Avui tornen a posar-se les urnes al servei d'una part del poble, perquè qui ho vulgui expressi la seva opinió sobre una Catalunya eventualment independent: sí? no? m'és igual? Entenc que una majoria dels vots aniran pel "sí", un sí que comparteixo (quina poca capacitat de sorprendre, oi?) i que tan de bò algún dia puguem fer realitat.
.
.La qüestió de base de l'independentisme català ha anat canviant en els últims anys: en la transició (i abans), una Catalunya independent la demanaven "quatre arreplegats" (compte: observin-se les cometes, i entengui-se'n el sentit), basant-se en qüestions culturals, en el sentit més ampli de la paraula: la defensa de la llengua, de les tradicions mil·lenàries del nostre país, ... Era un bon argument, però no suficient per engrescar la majoria. En els últims anys, però, aquesta qüestió de base ha anat pivotant cap a un argument sense dubte de més pes, perque toca les butxaques; i ja sabem allò que "poderoso caballero es Don Dinero", com digué, per cert, un madrileny.
.
Personalment, l'argument pecuniari el trobo de tant pes com el cultural; tots dos em semblen vàlids per aspirar a aconseguir un estat tan autònom dins la UE com ho pugui ser, per exemple, l'espanyol. Però en tot aquest assumpte, trobo a faltar la implicació d'un nivell no menys important: el polític. M'explico: tocant el tema dels diners, molts abans indecisos s'han anat arreplegant al cantó de la balança on hi diu "independència". I no és per menys: les famoses balances fiscals, que Espanya només ha publicat un cop, i això 30 anys després de la mort d'en Franco, són només un mirall de la situació, però n'hi ha d'altres prou evidents: les macroinversions de l'estat en les infrastructures madrilenyes, que suposen una crida a les inversions internacionals en perjudici dels interessos catalans, són al meu entendre un dels motius més importants per demanar que l'economia es gestioni des de Catalunya mateix. Molt bé, demanem la independència, doncs. Però... què en fem un cop la tinguem? A això em refereixo quan parlo de manca d'argumentari polític.
.
Més d'un em dirà que això no és el principal, que cal aconseguir la independència i després ja ens organitzarem. No hi estic d'acord. D'entrada, perque sense un projecte diàfan, posat negre sobre blanc, molts encara indecisos mai ho acabaran de veure clar. "Independència, molt bé, però què passarà l'endemà?". L'endemà l'hem de plantejar ja avui; si no treballem aquest aspecte, molts indecisos veuen la secessió com una mena de precipici, el que podem trobar-nos tot fugint del papus.
.
Independència, sí, i tant!, però comencem a plantejar-nos quin país volem en el marc de la Unió Europea! Parlem de l'educació, la sanitat, les infrastructures. Com volem la Catalunya independent? Com la somiem? Sumats els arguments econòmics a un clar pla polític post-independència, estic convençut que la secessió de Catalunya és a tocar.
.
