No, gràcies, a mi no em cal

En aquests dies d'histèria col.lectiva pre-Reis Mags d'Orient, aquests que abans d'arribar a les nostres cases, d'aquí a poc més de tres dies, passaran per tots els petits comerços i centres comercials del nostre país, resulta imprescindible la reflexió que proposa Sílvio Rodríguez en aquest tema. Sóc jo, o la dèria pel tenir, tenir i tenir cada dia fot més fàstic? Voto per ser, ser i ser, que és l'única cosa que ens endurem quan l'últim alè ens abandoni definitivament: el que hem estat, el que hem fet, el que hem donat als qui ens han necessitat.



Diu YouTube...

Penjat per el 23/12/2008
Para pensar en el sentido de la Navidad,un video que realice con fotos reunidas por Internet y un par de fotos mias que tome hace algun tiempo.

Que tengan una Feliz Navidad junto a los suyos

Que us sembla si, de cara al Nadal de 2012, ens plantegem un canvi d'estratègia radical? Consistiria a no gastar-nos un sol euro en regals per a cap membre de les nostres famílies; en la majoria dels nostres casos, afortunadament, cadascú es pot fer les seves compres, quan li cal (amb seny, amb seny!). A canvi, regalar a persones que ni tenen qui hi pensi, ni tampoc un cèntim per a coses que els puguin fer servei. Sí?


++ Vídeo vist a ca la Ventafocs

16 comentaris:

kweilan ha dit...

Un desig lloable, Ferran! Que tinguis un bon any 2012!!!

Júlia ha dit...

Les dues coses no són incompatibles, els regals ajuden a fer la vida distreta i no cal que siguin exagerats, avui es poden trobar molt bons llibres per dos o tres euros, per exemple, a mi, per Reis, em fan il·lusió, deu ser per tradició familiar.

núria ha dit...

Ho sento, Ferran: no hi estic d'acord. La il·lusió de les criatures davant d'aquestes Festes (potser excessiva, això sí, per culpa dels seus familiars) és una cosa que no vull negar-li al meu petitó! :)

D'altra banda, digue'm consumista, però m'encanta regalar, em fa la mateixa il·lusió que li fa al meu nebot veure què li han portat els Reis o què ha cagat el tió.

Al consumisme excessiu no, que no m'hi apunto; però a la màgia i la il·lusió dels nostres petits... no vull perdre-la mai. Tant de bo ens durés a tots per sempre :)

Ferran Porta ha dit...

Kweilan, molt bon any a tú també :)

Júlia, Núria, amb tots els matisos que vulgueu. Podem deixar de banda els nostres fills, néts, nebots... podem deixar de banda tothom qui ens sembli oportú. El fons del meu missatge és una crítica al comprar per comprar, sobretot ho és a creure que l'amor pels nostres es defineix pel valor d'allò que els regalem.

Als meus nebots petits jo també els regalaré alguna cosa que em sembli adequada, però... trencar-se el cap pensant què comprar a algú, en un moment determinat, perque "toca"? Sembla un acudit. El meu regal és passar-les amb la meva gent, no em cal res més, i molt més excessiu.

Joan ha dit...

La màgia dels regals està en fer-los. No en esperar rebre'ls.

Júlia ha dit...

Tens raó en què quan els regals es tornen obligació no tenen cap sentit i en l'excés consumista, això és cert. De fet, tot i el que he comentat, a casa hem anat reduint el tema a la mínima expressió i a moments molt puntuals. Ahir mateix, voltant per Barcelona, l'excés em va produir una profunda angoixa. I això que hi ha, diuen, crisis.

Dafne ha dit...

Crec que s'ha perdut el nord; els nostres fills, nebots... van farts de tot. Els regalen joguines, llibres, i després de desembolicar-los, els deixen com si res.
Recordo el primer any de reis de la meva neboda, era la primera de la família, us podeu imaginar la bogeria???, doncs va jugar amb la garrafa de l'aigua i va passar de tot, i de tots. Va ser com una lliçó, que no cal tant per jugar.
I certament, en el món adult el que és gratificant és il·lusionar-te per fer algun regal i esperar únicament la sorpresa de l'altre.
La culpa d'aquest excés és nostra, i per tant ara ens toca reconduir-ho.
El meu regal de la nit de reis, és que els meus amics vinguin a sopar a casa, amb la condició que no poden portar res. Els costa entendre-ho, però com que fa anys que ho fem, ja ho van assimilant.
Caram, quina xerrameca que tinc avui!!!!

pati di fusa ha dit...

molt d'acord amb tu, ferran. i sí a la teva proposta per l'any vinent!

als xiquets no els hem de prendre la màgia ni la il·lusió, però potser sí que els hauríem de posar un filtre per no sotmetre'ls a un bombardeig de publicitat que a molts ja els està convertint en consumidors compulsius. jo tinc criatures a la vora que estan saturats de regals el mateix dia de nadal i de reis. per no parlar de la incompatibilitat, moltes vegades, entre el "vull això" i els possibles de la família.

