M'ofego

Estic en seriosa crisi amb el fet nacional. Bé, no, amb el fet no. Pel que a mi respecta, aquest continua basat en els mateixos principis de sempre, a saber:

1. sóc català
2. sóc independentista
3. a Catalunya sempre parlo en català, perquè/com a Alemanya parlo en alemany i a Espanya en castellà. Punto.

Feta la puntualització, per si calia, repuntualitzo ara l'entradeta: estic en crisi amb la gestió del fet nacional, del nostre fet nacional. De fet, n'estic més que en crisi: n'estic fins als pebrots.

Un, il.lús de mena, creia que el seu país era "diferent", whatever this means. Estava convençut que el seny, en etern equilibri amb la rauxa, marcava un tret diferencial, una particularitat pròpia de la seva gent, que impregnava la catalana terra d'un grau de maduració superior al dels veïns espanyols. La vida -ja passa, això- acaba posant les coses al seu lloc. La vida, les experiències, què sé jo. En el meu cas ha estat l'exili, volgut que no imposat, el que ha anat moldejant la meva visió del fet nacional. No, del fet no: de la gestió del fet nacional.

Pensava, estava convençut, que al meu país imperava l'esperit de la bona feina, aquella que fa anys no tenia fronteres. Creia que ser català, i exercir-ne, era sinònim d'estimar-se la terra, que vol dir estimar-se la seva gent i les seves circumstàncies. Sabia que al meu país hi havia ppomes podrides, però donava per fet que el seny imperant, el bon fer que pressuposava en el poble català, trobaria la manera de fer-les fora de la cistella. Per suposat, no sospitava que la metàstasi actuava, de feia temps, també des de pomes suposadament sanes.

Més per sort que per desgràcia, els primers 10 anys del segle XXI els he viscut treballant a/per a l'administració pública de Catalunya: ajuntament i diputació, i Generalitat. En els dos primers casos a Barcelona, en l'últim a Berlín. Veure (viure) des de dins què significa treballar per Catalunya des de l'administració pública acaba amb la moral del més pintat: ineptes visquent del diner públic, ocupant càrrecs per obra i gràcia d'un cognom, d'uns contactes, d'unes habilitats determinades per llepar qui/el què convingui... Això ho he vist al CCCB i ho he vist a la Delegació del Govern (dels millors? haha!) a Alemanya. Després de l'experiència, mantenir la fe en la gestió del fet nacional seria una mostra d'incoherència que em nego a permetre'm. És cardat tenir a prop absoluts inútils que venen fum pel fet de portar un pin amb la senyera (tota la vida convençut que el nom venia de seny, i ja veus); també ho és veure com tants catalans s'empassen el pastís perquè, naturalment, l'important són les aparences: una senyera ben col.locada, per suposat, es garantia de bona feina, d'estimació pel país i d'autèntica devoció per servir el poble i la causa. I de diners públics ben invertits, faltaria.

No haviem quedat que som un poble assenyat? No hi ha pitjor cec que qui no vol veure.

Estic cansat, esgotat de patir la manera com el meu país gestiona el fet nacional. Tenim un país petit, en el context europeu i no diguem en el mundial. En lloc d'obrir les finestres i deixar-hi entrar aire fresc, de ventilar i respirar altres models, altres formes de veure i viure, hem caigut a la trampa dels nostres veïns i acceptat, de facto, jugar a la mateixa patètica lliga que de sempre han jugat ells: España, España, España... Catalunya, Catalunya, Catalunya. Amb les mateixes armes que ells, sense cap rastre d'imaginació, repetim com a lloros els errors que durant anys els hem tirat en cara. Voltes i voltes als mateixos temes, un dia i un altre, i endogàmia, molta endogàmia. Sembla que a alguns els faci por barrejar-se amb plebeus, no fos cas que la puresa de l'assenyada sang catalana se n'anés a pastar fang.

