(Ir)responsabilitats

(Demano disculpes: som a mitjan agost, la catos és més buida que altra cosa i el que correspondria fóra seguir penjant música, però avui en parlava amb un amic i em ve de gust deixar aquí la reflexió).

Quan vaig començar a venir molt per Alemanya, abans d'instal.lar-m'hi, hi havia un detall que em sobtava enormement: era a Berlín, la capital de l'imperi (to burleta activat) i la majoria de la gent feia servir mòbils ben senzills. No, la majoria no: la immensa majoria de la gent a qui jo veia amb mòbil. Curiosament, tornava a Catalunya, o passejava per Espanya, i qualsevol pelanduscu tenia un telèfon de 400 euros.

El meu amic, que fa com 17 anys que viu a Alemanya però és de Barcelona, em comentava que coneix gent, a Catalunya, que ha demanat un crèdit per anar-se'n de vacances. L'hi he fet jurar que no m'estava prenent el pèl, i no, no me l'estava prenent. A Alemanya, vaja, que algú demani un crèdit per comprar-se qualsevol cosa a terminis és francament inhabitual, ni t'explico fer-ho per anar-se'n de vacances...

Comentàvem també el tema de les segones residències que, curiós, entre els alemanys no s'estilen. No, de debò, no s'estilen: la gent viu majoritàriament de lloguer i les vacances les passa on pot amb els diners que té. "On pot" pot voler dir a la mateixa ciutat on viu, esclar.

Podem parlar i parlarem del que els alemanys estan guanyant amb la crisi al sud d'Europa, que és molt, i naturalment podem parlar del fàstic que foten les clavegueres del podrit sistema capitalista en què malvivim, però no seré jo qui deixi de parlar, també, de les responsabilitats individuals. A Espanya (a Catalunya penso sincerament que menys, tot i que també) les aparences importen, i molt: s'ha de tenir, i tenir més gran que el veí. Encara que no en quedin per dinar.

Que de la merda en què estem ficats, com a societat, n'extraiem lliçons. Amén.

* A tots els espanyols que, en alguna ocasió, m'han dit allò tan simpàtic de "¿Por qué sois tan agarraos los catalanes?"... que us bombin.

24 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

així és Ferrsan, per aixó som on som i Alemanya és on és. Jo tic un Ford fiesta, ja en tinc prou, no necessto un cotxe gran, pero normalment aixó no funciona així.

Assumpta ha dit...

Tens TOTA la raó... i el que dius és ben cert!!!

Jo estic fins el gorro de sentir-llegir-veure persones que es queixen de la crisi i que parlen d'estrènyer-se el cinturó, però no poden resistir a tenir un eBook, una Tablet, un IPhone i totes les pijadetes que surtin...

Hi ha persones que demanen un crèdit perquè el seu nen o nena "ha de fer" la Primera Comunió... i, clar, el vestit, la festa... Què vestit? Què festa? La Primera Comunió és GRATIS... i és pot fer vestit com aniries qualsevol altre dia i no cal fer cap festa amb 100 convidats, música i grup d'animació infantil... Entenc que es vulgui celebrar una mica però... què tal un berenar a casa amb la família? (sandvitxos casolans, galetes, coca-cola...)

Mai de la vida em passaria pel cap demanar un crèdit per poder fer vacances (per això no en faig des de fa sis anys)...

Dec tenir ascendents alemanys :-)))

Carme ha dit...

Jo també penso que tens tota la raó.

I jo també vaig flipar el primer cop que vaig saber que algú demanava un crèdit per anar de vacances. D'això ja fa molt...

marta ha dit...

Noi jo he llegit avui que a les famílies monoparentals també ens han tret la majoria dels "privilegis" ( encara no he utilitzat el carnet de monoparental ni una vegada perquè a cap lloc del meu dia a dia em serveix), però m' han informat que si dono el cos a la ciència m' estalvio l'assegurança mensual de defunció que els pares m' estan pagant des de que vaig neixer, si es que tot son facilitats, oi?.

XeXu ha dit...

I encara hi haurà qui em pren per boig quan dic que de vegades em sento més proper als alemanys que als espanyols. Quan feia classes, el professor ens parlava de coses d'allà i a mi em semblava tot perfectament lògic. Aquest comportament és del tot sensat, qui no ho vulgui veure que es graduï la vista. Si tens: gastes. Si no tens: no gastes. És tan difícil d'entendre? Per molts sí. Ja quan era petit recordo que els meus pares parlaven d'uns amics que sempre presumien del que tenien, els encantava lluir. Però després anaves a sopar a casa seva i passaves gana, servien un sopar completament ridícul, perquè no els arribava per menjar. S'ha de ser ruc, la veritat. Prefereixo mil cops invertir els pocs diners que tinc a viure, i això vol dir prendre un gelat a la tarda, anar a sopar amb els amics, pagar petits capritxets, que no pas hipotecar-me per ensenyar que la tinc més grossa que un altre.

