Game over?

Qui sap perquè, ni jo mateix ho sé. Només sé que fa dies que no tinc ganes de bloguejar. Molts dies, de fet. Des del post "estic bronquític", i d'això ja fa gairebé tres setmanes. És ben bé que me n'he cansat, em sembla.

Octubre de 2006. Alguns ho sabeu: empès per la meva amiga Cris, a qui vaig veure per cert dos dies enrere, a Barcelona, obria el Quina mandra! D'aleshores ençà, en aquests quatre anys i tres mesos, centenars de posts, milers de comentaris en els vostres blogs, respostes als vostres comentaris aquí, a casa meva i vostra... Cinquanta mesos, un rere l'altre, pensant en temes, convertint en post anècdotes, rutines... bestieses: un anunci a la televisió, un comentari agafat al vol, una notícia llegida en algun diari digital... Posts, posts, posts arreu! Fins que me n'he cansat. Oju, amb això no enterro l'In varietate, de cap manera. El deixo en stand-by, això sí, hivernant com un Walt Disney qualsevol.

És rar, desconnectar-te voluntàriament de la blogosfera. Tants amics virtuals, amb els quals només pots interactuar a través, justament, dels blogs, perquè aquest és el medi natural en què s'ha desenvolupat la relació. Si no blogueges, els amics virtuals desapareixen. Aquesta part no m'agrada gens. Amb alguns continua el contacte, a través de Facebook. Pels que no hi sou, però, queda una altra via: el mail. Sabeu que podeu contactar-me quan ho vulgueu, amb l'excusa que sigui: necessiteu una informació que, penseu, potser us puc donar? excusa perfecta per escriure'm. O cap excusa. Voleu simplement passar, toc-toc, i dir-me hola? estaré feliç de llegir-vos i saludar-vos jo també, ho sabeu bé!

I sinó, sempre ens quedarà París Berlín. I els vostres blogs, naturalment. Quan el pes de la mancança sigui massa feixuc, sé on he d'anar per retrobar-vos. Això fa una mica més fàcil aquest procés.

Us deixo amb una cançó, descoberta fa ben poc i a la qual m'he enganxat de mala manera. Naturalment, música alemanya, en alemany. Si cantessin en català o castellà, segurament us semblaria una cosa ensucrada, difícil de digerir. Jo, què voleu que us digui, la trobo genial, m'encanta i no paro d'escoltar-la. Va d'amor. "Liebe pur" vol dir "Pur amor". L'amor es pot sentir per moltes coses, i també per moltes persones, esclar. També per persones que t'han donat molt, molt... que segurament no en són conscients, perquè potser no saben que virtualment també es pot donar moltíssim. Us ho dic per si cal, per si algú de vosaltres realment no n'és conscient.

Amics, porteu-vos bé en la meva absència, feu bondat i, bitte, no m'oblideu del tot. Jo, no cal que us ho digui, no ho he fet en aquestes tres setmanes i tampoc no ho faré en les setmanes a venir.

Petons i abraçades,
Ferran


Ich wach auf, schau Dich an das ist Liebe pur
wenn man nichts ändern kann, das ist Liebe pur
wenn mein Blick die Schönheit und die Seele befreit wenn man nur noch träumt

Prickeln unter der Haut das ist Liebe pur
Deine Hand so vertraut das ist Liebe pur
wenn man nichts mehr vermisst, wenn man alles vergisst
was mal war und was sein wird und was morgen ist
wenn man nichts mehr versäumt

Das ist Liebe pur, wenn Du mich berrührst
Das ist Liebe pur, wenn Du mich verführst
Das ist Liebe pur, wenn wir uns verliern
und wenn wir gemeinsam das Leben probiern

Das ist Liebe pur, wenn Dein Atem glüht
Das ist Liebe pur wenn man Sterne sieht
Das ist Liebe pur, das ist meine Lust
vorbei ist die Zeit voller Sehnsucht und Frust

Alles mit Dir ist leicht das ist Liebe pur
aufeinander geeicht in der gleichen Spur
manchmal wie Tag und Nacht füreinander gemacht
manchmal wie ein Traum

Und ich kann Dir verzeihn das ist Liebe pur
und Du gehst auf mich ein das ist Liebe pur
wenn man nichts mehr vermisst, wenn man alles vergisst,
was mal war und was sein wird und was morgen ist
wenn man nichts mehr versäumt

Das ist Liebe pur, wenn Du mich berrührst
Das ist Liebe pur wenn Du mich verführst
Das ist Liebe pur wenn wir uns verliern
und wenn wir gemeinsam das Leben probiern

Das ist Liebe pur wenn dein Atem glüht
Das ist Liebe pur wenn man Sterne sieht
Das ist Liebe pur das ist meine Lust
vorbei ist die Zeit voller Sehnsucht und Frust


59 comentaris:

mar ha dit...