On és l'esperit que aquella TV3 que se'ns ha fet gran (i chocha, com dirien els veïns) mostrava, amb força, en els seus primers anys de vida? On les ganes d'innovar, de mirar als veïns del nord i de portar-nos a casa, via finestres obertes, idees trencadores amb què esparracar els motlles que durant dècades, segles fins i tot, hem patit els catalans?

L'endogàmia catalana em fa basarda i al nostre país el fa encara més petit, i provincià, sobretot provincià, justament allò que durant anys i panys hem estat dient, amb la boca ben oberta i amb paraules segures, dels nostres veïns. Om entrevista Monzó, Monzó escriu sobre Moliner, Moliner critica Ramoneda, Ramoneda és interpel.lat per Cuní, Cuní es mira l'Om entrevistant en Monzó i fot-li que som catalans, com deien aquells. Ells han estat provincians sempre, mai hem pretès treure'ls del seu estat, ja s'ho faran, però nosaltres no hem estat prou intel.ligents per no caure-hi. Som provincians. Això sí, provincians catalans: senyera al pit i no cal que ens ho treballem, que la nostra bandera ens agermana, amb permís del Barça (un altre dels pilars bàsics del nostre país, que no gossis tocar, infame, provincià espanyolista, que ets un espanyolista, tu).

No és gratuït que parli de TV3, dels mitjans de comunicació, com abans dels polítics. Uns i altres són els responsables de la pèssima gestió del fet nacional, cadascún des del seu àmbit i amb les seves eines, que són poderoses. Els mitjans, amb l'enorme força que tenen, estan fent un mal irreparable al país, a la causa dels qui el volem veure independent, que es veu que també és la causa d'alguns d'ells, diuen. Enquesta del dia: "En Pepitu Assenyat va dir, en una entrevista, que "s'havia tirat un pet". Creieu que no passa res per dir "tirar-se un pet", o hauria d'haver dit "expel.lir una llufa"? Tothom a votar per la llufa, que fa català i del que es tracta és de fer bullir l'olla. Només cal passejar-se pels mitjans catalans i un, que té la consciència nacional ja afeblida, intueix que li estan fent empassar un mal guió, un molt mal guió.

M'ofego, esclar que m'ofego. Com no m'he d'ofegar davant d'aquest panorama? Les angoixes que provoquen aquesta reflexió, que es gesta de fa temps, s'han vist incrementades per una feta d'aquesta setmana. Dilluns, un dels endogàmics de la nostra província del nostre país va entrevistar el cantant de Sopa de cabra. Ni sé què pensa políticament aquest últim ni tampoc vaig veure el programa. Sí he llegit, però, la polèmica pel tema de la llengua. Es veu que el subjecte en qüestió parla en castellà a casa seva. A partir d'aquí, sembla, s'ha desfermat una polèmica enorme, naturalment alimentada pels patètics mitjans de comunicació de la nostra catalana terra, per aquest fet.

Si el debat a Catalunya ha arribat a aquest nivell de patetisme, on la llengua que utilitza a casa un senyor X és motiu de grans discusions als fòrums públics, a més d'escriure unes reflexions com aquestes m'oloro l'inici imminent de les gestions convenients per demanar la nacionalitat del país on visc, i no tornar més a Catalunya. Viure'n la seva degradació sobre el terreny no em faria sentir sensació d'ofec: acabaria amb mi.

25 comentaris:

Yáiza ha dit...

Ostres. Bé, sóc conscient que la situació no està per tirar coets, però ho pintes realment malament. Tinc pocs coneixements per parlar de la situació, però tot i així tinc la situació que no anem endavant precisament. Tampoc m'havia parat a pensar que poguem anar tan enrere com tu dius.

