Minuts musicals

Ja sabem com són aquestes coses: de ganes en tenim sempre, perque som uns lletraferits, uns enamorats d'explicar coses, tenim fet el nostre cercle d'amics virtuals, que no per tenir aquesta condició són menys importants que alguns dels reals... Us deixo amb uns minuts musicals, però res de comiat, eh? Només és que la vida em demana energies en altres històries (res dolent!). Us deixo, per ara, amb un parell d'imatges i de vídeos del Karneval der Kulturen de la setmana passada. Això no és una crònica com cal, ho sé, però a més no arribo, aquests dies. Amb això us fareu una idea de com va anar, i en qualsevol cas ja us avanço... que va anar bé: la geganta i els capgrossos (i els grallers, i la comparsa tota) van aixecar passions (i caps ben amunt, per veure-la bé ;), i l'estand informatiu sobre Catalunya, on només em va faltar quedar-m'hi a dormir durant els quatre dies, un èxit també: molta gent preguntant, moltes explicacions per part nostra, sobre el país, sobre la nostra cultura...

.

Amb tot això us deixo per ara. Amb això, i amb una mica de música, que sinó no hi hauria minuts musicals, hehe... Qui millor que la meravellosa, la preciosa, la (m'hauria encantat conèixer-la) Audrey Hepburn de Breakfast at Tiffany's per desitjar-vos bona nit, bona setmana... bona vida!, i fins ben aviat.

.

PS: Ja sabeu que, amb aquells amb qui encara no ens hem "agregat" (vocabulari del segle XXI, ves), podem trobar-nos a Facebook (aquí). O per mail, com vulgueu!

.

Abraçades i a seguir!

.

** Les fotos són de la Laie Ayza (crec! Són teves, Laie?) i els vídeos, d'en Carles Subirats el primer, i del Morgenpost el segon.

.

Obrint la comitiva, la Hepburn. Què guapa, per favor!

.

.

Ara, les fotos:

.

L'Oriol atenent uns visitants...

.

Una feliç guanyadora del qüestionari sobre Catalunya,

feliç amb els seus premis...

.

La Laie i en Ferran, amb la simpàtica guanyadora...

.

I per acabar, dos vídeos: el ball i la geganta!

.

.

.

Punt de trobada: Hermannplatz (Berlin), avui, 12.30h.

Auf deutsch unten

La crònica, ben aviat. De moment, que sapigueu que avui, de 14 a 17h., podeu conectar en directe amb Berlin, i veure la rua del Karneval der Kulturen, on també hi haurà grallers, capgrossos i la geganta Elisabeth Christine, l'única geganta catalana resident a Alemanya, acompanyada d'una comparsa d'uns 80 catalans convenientment habillats amb espardenyes, faixa i barretina! Recordeu: de 14 a 17h., en directe per webstream a radioeins! (sí, es diu radioeins... però n'emetrà les imatges).

De moment, un aperitiu:

Treffpunkt: Hermannplatz (Berlin), Heute, 12.30 Uhr.

Heute ab 12.30 Uhr erreicht das Karneval der Kulturen seinen Gefrierpunkt. Bei dem Umzug nehmen auch wir Katalane teil, mit unseren traditionellen Figuren (eine Gigantin und einige Schwellköpfen), zusammen mit einer Gralla-Gruppe aus Corbera de Llobregat bei Barcelona, und etwa 80 in traditioneller Bekleidung angezogene Menschen. Das Event ist dank Videolivestream im radioeins live zu sehen, von 14 bis 17 Uhr.

Viel Spaß dabei!

"El dilema español"

L'article que podeu llegir aquí és producte d'un cúmul d'actuacions i maneres de fer esperpèntiques que, al meu entendre, estan portant l'estat espanyol cap a una situació límit. L'origen de tot plegat, sense cap dubte, el trobem al març de 2000, quan el PP va guanyar les eleccions estatals amb majoria absoluta. Aquell és, sense dubte, el punt d'inflexió, l'Aznar (i els 10 milions d'espanyols que el van votar) més desfermat, sentint-se legitimat per dur a terme una política d'assetjament a tot el que no fos "espanyol", ja m'enteneu què vull dir. Catalans i bascos vam ser l'objectiu més important, amb diferència, de la seva ira. Ell, Aznar, el president dels peus a la taula en aquella foto que de ben segur recordeu... El cas és que som on som, i al meu entendre (i de milers de catalans, cada dia més), la direcció que està prenent tot plegat no té retorn. Perquè? perque no veig els espanyols "aznarians", que és obvi que n'hi ha milions, disposats a afluixar. L'article que podeu llegir aquí, ara sí, és producte d'un cúmul d'actuacions i maneres de fer esperpèntiques, que han portat un grup d'articulistes de la premsa de Catalunya a signar-lo.

.

Si els espanyols no volen veure que les aigües estan molt remogudes, a Catalunya, i que cada dia hi ha més remers que les mouen, és el seu problema. Per mi, òbviament, no cal que ho vegin.

.

El dilema español

El derecho colectivo al autogobierno de Catalunya presenta unas profundas e inequívocas raíces históricas que lo convierten en un caso especial en la política comparada de las realidades nacionales de todo el mundo. Como bien sabemos, la voluntad de preservar el autogobierno fue uno de los vectores de la historia medieval y moderna de Catalunya, que incluye innumerables guerras con Francia y dos guerras contra la monarquía hispánica. En el siglo XX, la voluntad de autogobierno de los catalanes cristalizó institucionalmente con la Mancomunitat, un embrión de gobierno nacional llamado a levantar el país a todos los niveles. La imposición de la dictadura del general Primo de Rivera puso fin a ese tímido episodio de libertad colectiva, pero en el año 1931, antes de que se aprobara la Constitución de la II República Española, se recuperó un espacio de autogobierno con la institución de la Generalitat. No es preciso enfatizar lo que supuso después para Catalunya la imposición de una dictadura y de un gobierno autoritario durante cuatro décadas.

Después de la gran manifestación unitaria de 1977, y siguiendo el guión de 1931, la Generalitat fue restablecida antes de que se aprobara la nueva Constitución democrática, como expresión de unos derechos históricos que en aquel momento no discutió nadie. Y un nuevo Estatut d’Autonomia pactado entre todos recibió un amplio apoyo popular en el referendo de 1979. Años después, la gran mayoría de fuerzas políticas catalanas se propuso reformar el Estatut para asegurar un reconocimiento nacional formal y un autogobierno de alto nivel competencial, simbólico e institucional en el nuevo escenario global. El resultado todos lo conocemos.

