Política en el minut 18

Davant la sospitosa "Declaración de Barcelona" d'un grup d'"empresaris sobretot alemanys", un article de "Die Welt" desgrana la història del conflicte entre Catalunya i Espanya. Malgrat mancances i alguna imprecisió, un treball de pes que explica a milers d'alemanys per què som on som.

"Die Welt", dijous 13 de febrer de 2014. Aquest és l'original en alemany: http://www.welt.de/print/die_welt/politik/article124797384/Politik-in-der-18-Minute.html

Política en el minut 18

Els catalans volen la independència d'Espanya, fins i tot des de l'estadi del Futbol Club Barcelona. El govern de Madrid no en vol parlar... i contribueix a escalfar encara més la situació.

La pregunta als seus ciutadans ja ha estat formulada: "Voleu que Catalunya esdevingui un Estat? En cas que sí, voleu que sigui un Estat independent?". Els catalans s'hi hauran de manifestar el novembre vinent, si és que poden, si és que Madrid els ho permet. "Jo votaré sí i sí", diu Artur Mas des del seu despatx oficial a Barcelona. El president del govern regional té un objectiu declarat: un Estat català independent. I el vol avui més que mai. "La independència és el futur natural d'una vella nació que ha mantingut la llengua, la cultura, el territori", diu.

En aquesta consciència pròpia rauen tots els malentesos entre els catalans i el govern espanyol. La pulsió secessionista de Catalunya: incomprensible, impossible, fins i tot il.legal per a la capital, entesa com un atac d'insubordinació a la unitat estatal. "Mentre jo sigui president del govern, no es farà aquest referèndum que volen alguns i Espanya no es trencarà", va dir recentment el president Mariano Rajoy. "Que quedi clar". Catalunya no és una nació, segons el president, Espanya un estat unitari i no un de federal. Tots els drets autonòmics de les regions són una concessió espanyola, la Constitució diu el que diu, i punt.

D'aquesta manera podria acabar-se la història. Però aquest cop, 300 anys després de la pèrdua de la seva autonomia l'any 1714, els catalans volen enfrontar-se al seu estat central, pel qual se senten financerament espremuts i no valorats en la seva particularitat. Esperen, sotgen i al final serà una competició per veure qui és més tenaç: el conservador Partido Popolar (sic) de Rajoy a Madrid, de totes totes l'elit política de la capital, o el moviment independentista català.

Que els catalans van de debò es pot constatar des de fa un temps en els partits a casa del Futbol Club Barcelona. En el minut 17 amb 14 segons pot passar que els aficionats cridin "in-de-pen-dencia" (sic), independència en alemany. Consciència històrica a l'estadi: a la guerra de successió, els catalans es van posicionar del costat equivocat. L'11 de setembre de 1714 Catalunya va perdre la seva sobirania i va esdevenir definitivament espanyola, amb l'assetjador borbònic com a nou rei. 298 anys després d'aquell dia, un milió i mig de catalans es va manifestar pels carrers de Barcelona per la independència.

"Un de cada quatre adults va sortir al carrer", diu Mas. Què hauria de fer un polític? no prendre-s'ho seriosament? Va dissoldre el Parlament regional, el resultat de les eleccions el va llegir com un vot pel referèndum. "Una majoria del 80% del nou Parlament va ser favorable al dret del poble català a decidir el seu futur". L'11 de setembre de 2013 van tornar a ser un milió i mig els que van unir les seves mans per formar una cadena de 400 kilòmetres per la independència. Mas és el 129è president de la Generalitat, el govern de Catalunya. Juan Carlos és el 10è rei Borbó. Un moviment per la independència és més fàcil de promoure amb una història com aquesta, que no pas la construcció norditaliana de la Padània, que és obra d'un partit polític. Però serveix una història de 300 anys per justificar una secessió que trasbalsaria la fràgil economia espanyola i la catalana, que la Constitució no preveu i que resultaria extremadament complexa a nivell europeu?