Però saps? Hi ha una cosa que em sobta, i és la que expliques al final de tot. No tornar mai a Catalunya? Uf, jo crec que no podria. Ara mateix estic vivint a París, de forma temporal, ja que és un intercanvi d'estudis i tornaré al juny. Però se'm fa impossible pensar en la meva vida en un lloc que no sigui Catalunya. Tan me fa, ciutat o poble, mar o interior... tan és. Però a Catalunya, siusplau.

(Ja et cauen bé, els alemanys? A mi, els francesos... bé, no sempre! Hehe!)

Sara Maria ha dit...

Estic d'acord amb tu, però no hem d'oblidar que una llengua no es mort per què els que no la saben no l'aprenen si no per què els que la saben no la parlen.
A mi em va saber greu no pel fet si no pel que implica.

McAbeu ha dit...

Potser no "m'ofego" tant com tu, vull dir que no ho veig tan negre però si que he d'admetre que de vegades em decep molt la poca volada de moltes de les "qüestions cabdals" del nostre país. És cert que som un país petit (segons amb qui ens comparem) però certes actituds el fan encara més petit.

tirantlobloc ha dit...

Comparteixo la teva foto de la realitat. No crec que passi a molts altres llocs que un país amb el nostre potencial es trobi en una situació com l'actual.

Crec que som el típic nen gandul que com que no li exigeixen gaire fa el desvagat i passant de curs fins que ha de fer la selectivitat i no està prou preparat... sempre havia viscut de renda i ja no pot recuperar el temps perdut.

No creguis que la teva decisió sobre la nova nacionalitat no està plena de sentit. No té sentit intentar nedar en un mar on no hi ha costa. Si a la costa sprechen Deutsch... doncs endavant!

XeXu ha dit...

La clau està en això que dius, lluny de tirar endavant a la nostra manera, de ser un exemple, el que fem és copiar el model que hem estat criticant fa temps. Serà que d'alguna manera funciona, recordem que no es tracta de fer el bé pels conciutadans, sinó treballar pels mateixos que manen, que no ho deixin de fer. Aquest halo de pessimisme que transpira el teu escrit és el que fa temps que et vaig intentant transmetre, però tu l'eleves a altres esferes. No anem enlloc. Aquesta és la impressió: NO ANEM ENLLOC. Catalunya s'ha tornat un país de pandereta, com el veí. Tothom mira per ell i per conservar el que té, i a la resta, que els bombin.

I parlant de Gerard Quintana, aquest és un hippie vell, no recordo que mai s'hagi erigit com abanderat del catalanisme. Anys enrere, ho recordaràs, tothom es va tirar al coll de Sopa de Cabra perquè van voler cantar en castellà. Nosaltres els havíem convertit en una icona del catalanisme i l'independentisme. Però ho volien ells? Em sembla que no. Diferent que els Pets s'haguessin passat a l'altre bàndol, però Sopa mai va dir que estigués d'aquest. Que li critiquem a en Quintana ara? No tenim remei. Però és clar, és més fàcil criticar i fer mofa d'aquest pobre diable que anar a l'arrel dels problemes i agafar el toro per les banyes. Sembla que en realitat no volem solucionar els nostres problemes, ja ens va bé. Altrament, seríem valents i faríem com a Islàndia. Però no. Ens agrada ser un país de pandereta. Si no, no s'explica.

kira permanyer ha dit...

Hola Ferran! felicitar-te perquè normalment un post tan llarg em llença enrera i el teu l'he llegit d'una tirada! ja saps el que penso, no puc estar més d'acord. Defenso el català a l'escola, a casa, on sigui, però el defenso amb els meus, no m'agraden els "colls" dels altres com per tirar-me a sobre... Ja passaré m'es d'una vegada. Tschüss!

Alyebard ha dit...

