Estic en seriosa crisi amb el fet nacional. Bé, no, amb el fet no. Pel que a mi respecta, aquest continua basat en els mateixos principis de sempre, a saber:
1. sóc català
2. sóc independentista
3. a Catalunya sempre parlo en català, perquè/com a Alemanya parlo en alemany i a Espanya en castellà. Punto.
Feta la puntualització, per si calia, repuntualitzo ara l'entradeta: estic en crisi amb la
gestió del fet nacional, del nostre fet nacional. De fet, n'estic més que en crisi: n'estic fins als pebrots.
Un, il.lús de mena, creia que el seu país era "diferent", whatever this means. Estava convençut que el seny, en etern equilibri amb la rauxa, marcava un tret diferencial, una particularitat pròpia de la seva gent, que impregnava la catalana terra d'un grau de maduració superior al dels veïns espanyols. La vida -ja passa, això- acaba posant les coses al seu lloc. La vida, les experiències, què sé jo. En el meu cas ha estat l'exili, volgut que no imposat, el que ha anat moldejant la meva visió del fet nacional. No, del fet no: de la
gestió del fet nacional.
Pensava, estava convençut, que al meu país imperava l'esperit de la bona feina, aquella que fa anys no tenia fronteres. Creia que ser català, i exercir-ne, era sinònim d'estimar-se la terra, que vol dir estimar-se la seva gent i les seves circumstàncies. Sabia que al meu país hi havia ppomes podrides, però donava per fet que el seny imperant, el bon fer que pressuposava en el poble català, trobaria la manera de fer-les fora de la cistella. Per suposat, no sospitava que la metàstasi actuava, de feia temps, també des de pomes suposadament sanes.
Més per sort que per desgràcia, els primers 10 anys del segle XXI els he viscut treballant a/per a l'administració pública de Catalunya: ajuntament i diputació, i Generalitat. En els dos primers casos a Barcelona, en l'últim a Berlín. Veure (viure) des de dins què significa treballar per Catalunya des de l'administració pública acaba amb la moral del més pintat: ineptes visquent del diner públic, ocupant càrrecs per obra i gràcia d'un cognom, d'uns contactes, d'unes habilitats determinades per llepar qui/el què convingui... Això ho he vist al CCCB i ho he vist a la Delegació del Govern (dels millors? haha!) a Alemanya. Després de l'experiència, mantenir la fe en la
gestió del fet nacional seria una mostra d'incoherència que em nego a permetre'm. És cardat tenir a prop absoluts inútils que venen fum pel fet de portar un
pin amb la senyera (tota la vida convençut que el nom venia de seny, i ja veus); també ho és veure com tants catalans s'empassen el pastís perquè, naturalment, l'important són les aparences: una senyera ben col.locada, per suposat, es garantia de bona feina, d'estimació pel país i d'autèntica devoció per servir el poble i la causa. I de diners públics ben invertits, faltaria.
No haviem quedat que som un poble assenyat? No hi ha pitjor cec que qui no vol veure.
Estic cansat, esgotat de patir la manera com el meu país gestiona el fet nacional. Tenim un país petit, en el context europeu i no diguem en el mundial. En lloc d'obrir les finestres i deixar-hi entrar aire fresc, de ventilar i respirar altres models, altres formes de veure i viure, hem caigut a la trampa dels nostres veïns i acceptat, de facto, jugar a la mateixa patètica lliga que de sempre han jugat ells: España, España, España... Catalunya, Catalunya, Catalunya. Amb les mateixes armes que ells, sense cap rastre d'imaginació, repetim com a lloros els errors que durant anys els hem tirat en cara. Voltes i voltes als mateixos temes, un dia i un altre, i endogàmia, molta endogàmia. Sembla que a alguns els faci por barrejar-se amb plebeus, no fos cas que la puresa de l'assenyada sang catalana se n'anés a pastar fang.
On és l'esperit que aquella TV3 que se'ns ha fet gran (i chocha, com dirien els veïns) mostrava, amb força, en els seus primers anys de vida? On les ganes d'innovar, de mirar als veïns del nord i de portar-nos a casa, via finestres obertes, idees trencadores amb què esparracar els motlles que durant dècades, segles fins i tot, hem patit els catalans?
L'endogàmia catalana em fa basarda i al nostre país el fa encara més petit, i provincià, sobretot provincià, justament allò que durant anys i panys hem estat dient, amb la boca ben oberta i amb paraules segures, dels nostres veïns. Om entrevista Monzó, Monzó escriu sobre Moliner, Moliner critica Ramoneda, Ramoneda és interpel.lat per Cuní, Cuní es mira l'Om entrevistant en Monzó i fot-li que som catalans, com deien aquells. Ells han estat provincians sempre, mai hem pretès treure'ls del seu estat, ja s'ho faran, però nosaltres no hem estat prou intel.ligents per no caure-hi. Som provincians. Això sí, provincians catalans: senyera al pit i no cal que ens ho treballem, que la nostra bandera ens agermana, amb permís del Barça (un altre dels pilars bàsics del nostre país, que no gossis tocar, infame, provincià espanyolista, que ets un espanyolista, tu).
No és gratuït que parli de TV3, dels mitjans de comunicació, com abans dels polítics. Uns i altres són els responsables de la pèssima
gestió del fet nacional, cadascún des del seu àmbit i amb les seves eines, que són poderoses. Els mitjans, amb l'enorme força que tenen, estan fent un mal irreparable al país, a la causa dels qui el volem veure independent, que es veu que també és la causa d'alguns d'ells, diuen. Enquesta del dia: "En Pepitu Assenyat va dir, en una entrevista, que "s'havia tirat un pet". Creieu que no passa res per dir "tirar-se un pet", o hauria d'haver dit "expel.lir una llufa"? Tothom a votar per la llufa, que fa català i del que es tracta és de fer bullir l'olla. Només cal passejar-se pels mitjans catalans i un, que té la consciència nacional ja afeblida, intueix que li estan fent empassar un mal guió, un molt mal guió.
M'ofego, esclar que m'ofego. Com no m'he d'ofegar davant d'aquest panorama? Les angoixes que provoquen aquesta reflexió, que es gesta de fa temps, s'han vist incrementades per una feta d'aquesta setmana. Dilluns, un dels endogàmics
de la nostra província del nostre país va entrevistar el cantant de Sopa de cabra. Ni sé què pensa políticament aquest últim ni tampoc vaig veure el programa. Sí he llegit, però, la polèmica pel tema de la llengua. Es veu que el subjecte en qüestió parla en castellà a casa seva. A partir d'aquí, sembla, s'ha desfermat una polèmica enorme, naturalment alimentada pels patètics mitjans de comunicació de la nostra catalana terra, per aquest fet.
Si el debat a Catalunya ha arribat a aquest nivell de patetisme, on la llengua que utilitza a casa un senyor X és motiu de grans discusions als fòrums públics, a més d'escriure unes reflexions com aquestes m'oloro l'inici imminent de les gestions convenients per demanar la nacionalitat del país on visc, i no tornar més a Catalunya. Viure'n la seva degradació sobre el terreny no em faria sentir sensació d'ofec: acabaria amb mi.