Ferran!
Jo també estic una mica com tu... (encara que sense tanta història, ni tants posts,ni tants amics virtuals...)
per això t'entenc i, tot i que em sap greu no poder-te llegir, et seguiré per altres vies... mentre ens deixis és clar!
ara que t'he descobert... no et vull perdre!
:)
Petons i abraçades!

Albert B. i R. ha dit...

No fotis! Potser són totes aquestes festes, que han destrempat una mica. Fins i tot a mi una mica i ja no escric pas cada dia. En general, per aquestes dates, hi ha menys activitat blocaire. Pensa't-ho!
Espero que tinguis molta sort en el que et proposis i que tot et vagi molt bé! Estarem atents al teu retorn!
Records!

Salvador ha dit...

Vaig estar un any sense escriure res al meu blog. Això va per temporades, pots estar inspirat i escriure cada dia, n'has de tenir ganes, sinó no fas res. Ànim Ferran, no crec que tardis massa a tornar-hi.

Sergio ha dit...

Espero que vagi bé aquesta 'desconnectada', Ferran.

Qualsevol cosa, e-mail. :D
Molt maca la cançó. Una mica 'cheesy', però maca. El fet que entengui només la meitat tampoc ajuda. :D

Cuida't. :)

rits ha dit...

Oooh! Ferran!!!!
Em sap molt de greu, xò si necessites desconnectar-te, doncs fes-ho. Per aquí t'estarem esperant.

I qualsevol cosa que necessitis, ja saps que pots xiular!!!!!

Una abraçada ben calurosa per al fred berlinés!!!!!

Assumpta ha dit...

I nosaltres que pensàvem que eres de vacances!!

Ferran... el teu va ser un dels primers blogs que vaig conèixer... Bé, encara no era "aquest" blog, era un dels anteriors... jo era totalment novata i em semblaves un veterà ;-)

I, no sé què passa, però t'entenc perfectament perquè, malgrat que he seguit escrivint (els darrers tres mesos he baixat el ritme), jo també em sento una mica... uhmmm... anava a dir "cansada", però no és en absolut la paraula que busco... El cert és que no sé quina paraula busco per donar un nom a aquesta sensació.

Idees per posts en segueixo tenint, però la majoria les abandono perquè és com si "em costés" posar-me a escriure i, després, "pateixo" (que es vegin les cometes, si us plau!) quan he de respondre els comentaris perquè em sap greu fer una resposta conjunta, crec que tothom que passa i diu la seva, mereix una resposta especial, perquè el comentari és com un regal que et fan... doncs m'estresso pensant si ja responc "prou bé"... en fi, coses que abans ni em passaven pel cap perquè "tot sortia sol i de forma més fàcil"...

És alguna cosa així el que et passa?

En tot cas, com diu en SALVADOR, jo crec que això va per temporades :-) al menys així ho espero, perquè jo "m'estimo" el meu blog i em sabria greu tancar si la situació aquesta persistís... i tu, recordo que fa temps vas estar també un mes (potser una mica més i tot) en "stand by"... però vas tornar amb força i energia...

Així doncs, posa de nou aquest stand by, fes altres coses, distreu-te "descansa" de blogs i, quan un dia diguis "ostres, d'això en faria un post", serà que ha arribat el moment de tornar :-))

Clidice ha dit...

És difícil dir-te res, sobretot quan ja has pres una decisió. Només que et trobaré a faltar aquí. Ara, si "calles" al face, vinc a Berlín i et pego eh! :)

Carme ha dit...

Ara no sé que dir, Ferran, o potser sí que ho sé. Sé que bloguejo per il·lusió de fer-ho, gust i per plaer i per retrobar els amics i per compartir i sé que si no hi ha ganes, no té massa objectiu.