Aquesta és una part. L'altra és la de la inconsciència, la de fondre tots els diners que tens i més i tot perquè no ets conscient del que val guanyar-los. No sé, amb una mica de cap segur que aniríem tots molt millor.

Xavier ha dit...

Estic amb amic, que els bombin !!

Una torrida abrasada carragada d'humitat mediterrania.

Jpmerch ha dit...

Estic d'acord amb tu amb el que dius de l'aparentar. Tanmateix afegiré una pregunta a la teua reflexió:
Hagueren venut tants cotxes els alemanys si ací no els haguérem comprat a crèdit?

Dafne ha dit...

Has dit una veritat com un temple, expressió que deia la meva iaia. Aparentar, tenir, tant tenir, i ens hem oblidat de ser.
La meva mare sempre deia, "aquesta gent que estira més el braç que la màniga...", mira ja ho tenim.
Hipoteques ampliades per anar de vacances, canviar de cotxe, arreglar-se els pits... unes atrocitats que han acabat, com tots veiem!!!
Una abraçadaaaaaa, no gens gasiva!!!!

Miquel Saumell ha dit...

Llegint el teu post em feia l'efecte que estava escoltant els meus corresponsals bavaresos que, sempre que surten aquests temes a les nostres converses, em fan un discurs molt similar al teu que, per cert, tot i no ser jo alemany, també és el meu.
Això sí, les tres últimes paraules jo no les hauria posat, penso que a tots ens convindrà mantenir unes relacions de bon veïnatge amb els nostres actuals intermediaris-comissionistes.
Per cert, l'altre dia, tot anant a dinar a laXicra, vaig passar per davant de l'hostalPlaja... però no vaig tenir temps d'entrar a saludar la Carme ;-)

joan gasull ha dit...

tenim el pais on mes cotxes de luxe dorme. al carrer....
no es normal, massa fantasma?

Ферран ha dit...

Joan, massa fantasma, sense dubte, producte d'algun complexe. Espanya s'hauria de psicoanalitzar.

Miquel, jo espero anar-la a saludar ben aviat, aprofitant que seré uns dies a Llafranc.

Dafne, així és, tenir tenir i tenir encara més, a qualsevol preu, mai més ben dit... i pel camí oblidar-se de ser. N'hi ha que no van gens bé.

Jpmerch, d'aquí que algun dia parlaré també del que guanyen els alemanys amb tot plegat. I tant, que els va bé una balança desequilibrada.

Xavier, el comentari sobre la racaneria dels catalans me l'he hagut de sentir infinitat de vegades; és el que té haver treballat 10 anys en una mena d'"ONU" espanyola. Que els bombin.

XeXu, acabes perfectament: cap és el que cal, i no tanta tonteria com hi ha desparramada. És com dius: quan n'hi ha, es gasten (amb seny), i quan no n'hi ha, no. Tan simple com això. Imagino que més d'un aprendrà la lliçó.

Marta, el sistema que emmarca les nostres vides és molt més que millorable: jo diria que és un crim contra la humanitat. No sé quan ni com ho arreglarem, però sí sé, com sabem molts, que cal posar-s'hi sense demora.

Carme, el meu amic em prometia que és cert, que alguns ho fan. Jo això no ho havia sentit mai, però veig que tú també has conegut algún cas. No tinc paraules.

Assumpta, saps que amb els casaments passa igual? Al nostre país, anar de casament suposa una pasta horrorosa; els alemanys no et diré que van de boda amb xancles, perquè no és això, però el nivell de despesa és molt inferior. L'important són els sentiments i l'amor, no tota la parafernàlia caríssima amb què alguns l'embolcallen!

Francesc, així és: tenir, tenir i tenir... i jo que estic comprovant, els últims anys, que com menys tens, menys maldecaps!

jomateixa ha dit...

totalment d'acord amb tot el que dius. L'has clavat.
Jo sóc de poble i potser tenim aquest sentit d'adquirir les coses quan les pots pagar i no endeutar-te, per si l'any que ve no tenim collita... però també hi ha de tot, és clar.
A casa sempre hem sigut d'anar fent només el que es pot i és el millor sistema. Resulta que als millors economistes els costa entendre aquestes coses.