Afortunadamente, la historia no se repite, y Catalunya no se encuentra hoy a las puertas de una nueva imposición violenta que vaya a aniquilar su autogobierno. Pero Catalunya y con ella todo el Estado sí se encuentran en una encrucijada histórica decisiva que puede sellar (o no) el fracaso de España como proyecto político compartido y como una democracia de calidad capaz de acomodar su diversidad nacional interna. Con todos sus defectos, que las idealizaciones de la Transición pierden de vista, la Constitución de 1978 tuvo una virtud, que es la de abrir un marco flexible en el que cada comunidad autónoma pudiera encontrar el nivel de autogobierno más próximo posible a las características y aspiraciones de la sociedad respectiva. Un solo ejemplo bastará. La Constitución de 1978 establece el deber de conocer el castellano pero no prohíbe que una comunidad autónoma pueda establecer un deber de conocimiento análogo para su lengua propia, si en ese deber la comunidad ve tanto una garantía de sostenibilidad lingüística como una herramienta de integración social y de igualdad de oportunidades. En el Estatut de 1979 los catalanes fijaron el objetivo de llegar a la plena igualdad del catalán y del castellano "en cuanto a los derechos y deberes de los ciudadanos de Catalunya", y en el del 2006 los catalanes consideraron llegado el momento de concretar esa igualdad estableciendo para el catalán el deber que ya existe para el castellano. Si ahora resulta que este deber es inconstitucional o es interpretado de forma banal, o si se pone en duda el significativo éxito de integración que ha supuesto la inmersión lingüística, solo podemos concluir que el punto al que se nos quiere retornar se sitúa ni más ni menos que antes de 1979.

Mientras otras democracias del mundo desarrollado se esfuerzan en resolver su convivencia multinacional a través del reconocimiento constitucional de su pluralismo nacional interno y de varios modelos federales de autogobierno y de gobierno compartido, España corre el serio peligro de querer cerrar judicialmente un contencioso que solo puede abordarse, gestionarse y resolverse en términos políticos y con vocación de futuro. Con la anunciada sentencia de un Tribunal Constitucional caducado, dividido, deslegitimado e internacionalmente desprestigiado, es evidente que España se encuentra a las puertas de un episodio de estricta involución política y autonómica, con el peligro que supone la negación de las aspiraciones de reconocimiento y de autogobierno nacional de los catalanes. Si esas aspiraciones -que han sido formuladas con plena lealtad al ordenamiento jurídico, pactadas entre todos y refrendadas en las urnas- no caben en la Constitución, solo hay dos salidas posibles: o los catalanes renuncian a sus aspiraciones o renuncian a la Constitución; la evolución federal y plurinacional del Estado autonómico está hoy en peligro mortal. Los abajo firmantes, colaboradores de la prensa diaria catalana, de sensibilidades y talantes diferentes, queremos unir nuestras voces para dar a conocer a la opinión pública que la situación actual es excepcional y reclama gestos políticos excepcionales. La responsabilidad es, en primer lugar, de las instituciones y de los partidos políticos.

Los pactos deben ser respetados, especialmente cuando tienen, además, la legitimidad democrática de los ciudadanos. Si las instituciones y los partidos políticos no son capaces de encontrar una salida digna a la situación actual, la realidad obligará a los catalanes a elegir entre la involución y la secesión. Y huelga decir que si este se convierte al fin en el dilema, solo existirá una opción compatible con la historia y con las aspiraciones políticas de la mayoría de catalanes actuales.

.

Una geganta, capgrossos i grallers, al Carnaval de les Cultures de Berlín

Deutsche Zusammenfasung unten

.

Doncs sí, amics, Catalunya torna a treure el nas a Berlín. Aquest cop no és via cinema (passi del documental "Cataluña-Espanya", el 26 de març passat, amb la presència de la directora, Isona Passola; un èxit, per cert), ni tampoc via literatura; aquest cop és en presència de capgrossos, grallers i fins i tot una geganta. No m'enrollo, aquí teniu la nota de premsa que hem enviat fa una estona als mitjans. Ah, no us ho perdeu -ho dic literalment: podreu seguir la rua en directe, gracies a l'streaming que en farà radioeins (que n'emetrà les imatges al seu web). Si el temps no fot la festa enlaire (la previsió parla de no-pluja, cosa molt de desitjar), cap de setmana de festa grossa a la Hauptstadt!

.

Ja callo. La nota:

.

La capital alemanya és a punt de celebrar la quinzena edició del Carnaval de les Cultures, un gran festival popular que té lloc anualment per la segona Pasqua. Amb la participació de països de tot el món, en representació de les diferents cultures que conviuen a la capital alemanya, la festa mostra a berlinesos, i públic en general, l’extraordinària barreja d’ètnies que acull aquesta capital.

.

Enguany, per primer cop, Catalunya serà present al Carnaval amb una presència destacada. D’una banda participarà a la gran rua, l’acte central de la festa, que tindrà lloc diumenge 23 de maig a partir de les 12.30 h. La comparsa catalana comptarà amb una presència d’altura: l’emperadriu Elisabeth Christine, l’única geganta alemanya. L’acompanyaran la Colla de Gegants i Grallers de Corbera de Llobregat, amb els seus capgrossos, i un grup de percussionistes de Barcelona. Promoguda pel Katalanischer Salon de Berlin, desenes de membres de la comunitat catalana acompanyaran la comparsa.

La rua, que dura prop de 9 hores, es podrà seguir diumenge, en directe, a www.radioeins.de/karneval

.

A més, durant els quatre dies de durada del carnaval, Catalunya disposarà d’un estand en el recinte de celebració de la festa. La Delegació de la Generalitat a Alemanya oferirà informació cultural, turística i històrica del país als visitants, i els donarà l’oportunitat de conèixer, de primera mà, elements tradicionals de la cultura popular, com el porró, i de fotografiar-se amb un capgròs. Un qüestionari sobre l’arquitectura, la gastronomia i les festes tradicionals permetrà els participants fer un viatge de descobriment de Catalunya, sense bellugar-se del cor d’Alemanya.

.

La idea d’una celebració que presentés la diversitat cultural i ètnica de Berlín va sorgir l’any 1995, com a conseqüència dels canvis econòmics i polítics produïts arran la caiguda del Mur i la reunificació d’Alemanya. Des d’aleshores, el Carnaval de les Cultures mostra la riquesa cultural de la capital al barri de Kreuzberg, un terç dels habitants del qual són d’origen no alemany. 4.500 participants a la rua, 340 estands informatius, 70 nacions representades… la colorida celebració berlinesa tindrà lloc de divendres 21 a dilluns 24 de maig.

.

Foto: (c) http://elisabeth-christine.de

.

Eine Gigantin, Schwellköpfe und Gralla-Spieler treten beim Karneval der Kulturen in Berlin auf
.