Lluïsa ha dit...

Els millors regals, (tan a l'hora de fer-los com de rebre'ls), són els inesperats, els que arriben sense cap raó especial... I ja no parlo tant sols de coses materials. Què me'n dieu d'aquell petó, d'aquell cafè de cinc minuts, d'aquella proposta espontània; això també són regals i aquests no tenen preu.

Crític de cine ha dit...

On anirem a parar?? La veritat és que tens tota la raó i, gairebé sense adonar-nos, entrem en aquest joc. Com més tenim més volem i menys feliços som. Hauríem de reflexionar sobre si aquest és l'estil de vida que volem.
Últimament estic llegint un llibre sobre pedagogia però que defensa un estil de vida basat en la lentitud, l'esforç, el menjar sa, l'anticonsumisme i l'educació de tots aquests valors. Es diu 'La pedagogia del caracol' de Gianfranco Zavalloni. Potser t'interessa.

Catalina Cerdó ha dit...

Crec que el problema més gran no són els regals dels reis, que ho són quan malgastam sense seny, si no que els reis sembla que venguin tot l'any i els infants no saben apreciar els regals com cal. Si en tenguessin menys la il.lusió dels Reis seria encara més gran.
Moltes gràcies per l'enllaç! Una abraçada!

Assumpta ha dit...

En la meva modesta opinió, crec que tens raó quan parles de "febre malaltissa per comprar". No hi ha cosa que em molesti més en aquest tema que la gent que valora el regal que fa o que rep pel preu que té. O la gent que t'explica els regals que li han fet citant principalment els que són més cars.
I què dir dels regals totalment impersonals que es fan "perquè alguna cosa havia que regalar..."?

Ara bé, si tothom fos assenyat, no caldria renunciar a la il·lusió de rebre i regalar una coseta (si sabessis els pressupostos amb els que ens movem ho veuries), que és molt maco.

Llegeixo la teva proposta i crec que ningú ho faria (jo no, ho reconec, m'agrada comprar-li un llibre a en Josep Lluís -ja el tinc- i cosetes així... de veritat, Ferran, que tu ho faries? deixaries de fer un detallet a tothom, fins i tot als nebots?).

Podeu pensar que sóc una desconfiada, però, sincerament, em costa de creure que tots els que aquí esteu posant que ho faríeu, ho féssiu. Ei, i si algú ho fa, doncs ja demano disculpes per avançat :-)

Em semblaria molt més realista enfocar-ho així:

"Que us sembla si, de cara al Nadal de 2012, ens plantegem un canvi d'estratègia radical? Consistiria en reduir a la meitat el pressupost en regals al membres de les nostres famílies -calculem el que haguem gastat fins ara- i dedicar l'altre meitat a regalar a persones que ni tenen qui hi pensi, ni tampoc un cèntim per a coses que els puguin fer servei. Sí?"

Ah!! I els regals per un mateix també són consumisme, clar. Tots els iPads, iPeds, iPods, mòbils de darrera generació, tablets, viatges, assistència a concerts, roba de marca i capritxets de tota mena dels que sempre veig que la gent parla... això també es podria suprimir i donar-ho als que ho necessiten :-)

Ferran Porta ha dit...

Joan, sí, però jo encara diria més: la màgia dels regals està en no gastar-se un duro i que facin més il.lusió que la compra més cara possible.

Júlia, és part del sistema en què vivim i que, a molts, dia a dia ens fa més angúnia (per no dir una altra cosa). No vull viure a un Corte Inglés permanent: aspiro a fer-ho en un món que recuperi el senderi perdut. Tenim molta feina a fer.

Dafne, una "xerrameca" que agraeixo. El teu punt de vista també el comparteixo. La lliçó dels nanos, que algún nebot meu també ens ha donat, és brutal i aclaridora.

pati di fusa, res a afegir tampoc al teu comentari. Més clar, impossible.

