Si me pagaran por ello...

... haría un trabajo de arqueología, listando uno a uno todos los momentos que nos han traído hasta un Parlament con mayoría independentista y buena parte de la sociedad catalana con esa misma aspiración. La lista sería infinita.

Como no es el caso, que lo busque quién quiera entender qué ha pasado desde marzo de 2000 (mayoría absoluta del PP) y sobre todo desde aquel Estatut que el Parlament aprobó, la ciudadanía ratificó en referéndum, el PP acosó y el Constitucional decapitó, ante la mirada atónita de un pueblo que no entendía nada... y que empezó a entenderlo todo.

Las imágenes de millones (4, dicen) de españoles, animados por el PP, recogiendo firmas contra aquel Estatut hieren sólo de recordarlas, como hieren las de Alfonso Guerra y su auditorio riendo al explicar el ex vicepresidente español cómo se habían "cepillado" el Estatut. ¿La política española está llena de irresponsables? Pues qué le vamos a hacer.

Yo no nací independentista, menos aún gente "de orden" de la generación de mis padres, gente que jamás hasta Aznar y el Estatut había siquiera considerado la independencia. Se podrá insultar a los independentistas con los más diversos epítetos, pero yo lo tengo claro: hemos llegado hasta aquí por la estupidez demostrada por políticos españoles y por el papel repugnante jugado por buena parte del periodismo patrio.

Para mí España, tal como la conocemos, es un proyecto muerto. En mi opinión, lo mejor que les puede pasar a los españoles es que un terremoto (es una metáfora) se cargue todas esas estructuras putrefactas que sostienen en falso un edificio que supura aluminosis por los cuatro costados.

 

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Contigo empezó todo, Mariano, a l'hora de recollir signatures contra l'Estatut, aprovat i refrendat pel poble de Catalunya, pel Parlament espanyol i el rei, i que el TC se'l va petar i el filibuster de Guerra li va passar el ribot. Cal tenir memòria.

Sergi ha dit...

Estic molt d'acord amb tu, a diferència que sempre he estat independentista, sense motiu, només per sentiment, però ara de motius me'n sobren, a banda dels sentimentals.

I també recordo quan tu deies que veies la independència a prop i jo et tractava de boig. Mai he estat tan content d'equivocar-me i de donar la raó a algú altre.

Finalment, dir-te que avui mateix comentava amb un company que ens passarem un mes fent campanya per no res. Els ciutadans que ens puguin fer cas a nosaltres ja estan més que convençuts. En canvi, l'Estat espanyol i els mitjans de comunicació sí que poden generar molts més independentistes en aquest temps. A més violència, més resposta pacífica, però cansada ja de tant atac i tanta putrefacció. Així que sí, estem aquí en gran part pel menyspreu que sempre ens han demostrat, i també perquè hi ha gent que sempre hi ha cregut.

Carme Rosanas ha dit...

Jo també he estat independentista des de sempre. Ho era, quan encara no sabia gaire ni perquè ho era. Per sentiment i per història, suposo. Ara ho sé de sobres. Els motius són tants que no cal ni començar-los.

Ferran Porta ha dit...

Francesc, així és. Des de fa molts anys s'ho han estat currant de valent, ells han portat bona part de la societat catalana fins al límit.

XeXu, ben cert, l'estat ha fet una bona part de la feina, per incrementar el número d'independentistes. Són una autèntica màquina! En aquest sentit, mai els podrem estar prou agraïts (per dir-ho d'alguna forma).

Carme, i tant, n'hi ha a cabassos. A casa meu no ho érem ningú, en "origen", però la cosa ha girat com un mitjó. I en d'altres famílies que conec, exactament el mateix. Els partits polítics espanyols estan plens de barruts!

Elfreelang ha dit...

jo de sempre no ho havia estat almenys no d'una manera clara però des de la sentència contra l'estatut cada dia ho tinc més i més clar vull el meu estat , el meu govern, les meves institucions i ja fa temps que me'n vull anar d'un estat que aixava la llibertat

Anònim ha dit...

Si el país anés bé no hi hauria raó per fer-se independents, però com que van com van....