Crec que al país li fa falta una bona sotregada. Jo també treballo per a l'administració (i no sóc funcionari!)i com tu les he vist de tots colors. Però no per això renunció a que tard o d'hora es podrà endreçar el país. Que caldrà molta feina i que l'endemà de la independència estarem envoltats d'imbècils. Però no per això renuncio al somni. Però t'entenc, perquè va anar d'un pel que no em fes holandès...(com els alemanys però menys cap quadrats ;-)

garbi24 ha dit...

caldria primer ofegar els mitjans de comunicació que s'han convertit en mitjans de preocupació, jugant a veure qui la diu més grossa per tenir la clientela assegurada.
Si el Gerard s'hagués casat amb una Anglesa i parlés anglès a casa seva tots admirarien el seu doble llenguatge....si ho fa amb la llengua que ens oprimeix ja se'l ha de lapidar?.
Més serietat i més eficàcia és el que ens cal, només així arribarà el que realment volem

Joana ha dit...

Aquest matí he escoltat Onda Cero i no paren però de tant en tant els he d'escoltar.
Demà vaig a la inauguració del Voluntariat per la llengua. Trobaré la meva parella lingüísta i aniré fent país.
Els polítics m'han decebut tots i ja no crec en les seves paraules i menys en les seves promeses.
No vull ofegar-me.De veritat Ferran podem estar indignats però hem de continuar endavant perquè no en el prenguin , aquest petit País :)

rits ha dit...

Buf, entenc que estiguis cansat i convuls, xò son els dies que ens toca viure.
Vivim crisi de valors, de sistema i d'identitat.
Hem tornat enrere, en molts aspectes identitaris que es portaven amb normalitat. I quan sents vulnerable el que creus, el que sents, un s'enrroca en els seus pensaments i les línies es fan més marcades.

Si, vivim en un país de pandereta, provincial si vols. Però tenim molt poc i el que tenim ho volem defensar amb força. En un context social, polític i econòmic com el d'ara, amb tants mitjans, xarxes, de tot en fem un gra massa. Però hem de saber aprendre a desfer-nos de tot i quedar-nos amb l'essencial.

Completament d'acord amb el que dius de l'Administració. BOna part de la meva indignació prové de treballar amb ells, amb els uns i amb els altres.

I d'acord amb els mijtans, ens manipulen com volen. I TV3,...bé els problemes de TV3 son molt i molt greus, la privatització de gairebé tots els programes, ja no hi ha productes propis...

Però això no t'ha de desfermar en la teva identitat. Tu que promous el català a Berlin, que estàs orgullós de ser català, no deixis que les pica-baralles et puguin.

Crec que ja t'he explicat el que penso del Gerard Quintana. Participant al programa que participa, just un mes després dels grans concerts al Palau, un d'ells el dia 11 de setembre, engrandint-se amb la seva identitat, amb tot això ha de ser coherent i prou responsable de saber que en el moment que digui que a casa als seus fills no els parla català, doncs saber que la gent se li tirarà a sobre. I té uns quants anys anys com per agafar i respondre els comentaris de twitter o fb amb un article a la premsa. Em sembla un abús per part d'ell i una poca credibilitat.

Sóc catalana, parlo català i el meu castellà és força patètic. Ma mare és de família castellana i en conéixer mon pare va fer el canvi. No sóc independentista, tot i que en molts moments començo a creure que seria la solució a alguns maldecaps, la idea de conflicte em pot, no tinc necessitat de separar-me. I visc la meva identitat, l'estima a la meva terra completament. I als meus fills, si algún dia en tingués (que crec que no serà mai) els parlaria en català. Sols intento ser coherent. Se'm pot criticar que dir que sóc catalana i no independentista és incoherent? potser, i ho hauria d'acceptar.

I un altre exemple. Una amiga té per company un noi txec. Entre ells parlen castellà. Tenen dues filles i per acabar-ho d'adobar viuen als USA. Ella parla a les seves filles en català, ell en txec, i les nenes... ara fan el que poden xò la riquesa que tenen és enorme. I és més, ella apren txec i ell català.

Qui és més lliure i qui respecta i estima més als altres? la família que t'explico o en Gerard Quintana?

