Carretera i manta?

Quan l'atur es dispara, és qüestió de pensar en alternatives. A Catalunya s'hi viu com enlloc, diuen molts, i sí, la combinació de clima, natura, cultura, mar i muntanya, unes dimensions que fan el país abastable... tot plegat fa de la nostra terra un lloc agraït on viure. Però quan l'atur es dispara, és qüestió de pensar en alternatives...

►En català (http://t.co/ijf1EH25) ►En castellano (http://t.co/zkNoFDxN) ►In English (http://t.co/3hUKX6Rz)

VÍDEO - En Marc és arquitecte. Fa més d'un any que busca feina, a Barcelona... (vídeo en anglès, amb pinzellades de català)

13 comentaris:

Xavi ha dit...

Evidentment, és una possibilitat a considerar. Però d'entrada em tira cap a enrera l'idioma. No tinc facilitat per les llengües. Prou feina i despesa m'està donant l'anglès.
Però bé, aquest és un cas clar d'allò que diuen de fer de la necessitat virtut. Crec.

Joan ha dit...

Tu vés donant idees que tal com estan les coses encara acabarem envaïnt Alemanya.

El porquet ha dit...

No et pensis que no hi dono voltes...

mar ha dit...

jo m'hi apuntaria si no fos que... encara tinc feineta per aquí...
no ho descarto per això...
mai se sap...

petons guapo!

Alyebard ha dit...

De moment intento conservar la que tinc aquí. I no és el mateix anar a l'aventura un que quatre. Això sí, quan tornèssim parlariem alemany i turc de marevella, o txec, o vietnamita; segons l'escola que ens toqués. Perquè llavors els diferents seríem nosaltres, no?

garbi24 ha dit...

moltes vegades he fet el comentari a parella i fills....si no fos per tenir-ho tot muntat aquí fotria el camp segur.
L'edat, tenir feina, fills,dona hipoteques,costums, amics, família.......es tenir un arbre molt arrelat i un trasplantament sobtat el podria deixar pansit de per vida. O no.....i ens pansirem aquí sense remei. Qui ho sap on es el bon camí?

magazine.cat ha dit...

La veritat es que hem costaria mol deixar-ho tot, però si no tingues altra opció segur que ho faria.

Assumpta ha dit...

A la meva edat ja no em voldria ningú... i amb el meu anglès macarrònic menys... :-)

Lula ha dit...

Crec que tots pensem el mateix... a la nostra edat, tal com tenim muntada la vida... és cert, per mi també.
Però nosaltres ja comptem poc poquet, penso en la meva filla i en com li costen les llengües i m'esgarrifo, xq ella si que probablement haurà de marxar. Són els nostres joves els que han de canviar el xip.
El repte crec que seria marxar de manera diferent com van fer-ho els pares o avis de molts, per treballar en feines que ningú no volia, sino en marxar amb altes titulacions, amb qualificació per bones feines.
I uff... els que ens venen darrera ho tenen molt cru tot.

Ferran ha dit...

XAVI l'idioma és complicat, es veritat, però al final, tothom que necessita aprendre'l se'n surt. Segons com vagin les coses a Catalunya, no descartis Alemanya o qualsevol altre lloc on la situació estigui millor...

JOAN la invasió ha començat. No tant de catalans, però d'espanyols n'està plagat!

PORQUET si algun dia necessites info (per eventualment preparar l'aterratge a Alemanya), ja ho saps!

MAR que et duri i que et faci feliç! Petons :)

ALYEBARD ben vist. Sí senyor, els diferents aquí som nosaltres; els turcs, si més no, a Alemanya són a la seva segona casa (o primera, per a molts)

GARBI24 jo diria que el camí te'l marca la vida. Si no cal marxar, no cal i endavant amb el dia a dia "normal". Però si arriba la necessitat, cap drama: carretera i manta!

MAGAZINE.CAT en part no és fàcil: la família, els amics, els teus referents... De totes formes, Alemanya no és lluny, compartim moneda, compartim fus horari i en dues hores em planto a casa. Fora d'Europa no sé si marxaria...

ASSUMPTA segur que les classes d'anglès et serveixen per molt més del que et penses. Segur que et defenses millor del que creus!

LULA el tema llengües... bé, què t'he de dir que no sàpigues (o imaginis): són fonamentals, avui dia. Que a la teva filla li costi aprendre'n és un petit hàndicap, però l'esforç paga absolutament la pena. Per motius laborals però també personals. Ànims per ella!

rits ha dit...

Doncs si, tornem a ser país emigrant. Fa uns dies parlava que la pitjor generació de la crisi és la de ma germana 27-29 anys, sense feina gens estable i molt d'atur. I em comentaven que ho teníen pitjor els que surten ara de les universitats.
Segur? jo crec que no, doncs amb 23-24 marxes. Ben lluny.
Ja sé que mai hi ha edat, que totes les edats son bones xò s'ha de reconèixer que quan més jove, més fàcil, no? i ja sé que tu em contestaràs que vas marxar més gran, xò bé, és el que hi ha.

Assumpta ha dit...

T'asseguro que "patejo" la gramàtica d'una forma llastimosa... snifff

Per no parlar de la meva manca de vocabulari...

Un desastre, FERRAN, un desastre...

Bé, molt millor que la mitjana estatal, això seguríssim (bé, d'alguna forma m'havia d'animar hehehe)

Ferran ha dit...

RITS, sense dubte: com més jove, molt més fàcil marxar, i tant. Perquè els lligams són més líquids, que diria en Bauman, i perquè tot està per fer i tot és possible (ho dic seriosament).
Torna a ser el nostre un país emigrant, amb la diferència ja sabuda que qui ara emigra és bàsicament gent sobradament preparada. Ja veurem quina conseqüència tindrà això en el país, en el seu desenvolupament. De moment, és obvi, és com a mínim una llàstima haver de marxar per poder prosperar.

ASSUMPTA, el dia que ens trobem (al Viena de Pelai :)), en un moment donat, et parlaré en anglès. Després tu em respondràs també en anglès i estic segur que ens entendrem perfectament. Ja ho veuràs, ja :-))