Elfreelang ha dit...

Segurament hi ha molta , massa gent, com la que t'explicava el teu amic...que demanem un crèdit per anar de vacances ...no sé s'haurien d'analitzar bé tots i cadascun dels casos, jo havia sentit dir a una amiga que un parent seu es compraria un pis i després se'l vendria pel doble ( això era en plena bogeria bombolla immobiliària ) i jo la veritat em vaig quedar flipant....especulació pura i dura...el cas de les vacances segons com les veig com una necessitat psicològica....és clar que jo mai demanaria un crèdit, tu pots creure mai n'he demanat cap! ni tan sols allò que sovint feia o fa la gent de comprar amb tarja a crèdit....mai, si no he pogut no he pogut i si no en tinc no faig despesa o no en faig tanta, són tarannàs....em penso que el català com a conjunt portem incorporat aquest xip no allargar més el braç que la màniga ....és difícil per una majoria no gaire culta sostreure's a la influència de la societat de consum que ens fa crear ·necessitats" artificials....

pati di fusa ha dit...

la publicitat s'encarrega prou de modelar una societat profundament insatisfeta i molts hi cauen de quatre grapes. i en aquest país ens emportem la palma: som els reis del disbarat. tinc amics que no en tenen prou amb una blackberry que s'han de comprar l'android que acaba de sortir, mentre esperen que apple tregui el nou iphone, i així "suma y sigue".

lo de demanar crèdits per anar de vacances és es colmo!, que diria aquell, però s'ha fet, i tant. i ara ja no es fa, però també sabem per què.

i el tema bodes, comunions (molt bon apunt el de l'assumpta), etc., bffff... no acabaríem mai.

el pitjor de tot és que ni amb el que estem vivint molts no han après res de res. tenim tant camí per recórrer en la cadena de l'evolució...



Joan ha dit...

Ens han venut que això de l'economia és molt complicat, i per això ens inflen el cap de conceptes rarots i índexs indesxifrables. Per fer-se els importants. Però obliden que tots portem moneder i tenim llibreta al banc i tot plegat es redueix a sumes i restes, que és quelcom que vam aprendre a primària.
Si no n'hi ha, no en raja.

Ферран ha dit...

joan, és veritat, l'economia és ben senzilla: 1+1=2, 1-1=0, i suma y sigue, que diuen allà. Per això no entenc gaire bé com a alguns els costa tant d'entendre que endeutar-se, sobreendeutar-se i extraendeutar-se, al final, no pot ser bo per a la salut.

pati di fusa, és cert que l'allau d'inputs que rebem per totes bandes, per animar-nos a consumir, és enorme. Entenc i reconec que no sempre és fàcil no caure en la trampa; la cosa és tenir un mínim de seny per no ficar-se en un pou del qual és molt difícil sortir, com s'està veient. És terrible com està patint tanta gent que, en poc temps, ha passat de somiar que es podia menjar el món (amb un pis, amb un cotxe, un iPhone i el que calgui), a patir pel dia a dia.

Elfreelang, aquest esperit especulatiu fa vomitar. Voler vendre per 10 el que costa cinc, i no només això, sinó ficar-se de ple en el joc brut d'intentar fer diners a costa d'altres... en fi, realment per vomitar.

jomateixa, segurament els millors economistes tenen tot l'interès del món que la roda continuï girant; segurament aquests millors economistes tenen molt clar amb quines cartes guanyen :(

Toni ha dit...

hola? se m'ha esborrat el comment!

Toni ha dit...

res, deia que aqui al Brasil tothom viu del crèdit i que paguen a plaços fins i tot la compra del súper! I plaços de 12 mesos!!!!

Cuentan de un sabio que un día,
tan pobre y mísero estaba
que sólo se contentaba de unas yerbas que cogía.

Habrá otro, entre sí decía, más pobre y triste que yo?
Y cuando el rostro volvió,
halló la respuesta viendo
que iba otro sabio cogiendo
las yerbas que él arrojó.

zel ha dit...

Però...però...jo, vaig haver de fer-me una tarja a pagar a llargs terminis er poder pagar els estudis del meu fill gran, que amb el que treballava a l'estiu no en feia de res, i no et dic els preus abusius dels lloguers, i dels viatges i del metro, i...m'entens?

DooMMasteR ha dit...

En dono fe de lo del crèdit per les vacances, també en conec un cas...