Em fas rumiar sobre els amics virtuals i la importància que tenen i sobre si tot i trobant a faltar el Varietate, trobaré l'excusa o la manera de contactar amb tu. Potser no.

Jo no sóc al Facebook... aquí si que no et trobaré pas, d'aquest si que me'n vaig cansar ràpid i vaig desaparèixer.

Però saps? Amb els anys he après que les coses s'han de deixar fluir... si fas callar el varietate un temps, doncs el fas callar i si tornes, millor! si tornes, segur que jo també tornaré a llegir-te. Veus? Crec que això fluirà més fàcilment que enviar-te un mail.

Que gaudeixis de la pausa i que tinguis un Molt Bon any 2011. Fins aviat.

quim ha dit...

Ostres Ferran... Ens ha estat tocant el virus del 'game over'. Bé, no et diré que et repensis una cosa que jo mateix vaig fer. L'únic que puc dir és que el teu blog congelat, en stand-by, és tan o més il.lustre que el Walt Disney. Un blog de referència per molts aspectes- des de la crònica periodística a la crònica més sentimental i emotiva.

Descansa, parla gesticulant, i que sigui impossible la comunicació si no et podem veure. Al menys podem plantejar-nos fer això per una temporada. I després... qui sap?

Una abraçada ben gran, Ferran

Elfreelang ha dit...

Això va com va si estas cansant doncs això mateix un stand by i que et vinguin ganes altres cop de bloguejar no gaire tard...aquí t'estarem esperant!!! un plaer llegir-te Ferran! que l'aturada no sigui gaire llarga ...una abraçada blocaire! ei la cançó enganxa! com el teu bloc!

Charlie ha dit...

Jo no pendria cap decisió important en aquests moments. Vaig estar bronquític ara fa un mes i tampoc estava motivat per res i em van entrar ganes d'abandonar coses.
Una vegada superada la malaltia, vaig tornar a ser el de sempre

Deixa passar un temps.
Es un consejo de la Dirección General de Exbronquíticos.

Ànim!!!

Jesús M. Tibau ha dit...

Va bépsoar distància de tant en tant, relaxar-se; però segur que no tardaràs en tenir la necessitat d'explicar, de narrar, de comentar.
Sigui com sigui, haurà estat un plaer passar per aquest blog i haver-te conegut en persona.

Salut i sort

nur ha dit...

No, no et trobaré a faltar, perquè espero les teves cròniques en forma de correu electrònic o de trucada telefònica: vull saber de tu, necessito saber de tu!

M'ho vas dir fa uns mesos, m'ho vas dir ahir a la nit i t'ho dic jo ara: per a mi ja no ets un blocaire que llegeixo i comento, ets un bon amic amb qui he compartit ja unes quantes vivències. Vivències, a més, d'aquelles que no s'expliquen a la blogosfera. I et vaig sentir molt a la vora en un moment molt lleig, tot i que estaves lluny, ben lluny. Gràcies per ser-hi :)

No, no, no, no et trobaré a faltar.

Una abraçada ben gran! I, això sí, espero la teva tornada: no penso treure el teu bloc dels RSS :)

:-****

sànset i utnoa ha dit...

Porto dies esperant que actualitzis i quan actualitzes fots aquesta “marranada”? Pensa que no sé on vius, però quasi quasi (sé la parada de metro), i no em costaria gaire venir a fotre’t dos mastegots ben donats.

mmmmm... no vull vaticinar si tornaràs o no, però jo espero que ho facis (i més aviat que tard).

*Sànset*

El porquet ha dit...

Coi Ferran... feia dies que pensava..."aquest nano s'està fument unes vacances de ca l'ample...".

Tenia ganes de passar per el teu blog, però amb les actualitzacions de la resta, al final ja no hi pensava.

Quan he vist que havies escrit m'ha fet il·lusió tornar a voltar... però ara m'has deixat un pèl tristoi.

Bé, en tot cas, entenc com et sents i la teva decisió. A voltes va bé apartar-se de les coses una temporada, i sobretot, d'un món com els blogs que, vulguem o no, exigeix les seves hores i el seu esforç.

No et tinc al facebook ni al twitter però potser ens hi podríem trobar.