Die deutsche Hauptstadt steht kurz davor, zum fünfzehnten Mal den Karneval der Kulturen zu feiern, ein großes Volksfest, das jedes Jahr zu Pfingsten stattfindet. Das Fest, auf dem die unterschiedlichen, in der deutschen Hauptstadt zusammenlebenden Kulturen vertreten sind und an dem sich Länder aus aller Welt beteiligen, präsentiert den Berlinern und dem Publikum im Allgemeinen die außerordentliche ethnische Mischung, die es in dieser Stadt gibt.
.
Dieses Jahr wird Katalonien zum ersten Mal am Karneval teilnehmen und zwar auf herausragende Art und Weise. Einerseits ist es beim großen Umzug, der zentralen Veranstaltung des Festes, mit von der Partie. Die katalanische Truppe kann dabei auf eine wahrhaft große Persönlichkeit zählen: die Kaiserin Elisabeth Christine, Deutschlands einzige Gigantin. Geleit geben ihr die Giganten- und Gralla-Gruppe aus Corbera de Llobregat mit ihren Schwellköpfen sowie eine Trommlergruppe aus Barcelona. Dutzende von Mitgliedern der katalanischen Gemeinschaft werden die vom Katalanischen Salon Berlin ins Leben gerufene Truppe begleiten.
.
Die Giganten spielen in Katalonien eine besonders wichtige Rolle. Sie nehmen aktiv an Straßenumzügen teil, wo sie traditionelle Tänze aufführen. Oft stellen sie geschichtliche oder legendäre Figuren ihres Herkunftsortes dar und werden so zu identitätsstiftenden und symbolischen Elementen der volkstümlichen Kultur.
.
Die Schwellköpfe (“Capgrossos”) und die Gralla, ein Holzblasinstrument, das insbesondere beim Tanz der Giganten und Schwellköpfe zum Einsatz kommt, sind eigene Elemente der traditionellen katalanischen Kultur. Sie alle werden beim Karnevalsumzug am Sonntag, den 23. präsent sein.
.
Zudem wird Katalonien während der vier Tage, die der Karneval dauert, einen Stand auf dem Festgelände haben. Die Vertretung der Regierung von Katalonien in Deutschland wird dort den Besuchern kulturelle, touristische und geschichtliche Informationen über das Land bieten und ihnen die Möglichkeit geben, traditionelle Elemente der Volkskultur wie den Porró aus erster Hand kennen zu lernen sowie sich mit einem Schwellkopf fotografieren zu lassen. Ein Fragebogen über Architektur, Gastronomie und traditionelle Feste wird es den Teilnehmern erlauben, eine Entdeckungsreise durch Katalonien zu unternehmen, ohne sich dazu aus dem Herzen Deutschlands wegzubewegen.

.

S'ha acabat el bròquil (2/2)

Aquest cop, el meu feedback als vostres comentaris del post anterior el publico aquí. El tema dóna per molt i alguns comentaris són força llargs; resulta més fàcil llegir-los en un post que en la petita finestra de comentaris. Gràcies per dir-hi la vostra, com sempre...

.

These are the comments to the former post...

.

Mireia ha dit...

Sí que estaves preparant un post, Sí. Em sap greu Ferran , però jo arribat un punt qui ni opino. Estic fins els ovaris de tantes bestieses juntes! Em sembla que els governs fa temps que navegen i més aviat la deriva.

Sí, molts van a la deriva; el problema és que la seva deriva és també la nostra deriva. No et pensis, de vegades a mi també em vénen ganes de no opinar més...

arsvirtualis ha dit...

Ferran, ratifico el teu contingut de manera absoluta.

Jordi ha dit...

No fa falta dir res més. Ferran, corroboro tot, absolutament tot, el que has dit. He dit.

Ars, Jordi, em sembla que som uns quants, els que pensem coses similars...

Lluïsa ha dit...

No fa tans mesos, ni m'havia plantejat treballar per aconseguir una Catalunya independent; però cada vegada que sento que ens tracten com a ceros a l'esquerra, em vaig tornant una mica més "radical". Potser també tindríem problemes, però com a mínim no dependríem de terceres persones per intentar solucionar-los.
El dia que els polítics de casa nostra tinguin la valentia de demanar el que el poble ja ha començat a demanar amb les consultes, potser ja serà massa tard pel país (espero que no).
VISCA CATALUNYA LLIURE I INDEPENDENT!

En certa manera, jo també vaig viure un "procés personal cap a l'independentisme". Vaja, que no n'era fins que, ja fa molts i molts anys, vaig començar a escoltar, a llegir, a sentir... i a sospitar que això d'Espanya era una aixecada de camisa majúscula. Seguir escoltant, llegint i sentint no ha fet més que confirmar-me aquelles sospites.

Júlia ha dit...

Sí, bé, i què més hem de fer????? Un cop acabat el bròquil, què?

No ho sé, Júlia, no ho sé. El problema que tinc és doble: sé que s'ha acabat el bròquil i, per més que m'ho esforço, no aconsegueixo saber cap on cal anar ara. No ho sé. Espero que parlant-ne entre tots, compatrint idees i punts de vista, potser, tal vegada entre tots sabrem cap on hem d'anar ara.

Albert B. i R. ha dit...

El dia que el President Pujol, per fi, digui clarament i sense embuts que ens cal la independència, aquests mateixos que ara ens titllen falsament de "radicals" faran el pas cap a aquesta opció política i la deixaran de considerar radical per a prendre-s'ho com la "normalitat". Hi ha molta gent que respecta i pren molt en consideració el que ell diu. Quin gran bé al país faria si d'una vegada ho digués!

Rita ha dit...

Ferran, coincideixo gairebé en tot amb tu, però no entenc perquè demanes que sigui en Pujol qui faci aquest pas quan -com ell mateix diu- està "enretirat" i té veu, però no vot al Parlament, i en canvi no ho demanes a en Carod o Puigcercós que en definitiva són al Parlament i al Govern i si ells ho plantegen o els han de fer cas o trenquen el Govern.

Crec que t'equivoques de destinatari de les teves pregàries, sincerament. A més, ells no han tingut por mai de parlar d'independentisme. O és que només és un posat?

Des del meu punt de vista, en Pujol només pot donar suport amb les seves paraules a qui ho faci, però no pot prendre cap iniciativa, ell no és enlloc ja.

Un altre tema seria parlar de si es va equivocar no fent-ho quan governava, que personalment penso que sí, però això ara ja no serveix de res i hem de mirar endavant.
Petons, Ferran!

Albert, Rita, l'atzar -o el que sigui- ha volgut que els vostres comentaris anessin seguits. Estic d'acord amb el que diu l'Albert, i penso que el seu comentari respon la pregunta que em fas, Rita: esperaria un discurs clar i diàfan de l'expresident Pujol precisament perque li confereixo una capacitat enorme per arrossegar masses. Al meu entendre, Rita, si ell digués clarament que, definitivament, el "pacte" entre Catalunya i Espanya ha fet aigües, i que arribat aquest punt, l'únic camí que li queda a Catalunya és la independència, estic convençut que molts que ara dubten, ho veurien tan clar com ell. Per això li demano a ell, especialment, que ho digui, que expressi aquesta voluntat. Ningú no es convencerà perque un pelacanyes com servidor sigui que la independència és l'únic camí, però si ho diu Pujol... Per això l'interpelo a ell, Rita: pel respecte que li tinc, i sobretot pel respecte que li tenen milers i milers de catalans.

McAbeu ha dit...

Realment ha valgut la pena esperar aquest article tan anunciat i signaria, fil per randa. tot el que hi dius.
Però penso que desgraciadament no passarà. Vull dir que no podem esperar cap pas en aquest sentit per part de l'expresident Pujol ni molt menys dels que ara manen al seu partit, tampoc els d'Esquerra poden fer res i encara menys després de la baixada que tothom els augura en les properes eleccions...
En aquest tema sóc pessimista si esperem que la solució ens vingui dels polítics, confio molt més en la força de la gent. I en anar fent passos un darrere l'altre, i en això escrits com aquest teu d'avui hi ajuden.