Els catalans volen quedar-se a la UE, però la qüestió de la permanència a la Unió és avui per avui imprevisible, els models sobre com gestionar la secessió dins d'un estat membre són insuficients i no hi ha cap exemple. Tancaria Europa la porta als catalans, com apunten alguns representants polítics d'alt nivell, deixant fora 7 milions i mig de ciutadans, el país dels quals té frontera exclusivament amb la UE? se'ls treuria la ciutadania europea a aquells que ja viuen sota el dret comunitari?

El país, si ho fos, pertanyeria als contribuïdors nets de la UE, segons dades d'Eurostat estaria entre els 10 primers pel que fa a poder adquisitiu per habitant, després d'Alemanya i abans de Finlàndia, i no hi ha actualment ciutadans més europeïstes. "LA UE está construïda sobre diversitat cultural i identitat nacional. Mai ha menystingut les minories ni s'ha immiscit en qüestions lingüístiques", diu Andreu Mas-Colell, exprofessor d'Economia de Harvard, actual ministre (sic, seguint la denominació habitual pels consellers als lands alemanys) d'Economia (de Catalunya), I diu Mas, mirant cap a Brussel.les: "Estariem oberts a uns Estats Units d'Europa, a un federalisme real".

El cap del govern regional explica com Espanya ha tractat i tracta Catalunya, un tracte que els catalans senten com una ferida profunda, una explicació que suggereix que potser no va ser l'exèrcit borbònic el responsable de les ferides inflingides a Catalunya, sinó el govern actual de Madrid. Mas es veu empès a negociar per por del que pugui passar amb el tret més distintiu de la identitat catalana: la llengua. Les escoles de Catalunya acullen una societat perfectament bilíngüe català-castellà. Ara però hi ha motius per a la preocupació. Madrid ha decidit que només que un alumne demani ensenyament en castellà, s'ha de cedir. Els jutjats ho han relativitzat, però de totes formes: "és un atac al nostre sistema educatiu, contra l'autonomia administrativa, contra la nostra identitat", diu Mas.

Catalunya és una regió rica, que cada any dóna a Madrid més del que rep. Tot i trobar-se en la tercera posició en el rànking de recaptació tributària, cau fins a la penúltima després de l'aplicació dels fons de compensació. Així, la regió disposa d'un 9% menys de recursos que la mitjana espanyola, un descens que en el sistema de compensació interterritorial alemany quedaria descartat.

Aleshores comencen els comptes i les comparacions. Vuit regions espanyoles reben més de Madrid que no pas recapten en impostos. Altres tres ingressen menys però un cop feta la redistribució queden per sobre de la mitjana. Tres més reben recursos nets de l'Estat malgrat ser comparativament més riques. "No estem en contra d'ajudar altres regions espanyoles, però perdre anualment un 8% de la teva capacitat econòmica amenaça el present i el futur del meu país", diu Mas. L'estiu de 2012 va voler negociar amb Madrid la compensació financera. Hauria estat una oportunitat per aturar l'allunyament, però la resposta de Rajoy va ser un no. "No hem vist ni voluntat ni intent, per part del govern espanyol, d'iniciar un diàleg", diu el ministre d'Economia Mas-Colell.

No va ser aquella la primera oportunitat de combatre el separatisme emergent. L'any 2006, el Parlament espanyol va aprovar un nou estatut d'autonomia per a Catalunya, que el propi Parlament català també havia aprovat. El Partit Popular de Rajoy el va portar al Tribunal Constitucional, que l'any 2010 va declarar nules algunes parts importants. (Va ser) el punt a partir del qual no hi ha hagut marxa enrere per al moviment independentista. "Quan com a resposta a tots els nostres desitjos només escoltem "no", quin futur li queda a Catalunya dins d'Espanya?", pregunta Mas. Mas no es fa il.lusions sobre l'equilibri de poders. El Parlament de Madrid ha de votar si Catalunya pot celebrar un referèndum. Ja s'ha demanat oficialment. "Esperem resposta en alguns mesos, que suposem que serà negativa", diu Mas.