Malgrat tot hem d'anar amb compte. Ens estan inflant el cap els mitjans de que "tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats"

Potsee sí, molts, però estic segur que la majoria del país no ho ha fet i està pagant les conseqüències com els altres.

Una abraçada maco!

Ферран ha dit...

DooMMasteR, vagi per davant que, ho dic al post, el problema no és un de sol. Per mi és molt clar que no "tots hem viscut blablabla", però també ho és que molta gent sí hi ha viscut. Molta no: moltíssima. I que a Espanya les coses són com són, i les aparences són bàsiques per a molta gent. Avui, el post va dedicat a aquestes persones.

Zel, és difícil fer-se entendre en quinze línies: no es tracta de criminalitzar tothom que hagi demanat un crèdit algun cop, o que tingui una Visa, o... no és això: és tracta simplement de palesar que no es poden llençar sempre pilotes fora, tampoc amb el tema de la crisi: els bancs, els polítics... sí, i tant, però també moltes accions individuals són a la base d'on ens trobem ara. Sí, jo també em vaig demanar un crèdit, una vegada, per comprar-me un cotxe: això sí, les quotes eren assumibles i no ho vaig fer fins que no vaig tenir prou diners estalviats per poder donar una bona entrada. No poso tothom al mateix sac pel sol fet d'haver-se endeutat algun cop.

Toni, serà que el costum de comprar a terminis és un indicador del "nivell de desenvolupament" del país? (notin-se les cometes, sisplau). Savi Calderón.

clara ha dit...

hola!

estic totalment d'acord amb tot el que comentes, ferran, tant sols hi afegiria una cosa: a banda de la publicitat que ens matxaca per la televisió, els diaris, per telèfon, pel carrer, a casa, etc. que comentàveu abans, també hi ha el paper dels bancs, que et diuen "un crèdit per comprar-te un pis? va, home, amplia'l una mica i per no res et compres el cotxe, la plaça de pàrquing i et vens la sogra".

crec que estem en un país de gent molt manipulable, atontada, en general. els programes de televisió que ocupen la graella televisiva són els que fan apologia del garrulisme. les primeres retallades van a cultura, educació i sanitat (si estàs malalt, tindràs menys capacitat de pensar), i un llarg etcètera que ens situa a anys llum de la capacitat de raonar i del sentit comú.

i, potser per això (en part), donem tanta importància a l'aparença, tenim els millors gadgets electrònics encara que no sabem ni per què serveixen, ens comprem cosmètics per semblar més joves, tenim un cotxàs (o un cotxe petit, però sempre nou!) i no sé quantes tontades més.

en fi, acabo dient-te que estic encantada de deixar la meva empremta al teu blog ;)

El porquet ha dit...

És clar que la situació que estem vivint és responsabilitat de tots, de tota la societat en conjunt (bancs, caixes, polítics, agents socials, i molt bona part dels individus a títol personal).

És una vergonya casos com algun que conec que, es van agafar la baixa, van decidir cobrar de l'atur i anar-se'n a viatjar més d'un any fent la volta al món. Si aquesta és la responsabilitat que sentim que tenim envers la nostra societat després no protestem si ens cauen algunes hòsties en retallades. A veure, molta gent no ho ha fet, però d'altres sí, i com aquest cas, d'altres que han abusat del sistema per a treure'n un profit particular i viure la vida "a cuerpo de rey".

Però bé, en aquestes terres del sud d'Europa això del joc subterrani i de fer-se l'aprofitat (i després queixar-se com el que més) sempre ha estat a l'ordre del dia.

Ferran ha dit...

Porquet, part del que comentes té l'origen en la pròpia política: sense pretendre, que no ho pretenc, treure un sol gram de responsabilitat a les decisions individuals, el cert és que és difícil actuar sempre èticament quan entre els primers que haurien de donar exemple, els polítics, hi ha decenes i decenes de casos de corrupció, de malbaratament de fons públics i d'històries per l'estil. Això, repeteixo, no eximeix ningú de la seva pròpia responsabilitat, esclar, però em sembla que també cal dir-ho.

Clara, hola i benvinguda :) Correcte i d'acord amb tot el que dius. Al post he volgut indicar, ni que fos mínimament en aquesta ocasió, les meves "simpaties" pels bancs: han actuat i actuen com uns autèntics porcs... però la capacitat de decisió de cadascú també ha jugat el seu paper. Naturalment, dones en el clau quan et refereixes al garrulisme: en un país on una tal Belén Esteban és l'heroïna de carretades de persones, les coses estan cridades a anar malament. I així ha estat.