I m'he anat de tema, xò és l'explicació que abans et volia donar sl meu rebuig a les declaracions d'en Quitana.

Jordi ha dit...

Mama por!

Carme ha dit...

T'he llegit aquest matí, Ferran i he marxat poc a poc i sense fer soroll. No sabia massa què dir.

Per una part sé que tens molta raó i per altra part no vull ofegar-me. Vull dir que tot i que jo també tinc com certes molts de les coses que dius i les penso com tu. També voldria dir-ne una altra. Sovint som crítics amb nosaltres mateixos d'una maner a molt dura i destructiva. Com si no hi hagués sortida, com si no tinguéssim remei. I no vull ofegar-me. Pots demanar la nacionalitat alemanya si t'agrada, però igualment tindràs l'ull posat a Catalunya, perquè te l'estimes. Fora o dins.

I sí, a mi també em sap greu que perdem el temps parlant de què fa en Gerard Quintana a casa seva... però no deixaré que això m'ofegui ni em faci desil·lusionar del meu país. El meu país no són ni els famosos ni els polítics, el meu país és molt més que això.

Potser l'ofec vingui de la idealització. No som ideals, som persones. No som ni millors ni pitjors que la resta de persones. Som bons en moltes coses i molt dolents en la política... i així ens va...

No sabia què dir i potser hagués fet millor no dient res perquè no sé si s'entén el que vull dir...

Una abraçada, Ferran

nur ha dit...

Estem d'acord amb la majoria de coses que dius, tot i que en algun moment era jo qui estava a la banda que ara ets tu i tu eres l'esperançat i ho veies tot d'una altra manera.

Ara, estimat Ferran, deixa'm dir-te que a l'Administració (i ja ho saps) hi ha de tot. Jo tinc la sort (o la dissort, qui ho sap?) de ser funcionària des de fa anys i em crec que l'Administració pública ha de servir la ciutadania, que és qui la fonamenta, qui l'alimenta. Es fan, s'han fet i es faran coses mal fetes (i malifetes molt petites i molt grans), però em nego a renunciar-hi i per això, ja ho saps, ahir vam celebrar el primer aniversari de la Xarxa d'Innovació Pública (xarxaip.cat), un col·lectiu de persones -la major part dels quals servidors públics- que pretenem recuperar la dignitat d'aquests òrgans i, sobretot, proposar mesures (i mirar que s'executin) per innovar a l'Administració pública.

I ja no xerro més que de postures sobre el tema del post... ja n'han sortit de tots colors :)

Au, bona nit i una abraçada tardorenca :)

Rita ha dit...

Tens molta raó amb tot el que dius i ho comparteixo. I també vaig veure en Quintana i també em va sorprendre, però no per això l'hem de matar ara ni n'hem de fer la gran causa nacional de Catalunya, en tenim moltes i de molt més grosses.

Però, mentre pugui jo no renunciaré als meus ideals i a reivindicar-los a tot arreu on pugui, si més no, que per mi no quedi.

És cert, però, que a estones vénen ganes d'engegar-ho tot i tothom, però quan se'm passa hi torno com estic segura que fas tu també.
Un petó fort, Ferran!


PS Vénen temps dusos ara. Si el PP treu la majoria absoluta tindrà tots els poders i estic convençuda que aniran a per les autonomies i nosaltres els primers.

Puji ha dit...

Collons, Ferran, ara m'has deprimit!

Pensa però, que per sort, Catalunya no són només els seus polítics (Déu nos en guard) i els seus mitjans. Darrera hi ha un país amb persones provincianes, però d'altres amb les mires obertes i els objectius clars.

Crític de cine ha dit...

Que pessimista!!! Ostres no, recuperat. Torna a aixecar la teva moral catalana!!! Crec que el que hauries de fer és confiar-te la teva catalanitat a tu mateix i no confiar-se-la a la política o la televisió. Pensa que hem tingut 8 anys a ERC al govern i no ha fet res per l'autonomia i la independència de Catalunya. Com vols esperar alguna cosa d'aquesta gent?? Crec que la catalanitat només la podem demostrar en el nostre dia a dia i oblidant-nos de la classe política que són tots uns oportunistes afamats de poder.

