Europa té al menys un avantage i un problema, des d'un punt de vista cultural: la seva diversitat lingüística. L'avantatge és evident: és una riquesa inqüestionable que els catalans, bilíngües, entenem especialment bé. El problema també és obvi: les fronteres lingüístiques impossibiliten un espai de coneixement equivalent a la superfície geogràfica del nostre continent. Europa té desenes de "reserves informatives", una per zona lingüística; el que passa a l'una és desconegut a les altres, més enllà dels grans titulars, normalment per notícies negatives. Els mitjans actuals podrien superar aquestes barreres idiomàtiques fàcilment; no semblen, però, disposades a fer aquesta importantíssima feina: millor un 3/24, deuen pensar, que repeteix avorridament les mateixes notícies cada 30 minuts, que no pas un 3/24 bona part de la programació del qual consistís en l'emissió d'espais informatius d'altres països europeus, convenientment subtitulats al català, amb anàlisi de la situació a d'altres llocs. Aquest seria un autèntic servei públic informatiu que trobo a faltar.
Moltes de les grans qüestions a les agendes de cada "reserva informativa" són comunes a totes elles. A Alemanya, com a França com també a Catalunya, la immigració és un dels plats calents, informativament parlant. A cada lloc hi ha elements propis, únics, com les Banlieues parisenca o lyonesa, o com Kreuzberg, el districte turc en el cor de Berlin, amb les seves circumstàncies, però el fons és el mateix: l'arribada d'immigrants, la seva integració en la societat d'acollida, el debat integració-assimilació... Malauradament, com deia al començament, obtenir informació sobre com es tracten aquestes qüestions en els grans mitjans informatius és tasca de cirurgia, i acaben brillant només quatre titulars sense context a partir dels quals ens considerem informats. Només un exemple: què en sabem de com Suïssa gestiona aquestes qüestions, més enllà que el novembre de 2009 s'hi va fer un referèndum a través del qual els suïssos van prohibir la construcció de més minarets al seu país? Res, no en sabem absolutament res. Ens vem quedar amb els grans titulars, a través dels quals ens vem convertir, pel que sembla, en experts en l'actualitat d'aquell país: "Els suïssos són xenòfobs", va ser la posició de molts que, de fet, no havien escoltat ni un sol argument dels pro o dels anti. La posició oficial és que allò era xenofòbia, perquè anar més enllà?
Com deia al començament, si un mitjà com el 3/24 hagués emès programes informatius de les televisions suïsses sobre la qüestió, amb els necessaris subtítols, potser hauriem arribat a la mateixa conclusió però, com a mínim, de forma més legítima, havent escoltat els suïssos desgranar els seus arguments. No, millor fotocopiar blocs informatius cada 30 minuts que oferir una veritable programació informativa non-stop.
Thilo Sarrazin, exalt càrrec de l'SPD (socialista) de Berlin, posteriorment membre del Consell de direcció del Banc Central d'Alemanya, acaba de publicar el llibre "
Deutschland schafft sich ab" (alguna cosa així com "Alemanya s'autodestrueix"). El llibre ha obert la caixa dels trons, posant el dit a la nafra en el tema de la immigració. En aquest àmbit, Sarrazin diu coses "políticament incorrectes", que en l'estructura mental de bona part de la societat semblen no ser considerades negociables però que, curiosament, en petit comité molts troben mal resoltes. Certament, el llibre conté postulats que l'autor s'hauria d'haver estalviat, com les qüestions genètiques amb què es refereix als jueus i als bascos; se les hauria pogut estalviar perque aquests postulats han interferit en tot el missatge, fins i tot allà on potser està dient alguna cosa que paga la pena debatre.
D'entre la mateixa comunitat turca que viu en aquest país, no són pocs els qui confessen que una part de la comunitat s'aprofita de les importants ajudes que dóna l'estat:
Hartz-IV, els prop de 400€ mensuals que reben,
ad infinitum, els qui no tenen feina (a banda que se'ls paga el lloguer i part de les despeses de la llar); l'anomenat
Kindergeld -els prop de 200€ mensuals, per fill, que reben els alemanys fins que cada criatura arriba a la vintena (d'anys, no de mesos!). És obvi, i jo en conec algun, que també hi ha alemanys -i ciutadans d'altres estats de la Unió- que s'aprofiten d'aquestes ajudes, però invalida això la necessitat de parlar sobre la immigració i els seus diferents processos d'integració?
Seguint aquesta línia, una professora en un institut situat a una zona "difícil" de Berlin m'explicava com hi ha no pocs alumnes que no entenen els seus mestres, perque parlen turc a casa, turc amb els amics, turc al pati de l'escola... en una escola amb majoria d'alumnes turcs. Tot just aquesta setmana el president de Turquia, Abdullah Gül, demanava els seus compatriotes residents a Alemanya
que aprenguin l'alemany, "fluïd i sense accent". Cal demanar-ho? No és obvi que si s'ha d'anar recordant al personal que s'esforci a aprendre la llengua del país d'acollida, és que no anem pas gaire a l'hora? No cal, potser, parlar-ne obertament, sense intentar amagar una realitat que molts coneixem o intuïm, i d'altres s'entesten a fer veure que no existeix?
El president d'Alemanya, Christian Wulff, va fer el seu primer discurs important com a cap d'estat el passat dia 3, vintè aniversari de la reunificació. Una frase del seu
discurs ha desfermat la polèmica: "El cristianisme pertany a Alemanya, el judaïsme pertany a Alemanya... l'islam pertany a Alemanya". L'islam pertany a Alemanya, realment? nombroses
enquestes d'aquests dies coincideixen que no, majoritàriament. Perquè fer passar per certa una cosa que és, com a mínim, qüestionable?
Tot això forma part, especialment en aquestes últimes setmanes, del debat polític, però també social, a Alemanya. La immigració, la integració dels immigrants... Tot això és també tema de debat, constant, a França. I ho és en gran mesura al nostre país, a Catalunya, on el percentatge d'immigrants s'ha disparat en els últims 10 anys, per bé que la crisi està aconseguint que molts immigrants, ara, tornin a portar cognoms catalans. Perquè els mitjans, especialment els públics, no fan l'esforç de trencar les fronteres, polítiques i sobretot lingüístiques, i portar-nos a casa l'actualitat dels països del nostre entorn? Em refereixo molt especialment a la televisió, que continua sent, encara, la principal via informativa per al gruix de la societat. Em sembla una pèrdua de temps i de diners que em repeteixin, 48 cops als dia, notícies que no tenen cap trascendència i, en canvi, no m'expliquin, en veu dels protagonistes, què es cou als mitjans de la resta de la Unió, què es cou, per tant, en les societats amb què compartim ciutadania europea.
