just thinking?

Jesús M. Tibau ha dit...

cal aprendre a relativitzar

XeXu ha dit...

Ara mateix no sé de què va tot això, però només puc dir que, per estar mort, et conserves molt bé.

Com a entitats som molt insignificants. La terra ja girava quan no hi érem i ho seguirà fent quan marxem, i el nostre trànsit de desig a record és la petita parcel·la que tenim, però resulta insuficient en termes absoluts. Alguns deixen petja, generalment per actes artístics o reprovables. Però tots els altres potser només podem aspirar a deixar petja en aquells que ens han conegut, i el nostre rastre es perdrà quan ells desapareguin. Si ho mires bé, no és tan greu. Què som nosaltres? Res. Que tinguem una vida ens posa al mateix lloc que qualsevol altre ésser viu. Res més.

Salvador ha dit...

M'ha agradat el títol del post. Quina emoció conèixer el primer blogaire de ultratomba.

Candela ha dit...

No entenc el post, Ferran, ho sento :(

En qualsevol cas, no soc la única morta de per aquí, veig. Un dia en parlem, si vols... :(

Rita ha dit...

Jo tampoc sé si l'entenc. Sembla que et vagis sentir morir per a alguna cosa que ara, al cap d'un any, està més que conclosa i no cal que et digui que si és això i així ho celebro!

Montse ha dit...

Ferran, el trobo un bloc preciós, intemporal i universal. Sobretot en aquests moments, que sembla que se'n va tanta gent.

Carme ha dit...

A mi també m'ha agradat el post! I no sé si hi ha res més a entendre que el que dius. Que tot seguirà igual sense nosaltres. Que no som importants ni imprescindibles i que podríem gaudir més mentre hi som i no capficar-nos tant.

I jo t'aplaudeixo ben fort!

Albert B. i R. ha dit...

El rastre que podràs deixar, com diu el XeXu, és aquest bloc o tota la feinada que has fet per a promocionar el país a Alemanya. Però, per sobre de tot, estarà tot el que has pogut aportar als qui t'envolten.

rits ha dit...

potser alguna cosa que va morir en tu fa un any? i tot continua, aprenent a viure sense això?
Va per aquí?

m'agrada moltíssim la BSO de Good bye, Lenin

reflexions en català ha dit...

Costa molt. Jo no sé si n'aprendré mai.

Ferran ha dit...

Macos i maques, que ho sou, i molt... abans de res, un aclariment: no em va passar res fa un any, i estic bé d'ànims. Sabeu què passa? que per alguna raó que no sé desxifrar, tinc molt present la mort; i ei, que no em dóna cap mal rollo, eh? senzillament, tinc constantment present que això, un dia o altre, s'acaba. Per això vaig canviant, respecte a quan era (més) jove, en una cosa per mi molt important: ho relativitzo tot més (en Tibau ha parlat de relativitzar, també). Sí, ho faig. Malauradament encara no sóc un súper home, així que tot i conèixer la teoria, de vegades se m'oblida posar-la en pràctica. Però cada cop menys.

I... pensant en la vida i en la mort, en l'abans, el durant i el després, de vegades penso en l'endemà del dia que m'arribi. Penso que, vaja, com dic al post, el sol tornarà a sortir per una banda i amagar-se per una altra, cadascú seguirà amb la seva vida, els seus problemes, les seves il.lusions... i a mi, que me quiten lo bailao, no?

Doncs això, el post és una reflexió sobre això que a molta gent li fa molt de yuyu, i que a mi no me'n fa gaire...

marta (volar de nit) ha dit...

què bé, Ferran. M'ha semblat un escrit molt bonic però llegint els comentaris m'he anat espantant. Però quan he arribat al teu comentari tranquil i tranquil·litzador he vist que sí, que em continua agradant el que he llegit i el que m'ha semblat entendre. Em sembla que estem en un punt semblant i penso que és un bon punt. Què bonica que és la lluna i la vida. Petons i emocions! :)

Assumpta ha dit...

Doncs jo he anat a buscar l'arxiu del teu blog (que, per cert, el tens ben amagat, encara que posi "ARCHIVE", ostres, m'ha costat un munt... i he estat mirant tots els posts del setembre de l'any passat per veure si t'havia passat alguna cosa... i no he trobat res...

Ara m'alegra llegir que no et passa res i que només reflexionaves :-)

Sigui com sigui, l'escrit és preciós, és poesia... m'ha agradat molt, molt...

Candela ha dit...

Jo sí que vaig tirar d'arxiu!!! i no vaig trobar el motiu de la teva mort!