El porquet ha dit...

Ai Ferran, jo ja fa anys que m'he mal convençut que com un país petit (i no parlo de la seva superfície). Som un país petit perquès juguem atemorits, estem atenallats, no tenim els sants collons de fotre un cop a la taula i intentar fer el nostre camí.

Dic que m'he mal convençut perquè veig que la majoria del país (petit) està convençuda que ésser una província més d'Espanya ja està bé, ja ens va bé i qui dia passa any empeny.

Tenim els succedanis del Barça i quatre senyeres ben posades que amanseixen els que gosen alçar una mica la veu (senyera vé de senyal home! del llatí signus! Montseny vé de Mont Signus ja la muntanya feia de senyal als navegants romans per a indicar-los que ja eren a prop de la imperial Tarraco!).

M'ha encantat el teu article (això no és un post, és digne d'un article d'opinió) i la veritat em sento que qualsevol paraula que hi digui quedarà malament.

Som tan petits, tan petits que ens encanta posar-nos a les cases dels altres i donar carnets de bons catalans depenent de la llengua que parlin o deixin de parlar. Si haguéssim descobert que en Quintana parla en italià a casa seva hi hauria hagut aquest enrenou? Patètic, lamentable.

No mirem endavant, no hi ha responsabilitat, no hi ha compromís, no hi ha res, només els gols del Messi i poca cosa més...

Oscar ha dit...

Bravo.

Des de la distància és molt més fàcil detectar les degradacions.

Hem entrat en una deriva provinciana que em fa la sensació que no ens deixarà tornar enrera.

Babunski ha dit...

Estic molt d'acord (no podia ser menys) en el fons de l'article, però discrepo en un detall del final.

El Gerard Quintana és lliure de parlar als seus fills en català, en castellà o en suahili. Però després no demanem que fem ús del català a tot arreu i que nosaltres siguem els primers en no canviar d'idioma. O és que hem de reduir el català a una qüestió merament utilitària? No senyor, els catalans hem de donar exemple amb la llengua. Si tots féssim com el Yerard no parlaria català ni Cristo!

Elfreelang ha dit...

Hola Ferran, primer dir-te que comparteixo els tres principis i després que tot plegat és ben complicat i sí la gestió de la cosa és ha estat i serà potser nefasta ....hi ha molta genteta al poder i poques persones....i crec respecte al Gerard Quintana que a casa seva pot fer el que li vingui de gust, només faltaria! jo conec gent que a casa seva és castellanoparlant i amb la relació diària fora de casa fa servir el català....amb la de coes vital que hi ha en joc ara s'han de fer escarafalls per això? jo a vegades no arribo a ofegar-me però si que m'agafen basques ( ois, nàusees)

Miquel Saumell ha dit...

He estat tota aquesta setmana a l’estranger però vaig seguir via twitter el sacramental que es va muntar amb l’entrevista Om-Quintana. Ara, ja a Sarrià, me l’he he mirat amb calma i, francament, me n’adono que amb polèmiques tan estèrils com aquesta només demostrem que som un país molt petit i amb greus mancances democràtiques. Malament rai si ens hem de ficar amb la llengua que cadascú decideix parlar, això s’assembla cada dia més amb el franquisme lingüístic que tan critiquem. I malament rai també si pretenem excloure els castellanoparlants que alhora es declaren independentistes. D’aquesta manera la independència no arribarà mai. Potser és precisament això el que, sense confessar-ho, pretenen els crítics amb en Quintana. Voleu dir que darrera d’aquestes crítiques no hi ha un franquisme lingüístic encobert, tot i que potser no en són conscients?

marta ha dit...