McAbeu, en el sentit del que comentes, potser la cosa només es canalitzarà a través d'accions com les famoses consultes. Sí, és possible que la clau radiqui en això: en anar fent passes, anar fent "soroll" i, narinant, potser acabarem forçant els polítics, que a la fi són els únics que poden canalitzar aquesta història. De fet, sí que fer passes com les de les consultes deu ser important, si n'hi ha que les volen minimitzar fins al ridícul. Com més d'un blocàire ha recordat aquests dies, la famosa consulta sobre la Diagonal ha portat molts menys ciutadans a les urnes que no pas les consultes (no vinculants!) sobre la independència...

Miquel Saumell ha dit...

Ferran,
M’havies espantat, en llegir el primer paràgraf pensava que tancaves el blog. Ara veig que només és això i em quedo més alleujat.

Miquel, molt agut :)

Clidice ha dit...

En l'últim segle la història s'ha accelerat i sempre tenim la sensació d'estar en un moment de canvi. No sabem cap on caminem, els antics paradigmes de llibertat personal no són útils, perquè pertanyen a un món on eren la meitat o menys de la població. És impossible que pensem quina és la societat que ens convé basant-nos en la polis grega, per exemple. Cal entendre que moltes de les coses que creiem que són imprescindibles ja no ho són tan. O, senzillament, que són impossibles en el món real.

D'altra banda, haver participat en la preparació de la Consulta per la Independència, m'ha transmès el convenciment que, en comunitats petites, som molt capaços de gestionar-nos. Un retorn a la tribu? potser si que és el que ens convé. El que crec que cal per això és escampar el missatge que donar temps als veïns, donar temps a la comunitat, és positiu, és útil, és vàlid i s'aconsegueixen més coses que no pas delegant.

Si deleguem i ens despreocupem només aconseguirem que d'altres "pensin" per nosaltres. Si no fiscalitzem, com podem estranyar-nos que els que "pensen per nosaltres" acabin pensant més en ells mateixos?

Volem democràcia? exercim-la doncs!

Clídice, m'ha encantat la part del teu comentari dedicada a la "tribu". No hi ha dubte que gestionar una comunitat petita és més senzill que fer-ho en una de gran. Exactament per això és que, de fa temps, defenso que la construcció de la UE juga al nostre favor (!). No m'he pirat, no; penso que, en una UE gegantina, la majoria de polítiques només es podran fer des de prop dels ciutadans. La "gran" UE, la casa comuna de totes les "tribus" europees. Jo ho veig així.

Pel que fa a la teva també interessant primera línia, justament avui llegia una entrevista a un paio molt interessant, que deia que en els últims segles el temps s'ha anat escurçant: el que abans requeria 10 anys de "maduració", ara passa en un de sol. Te tota la raó.

Efrem ha dit...

Clidice ha fet diana, la democràcia cal exigir-la. Ara, els problemes no són pas petits, i el problema més gran, al meu parer, és que no es pot arreglar res si abans no hi ha una preparació general, vull dir que el "tenir" ens ha tret el "ser" potser definitivament. Si la majoria de gent està contenta amb les condicions de feina (i no em serveix l'excusa de "es lo que hay" tan pujoliana, per cert) i no es mouen per canviar-les. A mi només em queda desertar de la societat: crear minisocietats on jo també pugui fer el que vull i em senti agust amb el que faig. Hi ha un munt de gent "antisistemes" que ja han arribat a aquestes conclusions, després de passar-se la vida intentant canviar el món, perquè no hi estaven agust: desisteixen. Se'n van, es creen les seves parceles de món. No parlo només de cases ocupades o de vida en comunitat en poblets. Parlo de crear empreses canviant de dalt a baix les normes típiques de funcionament. Per exemple, col·lega va fer-ho: uns quants que estaven cremats de la societat, en general... Eren amics i van muntar una empresa en la qual el que es feia era compartir la vida, ajudar-se mútuament a realitzar somnis, si un havia d'estar dos anys fora, el mantenien. No es cobrava en funció del típic, sinó de les necessitats. És una alternativa de vida que encara els hi funciona.

Pel que fa a Catalunya i Espanya, cal seguir picant pedra, com sempre, amb cada dia més força.

Efrem, molt interessant també el teu punt de vista, que sí, està en línia amb el que comenta la Clídice. "Desertar de la societat" no sona malament; serà llàstima, però, si no som capaços d'unir esforços, tots els qui amb gust "desertariem", per refer la societat, fer-ne una de nova, amb noves regles, que inclogui tothom. Com li deia abans a la Júlia, malauradament jo no sé com fer-ho. Mentrestant, mentre això no passi, mentre no sapiguem com crear aquesta nova societat entre tots, potser sí que el secret de la felicitat petita de cadascú passarà per crear-se "microsocietats personalitzades". Tal com van les coses, potser serà el més intel·ligent.

Xavi ha dit...

Crec que el problema de CDC no és que sigui o no independentista. El problema és que és de dretes. Com ho és el PP i com hi és també el PSOE. Discrepo amb tu en referència amb l'indepenbdentisme. Crec que portar el debat a aquest àmbit és precissament el que volen els nacionalistes espanyols. És un tema que els va bé i que tenen sempre les bateries carregades. Crec que el problema ha estat en aquest creixement desmesurat, que ens ha portat a arruinar el Pais. La situació actual no ve de fa un any, nide fa deu. Ve de més enrera. I ni Pujol ni CiU van fer res.

Xavi, a mi, el debat de "dretes" i "esquerres", en general, em sobrepassa. Què són dretes i què són esquerres? Tu mateix parles del PSOE com a dretes; molts no hi estarien d'acord, altres pensem que és bastant així. Jo no sé si el problema és que CDC sigui "de dretes", però sí penso que formar part d'Espanya és un pèssim negoci. I ho continuarà sent, perque no veig Espanya gens disposada a canviar la seva mentalitat. No parlo només des d'un punt de vista ideològic, que també, sino que em refereixo a la mentalitat... a la manera de fer en política, en economia, i també com a societat. És un caos de país; ser-hi no ens convé gens, penso.

sànset i utnoa ha dit...

La imatge l’has tret de “Productes de la Terra”, una web reusenca que tots hauríem de tenir a “preferits”!

El capitalisme fa fallida o, si no la fa, cada dia esdevé menys “humà”. Les mesures socials són necessàries i els governs ,si no les obvien, se centren en algunes que són només per la galeria. Si Smith aixequés el cap –a part d’esmorronar-se contra la llosa- no entendria com s’ha pogut malinterpetar tant la seva teoria. Però el mateix li passaria a en Marx o a en Lenin. La vergonya del qui mana és que no treballa pels manats, sinó que fa que ells treballin per engreixar les seves butxaques.