Ànims Ferran! A seguir amb la vida... i si mai en tornes a tenir ganes, estarem per aquí!

Una abraçada ben càlida!

Joan ha dit...

Plof. Ja ens ho vas mig anunciar, però tot i així vaig creure que era només una etapa més. No seria el primer cop que demanes desconnectar i tornes en tres dies ...

Bé, sigui com sigui ja saps on som. No m'agraden gaire els comiats, així que no tinc intenció d'acomiadar-me. Em vas enredar per venir a Berlín perquè ja erem amics, caram. I ja pots tancar el bloc o fotre-li foc si vols, que això no canvia.

Una abraçada.

McAbeu ha dit...

Tinc la teoria, equivocada o no però que segueixo, que jo estic al món dels blogs perquè m'ho passo bé i, en conseqüència, penso que un blog no ha de ser mai una obligació.
Així que si has decidit deixar el blog en stand-by, ben decidit està encara que em sàpiga greu.
No sóc gaire actiu al Facebook però m'agradarà veure-t'hi i, sinó, tampoc perdre'm el contacte.
Una abraçada, FERRAN!

Edu ha dit...

M'ha passat pel cap més d'un cop fer el mateix. Escriure el blog m'encanta i encara mai s'ha convertit en una obligació per mi, però a vegades em canso. Potser d'aquí uns mesos m'agafaré unes bones i llargues vacances de blogosfera.

Pel que fa a tu, no penso perdre't de vista! Tenim el Facebook, i una visita a Berlin pendent :)

Una abraçada Ferran,

_MeiA_ ha dit...

Tots hem passat temporades d'aquestes, i segur que això també és passatger. Un dia et llevaràs amb moltes ganes d'explicant-se moooltes coses, i t'hi tornaràs a enganxar (i nosaltres més que contents de que ho tornis a fer).

Però de totes maneres, ens tenim al facebook per estar en contacte!

Un petó Ferran!

lolita lagarto ha dit...

és estrany tot plegat, no? ara m'he entristit.. no et conec, t'he llegit però no fa tant.. i en canvi et trobaré a faltar..
també és trist constatar que les relacions virtuals, només ho són en la connexió, però ho sabíem,no? que era així.. en canvi ens estranya.. deu haver-hi alguna cosa que no ens queda clara a l'inconscient emocional..
espero que tornis Ferran! i si no.... feliç, molt feliç.. vida!

garbi24 ha dit...

quan les coses en converteixen en una obligació.....s'han de deixar que be prou que fem moltes coses per força.
Sigui el que sigui...estarem per aquí, si no hem fet el mateix que tú

Francesca ha dit...

Que vagi molt bé, Ferran. La majoria dels meus amics no tenen bloc, o sigui que cap problema, ara passaras a formar part d'aquesta majoria no-blocàire... per un temps, és clar... ets periodista, noi... tornaras abans del que ara et sembla, o sé!

A reveure, doncs ;-)

(una que algun cop també ha pensat en deixar-ho i no ha resistit massa sense escriure...)

Lula ha dit...

Està bé prendre's un temps per un mateix de tan en tan
I fer les coses quan et surten de dins
I bé, com tu dius, sàpigues que tb disposes del meu mail i del meu feisbuc i del que calgui.

Jo ho tinc cru per viatjar a Berlin, l'economia no acompanya gens de ja fa temps, però si mai vols fer un té per Barcelona, sé d'un lloc que t'encantarà.

Mil petons

Lluïsa ha dit...

Vaig deixar el primer comentari en una de les teves desconnectades, fa poc més d'un any i, amb els mesos, has passat de blocàire a amic i això no ho canviarà aquesta decisió, que respecto profundament.

No cal que et digui que saps on trobar-me i que ho pots fer sempre que vulguis. I, si cal, acompanyo al Sànset, però per fer-te una bona abraçada!

Petonets!

kweilan ha dit...

Que et vagi bé desconnectar. Una abraçada ben forta i bon any 2011. Una abraçada!!!

Daniel Juvet ha dit...

Ferran a estat un plaer !! de veritat, però em sembla que t’entenc perfectament.
M’has tingut bocabadat amb els teus escrits, bona feina !!. Espero veure’t pel Facebook, una abraçada.