De vegades penso que els catalans som els nostres principals enemics perquè fem polèmica de qualsevol cosa, i estic d'acord amb la opinió d' en Miquel, crec que de vegades ens falta consciència de país per assumir el que som per sobre de qualsevol altre cosa.

El tema de Gerard Quintana per mi és vergonyós, hagués sigut tan criticat si hagués parlat en Francès o angles a les seves filles?, per favor!! no cometem els errors que tant critiquem en els demès.

Jo sóc mes catalana que el pa amb tomàquet i amb el meu fill parlo amb català i a vegades amb àrab perquè jo el parlo per la meva feina, el seu pare era egipci i vull que el nen parli tots els idiomes possibles i aquest el te a l' abast de la ma, es dolent?

I sóc catalana, nacionalista, del Barça, miro TV3 i compro sempre marques catalanes al super, potser tot plegat una bestiesa perquè el sentiments viuen dins de nosaltres però es aixi.

Som un país, una nació dins d'un estat per molt que ens pesi però perquè ho creguin els demès primer hem de començar a ser conscients nosaltres de la grandesa d' aquesta Catalunya amb una actitud tolerant i de llibertat cap a tothom i no deixar-nos envenenar per quatre imbecils que nomes pretenen desestabilitzar des de el costat fosc com sempre.

Nihm Smoboda ha dit...

Aquest cop sí que et dono la raó, company.
En part perquè també vaig treballar per a l Administració Pública. Hauria de fer neteja de certs elements que ronden pel meu facebook. Des de BCN,l on ara mateix estic fent vacances, i tenint la vida muntada a Berlín (per decisió pròpia, no perquè ningú m'expulsés) puc veure les coses des d un punt de vista no tan influït per la pressió dels mitjans de comunicació. Hi ha tot un entramat al servei de tots aquells que han provocat la situació per la que el país porta tres anys passant. Estan igual de podrits. L error de Catalunya no vé del seu teixit social (riquíssim). El problema està en l ideari dels mitjans de comunicació que bloquegen la cultura que encara ens fa falta per a ser més europeus, i que ens deixa convertits en uns provincians que no aprofiten les múltiples possibilitats que tenen. Algú altre se'n beneficiarà.

Ferran ha dit...

►Bonjour YÁIZA ;) Sincerament, sí podria viure fora de Catalunya el temps que calgués. Això no treu que la meva família i els meus amics de molts anys són allà, per això m’agrada (necessito!) baixar-hi sovint. Però no tornar-m’hi a instal.lar de forma permanent no em faria infeliç. A més, sempre hi ha l’opció de tv3.cat, hehe… ►SARA-MARIA, cert i d’acord, però el judici paral.lel, i sobretot aquest centrar-se obsessivament sempre en els mateixos temes, fins al punt d’insultar el personal, és malaltís ►MCABEU ni més ni menys ►TIRANTLOBLOC expresses amb altres paraules el que penso, sí ►XEXU no tenia gens present el capítol del linxament al qual van sotmetre alguns Gerard Quintana, pel tema de cantar en castellà; m’ho has fet recordar. No ho sé, noi, jo sóc el primer que defenso el català sempre i en tota ocasió, però el circ muntat arran l’emissió del programa amb en Quintana l’he trobat absolutament demencial. Tan demencial com algunes actituds, que recorden la forma de fer de l’Stasi :-( ►KIRA, merci per passar i bé, coincidim plenament ►ALYEBARD no, no hi renuncio jo tampoc. A moments m’agafen ganes de llençar la tovallola, però el país es porta al cor… No renuncio al somni, i espero veure’l fet realitat, un dia ►GARBI24 sense dubte, els mitjans tenen la part més gran de culpa. També els xoriços a l’administració, esclar, però els mitjans defugeixen sistemàticament la seva part de responsabilitat, i francament fan venir basques ►JOANA merci pels ànims i tens raó, no podem deixar de treballar. No ho faré :) ►RITS ei, que jo no dic res perquè no siguis independentista, eh? Crec que ser-ho és l’estació final d’un procés, hi arribes quan prens consciència que el camí actual no du enlloc. I és més, personalment estic convençut que la independència serà el millor que podrà passar-nos als catalans… i als espanyols. És impossible que un país pugui funcionar amb les tensions internes constants que viu Espanya. Senzillament impossible. Casualitat o no, l’Estat és on és, i en part no em costa gens imaginar perquè. Gràcies pel teu súper comentari!