Representants del PP qualifiquen aquesta voluntat d'il.legal, l'oposició socialista també està en contra del referèndum -l'argumentació és legal, no política. I llavors, què? "Llavors convocaré els catalans a una consulta el 9 de novembre", diu Mas. No seria vinculant, però sí un senyal polític si és que això és necessari. Les enquestes més recents mostren que més del 70% dels catalans consultats, no només de naixement sinó també nouvinguts, consideren insuficient el nivell d'autonomia. Menys clara és la resposta a la pregunta: Què hauria de ser Catalunya? El 48,5% respon "un Estat independent". Si demà es fes un referèndum, prop del 55% votaria per la independència. El Ministre d'Economia Mas-Colell llegeix així els resultats: "L'èxit del referèndum depèn molt de l'oferta del govern espanyol".

Rajoy s'hauria de veure forçat a negociar. Si això no passa, les eleccions regionals de 2016 seran com un referèndum, diu Mas. Els partits a favor de la independència ja tindrien avui majoria. Mas vol una solució política, clara. "Estic compromès amb una lluita exclusivament democràtica. Som un país de pau", diu. El seu primer objectiu és lluitar per poder fer un referèndum, i el segon que el resultat sigui la independència. A les enquestes, Mas s'eclipsa mentre entra en joc l'esquerra radical (sic), que ja el supera.

El president Rajoy ocupa el càrrec fins a la tardor de 2015, fins a les pròximes eleccions al Parlament espanyol. Rajoy compara la qüestió catalana amb una discussió familiar: per acabar-la cal una mica de generositat, i sobretot paciència. No vol passar a la història com aquell "sota l'ègida del qual la unitat d'Espanya es va trencar". No en aquesta legislatura.

I no us perdeu aquest curt reportatge que acaba d'emetre la tv alemanya; us n'ofereixo una petita explicació en català: http://invarietateferran.blogspot.de/petita-declaracio-independencia.html

Instagram

9 comentaris:

pons007 ha dit...

Llavors què? Quin dia dius que serem independents? S'obren les apostes!

fra miquel ha dit...

Bon article. S'agraeix que hi hagi gent fora de Catalunya que expliqui les coses tal com son.
Gràcies per la transcripció
Salut!

Francesc Puigcarbó ha dit...

convé explicar fora d'aquí la realitat de la situació, ja que els corresponsals eztrangers resideixen a Madrid i tenen una visió sesgada de la situació.

Bona feina:

Deric ha dit...

Ja convé que se sàpiga a fora el que passa aquí
Moltes gràcies per la traducció!

Ferran ha dit...

Home, pons007, que no t'has llegit l'article? ho posa a la línia 1264!

fra miquel, Die Welt és un dels mitjans grans (alemanys) que es mira el procés català més aviat amb simpatia. La FAZ seria més aviat el cas contrari.

Francesc, certíssim, és un dels aspectes costeruts: la imatge distorsionada que donen els corresponals amb la base a Madrid.

Deric, ben cert, que és important!

Celebro que us sembli interessant disposar de la traducció. Ha estat una currada, però penso que paga la pena. Merci!

Carme ha dit...

Doncs sí que s'agraeix que posis la traducció. I tant!!!

M'agrada veure que alguna versió correcta de tot el que passa arribi fora d'aquí.

Gràcies, Ferran!

Elfreelang ha dit...

ben dit, ben fet, ben escrit , ben traduït.....ens calen més Ferrans com tu ! gràcies!

Javier Arnott Álvarez ha dit...

això de "govern regional" em grinyola, però...què podem fer, al menys de moment.

Ferran ha dit...

Carme, Elfre, menci pel suport i content que també l'hagueu pogut llegir!

Javier, és una qüestió purament formal: a Alemanya, els governs de cada land són "governs regionals" sense cap intenció pejorativa.