Josep Lluís ha dit...

Que vagi tot molt bé, Ferran. Només et puc dir que m'ha agradat molt llegir-te durant aquests darrers quatre mesos. Aquest bon record virtual i real, no me'l treu ningú. Ànim!

abogadaenbcn ha dit...

Esperem que tornis! ets un imprescindible i ho saps!!!

DooMMasteR ha dit...

Amic, que dir que no t'hagin dit ja. No hi ha cap obligació d'estar connectat a aquest mundillo. Has de fer el que et demani el cos. Si vol descans descansar, si té ganes d'escriure doncs escriure...

També estic convençut que tornaràs. Ho crec ;-)

L'amistat no es perdrà. Era virtual, però gràcies a que ho era s'ha tornat en una amistat de carn i ossos. No pateixis per això. Crec que tens una legió de seguidors que et seguirem fins a la fi del món!

òscar ha dit...

Per culpa meva perquè faig tard, ho sé, però m'acabes de donar els Reis, Ferran.

Suposo que, molts cops, mantenir una vida civil i una vida blocaire es fa difícil de compaginar, ho sé. Però que tu pleguis (amb totes les quarentenes que li vulguis posar) és un cop dur per aquest món virtual tan bonic que tenim creat per aquí.

T'aniré animant pel Facebook, aniré treient el nas a les actualitzacions esperant que hi apareguis tu dient la teva i aniré esperant que els Reis, fora de temps, em donin el regal d'un "In varietate returns" ben aviat.

Una abraçada company i ... no et desferàs tan fàcilment :) de nosaltrs!!!

XeXu ha dit...

Que tard que arribo...
No t'oblidarem, deixa'm començar així, perquè no marxaràs, ni parlar-ne.

Parèntesi, acabo de tenir una esgarrifança i això serà post. Tanco parèntesi.

Com deia, no crec que desapareguis. El blog queda i no saps en quin moment et vindrà de gust explicar o comentar alguna cosa aquí. I quan això passi, sigui d'aquí una setmana, un mes o una any, aquí estarem per seguir-te. Perquè sí, quan algú no escriu te n'oblides una mica, encara que et va venint a la ment de tant en tant, com qualsevol persona a la que has conegut, però per sort tenim eines perquè no se'ns oblidin les possibles tornades. Estarem al cas. I em sabrà greu perdre'm algunes coses teves, perquè jo de facebook no en gasto ni en gastaré, però espero que si hi ha alguna cosa important faràs que ens arribi.

Tinc molt clar que virtualment es dóna i es rep molt, a mi no cal que m'ho recordis. I les relacions que s'estableixen per aquí són també fortes, fins i tot pels que ens neguem a venir a aquestes trobades que de vegades munteu. Tothom ho viu a la seva manera, i sé que tu ho vivies molt. Espero que les ganes et tornin, i si no amb la mateixa força que abans, almenys amb bona part. Mentrestant, cuida't molt, i molta sort, amic.

Joaquim ha dit...

Ho sento, sé que un dia d'aquests (?) em pot arribar la mateixa febrada. Sap greu, ja que t'acostumes a fer unes passejades blocaires i tot i que el més normal era que no comentés, el teu punt de vista de les coses m'era molt proper. Ara ens quedarà un buit que haurem d'aprendre a omplir amb altres blocs o utilitzant altres mitjans.
Que tinguis sort i que la vida et porti allà on vulguis anar.
Gràcies per les bones estones que ens has fet passar.

Agnès S. ha dit...

Jo estic una mica com tu, amb ganes de deixar-ho, però alhora...és extrany...!

Guspira ha dit...

Si sents que necessites un descans, doncs no se'n parli més i a descansar. Però pensa en carregar molt les piles perquè no dubto que algun dia hi haurà una segona part (si més no, és el que m'agradaria).
Sé que fa poquet que passo per aquí i la veritat és que va ser per casualitat, però allò que vas fer aquell dia va dir molt de tu i ara em sap greu aquest respir que necessites, però no podem fer altra cosa que acceptar-ho...
Una abraçada, Ferran!

SM ha dit...

És allò del blogaire en crisi, no? No cal tancar cap porta: ja tornaràs quan en tinguis ganes (no val tancar la paradeta per sempre!), que la idea dels blogs és passar-s'ho bé. I mentrestant et trobarem a faltar! I ens veurem al facebook... Sort!

fanal blau ha dit...