Encaix Catalunya-Espanya? En Pujol, mal ens pesi, tenia raó quan afirmava temps ençà que era possible encaixar. Ara, s’equivocava al formular quina seria la única possibilitat d’encaix. Cal ser freds i tallants, però aquesta afirmació la crec tan certa com l’evidència més evident de totes: la única forma que Catalunya encaixi en l’Estat espanyol és l’annexió. Sí, el nostre territori només encaixarà quan els catalans ja no hi siguem i la nostra terra sigui erma. De fet, i com tots sabem, els governs espanyols mai ens han volgut, però mai ens han deixat i mai ens deixaran marxar. Això només té una definició: “derecho de conquista”. De vegades més obertament (Felip V, el Caudillo), d’altres més subtils (qualsevol president de govern del 1977 fins ara), cap d’ells ens ha volgut bé algun. No cal que doni exemples, tots en coneixem massa. La nostra única via per anar endavant –POLÍTICS ALTANTO!!!- és deslliurar-nos d’Espanya. No entenc com podem conviure amb algú que ens maltracta de forma reiterada i ser incapaços de fotre el camp.


Per cert, quan he pitjat el link de “radicals de debò”, entre els quals ja saps que m’hi compto, m’he acollonit. De molt mal gust. Els “radicals”, els que volem canviar la societat en que vivim, som nosaltres, no aquells dos “garrulos” i el seu “séquito” de llepaculs.

*Sànset*

Sànset, "Productes de la Terra" té molt a veure -casualitats de la vida- amb el pròxim post que publicaré; ja ho veuràs. Estic completament d'acord amb la teva apreciació sobre Marx; sí, segur que si hagués conegut Stalin li hauria agafat un patatús: en nom seu es van fer autèntiques barrabassades. Sí, les teories d'uns i altres són una cosa; la pràctica, malauradament, sempre s'acaba pervertint.

El teu paràgraf sobre la relació desigual entre Catalunya i Espanya el signo de dalt a baix. On veig que tenim un problema semàntic és en el tema dels "radicals": de cap manera em considero un "radical" en el sentit en què els dos inútils de la fotografia utilitzen l'adjectiu; de cap manera! Per ells, un radical ho és en sentit extremadament negatiu, algú que pretén trencar el meravellós ordre establert per, imagina't, construir una nova realitat. Buf! Si per ells això és un "radical", jo no ho sóc: jo vull fer el meu camí, ajudar el meu país a trobar el seu lloc, i que per això un inútil com en Rajoy em digui "radical"... no, això no. En tot cas, ell és el "radical" en el sentit que ell li dóna a l'adjectiu!

Joan ha dit...

Amén. Res més a dir.
Crec que per això darrerament miro de reprendre el camí de la ploma. Pel que fa als apunts polítics, això no es pot superar!

En fi, que tens més raó que un sant. País ...

Joan, tal com està el pati, potser jo m'animaré a agafar, també, el camí de la ploma. O entre tots trobem la manera de netejar el panorama, o definitivament m'acabaré passant a una cosa de més bon rollo.

Joana ha dit...

Un regal per tu a casa meva.
T'he llegit al matí, hi tornaré amb calma. Bona nit ferran

Joana... mil gràcies :)

Cris (V/N) ha dit...

La teva darrera frase és la més contundent, es pot dir més alt però no més clar, i ara, m'aixeco de la cadira, i t'aplaudeixo :) Petons!!!

Cris, em faràs posar vermell; em contento molt de saber que l'escrit l'has trobat interessant, i t'agraeixo que m'ho expliquis. Petons per tu, també!

Carme ha dit...

Doncs jo també penso que a més a més dels que estan en actiu, com diu la Rita, i també haurien d'explicitar el tema de la independència, en Pujol podria ajudar i molt, si ho digués clar, per això del radicalisme i no radicalisme. Crec que hi ha molta més gent independentista de la que ho diu.

M'ha agradat el teu article!

I ara, quan ja s'ha acabat el bròquil... què més? l'opció de Clídice... autogestionar-nos des de la gent del carrer... De moment no en veig cap més tot i que aquesta tampoc és gens fàcil.

Carme, ho has dit exactament com és, i com comentàvem més a dalt: és gran la importància dels missatges, quan els donen persones influents. Aquest és el tema, per això penso que fora molt important, un Pujol parlant clar i català sobre la independència del país. Encara tinc fe que ho faci!

L'autogestió, com diu la Clídice, o les petites comunitats de l'Efrem, per exemple, són els models a seguir, potser sí, mentre no trobem la manera de traslladar noves regles de joc al conjunt de la societat.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És que jo passava per aquí i m'he trobat amb aquest interessant article "bi-tema". Dues qüestions de molt pes tanmateix.(encara que la Mona Lisa no pari de fer-me ganyotes).
El que em complau especialment és veure com n'és d'actual l'autoritat del President Pujol. I si amb aquesta autoritat ha dit el que ha dit...
El que dius del capitalisme ho deixaré per un altre dia, que no es pot matar tot el que és gras.
M'ha agradat, i força, llegir-te.

Xiruquero, doncs moltes gràcies per passar i per dir-hi la teva. Això de la Mona Lisa era per despistar-vos una mica ;)

I tant que és actual, l'expresident, i tant. Ho serà mentre visqui, perque va governar Catalunya prop de 25 anys, perque és un Polític amb majúscules i perque, com ja s'ha dit per dalt, és una persona influent.

Assumpta ha dit...

Com a votant (crec que era fàcil deduir-ho jeje) de Convergència i Unió sóc de les que, amb el pas dels anys, ha anat passant d'un nacionalisme convençut a un clar independentisme. I en som moltíssims que pensem així!!

Ara bé, si hi ha unes eleccions que guanya CiU i els senyors d'ERC, amb tot el seu dret, és clar, s'estimen més pactar amb el PSC-PSOE, doncs... què hi farem?

Què ha de dir en Pujol? Què ha de dir més clar que el que ja ha dit? Les coses es poden dir per activa o per passiva. Dir que "ja no podem esperar res de l'Estat espanyol" (Ferran, aquí espanyol en minúscula, que es un adjectiu) és més clar que l'aigua.

Només faltaria que:
1.- Guanyem les eleccions
2.- S'ajunten els perdedors per manar.
3.- Ho fan fatal
4.- ... i la culpa és d'en Pujol?...

Per cert... sempre que parlo d'en Pujol recordo una anècdota... Un amic meu, andalús, (tan seguidor del Sevilla FC com jo del Barça) que viu a Bèlgica (Anvers) des de fa uns deu anys, em comentava que fa temps va veure una entrevista a en Pujol per un canal de notícies francès. Hi havia periodistes de diferents països i ell (l'Antonio, el meu amic) es va quedar admirat en veure que el President de la Generalitat de Catalunya, entenia perfectament les preguntes fetes en diferents idiomes sense necessitar traductor i que responia en francès sense cap problema.

Quins temps, quan teníem un President que provocava aquestes reaccions!! I el meu amic és d'aquells que diu les coses tal com raja... vull dir que si em va dir que va quedar tan agradablement sorprès és que és cert.

En quant a que en Zapatero és un desastre i una desgràcia, no puc estar més d'acord... i UN MENTIDER ("Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya") igual que l'Hereu, per cert (i el seu ridícul referèndum de la Diagonal. Aquest tio ha mentit descaradament... no hauria de dimitir?)