Ferran ha dit...

►JORDI ja ho pots ben dir, ja… ►CARME tens bona vista. Sí, segurament hi ha molt del que dius, de la “idealització” que fa que imaginis el teu país com un d’especial. Descobrir, a poc a poc, amb fets, que no ho és, no és gens agradable. Sóc conscient de totes les coses bones que tenim (una potència lingüística a internet, per exemple, gràcies a una catosfera ben potent!), i normalment això em compensa quan l’altra cara de la moneda em pesa massa. De vegades no :( ►NUR per sort, a l’Administració hi ha molta gent com tu, i ho dic així perquè et conec prou bé. El problema, més que els treballadors “de base”, són els polítics, que sovint no estan gens, però gens a l’altura (tot i que tots dos sabem d’alguna excepció molt honrosa, tú molt més que jo ;) ►RITA, tornaré a aixecar el cap, pel que fa a la meva confiança en el país, n’estic segur. Crec que viure a Alemanya, on la forma de fer tant de polítics com de mitjans és força diferent, em fa ser especialment crític. Però aixecarem el cap, i tant :-) ►PUJI, tens tota la raó del món. Normalment saber això que dius m’aixeca la moral, i tot i que últimament estic mig en crisi amb la qüestió, el país és el país i no hi renunciaré ►CRITIC DE CINE toques un tema “peliagut”: la gestió de tot plegat que ha fet ERC m’ha enfonsat força en la misèria. No em puc creure encara que hagin estat al govern, i s’hagin mostrat tan absolutament inútils, sovint fent soroll per bestieses i no treballant on hauria estat imprescindible! ►PORQUET “només els gols del Messi”, dius, i noi, és ben bé així i també això em posa dels nervis. Ja ho he dit algun cop, darrerament: l’obsessió per identificar Catalunya amb el Barça, com si el destí del país anés lligat al camí que facin els blaugranes als campionats de futbol, és… és… demencial! ►OSCAR jo també ho temo, però tan de bo ens equivoquem. Tan de bo ►BABUNSKI entenc perfectament el teu punt de vista, i de fet el comparteixo. El que no trobo en absolut normal és crear un debat nacional, amb insults inclosos, d’un cas particular. Que faci cadascú allò que cregui oportú el país, però no podem crucifixar els qui, a casa seva, actuïn d’una manera que no compartim ►ELFREELANG el risc de tot plegat, i crec que ja hem travessat la línia vermella, és que acabem creient que qui parla en català és l’ideal a seguir, i qui no ho fa és un traïdor a la pàtria. O qui dóna suport al Barça és un “bon catalá”, i qui no, no. O… O… O… ►MIQUEL tots dos apunts teus em semblen encertats. Abans parlava de l’Stasi: certes reaccions al parlar en castellà de Quintana són pròpies dels serveis de la RDA. Cony, que deixin tranquil a cadascú, a casa seva! I pel que fa als possibles independentistes castellanoparlants… bé, és tan obvi el que dius! (però no per tothom, salta a la vista) ►MARTA a banda de donar-te la benvinguda a l’In varietate concordia i les gràcies per deixar-hi la teva opinió, dir-te que la comparteixo de dalt a baix! ►NIHM SMOBODA també el teu comentari el subscric de dalt a baix, especialment la part que toca al paper dels mitjans. Sóc periodista, suposo que com a tal se’m nota certa “obsessió” amb el tema, hehe.