Bon nou trajecte de pausa. Ens veiem a la tornada.

Xavier ha dit...

Voldria pensar que es per efecte dels antibiòtics i que eixos passarà, tota medicació te un afecte col•lateral i aquest es el preu d’un constipat llarg i Berlines.
Enyorarem les teves xerrades escrites, la teva virtual realitat i la teva proximitat blogera i el teu bon saber.
No m’agrada aquest 2011 i amb els pocs dies que han passat cada cop ho tinc mes clar.
Se que hi ets però ja et trobo en falta. Una abrasada i uns fins ara.

Adbega ha dit...

Suposo que ocuparàs el temps en alguna cosa que t'omplirà més i espero que deixis una petita porta oberta per a poder tornar si t'enyores!

Una abraçada i bon viatge!!

jomateixa ha dit...

Nooooo, això ens passa una mica a tots. fes una pausa i potser d'aquí una temporadeta tens enyorança i tornes amb més ganes.
Fins sempre.

Josep B. ha dit...

A Babylon 5 K'Gar s'acomiadava de John Sheridan dient que anava a viatjar per l'univers i que segurament mai més no es tornarien a veure; no sé si serà el cas tanmateix si no ens tornem a veure que sigui per que estàs gaudint del teu univers.

Fins sempre.

Mireia ha dit...

Ferran, n'estàs segur? Ja ho sé és un pregunta tonta perquè suposo que t'ho has pensat molt abans de dir-ho. Confio en que sigui un "cansament" temporal i d'aquí a uns dies a tornem a tenir aquí. Sinó qui prepararà la 2on TCB, eh?

lolita lagarto ha dit...

He passat per casa en Xexu i he vist el teu comentari, la raó per excel·lència que pòdria entendre és precisament la que has donat, TEMPS, ara ho entenc, l'única cosa que per ara m'ha fet plantejar el blog és la qüestió temps... és cert són moltes hores invertides.. és potser massa temps i tant curta que és la vida..
el millor per a tu Ferrran, de cor..

Laprí | David ha dit...

Avui en dia, tot i que deixis d'escriure o d'aparèixer per un lloc, sempre és fàcil trobar-te per un altre. Hi ha tants mitjans de comunicació, que encara que un es tanqui o es quedi aturat, els altres continuen actius.

Que vagi molt bé Ferran.

zel ha dit...

Pots fer vacances, pots mandrejar, pots descansar, però ai de tu que no tornis, ai de tu, que t'escanyo virtuslment, és clar...


Un enorme petó!

Deric ha dit...

tornaràs, tots acabem tornant un dia o un altre. Potser el truc és prendre's el blog amb més calma.
Ens veiem pel feis!

Miquel ha dit...

Em sembla que la'aturada nadalenca ens ha deixat a tots una mica allunyats del blog, a mi també m'està passant.
Jo crec que la relació amb el blog no ha de ser de compromís ferm sinó ben oberta, i quan et vingui bé el deixes i al cap d'un temps tornes. Estaré a l'aguait!
Fins aviat!

Mireia ha dit...

Ferran jo de tant en tant també me'n canso, i el millor és desconnectar (mai millor dit).
Jo sempre acabo tornant-hi, però cadascú ha de fer allò que li vingui de gust. de tota manera, espereo que retornis!!

Ferran ha dit...

Amics meus, agraeixo molt sincerament tots els vostres comentaris, tots i cadascún d'ells. Us confirmo que la pausa serà llarga, que no vol dir que sigui indefinida. Com podria saber-ho? Aquests dies estic descobrint que hi ha vida fora de la catosfera! Bé, faig broma esclar, això ja ho sabia, però no faig broma si us dic que necessitava adonar-me que puc viure sense pensar en "posts" continuament. Això és el que he fet aquests últims anys!

Gràcies, moltíssimes, per ser-hi sempre. Seguireu sent-hi i ei, jo també, eh? que ja sabeu on podeu trobar-me, si ho voleu, quan ho vulgueu. Mentrestant, petons i abraçades per a tots vosaltres, companys blocaires!!!

Carme ha dit...