De política internacional no hi entenc massa (bé, de l'altre tampoc, però al menys m'atreveixo a parlar-ne jajaja)

Assumpta, sí, era fàcil ;-) Jo també vaig fer el mateix camí cap a l'independentisme; tu i jo, i molts catalans, sabem que als "indepes" ens fan, més que no pas hi neixem. Venint el que ve de "l'altra banda", trobo que ha de ser difícil no tornar-se independentista, oi? Pel que fa als pactes d'ERC... espero, com vaig esperar les últimes eleccions, que algun dia veure un govern dels dos únics partits parlamentaris que no tenen "corresponsalia" a Madrid. Crec que seria una bona combinació pel país.

Sobre la frase d'en Pujol... no, no n'hi ha prou amb dir el que va dir, Assumpta; ha de ser valent i continuar: si Espanya ja no dóna per més... què hem de fer?.... tatxan, tatxan... marxar! Perquè no ho diu, això? Al meu entendre, per pur càlcul electoral, com dic al post; per por a semblar un... "radical" (i aquí enllaço amb el comentari d'en Sànset i la meva resposta). Expresident, sigui valent. En qualsevol cas, jo no he parlat de culpa; només parlo de la importància que una persona com ell sigui valenta i engresqui la societat catalana; ell no mana, cert, però les seves paraules tenen més predicament que les de molts dels que manen. Qui ho dubta, això? Jo, no.

.

S'ha acabat el bròquil

English summary below

Senyores, senyors, fins aquí hem arribat. Han estat anys de companyia, de projectes conjunts, d'esperances posades en el futur, en un futur que esperàvem millor; molt de temps de conviure, de compartir, de projectar, i també de disfrutar del que teniem, o del que semblava que teniem. A la fi, però, ha arribat l'hora dels adéus, ens hem fet grans i la realitat ens n'ha cardat una d'impactant, la més forta que mai haguéssim pogut malsomiar. S'ha acabat el broquil, doncs; benvinguts a una nova dimensió.

En l'actual estat de coses, es dóna la circumstància que aquest paràgraf inicial es pot utilitzar per referir-se a diverses qüestions, sense que calgui modificar-ne ni una coma:

1. la relació entre Catalunya i Espanya

2. la relació entre el president espanyol Zapatero i els seus "administrats"

3. la relació capitalisme-món occidental

No començaré dient que n'estic fart, perque això no és nou ni original: el 99% de vosaltres, sense gaire dubtes, dirieu exactament el mateix, tal com estan les coses. Dels tres àmbits de relació que menciono a dalt, de tots tres, hi ha coses a dir, realitats a constatar i, en un futur immediat, decisions a prendre.

De la relació entre Catalunya i Espanya ja està tot dit: l'encaig és una quimera. Ho reconeix fins i tot el prudent expresident Pujol, malgrat que al mateix temps continua sense voler pronunciar aquella successió de lletres: i-n-d-e-p-e-n-d-è-n-c-i-a. Com es pot asseverar que "ja no podem esperar res de l'Estat Espanyol", i alhora defugir l'única sortida possible a una situació estancada i que clarament perjudica els interessos del nostre país, a tots els nivells? És aquesta la incongruència política més gran que pateix Pujol, el pujolisme i Convergència Democràtica, per extensió. Una incongruència tan gran que, venint d'ell... no, no me la crec; per força ha de ser una incongruència calculada: Pujol, CDC temen ser titllats de "radicals", aquesta paraula que tan fàcilment utilitzen els radicals de debò, i eviten per això pronunciar la paraula maleïda. Pretenen així apropar-se a la famosa "centralitat". Com a estratègia política a llarg termini, la seva insistència en aquest sentit és un greu error. Encara imagino un Pujol pronunciant, un dia, unes paraules com aquestes: "Arribats a aquest extrem, havent intentat l'encaig amb Espanya amb lleialtat i havent rebut, com a resposta, una enorme butifarra de pagès darrera l'altra, només queda un camí: que el nostre Parlament declari solemnement la independència del país i es posi a treballar, sense demora, per construir un estat de dret que garanteixi les millors condicions de vida per als seus ciutadans".

Sabent el pa que s'hi dóna, i dit sia amb tots els respectes, expresident Pujol, de debò està disposat a traspassar sense haver tingut el coratge de dir el que sent? Ara que encara hi és a temps, repensi-s'ho i digui i faci allò que vostè sap que ha de dir i fer. No per vostè, no, sino pel país que, segurament, s'estima tant com sempre ha dit.

Mentre Catalunya continuï formant part de l'estat espanyol, les decisions que es prenen a la capital castellana ens afecten de ple, als catalans. Això vol dir que cada estupidesa que comet el president espanyol, José Luís Rodríguez, té conseqüències gravíssimes no ja sobre "l'economia", un mot calaix de sastre, darrere del qual, però, s'amaguen milions de víctimes de decisions criminals, sino sobre el dia a dia de la vida de tots nosaltres. Aquest home és un autèntic desastre, una veritable desgràcia. Al final, els problemes derivats d'una gestió lamentable dels recursos públics i d'unes polítiques projectades per donar rendibilitat a un màxim de quatre anys, han portat les coses a l'extrem on les han dut. D'aquell "Con mi política económica hemos superado en renta per càpita a Italia" (mare meva) hem passat a la taxa d'atur més elevada d'Europa (!), al creixement negatiu durant no sé quants trimestres, a la pujada de l'IVA per fer front a la desgràcia (quines penques, mare meva; a veure qui serà el guapo que engresqui el consum, a partir de l'1 de juliol), a la baixada de les pensions, la desaparició del xec nadó, etc etc etc. Una autèntica desgràcia humana, és aquest home. El problema s'agreuja encara més pel fet que, si no governa ell, governa el PP. Benvolgut expresident, faci el favor de dir-ho d'una vegada, doni el tret de sortida cap a una nova etapa; és urgent.

Tot amb tot, els problemes no s'acaben amb Espanya. Som en un planeta post-guerra freda, on la caiguda del mur de Berlin, la desaparició de la Unió Soviètica, l'adéu al denostat "socialisme real"... ha deixat pas als voltors del capitalisme. Si Smith aixequés el cap, tornaria a caure mort en comprovar què s'ha esdevingut d'aquell sistema que pretenia, què mono, conjuminar forces per afavorir el progrés general. Sota el paraigua del liberalisme que tot ho domina i tot ho pot, "mercats financers", "pactes d'estabilitat", "programes d'estalvi", "atacs especulatius", ... formulacions diverses provinents d'una mateixa ànima: la dels cràpules que mouen els fils al seu antull, aliens al fet que, a l'extrem de cadascun d'ells, hi ha persones que senten i pateixen. El capitalisme ha de ser revisat de dalt a baix, i amb ell, les nostres prioritats, la nostra manera de pensar, de fer i d'actuar. Hem de canviar el pes del "tenir" pel pes del "ser", reaprendre a viure, a disfrutar del que ens ofereix de bò la vida, de la sort de poder despertar-se cada matí i ser on som. Als cràpules del capitalisme se'ls en fot, tot això; per a ells només compta el que es pot tenir, tenir, tenir. El problema és seu, que les conseqüències també siguin per ells, només per ells.