Lluïsa, els famosos "petits moments" que tant i tant ens agraden, a tants. Tip n'estic, de l'esclavatge del consumisme!

Crític, la cosa és així: el sistema (capitalista) viu dels nostres diners, que alimenten el sistema capitalista, que viu dels nostres diners, que... És un bucle demencial, que espero que aconseguim rebentar aviat, i que sigui el que hagi de ser.
Moltes gràcies per la recomanació

Ventafocs, segur, el problema no és només en aquesta època, però és ara quan més evident es fa. Aquesta febre malaltisa per comprar, comprar, comprar! :-(
Una abraçada també per tú :)

Assumpta, em creuràs sí et dic que sí? pots creure'm. Reconec que amb els nens costa més, però sóc fatal per rebre regals (en el meu últim aniversari, vaig demanar expressament als amics que vaig convocar a la "festa" que no portessin res per mi; em coneixen, el 90% em va fer cas i els ho vaig agrair. També sóc fatal per fer-ne, especialment quan "toca" (com per Reis, per exemple); això sí que gairebé no ho suporto. En canvi, fora de temporada, un detall sí m'agrada: si veig un llibre, un CD, un... el que sigui, que "pega" amb un amic, m'agradarà comprar-li.
La meva crida, Assumpta, no és contra qualsevol mena de detall només pel fet que costi diners: és una crida contra el funcionament del sistema, contra aquest "hem de comprar perquè el sistema funcioni", que em fa venir mal de panxa, de cap i de tot.
Ah, i sense dubte, per cada llibre que comprem a aquella persona especial, podem comprar alguna altra cosa per a algú que no té els mitjans per fer-ho. Bonic? sí. Possible i realista? sense cap mena de dubte :)

Assumpta ha dit...

Aquesta sí que la trobo realista!! I molt maca :-))

"per cada llibre que comprem a aquella persona especial, podem comprar alguna altra cosa per a algú que no té els mitjans per fer-ho. Bonic? sí. Possible i realista? sense cap mena de dubte :)"

A vegades ho faig, no sempre però si a vegades. Per exemple, si tinc il·lusió per alguna coseta i sé que no em fa falta, que és un capritx, doncs moltes vegades em puc convèncer de no comprar-ho i, sinó, faig una negociació amb mi mateixa: "Si creus que pots gastar -el que sigui, 10 eurus, 15 eurus...- en això, també els podràs gastar per un donatiu a Càritas".

Si no puc arribar a aquests 20 o 30 doncs no ho compro... si veig que hi puc arribar, doncs faig les dues coses :-))

Jo ho tinc fàcil perquè a la meva parròquia sempre hi ha recollida: oli, sucre, al blog anem informant del que més cal en cada moment :-)

kira permanyer ha dit...

Ferran, el rerafons del teu post es loable i sobretot el compareixo al 100%. Hem entrat en un consumisme que ens impossiblilita aprofitar res mes que no sigui material.
Però aprofitar els Nadals per fer una passa enrera, sobretot els que tenim canalla, no es per mi el millor moment ni la millor manera de començar. Sempre, tots, des de petits, hem viscut la il·lusió de la nit de Reis.Peus freds, nervis a la panxa.... es magic i jo el vull compartir amb els meus.
El que si faig i sempre dic, es que no es pot tenir tot i que hem de comprar amb seny. La meva filla porta anys demanant-me una DS de Nintendo.Totes les amigues la tenen Ella no. La tindrà quan faci 8 anys(es el nostre pacte) i després d'uns esforços que hem pactat.Cada any som solidaris amb els que no tenen: fem la compra junts (els 2 peques i jo) i la portem a la creu Roja.Recollim joguines SEVES que ja no fan servir, i les portem també. No demanem molt als Reis perquè han de repartir entre tots... i podria seguir. Estic d'acord amb tu en que hem de baixar del carro del consumir per consumir, però gaudir-ne d'un bon vi o un cap de setmana fora val la pena...

Ferran Porta ha dit...

Assumpta, aquesta és la filosofia: si tenim per als "nostres", de ben segur tenim també per algú que no tingui res ni ningú que hi pensi. Ho hauria de fer tothom que en té la possibilitat.

Kira, el que comentes em sembla molt raonable. No pretenc deixar sense res als nostres petits, certament, però sí donar un toc d'atenció sobre com de malaltís és el consumisme de què estem envoltats. Fer pedagogia entre els nens, en el sentit que aprenguin que hi ha d'haver límits en el tenir, tenir i tenir, és el més assenyat pensant en el seu propi futur.