Ferran, la Guspira que va treure la idea i jo, estem muntant un lloc i una trobada virtual per d'aquí 4 anys, pels que segueixin, pels que no segueixin i pels que vulguin tornar o no vulguin tornar.

Com que va semblar que t'agradava la idea... allà a cal XeXu, t'hi comptem. T'enviarem la informació per mail o aquí mateix.

Només es tracta de donar senyals de vida i de fer algun comentari o conversa amb la gent que s'hi acosti, sense cap compromís a partir d'una data concreta una persona podrà passar un sol cop o tres o quatre a buscar respostes o 25. Els que vulgui.

T'hi podem comptabilitzar? més que per cap compromís, per saber quantes persones troben que és una idea factible i que els agrada.

Ferran ha dit...

Carme, ostres, i tant que m'hi podeu comptar!! Confesso públicament que estic encantat amb aquesta etapa no_blocaire que estic visquent, sense dubte la necessitava molt, però... la catosfera segueix sent un lloc molt especial per mí, i tots i cadascun de vosaltres també!!

Compteu-m'hi, sense dubte. I per mail o via missatge aquí, a l'In varietate concordia, us estaré enormement agraït si m'aneu explicant què/com/quan/on... Com diuen els alemanys, ich bin dabei / m'hi apunto!! :-))

Molts records, maca.

Carme ha dit...

Gràcies! T'informarem!

Ferran ha dit...

Gràcies a tu, Carme, per pensar en mí i tenir-me'n al dia. Danke danke!! (i molts records :)

Edurne ha dit...

Caramba, y yo perdida!
Ay, Ferran, pues todo lo que dices es cierto y yo soy de las que te echo de menos!
Espero que todo vaya bien y que como dice, zel, vuelvas algún día que sino...
;)

Molts petons i abraçades per tu, maco!

Natxo Rovira ha dit...

Ostres, ostres, ostres... no en sabia res d'aquesta excedència que t'has agafat.
Espero i desitjo que tornis a trobar motivacions per reprendre aquest blog, per mi, el millor quant a formació d'opinió.
I en tot cas, segur que és la millor decisió per tu.
Seguim en contacte, igualment

(per cert, començo a detectar una certa tendència a passar de la blogosfera a FB... i lo teu ja és definitiu per confirmar les meves sospites!)

Petons i abraçades (...auch)

marta (volar de nit) ha dit...

Seguint amb el meu estil habitual, arribo tardíssim. Concretament soc el comentari número 56. Vinc de ca l'Allau que avui ha fet un post de noticies de blogs que ho deixen córrer. Collons. Faig cinc anys, ho celebro i tots comenceu a retirar?? Jo ja entenc el que dius, que no tens ganes d'escriure. No passa res. Ningú ha dit que això d'escriure sigui fàcil! :) Quan tornin les ganes, escriu que et llegirem. Mil abraçades.

reflexions en català ha dit...

Descansa i fins aviat!

Ferran ha dit...

@ Edurne, el lunes pasado (24.1) empecé a estudiar euskera!! Mira, mira: Ni Ferran Bartzelonako naiz. Toma! Dame un poco de tiempo y ya verás, ya ;) Besos para tí!

@ Natxo, ets molt amable, gràcies :) Quan PER FI vinguis a Berlín tens una cervesa pagada, hehe. El pas del blog a Facebook no sé, en el meu cas, si és definitiu ni tampoc si són coses excloents; en aquests moments és una qüestió de prioritats: la catosfera m'encanta, que t'he de dir que no sàpigues, però també em demana molt de temps. Petons i abraçades també, anem xerrant.

@ Martona, mira't el que li explico al Natxo aquí dalt, hehe... Això és el que passa, que estic cansat de blog: vacanze! :) i petons per tu també.

@ Marc, fins aviat i ei, gràcies per passar!

El porquet ha dit...

Ferran! Aquest matí a RAC1 han citat el teu blog!

http://rac1.org/elmon/a-cop-de-clic/41963/

Tot i haver-ho deixat, segueix essent un blog de referència!

Salut!

Ferran ha dit...

Moltes gràcies, Porquet :) No me n'hauria assebentat pas, si no m'ho haguessis dit!

Mira que encara em faran agafar ganes de tornar abans d'hora, coi... ;)