La solidaritat interregional

Sent l'anomenada "quota de solidaritat interregional" motiu de sagnant desencontre entre Catalunya i Espanya, em sembla interessant explicar resumidament com funciona aquest concepte a Alemanya i de quina manera afecta a les relacions entre els seus länder (regions).

L'objectiu de la "quota de solidaritat interregional" és, en teoria, assolir l'igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans, independentment de la regió on visquin. Aquest concepte agita aquests dies les relativament tranquil.les aigües de la política alemanya, des que dos dels tres länder (regions) que posen diners a la "bossa comuna" han decidit portar al Tribunal Constitucional el mecanisme que regula aquest procés, l'anomenat Länderfinanzausgleich. N'estan tips, de com es fan els càlculs de quant han d'aportar els seus ciutadans a la resta del país.

A Alemanya, les 16 regions es divideixen en Geberländer (lit., regions donants) i Nehmerländer (regions rebedores). En l'exercici 2012, tres han estat les que han posat diners a la caixa comuna: Baviera hi ha contribuït amb 3.900 milions d'euros, Baden-Württemberg amb 2.700 milions i Hessen amb 1.300 milions. Entre totes tres, doncs, 8.000M€ que s'han repartit entre les 13 regions restants, les Nehmerländer. D'aquestes, la que menys diners ha rebut el 2012 ha estat Hamburg: "només" 21 milions d'euros. Berlín, per contra, continua sent la més necessitada: ha rebut 3.300 milions d'euros en l'últim exercici.

Algunes dades més

Baden-Württemberg i Hessen són els únics länder que han estat aportant diners des que el Länderfinanzausgleich va començar a caminar, l'any 1950. A l'altra costat de la balança, Niedersachsen i Rheinland-Pfalz romanen a la banda dels Nehmerländer també des de 1950. Saarland, per la seva banda, és igualment Nehmerland (rebedor) des de 1961, quan es va incorporar al Länderfinanzausgleich. Pel que fa als anomenats "nous länder", aquells que es van incorporar a l'Alemanya reunificada després de la desaparició de la RDA, són Nehmerländer ininterromputs des de 1995. Baviera, per la seva banda, també va ser regió "rebedora" fins al 1986, però des de 1993 ha estat ininterrompudament donant.

En funció de què un land aporta o rep diners de la caixa comuna? senzill: aporten les regions que estan per sobre de la renda per capita promig a Alemanya, mentre que reben aquelles que queden per sota. Bé, senzill no és el sistema de càlcul, per això Baviera i Hessen truquen ara a la porta del TC. Per cert, el fet de quedar per sobre o per sota del promig de la renda per capita estatal pot canviar d'any a any, per això no sempre donants i rebedors són exactament els mateixos.

Alemanya está en crisi. No com Espanya, certament, però la seva economia creix justeta. Amb tot, les dades més o menys maquillades d'un atur oficialment baix (7,4%) permeten mantenir viu el mantra que "Alemanya va bé". En qualsevol cas, la qüestió de quants diners per fer què no és en absolut aliena al debat sobre el Länderfinanzausgleich, ans al contrari: enormes projectes en construcció qüestionen tant la suposada eficàcia alemanya com la gestió dels diners públics: l'espantós ridícul de l'aeroport de Berlín -quatre vegades s'ha ajornat ja la seva inauguració-, la construcció a batzegades de l'Elbphilharmonie d'Hamburg i la inversió milionària a l'estació central de Stuttgart són exemples que carreguen els arguments dels Geberländer Baviera i Hessen, temerosos que l'esforç econòmic que duen a terme estigui servint per fer més gran el forat negre de la "solidaritat interregional".

Pensament en veu alta

En comparar aquesta realitat amb el que passa a Espanya, es constata una evidència sagnant: a Alemanya, els números són públics, coneguts per tothom any rere any. Existeix, en el cas espanyol, la manera de saber, any rere any, quines regions són Geberländer i quines Nehmerländer? la resposta és no i la raó sembla evident: la transparència fa por (deixant de banda que el mecanisme no és idèntic a l'alemany). Donada per perduda la batalla per la transparència en aquesta qüestió, que afecta directament les butxaques de tots els qui paguen impostos a Catalunya, i deixant altres consideracions a banda, només queda un camí, d'urgent recorregut.


5 comentaris:

pons007 ha dit...

Demànes transparència, claretat i comptes públics a Espanya? aquesta si que es bona Hahahahaha!

XeXu ha dit...

Tu ho has dit, la transparència fa por. Ningú no ha dit que l'alemany sigui un sistema únic ni el més eficient, és el que és i segur que té defectes, però és que no pot ploure mai a gust de tothom. El cas és que em sembla molt més just que el que tenim aquí, i molt més eficient també, com ens vas explicar en el cas del reciclatge. Tenim molt per aprendre, però en comptes d'això, encara tenim governs prepotents que diuen que saben com s'han de fer les coses, i així ens va.

rits ha dit...

molt bon post. I si, la transparència fa por i aquí, gens ni mica.

Afegiria que, del que desprenc de les teves paraules, tb veig una diferència important entre Espanya i Alemanya. La democràcia com a sistema. Un land pot qüestionar i interpel·lar el Govern, s'està qüestionant l'eecutiu i entre tots funcionen. Aquí és impossible. Les rivalitats i enveges ho fan impossibles, no es mira el bé i les necessitats d'uns als altres. Suposo xq potser és una manera de demostrar que no som el mateix estat.

Joan ha dit...

Pel que fa a la transparència, ja fa temps que miro la premsa de fora per veure què passa a casa meva... bastant trist, però imprescindible.

I no ens confonguem, potser Alemnaya fa riure, però Espanya ja no fa riure, fa plorar i cagar-se de por, que aquí tot va malament salvo algunas cosas.

Ferran ha dit...

pons007, per demanar que no sigui. No hauria de caldre, però per demanar...

XeXu, certament, el que no es pot dir del sistema alemany és que no resulta més transparent que l'espanyol, que és l'opacitat feta "solidaritat interregional" :S

Rits, merci, me l'he currat :) En general i pel que conec en aquests cinc anys que porto a Alemanya, la diferència radica en la qualitat de la democràcia: a Espanya fot riure mentre que aquí... també, però una mica menys.

Joan, em quedo amb la teva puntualització. L'estat de les coses costa molt de suportar.