Enough is enough

This is a post about three issues. To start with, the complicated relation between Catalonia and Spain; then comes the situation in all of Spain, in relation with the disastrous work its Prime Minister Zapatero is doing. Finally, the global situation and its ties with the capitalist system.

(More to come...)

Divendres nit, preparant el cap de setmana... (remix)

... i el post polític promès. Mentrestant, l'amiga Lisa, la Mona, us desitja, com jo, dos gloriosos dies de no-feina per a la majoria, plens de joia i alegria... malgrat socialistes i peperos.

.

*

.

En Salvador ha penjat aquest vídeo, al Facebook, i l'he trobat molt divertit. És un xou que s'han muntat els treballadors de la UPC, en un format que li'n diuen Lip dub (nom que no havia escoltat mai). Segons la Wiki... Un lip dub (o bé lipdub, en català: doblatge labial) és un tipus de vídeo que combina sincronització labial i doblatge d'àudio per fer un vídeo de música. Es fa filmant una successió contínua, i sense talls, d'individus o de grups que vocalitzen de manera que sincronitzen els llavis amb la lletra d'una cançó que escolten des d'una font aliena, com ara un àudio enregistrat en un enginy d'àudio mòbil.

.

Doncs apa, us deixo amb un Lip dub de bon rollet, per seguir la tònica del post anterior. Si no ens distreiem nosaltres...!

.

.

Getting ready for the weekend

Ms. Lisa, Mona, wishes you a glorious weekend, fun and happiness, despite the crisis -especially if you're in Catalonia or in Spain.

.

Vorbereitungen fürs Wochenende

Frau Mona Lisa wünscht euch alle ein schönes, wunderbares Wochenende... trozt der Krise (besonders wenn du in Katalonien oder Spanien wohnst).

.

* Danke, Irene!

.

Let me be your rainbow

In English below / Auf deutsch unten

.

Perque m'agrada; perque em dóna bon rollo; perque no és cap de setmana però... i què!; perque la trobo alegre; perque fa molt que no penjo música; perque el pròxim post serà polític (aquest seria, doncs, un post-vaselina); perque em crida l'atenció l'anglès d'en R.I.O.; perque tinc ganes d'anar a ballar a la platja i a falta de pan...; perque salvar una tortuga és bonic, què carai!; perque el ritme m'ho belluga tot, per fora i per dins; perque per fer front a la crisi més val estar de bones (crisis?, qué crisis? preguntó Zapatero a tus zapatos). Shine on, shine on! (lletra, a sota)

.

.

Let me be your rainbow

This looks more like a usual weekend post, but this time I feel like dancing even if it is still Thursday. Ok, in any case, tomorrow is Friday and that is indeed weekend, so... Enjoy your week/end, and get ready for the next post, a political one.

.

Let me be your rainbow

Dieser könnte einen Wochenende-Beitrag sein: Musik, Party, Urlaub-Geist... Obwohl es noch Donnerstag ist, vorbereiten wir uns mit guter Laune fürs W-Ende, und machen wir den Weg zum nächsten Beitrag leichter, da er sich mit Politik beschäftigen wird...

.

Lyrics

.

Open up ya eyes and watch the sunrise

One part of me I've been made clear
Love that goes spread all the world
My love ya comes out of devotion
To rull ya spread to the world
In strange town I'm on my mission
Where we praise the day straight our way
All the nation

Let me be the love that comes form the sun
Let me be your rainbow rising on
Every single rase out of space
Will Shine on, shine on!

Let me be the love that comes form the sun
I wanna be your love light from above
Shine on, shine on, shine on!

My love ya comes out of devotion
To rull ya spread to the world
In strange town I'm on my mission
Where we praise the day straight our way
All the nation

Let me be the love that comes form the sun
Let me be your rainbow rising on
Every single rase out of space
Will Shine on, shine on!

Let me be the love that comes form the sun
I wanna be your love light from above
Shine on, shine on, shïne on!

.

Contenció

In ENGLISH below...

.

Eufòria o contenció? Demostració o introspecció? Em sento estrany, aquests últims temps: havent assolit els dos reptes que m'havia marcat de feia temps, (molt) importants per a mi, em sorprèn la mena d'estat de contenció en què s'ha instal·lat la meva ànima. Aquest mateix "èxit" personal m'hagués arribat fa 10 anys, un estat d'eufòria indissimulable m'hauria acompanyat matí, tarda i nit durant setmanes. Romanc, sorprenentment, en un nivell de permanent tranquil·litat d'esperit, sense pujades ni baixades; res no sembla ser capaç de fer-me sentir especialment feliç ni, per sort, tampoc el contrari. He de pensar que allò que volia aconseguir apassionadament, en realitat no em feia la il·lusió que jo mateix m'havia imaginat?

.

No ho crec. Potser és que la felicitat és, justament, això: l'encefalograma emocional pla. Potser no cal sentir-se farcit de felicitat per ser... feliç. Tal vegada és aquesta la prova evident que m'estic fent definitivament gran; serà això la maduresa?

.

Self control

In the past couple of months, I have achieved two goals, two big ones. Had this happened to me some years ago, these last weeks I would have been feeling high above, as happy as one can be. Quite surprinsingly to myself, I do not feel this way. Either the opposite, thank God. I just feel calm, peaceful. It's not that I do not like it; it is just that I find it weird, that I feel weird. At the same time, if something does not come out the way I had expected, I do not feel especially disappointed. Somehow, it looks like nothing can make me move up or down the water line.

.

Maybe I'm growing old and this sort of lack of ups and downs is inherent in maturity. Perhaps, when getting older, one does not need to feel on top of the roller coaster, with those butterflies in the stomach, to be happy. Yes, I wonder if this is maturity.

.

Quin cos; hmmm!

Bratwurst? Cervesa? Què és typisch deutsch a taula, o què dirieu vosaltres si us preguntessin? Sense dubte, les "Wurst" -les salsitxes, de múltiples formes i colors- i les cerveses són de les coses que més gent citaria en primer lloc. Curiosament, un altre element típic de la gastronomia alemanya, el Sauerkraut, que els catalans coneixem normalment amb el nom francès, Choucroutte, segurament seria poc anomenat per la raó que una majoria reconeixen aquesta menja com a typique français; error!

Hi ha però un producte que, sense ser typisch-typisch, és del milloret que hi ha al món mundial. Es troba a tots els supermercats d'aquest país, de tamany més gran o més petit, amb uns colors o uns altres... però sempre excel·lent. Parlo de...

de...

els iogurts!

En sóc fan incondicional, aquí, allà i a qualsevol lloc on vagi. Un al dia és... com podria dir-ho, hmm... inevitable? sí, inevitable; però dos al dia és el normal, i fins i tot tres. Els iogurts d'aquí, però, són infinitament millors que els que trobo a qualsevol supermercat català. D'acord, sí, allà també me'ls menjo amb fruïció, perque al cap i a la fi són iogurts, però més aigualits, sense dubte. Els alemanys, en canvi, són més consistents, no sé com dir-ho... tenen més cos! (ep, que continuo parlant de iogurts).