M'han tranquil.litzat també les teves explicacions.

Des del més enllà, petons difunts!

Francesca ha dit...

El post és una meravella. No m'espanta, perquè et llegeixo i sé que estàs biològicament viu... ara només cal que em confirmis que has decidit, com jo mateixa, fer alguna cosa més que deixar que la vida segueixi el seu curs natural (recordes la frase de l'autor de "Flow"?: fer això és començar a morir, no passa res, però hem de ser conscients)... Potser si que cal "morir" i reneixer per VIURE així, amb maiúscules... t'animes i m'acompanyes en l'intent??? ;-)

lolita lagarto ha dit...

doncs a mi em fa peneta això de deixar de ser-hi... no hi puc fer-hi més!

ara això de viure i relativitzar absolutament d'acord!

Rita ha dit...

Doncs encara ho celebro molt més, Ferran!

Penso que assumir la mort, com moltes d'altres coses d'aquelles que sovint mirem de fugir-ne, són actes de maduresa i saviduria. Felicitats, maco!
Petons!

Ferran ha dit...

Jo també crec que és un bon punt, Marta. Al cap i a la fi, assumir la realitat i adaptar-s'hi deu ser el més semblant a viure tranquil, oi?
Petons per tu també, guapa.

Ai, Assumpta, és que hi tinc massa coses, a l'espai lateral del blog; un dia d'aquests faré neteja.
M'agrada que t'hagi agradat l'escrit :)

Candela, des de "l'altra banda", petons també per tu ;)

No passa res, Francesca, no puc estar-hi més d'acord. Són les regles d'un joc que juguem no sabem perquè, però aquí som. Saps que t'hi acompanyo encantat, benvolguda. Com més serem, més fàcil serà el camí per a tots, oi?

Lolita, i ho entenc, no et pensis. i ei, que a mi també me'n fa, en certa manera. Però hi ha el que hi ha, som el que som i quant abans ho tinguem ben assumit, millor per nosaltres.

Per cert, Kika... que me n'havia oblidat, de la teva pregunta: sí que me'n recordo, sí! Quan em dóna per pensar, sóc un perill ;)

Rita, diguem que... en ello estamos. Com dic per aquí dalt, una cosa és la teoria i l'altra portar-la a la pràctica. Però vaja, crec que meÄn vaig sortint.
Petons per tu, guapa. Ens veiem (i mai més ben dit :))

Carme ha dit...

T'entenc molt bé. Jo a temporades també penso en la mort sense cap mal rotllo.

Doncs mentre puguem dir això que tu dius "Que me quiten lo bailao" vol dir que hem viscut.

Una abraçada ben forta

Josep Amílcar Albert ha dit...

La possibilitat de perdre un ésser molt estimat perquè estiga patint una malaltia greu, és un dels moments que pot ser fa replantejar moltes coses, reflesionar sobre moltes altres i adonar-te'n de la fragilitat de la linia que separa estar bé de estar malament, i amb quina facilitat es passa d'un estar a l'altre o es pot perdre la vida, del buit que es queda en les persones que es queden i enyoraran el que se'n ha anat, recordant-se'n mentre visquen i com aquest record s'estingirà amb la desaparició dels que el recorden. No se el que pensarà la persona malalta, si mentre comparteix el temps que dura la seua malaltia i ho està passant fotut o molt fotut se n'adona la pena que senten les persones que veuen cóm ocorre el deteriorament i el declivi. M'agradaria saber-ho. Jo sé el que jo sento però no el que sent ni pensa l'altra persona en aquestos moments tant fotuts.
Passar per una situació com aquesta me fa reflexionar sobre açò i moltes altres coses. Cóm ens compliquem la vida, la voràgine en la que ens clavem i/o ens obliguen a embolicar-nos,...... i en cóm la terra i aquest univers en el que som un gra de sorra continuaran com si res haguera passat.
I tants imbècils que es creuen que es menjaran tot aquest pastís...!!!
Seran idiotes!!

Ferran ha dit...

Ni més ni menys, Carme.

Com ens compliquem la vida, Josep. Quanta raó, i quina pena que, de vegades, ens ho muntem tan malament. No sé si pensar que, sovint, altres són els qui ens la compliquen; o potser no és culpa dels altres, sino nostra, per com ens prenem les coses? Sospito que l'actitud de cadascú hi té molt a veure. En tot cas, sí, quin dubte hi ha, som fràgils, la nostra existència és fràgil i hauriem de viure d'una altra manera. Tindrem una segona oportunitat? crec que sí; sort d'això.