En fi, que si sou iogurters, quan vingueu cap aquí no oblideu passar per algun súper i fer-vos amb uns quants d'aquests lactis excel·lents. És tan important això com no perdre's una visita al Museu del Pèrgam, per exemple. Apunteu-vos-ho!

Danke, gràcies, thank you... Sànseeeeeet!

En Sànset, que deu ser un tros d'àngel fet català, com la seva mitja costella Utnoa, ha tingut a bé atorgar a l'In varietate concordia... un premi! (Sànseeeeeeet! -llegir amb veu aguda i cridanera, talment com fere l'actriu madrilenyo-lorealista Penélope Crus en aquell acte). Com a persona ben nascuda que és, aquesta que des d'aquest butano-blog gosa destorbar les vostres virtullars, no vull deixar d'agrair-li (Sànseeeeeeet!) aquest gest que l'honora enormement.

Ep, alto: l'honora... a ell? o m'honora a mi? O honora a José María García?? Bé, és igual; honori a qui honori, moooltes gràcies, Sànset, i com diu la meva àvia, en vida teva.

.

Ah, sí! D'això... se suposa que ara he de concedir aquest premi a 10 blocàires. Hmmm... em sap greu, però trenco les normes com ja vaig fer en una ocasió anterior, fa mooolt de temps (queda l'hemeroteca dels blogs per qui vulgui comprovar-ho), amb una senzilla i comprensible explicació: tooots els blogs lincats en aquesta casa meva que també és casa vostra, si és que hi ha casa d'algú, els hi tinc perquè tots, tooots ells m'aporten coses i m'agraden. Triar-ne 10, nomes?

.

1. com podria fer-ho? i

2. no puc

.

O sigui, que el premi, si de mi depèn, és per als 103 blocàires que, amb més o menys assiduïtat, plasmeu els vostres pensaments, negre sobre blanc, els mateixos a qui trobo a faltar quan passen dies i dies... i no us llegeixo res de nou. Enhorabona a tots!

.

... i, d'això, gràcies, Sànseeeeeeet!!

.

.

Danke, gràcies, thanks!

I was given a prize, a couple days ago, for which I am very honored and happy. Thanks to Sànset, a blogger I read very, very often, and thanks to you all for passing by!

.

Danke, gràcies, thanks!

Vor kurzem wurde mein Blog einen Preis verliehen, den Ihr hier oben sehen könntet. Dafür fühle ich mich sehr froh, also danke sehr an Sànset, ein Blogger wie ich, dessen Blog ich fast täglich lese. Und danke auch Euch um In varietate concordia zu besuchen!

.

Europa, una casa de barrets

English summary below / Deutsche Zusammenfassung unten

El tema de Grècia és "pa' mear y no echar gota", com diuen els espanyols. El titular: "Els grecs porten anys mentint sobre els seus comptes públics... com la majoria d'estats europeus". El post d'avui és dens, sí, però si sou capaços de llegir-vos-el, us prometo que arribareu al final havent entès una mica més de què va tot aquest pollastre dels diners dels grecs, els alemanys... i els catalans, de rebot.

.

Amb el merder que hi ha muntat actualment, sembla que els grecs siguin els dolents de la pel·lícula. D'acord, sí, són dolents, però no pas els únics. És cert que ja a finals dels anys '90 van començar a mentir, per poder entrar a la zona euro i no quedar com uns inútils. Com mentien? com no podia ser d'una altra forma, amb l'ajut d'una entitat financera, de nom Goldman Sachs, que va permetre el govern grec maquillar part del seu deute. La trampa consistia a intercanviar part del deute en euros contra dòlars... amb una cotització falsa, que beneficiava els comptes públics grecs. Naturalment, el banc no és una germana de la caritat: la comissió que es va endur rondava els 300 milions de dòlars. No sé perquè imagino, tot i que això no ho sé, que bona part d'aquests eurus devien anar a les butxaques dels quatre capitostes de l'invent...

Naturalment, una mentida que perdura en el temps no fa més que engreixar-se, i engreixar-se i engreixar-se. Fa sis mesos, el govern grec, amb la mentida a punt d'esclatar-li als nassos, va haver de confessar-se en públic: el seu dèficit fiscal era del 12,5% del PIB, i no del 3,7% que venien anunciant. Conseqüència? doncs que tots a córrer, els alemanys els primers.

.

Parlant d'alemanys, ells tampoc no són cap sant, no us penseu. Ells, com els britànics, els portuguesos i els italians (com no!), també van utilitzar els serveis d'entitats lladres financeres com la de dalt, per fer el mateix que els grecs. Això sí, com a mínim els alemanys poden xulejar, perque al final sempre són ells que acaben treient les castanyes del foc. Per culpa dels diferents focs que han hagut d'apagar en els últims anys, el 57% dels ciutadans d'aquest país diuen que d'ajudar Grècia ni parlar-ne; que a Alemanya hi ha necessitats i que si els grecs són uns 1. tramposos i 2. malbaratadors, que es facin fotre. No m'estranya, francament, que pensin d'aquesta manera. La cancellera mira de convèncer-los que cal ajudar els helens; el que no diu gaire és que cal fer-ho... perque si Grècia s'enfonsa, amb ella s'enfonsa també algún banc alemany, que ha fet els seus negocis amb els rebesnéts d'Aristòtil (Hypo Real Estate, un holding bavarès, la segona institució financera alemanya que més préstecs concedeix, ha invertit uns 10.000.000.000 d'euros a Grècia. Ooops!).

.

Estic negatiu, o el món és una mica com una merda? Va, mira, per animar-nos un xic us proposo invertir... no, res d'eurus!, invertir tres minuts més del vostre temps a veure aquest vídeo. Us explico: us diu alguna cosa el nom "Aznar"? Us diu alguna cosa "Curso CCC para aprender inglés en cinco días"? Doncs au, va, no em feu repetir-ho i doneu-li al play; potser ens arruinarem, tots plegats, però coi, arruinem-nos amb unes rises. L'Aznar, entrevistat per Bloomberg i parlant sobre l'actual situació financera a Europa... en anglès; in one hand and in the other... hihihihi...

.

.

Europe, what a mess!

This post deals with the current financial problems of Greece and the whole of the European Union. This is really a mess! I cannot understand how is it possible, that the Greek governments (and not only they) have been cheating the population with regards their financial status, for years and years! As a consequence of their tricks, the coutry could join the Eurozone "on time", but on the long term... on the long term, now the problem of their debt has to be solved by the rest of the EU member states.

I find this story absolutely outrageous: some politicians screw it all up, but the ones who pay the consequences are... the people.

.

Something is rotten in the state of... Denmark? Not exactly.

.

Europa, so eine Schweinerei!

Diese Geschichte mit Griechenland und das Geld aller europäischen Länder... Damit beschäftigt sich dieser Beitrag, um anzuklagen, dass die Politiker mit unserem Geld überhaupt nicht spielen sollten! Wie ist es möglich, dass die Griegische (und nicht nur; auch die Italiener, die Britisch und... die Deutsche), seine "Buchhaltung" gefällscht haben. Noch schlimmer ist es, dass jede über diese "staatliche" Lügen wusste!

.

Vielleicht ist die Zeit einer Revolution angekommen? Vielleicht, ja.

.